login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 3 - Athletic 1

Totes les anàlisis diagnòstiques del partit d'ahir apunten en la mateixa direcció: com d'important és Busquets per a l'equip. Hi estic d'acord, i evidentment se'l va trobar a faltar mentre no hi va ser, però jo encara diria més: aquest és el partit perfecte per demostrar com d'important per a l'equip és Sergi Roberto. Si Roberto hagués pogut jugar en el lloc de Busquets, segurament no hi hauria hagut el desordre que hi va haver. Si Roberto hagués pogut jugar en el lloc de Mathieu al lateral esquerre, segurament l'equip hauria pogut tenir molt millor sortida de pilota. Però Roberto va haver de jugar en el lloc d'Iniesta, perquè no quedava cap interior pur més, i això va obligar a improvisar una defensa en què Vermaelen i Mathieu compartien el costat esquerre (massa de cop per al sensible cor culer) perquè Mascherano havia de passar a la funció de pivot.

Sigui com sigui, és molt preocupant el que està passant en els últims partits. De moment els anem guanyant, però el Barça ha estat clarament superat i dominat pel seu rival en moltes fases de les seves tres últimes actuacions. Sempre he dit que el mínim que es pot exigir a aquest equip és que imposi la seva ideologia futbolística, que sigui protagonista. Pero ahir, un cop més, va haver d'anar reculant davant d'una pressió avançada molt ben feta (és d'això que va fer ahir l'Athletic que se'n pot dir intensitat, i no de donar puntades de peu). No hauria estat cap sacrilegi buscar la pilotada llarga: qualsevol cosa que ens permetés avançar metres i agafar de mica en mica el domini, qualsevol cavalcada d'algun membre del trident que posés mínimament la por al cos de l'adversari. Però res. No hi va haver manera de sortir de la cova durant quaranta minuts. I el pecat original era que ningú (no només Mascherano) feia els moviments més elementals per sortir amb pilota jugada des de la superioritat.

A la segona part, la davallada física de l'Athletic i la voluntat de Neymar van capgirar la situació. Però aquest no és el camí. Ara bé: si del que es tracta és de recuperar el plaer de la incertesa i de les victòries amb patiment, aleshores se n'estan sortint la mar de bé.

Comentaris (3)28-01-2016 22:23:00

Lectura: "La tía Julia y el escribidor"

Qui en aquests darrers mesos (és així de trist: ara mateix, trigo mesos a llegir-me un llibre) hagués vingut de visita a casa, s'hauria sorprès de trobar a la tauleta de nit d'una persona de les meves conviccions ideològiques ni més ni menys que un llibre de Mario Vargas Llosa. Però feia anys que tenia el llibre pendent (des de la universitat, un cop més), i a mi em van ensenyar que cal separar l'artista de la persona. Així que vaig decidir aparcar els prejudicis i jutjar la novel·la pels seus mèrits i no per la qualitat humana de l'autor (de qui no em molesta que pensi diferent de mi, però sí que insulti els que no pensem com ell). Amb la secreta esperança, això sí, que la novel·la fos fluixota i em permetés qualificar-lo de mediocre. Però, és clar, no va ser així.

D'entrada, vaig pensar que costaria separar autor i novel·lista, ja que tot apuntava que l'obra tenia una clara tendència autobiogràfica. Però de seguida va arribar un recurs enginyós: els capítols parells ja no es narraven en primera persona, sinó en la tercera persona d'un narrador que era al mateix temps un personatge dels capítols imparells; l'escriptor de radionovel·les del títol. És a dir, que tenies accés a les radionovel·les que anava escrivint. Això portava a un plaer culpable, en descobrir que t'impacientaves amb la història anodina de l'autor-protagonista i esperaves amb delit tornar als capítols parells. T'havies enganxat a les radionovel·les. Caracteritzades, aquestes, per l'exuberància de recursos verbals que sempre ha definit la millor literatura hispana. Calia agafar-s'ho amb la distància irònica amb què sens dubte ho fa l'autor, però resultava igualment admirable.

A mitja novel·la, però, un altre pas de rosca: l'escriptor de radionovel·les comença a enfollir i a barrejar situacions i personatges. Al mateix temps, la història central desemboca en una història d'amor impossible. És a dir, de mica en mica, l'interès es va bolcant cap als capítols imparells, que s'estan convertint ells mateixos en una radionovel·la. L'autor, que n'és conscient, fa que l'últim capítol parell (l'últim de la novel·la) ja sigui un "què va ser de..." del seu propi personatge.

En definitiva, una fascinant reflexió-recreació dels mecanismes de l'escriptura, que fa que continuï menyspreant la persona que la va escriure, però admirant el novel·lista, si més no a jutjar per aquesta única novel·la seva que he tingut el goig de llegir. Què hi farem.

Comentaris (1)27-01-2016 00:08:54

Futbol: Màlaga 1 - Barça 2; i cinema: "Isla bonita"

Després de tant dir que al Barça no se li podia demanar res més que sobreviure fins al gener, resulta que quan sembla que es dedica simplement a això és justament ara. Certament, a la tardor, quan semblava que es patiria per falta d'efectius, l'equip va agafar velocitat de creuer i va encadenar magnífics resultats assolits amb grans actuacions. Ara, en canvi, l'equip continua igual de solvent, però el joc no convenç. El d'ahir va ser possiblement el pitjor partit de la temporada (molt més que a Sevilla i fins i tot que a Vigo, places on es va perdre), i al final només l'eficàcia al davant va permetre salvar els mobles. I això que el Barça havia trobat l'antídot en forma de gol al que es preveia que seria un partit indigest només de començar, i es va complicar la vida ell solet. Incomprensiblement, l'equip va jugar partit, de manera que la intenció de sortir amb pilota jugada des del darrere es va convertir en un suïcidi per l'excés de distància entre línies. Afortunadament, a la segona part els canvis van donar més solidesa i consistència a l'equip, i es van poder assolir els tres punts encara que fos demanant l'hora. Cal, però, exigir una mica més, i ja no només per esteticisme sinó també per resultadisme: els èxits del Barça sempre han arribat per mitjà del bon joc. Sigui com sigui, mentre esperem tornar-nos a divertir amb l'equip, les victòries sempre fan sentir bé.

I de sentir-se bé semblen tractar gairebé sempre les pel·lícules que es projecten al cinema de la meva ciutat, amb uns criteris de programació molt basats en les feel-good movies, si més no a jutjar per l'oferta que hem trobat les vegades que ens ha escaigut anar-hi. "Isla bonita" té algunes semblances amb la darrera que hi havíem vist, "Una semana en Córcega": illa paradisíaca, embolics amorosos, cossos jovenets sense (gens de) roba... Però les semblances s'acaben aquí, ja que "Isla bonita" és una pel·lícula molt més madura i intel·ligent. Filmada gairebé com un documental, Fernando Colomo construeix una pel·lícula que és alhora esbojarrada i calmada, expansiva i íntima, passional i reflexiva. Potser l'única pega és que no acabes de saber ben bé què vol explicar, però queden per al record el personatge del mateix Colomo (una mena de Woody Allen a l'espanyola, faldiller i desorientat) i, sobretot, la idea que no serveix de res voler canviar el món amb grans projectes si no ets capaç de fer sentir bé el teu entorn més immediat. Idea que personalment sempre he defensat i que aquí apareix esperançadorament expressada pel personatge més jove. Brindo de gust per aquesta pel·lícula simpàtica i humanista.

Comentaris (1)25-01-2016 22:04:27

Futbol: Athletic 1 - Barça 2

Si em preguntessin què és el que més m'està agradant del Barça aquesta temporada, respondria que la capacitat de competir en les situacions més adverses. Cada vegada que ha hagut d'afrontar un partit important minvat per les baixes, ha donat un cop de puny a la taula i n'ha sortit reforçat. Tres vegades clau ha hagut de sobreposar-se a l'absència de Messi i ha donat la cara. Tot l'equip ha fet un pas endavant i se n'ha sortit. La primera vegada va ser contra el Bayer Leverkusen al Camp Nou: el Barça només havia empatat el primer partit de la lligueta i acabava de perdre Messi per dos mesos; la situació era traumàtica quan el partit agonitzava i el resultat era advers, i semblava que el missatge seria que la travessa del desert sense l'argentí seria dura, però l'equip va reaccionar amb orgull i (tot i jugar malament) va tirar el partit endavant. Aquesta victòria balsàmica va fer creure a l'equip en les seves possibilitats, de manera que es va plantar al Bernabéu en la recta final de la recuperació de Leo amb moral de victòria: l'argentí no va ser titular, però va arribar la segona fuetada (i quina fuetada!) en forma de 0-4 a l'etern rival. Finalment, ahir el més difícil encara: afrontar tota una anada de quarts de final de copa a San Mamés sense dues de les peces del trident, ja que a la baixa del millor jugador del món calia afegir-hi la de Luis Suárez. I va tornar a sortir cara a la moneda.

Els seguidors de l'Athletic em podrien objectar que el mèrit és seu, que planten cara a tot un Barça per moltes baixes que tingui només amb gent de la casa. I tindran raó. Però, com que el que a mi m'interessa és l'enfocament des del punt de vista del meu equip i com que crec que fa temps que competim contra nosaltres mateixos per superar-nos, penso que ahir n'hi havia per estar satisfet. Recuperar Munir per a la causa (un jugador que abans de la copa tenia una relació amb el gol tan difícil com la que té Rajoy amb la ràdio) i guanyar fins i tot amb un Neymar discret hauria de reforçar la moral de qualsevol. Certament el regust va ser agredolç, perquè la segona part va ser molt dolenta i l'Athletic va acabar fent un gol que el manté viu, però aquest equip competeix sempre. Sempre. I així no hi ha manera de poder retreure-li res.

Comentaris (3)21-01-2016 23:18:24

Cinema: "Los odiosos ocho"

Atenció spoiler.

El cinema de Tarantino sempre ha estat una exhibició de pur talent, de tècnica, de capacitat narrativa, de cinefàgia. És difícil trobar un cinèfil que no gaudeixi com un nen de gairebé cadascuna de les seves pel·lícules, perquè els seus artefactes cinematogràfics acostumen a ser una experiència intensa, gairebé física.

Per tant, formalment, les pel·lícules de Tarantino són impecables i inqüestionables. Una altra cosa són els continguts. Sovint se li ha retret la violència gratuïta, però a mi em sembla que és una frivolització tan evident que la desdramatitza fins al punt que no té cap importància real, malgrat que pugui semblar al contrari. Dit d'una altra manera, les pel·lícules de Tarantino s'han caracteritzat, sobretot al començament, per ser amorals més que no pas immorals: fa la sensació que al genial director tant se li'n dóna l'ètica de l'argument mentre pugui divertir-se i fer divertir desenvolupant-lo.

D'un temps cap aquí, però, la cosa semblava haver canviat una mica. Amb la magistral "Kill Bill" com a punt d'inflexió, l'argument de les seves obres va començar a caracteritzar-se per la poètica de la venjança. Incomodava una mica, malgrat que el recomanable és fruir-ne desentenent-se de la qüestió moral, comprovar com l'autor semblava justificar la venjança com a forma de justícia. Malgrat això, haig de reconèixer que em va semblar sensacional que el cineasta passés comptes amb Hitler prescindint de la Història real fent servir literalment el cinema com a arma, però en canvi em va semblar que aquesta exaltació de la venjança arribava a un paroxisme fins i tot una mica ridícul a la no del tot reeixida "Django desencadenado".

Per això és tan destacable que Tarantino hagi tornat al western per posar les coses al seu lloc amb aquesta extraordinària, descomunal, "Los odiosos ocho". Perquè aquí agafa el rave per les fulles i ens demostra una realitat incòmoda però necessària d'assumir: en un conflicte, malgrat que un bàndol pugui defensar una causa més justa que l'altre, tothom té les seves raons i tothom comet els seus crims, com queda palès en la magnífica seqüència de la conversa a tres bandes, sobre la guerra civil americana, a l'interior de la diligència. I, un cop posades aquestes cartes damunt la taula, Tarantino té la gosadia de deixar personatges d'ambdós bàndols tancats en un hostal tronat, on ja es veu que no passarà res de bo (algun cineasta estatal compra l'atrevida idea de fer-ho amb la guerra civil peninsular?). El desenllaç, amb el pretext de la història d'una banda criminal, posarà de manifest les contradiccions de la societat americana, condemnada a arrossegar-les encara avui en dia.

Perquè hi ha dos moments que poden fer-te arrufar el nas si no t'adones a temps que Tarantino els mostra com a falsos. El primer és quan el botxí elabora la idea que ell és l'element diferencial entre la venjança i la justícia. El segon és quan el personatge de Samuel L. Jackson i el xèrif (?) decideixen posar fi a la vida de la delinqüent per mitjà d'una forca improvisada. En tots dos casos, la incomoditat pot venir de la sensació que l'evolució de la poètica de la venjança arriba només fins a una decebedora justificació de la pena de mort. Però en realitat crec que no és així: en el primer cas, acabem descobrint que el botxí és fals. I, en el segon cas, és encara millor: primer, perquè ambdós personatges reconeixen que prefereixen passar-la per la forca per fer-la patir més (per tant, res de suposada noblesa en l'acte), però sobretot per un final apoteòsic: musiqueta sentimental durant la lectura de la carta de Lincoln, per recordar-nos en el diàleg posterior que aquesta també és falsa. Societat, doncs, construïda des de la violència i des d'una mentida de suposada civilització que blancs i negres, nord i sud, han fet l'esforç d'acceptar com a certa per viure (i morir) en pau.

I això ens porta a l'altra gran marca de fàbrica de Tarantino: el poder de la narració i la generació de tensió. En aquesta pel·lícula ningú és sincer del tot, tothom menteix i en definitiva res és el que sembla. És certa, doncs, la terrible (i venjativa) història que explica Samuel L. Jackson per provocar el general del sud i poder-lo matar en defensa pròpia? Probablement no, per molt que la cruesa de les imatges que veiem (que són les que es projecten en el cap del general) ens faci una projecció mental del contrari. Però la seva funció s'ha realitzat: generar tensió, en una escena genialment puntejada per la interpretació erràtica de les notes de la nadala "Santa nit". La mateixa tensió que tenim en el flash-back quan sabem que la pobra Minnie i companyia acabaran malament per molt que els delinqüents no mostrin cap pressa a executar-les. I, ja no cal dir-ho, el mateix passa amb la qüestió del verí al cafè. Perquè Tarantino juga sempre amb l'estructura i el punt de vista perquè és juganer de mena, però també perquè és fidel a la màxima hitchcokiana segons la qual sempre hi ha d'haver un moment en què l'espectador ha de saber més que els personatges (i, quan convé, viceversa).

Habilitats narratives que es combinen amb les tècniques en una obra mestra en què tots els elements (música, composició de plans, moviments de càmera) són impecables. Moltes coses més es poden dir d'aquesta joia, però el millor és veure-la, sentir-la, pensar-la, processar-la quan al cap d'un munt d'hores i de dies encara no te l'has pogut treure del cap. I, tornant a la visió més política, entre diferents diàlegs sempre perfectes, dues rèpliques ressonen. Els blancs només estem segurs quan els negres tenen por. Els negres només estem segurs quan els blancs estan desarmats. Estats Units: després de la guerra civil o 2016? Societat construïda des de la violència i des d'una mentida de suposada civilització...

Comentaris (6)19-01-2016 23:55:18

Futbol: Barça 6 - Athletic 0

Partit marcat, sens dubte, pel penal i l'expulsió (justa) del porter de l'Athletic només de començar el partit. El que no entenc és perquè s'ha comentat que caldria modificar la norma per evitar carregar-se partits només de començar. Perquè, per aquesta regla de tres, un jugador podria insultar tranquil·lament l'àrbitre durant el primer quart d'hora, perquè que l'expulsessin tan aviat aniria en detriment de l'espectacle.

Sigui com sigui, és cert que ahir no hi va haver partit i que va ser una llàstima. Curiosament, va ser més difícil atacar contra 10 al començament, ja que l'Athletic va haver de renunciar a la pressió alta i no hi havia espais. Però, un cop va arribar el 2-0, la història es va acabar. Mirat de manera egoista, però, la cosa ens va sortir molt bé, ja que l'Athletic es va haver de desgastar molt al mateix temps que nosaltres podíem reservar forces per a l'eliminatòria de copa, i és possible (tot i que tractant-se de l'Athletic no és pas segur) que això dimecres es noti. I, per cert, cal destacar la noblesa de l'Athletic, que gairebé no va donar ni una puntada malgrat la frustració i el fet d'haver de córrer darrere la pilota durant tot el partit. D'altres, que n'aprenguin.

Finalment, com que és tard i vol ploure, deixo per a demà el comentari de la joia del cap de setmana: l'espectacular pel·lícula "Los odiosos ocho", del gran Quentin Tarantino.

Comentaris (3)19-01-2016 00:14:36

Futbol: Espanyol 0 - Barça 2

De veritat que m'agradaria parlar de futbol, però és que el partit d'ahir va ser un bunyol i l'actitud perica en aquesta sèrie de derbis obliga a tornar-ne a parlar perquè n'hi ha per llogar-hi cadires. Aquesta vegada els jugadors més o menys es van comportar (tot i que Caicedo i Álvaro no haurien d'haver acabat el partit), però el públic i la directiva van tornar a quedar retratats. Jo ja entenc que controlar què es canta i què es crida des de la graderia és impossible, però no ho és pas decidir quines pancartes són admissibles i quines no. I ahir hi havia a Cornellà almenys tres pancartes lamentables, una de les quals a més profundament masclista. L'Espanyol faria bé de treure's els complexos i actuar com l'equip gran que es mereix ser per història, i no com el germà petit que sempre es queixa. Perquè si no a cada bugada perd un llençol de dignitat i d'esportivitat.

I, per cert, pel que fa a l'enorme pancarta que podríem considerar la més suau i que va presidir l'inici del partit: de la mateixa manera que estic molt orgullós de tenir un pare andalús, també ho estic de ser d'un club fundat per un suís. Molts catalans vinguts de fora podrien donar lliçons a gent nascuda aquí sobre què significa ser català i dotar de dignitat el nostre poble.

Comentaris (1)14-01-2016 23:50:09

Futbol: Barça 4 - Granada 0; i cinema: "El puente de los espías"

Resultava molt difícil concentrar-se en res aquest cap de setmana que no fos EL tema. Just abans del partit, saltava la notícia: hi havia acord. I el Barça ens va fer un favor i va resoldre el partit per la via ràpida (ajudat pel plantejament suïcida, però destacablement noble, de l'adversari). I tuits amunt i whatsapps avall (a mi me'ls havien d'explicar, perquè jo amb això continuo a la prehistòria), i els esdeveniments que es precipitaven. Al final del partit, tots enganxats a la tele i amb la sensació que el cava gastat el 27-S l'hauríem d'haver reservat per a aquell moment.

I a tot això que ja ben entrat el vespre decidim anar al cinema. Mentre esperem que comenci la sessió, gent que no ens coneixem de res ens sorprenem parlant entre nosaltres sobre EL tema. Sembla clar que una majoria, si més no de gironins, està molt contenta. I la casualitat fruit de la improvisació ens porta a una pel·lícula no prevista, "El puente de los espías". De Spielberg sempre em molestarà la seva tendència (aquí continguda, però inevitable) a la moralina i al maniqueisme patriòtic (quina necessitat mou aquells que tenen un estat consolidat a embolicar-se amb la bandera tot el dia?), però en aquest cas destaca el saludable humor (sobretot en el personatge de l'espia soviètic) en què es nota la mà dels germans Coen en el guió. Més enllà d'això, i de la impecable mà de Spielberg a l'hora de filmar i de narrar (modèlica presentació de personatges), curiosament el film ens parla de les dificultats d'arribar a acords i de jugar bé les teves cartes. I em sembla que el Tom Hanks català d'aquesta història ha quedat clar qui és. Si cal més revolució, ja tornem a tenir el somriure a punt.

Comentaris (1)12-01-2016 00:42:35

Futbol: Barça 4 - Espanyol 1; i cinema: "Los idus de marzo"

Doncs apa, ja ens podem felicitar que entre tots hàgim aconseguit convertir els enfrontaments entre el Barça i l'Espanyol en derbis "dels d'abans". El futbol deu ser una de les poques activitats humanes en què no es valora l'evolució, sinó la involució. Tornem, doncs, a temps rupestres, i que la gent pagui una morterada per veure (sigui al camp o a casa) espectacles tan lamentables com els que estem veient aquests dies. L'Espanyol ha confós intensitat amb violència, rivalitat amb falta d'esportivitat. No han parat de donar puntades i, cínicament, d'organitzar picabaralles a la més mínima falteta nostra (el súmmum d'aquest comportament, el seu porter). Tot plegat fa treure el pitjor de cadascú, i en aquest sentit els barcelonistes també hem de fer autocrítica per haver-nos deixat arrossegar a aquest fangar. El to del meu article de l'altra dia, els meus crits d'energumen veint el partit ahir, l'actitud de Luis Suárez durant i després del partit... no són per sentir-se orgullosos. El Barça faria bé d'adonar-se que hauria hagut de circular la pilota més ràpid, Suárez faria bé de reflexionar que segurament va estar tan horrorós en la definició perquè estava més pendent de barallar-se verbalment amb els adversaris. I, de la mateixa manera, l'Espanyol faria bé d'entendre que, quan es juga d'aquesta manera, el més normal és que t'acabin expulsant jugadors i que això no és cap mania persecutòria. Tots plegats, doncs, hauríem de calmar-nos i fer que només es parli de futbol. En aquest sentit, el més destacable van ser el resultat (que segurament no ens estalviarà un infern a Cornellà), el partidàs d'Iniesta i Messi, i el debut de Vidal i Turan, aquest últim demostrant la seva qualitat i que només necessita temps per adquirir automatismes. Ah! I, sisplau, que algú (Luis Enrique, els capitans, qui sigui) demani a Piqué que deixi de fer el ridícul via Twitter, que avergonyeix i ja cansa.

I avui miro "Los idus de marzo", la pel·lícula més (in)oportuna per veure aquests dies de decepció amb la classe política. Un guió de ferro ens mostra les misèries que mouen els fils de la política. Constantment es juga entre l'enlluernament del discurs del candidat i allò que es mou darrere les cortines per part d'assessors sense escrúpols. Des de la primera escena, en què l'assessor comença el discurs i tot seguit descobrim que és un assaig del que després dirà (se suposa que improvisadament) en un debat el candidat, se'ns evidencien els mecanismes de la ficció política. L'evolució personal del personatge principal (la pel·lícula pren el nom del dia que va ser assassinat a traïció Juli Cèsar) deixa una profunda tristesa. Ara, que sembla clar que ningú quedarà satisfet sigui quina sigui la resolució del lamentable embolic en què ara mateix es troba un procés polític en el qual milions de persones tenim dipositats els nostres esforços i les nostres il·lusions, és un bon moment per veure un film que et desperta i t'adverteix que sempre seràs manipulat en mans d'aquesta gent. Tot i així, com que deia Churchill amb raó que la democràcia és el pitjor sistema exceptuant tots els altres, continuaré dipositant els meus somnis en urnes, i preferint l'esperança ingènua que el cinisme pessimista i misantrop.

En definitiva, tot i que en els darrers dies diversos esdeveniments han fet tot el possible per esquerdar les conviccions que formen la meva identitat, malgrat Piqués i Gabriels, no estic disposat a renunciar als valors en què crec. Potser a vegades estan en males mans, però jo penso continuar intentant estar a l'altura.

Comentaris (1)07-01-2016 21:10:09

Cinema: "El desafío"

Hi coincideix gran part de la crítica i jo ho subscric: el cinema de Robert Zemeckis acostuma a ser una combinació de virtuosisme formal i guions mal desenvolupats. Amb les seves pel·lícules, sempre et queda la sensació que s'ha desaprofitat un material de primera, perquè a més els punts de partida són sempre interessants, però alguna cosa acaba fallant: generalment, a la recepta li acaba sobrant sucre i moralina.

En aquest cas, "El desafío" (història real de l'equilibrista que va travessar la distància entre els terrats de les Torres Bessones caminant damunt d'un cable) es divideix en tres parts força diferenciades en què el resultat és una pel·lícula correcta i entretinguda, però amb més defectes que virtuts. La introducció (a París) tendeix a l'astracanada, com si França en general només es pogués explicar a la manera d'"Amélie", amb una paleta de colors vius i personatges grotescos (i una escena amb para-sol que sembla treta de "La vida és bella"). Són referents cinematogràfics que no em desagraden, que consti, però Europa no s'explica només així. El desenvolupament (la preparació de l'actuació il·legal) fa pensar en les pel·lícules de robatoris, però li sobra metratge. I el desenllaç és el més espectacular del film, però també s'allarga massa, fet que li pren màgia.

El més irritant és la figura del narrador-protagonista des de l'Estàtua de la Llibertat, i el personatge cau més aviat malament (segurament era així d'egòlatra). Al final fa la sensació que tots els preparatius previs són només un vehicle per al lluïment tècnic final, i la pel·lícula només és eficaç com a homenatge a les Torres Bessones. Per això penso: que bonica que hauria quedat només amb la part central del seu desenllaç, com a curtmetratge integrant en el seu moment de l'obra col·lectiva "11/09/01"!

Comentaris (1)05-01-2016 12:10:21

Futbol: Espanyol 0 - Barça 0

Aquest cap de setmana, aquells que s'autoproclamen una orgullosa minoria van quedar molt satisfets. No tenien cap victòria per celebrar: en feien prou d'haver frenat els propòsits de l'etern rival. Dins d'aquesta minoria, hi ha sectors honestos que no desitgen res dolent a l'altre, amb el qual comparteixen alguns valors però simplement entenen les coses d'una altra manera. Però no són aquests els sectors que s'imposen dins d'aquesta minoria. En general, hi predomina la visió que prioritza el mal de l'adversari per damunt del bé propi. És el que porta aquesta minoria a celebrar com una victòria allò que és només el fre dels anhels de la majoria, a victorejar l'èxit del joc destructiu per damunt del creatiu. Afortunadament, però, d'aquí a ben poquet tindrem l'oportunitat de tornar a veure'ns les cares i passar comptes. Objectiu: recuperar la moral de victòria i esborrar-los del mapa.

Comentaris (4)04-01-2016 12:52:39