login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Fresas salvajes"

Continuo entossudit a millorar la meva base cinèfila europea, i aquesta vegada aposto per Bergman. Resultat més satisfactori que la setmana passada. No és "Fresas salvajes" una pel·lícula fàcil, és clar, i lògicament hi ha una voluntat d'autor i d'intel·lectualitat. És Bergman, punyeta! La veritat és que crec que del suec només n'havia vist "El setè segell", i també ha estat la meva manera d'homenatjar el meu oncle, ara que aquest mes ha fet 15 anys de la seva mort. Un accident absurd ens va impedir continuar gaudint de la intel·ligència d'un molt estimat professor de filosofia, no especialment cinèfil però que adorava Bergman i en especial "El setè segell", pel·lícula que vaig veure seguint la seva recomanació just el dia abans de la tragèdia, en una d'aquelles connexions estranyes amb què juga amb nosaltres la vida.

El cas és que recordo que "El setè segell" em va fascinar, tot i que jo diria que no vaig acabar d'entendre-la. Per això vaig dubtar amb "Fresas salvajes", ja que definitivament les vacances potser demanen alguna cosa més lleugera. Però no me'n penedeixo. Potser la nyonya d'una tarda sufocant de juliol no em va ajudar a treure-hi tot el suc, però em va transmetre coses, em va hipnotitzar en alguns moments i em va colpir. Profundament filosòfica, com no podia ser d'altra manera, "Fresas salvajes" és una fita del cinema en molts sentits.

Una de les tècniques narratives que més caracteritzen la novel·la i que més costen de traslladar al llenguatge cinematogràfic és la superposició de plans temporals. Que estiguis seguint un personatge i ell t'acompanyi a un record per després tornar al punt de partida. Hi ha el flash-back, és clar, però no és el mateix, perquè la literatura aconsegueix que hi hagi una simbiosi entre passat i present molt difícil d'assolir: reps la percepció del personatge en el present a partir de la convivència simultània amb el seu record. Aquesta simultaneïtat és la clau que el flash-back no pot assolir. Però Bergman ho soluciona brillantment en la seva posada en escena, fent que l'ancià dialogui directament amb la seva joventut, fent que el veiem enfrontar-se físicament amb el record, en una tècnica narrativa que després homenatjaria el seu admirador Woody Allen en pel·lícules com "Delictes i faltes".

Hi ha també, i la tècnica acabada d'exposar la reforça, una atmosfera onírica que envolta tot el film. Tots els directors actuals que abusen del recurs dels somnis com a trampa narrativa haurien d'envermellir davant la potència del malson amb què s'obre "Fresas salvajes", l'impacte del qual provocarà la decisió en el protagonista de fer en cotxe un viatge que tenia pensat fer en avió. És la idea homèrica del viatge com a clau molt més important que el destí final i, si es vol, l'origen de les road-movies: el desplaçament exterior com a símbol de la transformació interior. El protagonista passa comptes amb el seu passat, amb el seu present i amb el seu futur. Som el que hem viscut i també el que no hem viscut, perquè estem fets de decisions, d'omissions i de renúncies. D'un profund existencialisme, ben mirat m'equivoco quan dic que pel·lícules com "Fresas salvajes" no són del tot adequades durant les vacances. Perquè és precisament ara, lluny de la voràgine estressant del dia a dia, que hom pot interpel·lar els seus fantasmes i qüestionar-se el sentit de tot plegat quan els rellotges ja no tinguin busques.

Comentaris (3)28-07-2016 11:37:44

Cinema: "El viaje de Arlo"

A vegades hi ha coses ben agradables que es presenten sense avisar. O detalls inesperats que completen el plaer d'un moment. Trobar-se en una casa rural al Vilosell (Lleida), Cal Butifarra, on tot és amabilitat, haver acabat de sopar i estar fent un cubata ben fresquet a la terrassa no té preu, però que a sobre allà mateix de cop i volta t'hi projectin una pel·lícula... D'acord, era de dibuixos; i era un Píxar menor, sí. Però el context hi ajudava, i la vam gaudir molt.

Perquè a més "El viaje de Arlo", tot i que sembla feta amb el pilot automàtic, no és una pel·lícula gens dolenta. És cert que Disney hi posa una mica de sucre i de missatge familiar poc habitual en Pixar, però el resultat no se'n ressent perquè hi ha coses marca de la casa, com ara la delicada (aquí una mica menys) aproximació a la mort (segurament mai es podrà superar el que en aquest sentit es va aconseguir magistralment a "Up"). També, és clar, la qualitat tècnica; senzillament brutal. I, finalment, la cinefília de la factoria, que en aquest cas dóna a la pel·lícula un aire de western molt divertit i entranyable.

Però, sobretot, Pixar continua enlluernant perquè no defuig temes espinosos i tracta els nens com éssers intel·ligents. Aquí simplement encoratja a superar les pors: no a deixar de tenir-les, sinó a afrontar-les. Potser és un Pixar menor, però que transmeti això en temps de la hiperpaternitat i la sobreprotecció és valuosíssim.

Comentaris (3)25-07-2016 17:38:37

Cinema: "La sirena del Mississipi"

Començo a tenir la mosca al nas. Després de la decepció de "Tres recuerdos de mi juventud", vaig ser encara més conscient que a la meva autodidacta formació cinèfila, sòlida pel que fa a referents clàssics nord-americans, li falta base clàssica europea, en especial de la nouvelle vague. Mig per això i mig per casualitats de la vida, m'enfronto una setmana després a un títol de Truffaut, "La sirena del Mississipi". I torna el desconcert, i sobretot torna la sensació de llunyania emocional i intel·lectual cap a allò que estic veient.

Val a dir que no és que em sembli que la pel·lícula sigui un despropòsit. Els actors són superbs (no descobriré ara el carisma de Jean-Paul Belmondo i Catherine Deneuve), la trama s'inicia com un thriller hitchcockià per desembocar en un melodrama (Truffaut juga com el britànic a trencar les expectatives de l'espectador) i, sorprenentment, quan al vespre la vaig explicar a la meva dona semblava que tenia sentit i tot. Què és, aleshores, el que la fa delirant i llunyana? Bàsicament dues coses.

En primer lloc, l'estil narratiu. L'ús (goso dir que) arbitrari de les el·lipsis crea una estructura fragmentada indigesta, fet que es veu agreujat per la ridiculesa dels canvis de doblatge cada vegada que la Deneuve es destapa una mica (coses de la censura franquista). M'agraden les el·lipsis, m'agrada que com a espectador t'obliguin a omplir buits i no t'ho donin tot mastegat, però aquí em fa arrufar el nas la sensació que estan al servei de les incongruències i les arbitrarietats.

En segon lloc, tornem-hi amb l'amour fou. Es pot arribar a entendre que un home enamorat d'una certa idea de l'amor perdoni determinades coses, però el final a la cabana és delirant i per llogar-hi cadires. Quina mania, la dels intel·lectuals francesos, de presentar l'amor com un element destructiu i dolorós! Deu ser perquè jo tinc la sort de viure un amor harmònic i serè que no puc entendre aquestes passions nocives... No puc amb això, em fa pensar massa en com acaben determinades relacions a les notícies, i no m'agrada que es faci apologia d'aquesta manera d'entendre el món de la parella.

Però això són judicis morals i no estètics. I he dit que començo a tenir la mosca al nas perquè no m'agrada que no m'agradin pel·lícules que se suposa que són de culte. Potser per no frustrar-me, val a dir que hi intueixo certa grandesa: em sembla genial, per exemple, l'escena en què sentim el diàleg de Belmondo amb el banquer mentre ell condueix el cotxe a tota pastilla. Conclusió: potser la grandesa de gent com Truffaut és la capacitat de fer atractius i fins i tot fascinants (per a alguns) deliris que en mans d'un altre condemnaríem a la foguera.

Comentaris (1)21-07-2016 15:15:48

Cinema: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo"

La programació d'aquesta setmana al cinema Truffaut em va permetre muntar-me ahir una doble sessió (beneïdes vacances!) que em semblava ben trobada: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo" m'havien de possibilitar veure una doble visió de la nostàlgia del record de la joventut: una des d'una perspectiva europea (concretament francesa) i una altra des d'una perspectiva nord-americana.

La primera pel·lícula em va semblar una pedanteria insuportable. Feia molt de temps que no m'avorria tant al cinema. En principi la pel·lícula francesa havia de ser la més intel·lectual, i a fe de Déu que juga aquesta carta, però de la manera més francesa; és a dir, fent-ho tot ben passional i desproporcionat. Segurament, per valorar aquesta pel·lícula en la seva justa dimensió caldria conèixer millor el cinema del seu director, fer una comparativa adequada amb la nouvelle vague i totes aquestes coses, però l'únic que sé és que almenys amb mi aquest film no funciona. Tot em sembla forçat, massa cuinat, i la pel·lícula s'agrada tant a ella mateixa que s'oblida d'agradar als espectadors. Potser tot plegat té a veure amb el fet que les històries d'amour fou sempre m'han resultat irritants, ja que l'amor per mi és una altra cosa. Ho sento, segur que sóc un ignorant i que la grandesa que molts li han vist se m'escapa, però és que no me'n va agradar res: ni l'absurd estil narratiu, ni la interpretació afectada dels actors, ni la posada en escena...

En comparació amb això, "Todos queremos algo" em va semblar una alenada d'aire fresc. Definitivament (torno a demanar perdó pel que segurament és una blasfèmia) m'agrada molt més la manera nord-americana de narrar. Aquí, Richard Linklater porta a l'extrem la seva peculiar concepció del cinema. Si la trilogia "Abans de..." i "Boyhood" ja es basaven més en el plaer de la contemplació de la vida quotidiana que en l'exposició de fets, aquí directament es pot dir que el conflicte dramàtic és nul. Des d'una perspectiva desacomplexadament masculina (ja era hora, perquè com bé expressa també Franzen a "Purity" al final gairebé semblarà que hem de demanar perdó pel fet de ser homes), Linklater només vol que seguim les peripècies d'una colla de joves a punt d'entrar a la universitat l'any 1980, com si fóssim un més de la colla. I ja està. Per aconseguir-ho, no li tremola el pols a l'hora d'allargar seqüències intranscendents, ja sigui un entrenament de beisbol o com els protagonistes canten una cançó dins del cotxe. I el millor de tot és que no és gens avorrit, perquè ens agrada mirar! Els espectadors només volem mirar, i ja sentirem el que hagim de sentir, sense tanta parafernàlia!

Dit això, la pregunta: és "Todos queremos algo" una pel·lícula sobre el record? Tècnicament, no. A "Tres recuerdos de mi juventud" l'estructura en flash-backs no deixa lloc al dubte, però aquí la història és una narració lineal d'un cap de setmana. Linklater és hàbil, i roda aquesta cinta perquè la puguem veure com qualsevol altra pel·lícula dels 70 o 80. Troba les excuses que li permeten mostrar-nos tot el repertori de diversions juvenils possibles, en totes les ambientacions possibles, i deixa per a nosaltres l'exercici de la nostàlgia. Però és evident que la busca, i ens la fa sentir. I fins i tot té a punt el pretext perquè puguin sentir-la també els espectadors joves: la pitjor nostàlgia de totes, aquella que sents per allò que NO has viscut. El pla final del somriure endormiscat del personatge principal ens interpel·la: es compliran les seves expectatives? S'han complert les nostres? Linklater és el viu exemple que sovint a la profunditat s'hi arriba des de la simplicitat. Perquè no hi ha res tan vitalista i alhora tan nostàlgic com sentir, senzillament, la força de la vida que passa.

Comentaris (5)14-07-2016 21:51:49

Lectura: "Purity"

Fa pocs dies, el grup valencià Zoo (amb vincles ideològics explícits amb la CUP) va venir a la meva ciutat a fer un concert. Cap a la meitat de la seva actuació, el cantant va exclamar al públic: "us estem sentint individualment, i el que a nosaltres ens agrada és sentir la marabunta." Vaig entendre la frase en el seu context lògic: no volia sentir converses individuals, volia sentir com el públic cridava les lletres. Però em va semblar que, de manera subconscient, l'apel·lació contenia el germen del que per mi és el principal problema d'aquesta ultraesquerra dogmàtica que ens aclapara: el seu caràcter uniformitzador. No conceben el poble com un conjunt d'individus, sinó com una massa a la qual cal protegir paternalistament.

Em sembla que va ser Margaret Thatcher qui va dir que la societat no existia, sinó només diferents famílies amb els seus problemes. Ja s'entén que aquesta consideració, en mans de la política conservadora, obria la porta a les polítiques liberals i al capitalisme salvatge i sense xarxa. D'aquí l'afany uniformitzador, d'arrel soviètica, dels partits contestataris: tots units contra el capital. Però no deixa de sobtar-me que, amb aquest discurs, determinada esquerra alimenti el mateix esperit que mou la globalització: tots iguals, com xaiets, sense identitat individual.

En un dels moments més brillants d'aquesta magnífica novel·la que és "Purity", del meu idolatrat Jonathan Franzen, el narrador ofereix un paral·lelisme sorprenent i fascinant entre el règim soviètic i internet, com dues cares de la mateixa moneda. Tant l'un com l'altre són una dictadura al servei de l'anul·lació de l'individu, en un cas per deixar-lo sense desitjos i en l'altre per aclaparar-lo amb un excés. El resultat és el mateix: el pensament únic. A l'època soviètica eres un asocial si no seguies el sistema. A la de la globalització, ho ets si no tens internet al mòbil. La societat de consum actual (ho vaig poder comprovar ahir mateix en acompanyar la meva dona a una botiga de telefonia) ven angoixa: com pot ser que no tinguis l'última aplicació de no sé què, com és que no pagues només 5 euros més per tenir no sé què més que no sabies ni que existia... Intenten (i, excepte en casos perduts com jo que, parafrasejant un dels personatges de "Purity", encara no he après a voler coses, se'n surten) introduir-te unes necessitats que no tenies, que passen a semblar-te imprescindibles quan fins ara havies viscut perfectament sense. Socialisme i globalització, dues maneres oposades d'arribar al mateix punt: l'alienació de l'individu. Com expressa un altre dels personatges de "Purity", hi ha d'haver alguna cosa entre la dictadura de les grans corporacions i la del proletariat.

"Purity" és, per tant, en gran part, un llibre polític. Però és per damunt de tot una novel·la de personatges de gran complexitat psicològica. És una obra intel·lectual que parteix d'allò emocional per connectar amb el lector i en cap cas avorrir-lo. La primera cosa que crida l'atenció és la seva estructura, en capítols que són com peces d'un trencaclosques que cal ordenar per donar-li sentit (sense que això vulgui dir que sigui una lectura complicada). Juga amb el lector dosificant la informació i creant una experiència lectora molt plaent i estimulant. A més, al principi em va arribar a semblar que cada capítol tenia un gran tema universal enllaçat simbòlicament a una qüestió política concreta: el conflicte generacional (amb complex d'Èdip inclòs) en el capítol sobre l'Alemanya de l'Est, el sentiment de culpa en un capítol protagonitzat per l'armament nuclear... Després, però, vaig arribar a la conclusió que per exemple aquests dos temes són una constant de la novel·la. Els tres personatges principals es mouen sovint a partir de la culpa, i tots tres tenen una relació molt conflictiva amb la seva mare. Al final el que hi ha és un missatge d'esperança: les generacions veteranes no ho han fet gaire bé, però un altre món és possible. En aquest sentit, però, cal destacar que Franzen escriu (identificat amb el personatge més positiu, que no perfecte, de la història: l'encantadora Pip de reminiscències dickensianes) des d'una perspectiva socialdemòcrata que comparteixo. Canviar el món no és eliminar els diners. Canviar el món no és fer caritat. Canviar el món és fer servir els diners que tens per fer del teu entorn un lloc agradable. Canviar el món és tractar bé la gent que t'envolta. El problema del món no són els diners, perquè els diners no són una finalitat en si, sinó una eina de poder. I el que mou el món és el desig incomprensible de poder i més poder. La Pip és l'únic personatge pur (el seu nom real és la Purity del títol) justament perquè és conscient de les seves imperfeccions i que la seva bondat té uns límits. És pragmàtica i no dogmàtica. I en aquest canvi de xip consisteix l'esperança.

Però el que fa de "Purity" una lectura definitivament deliciosa és la seva habilitat en el seu ús subtil de les metàfores. Em quedo amb dues. La primera: la llum del sol versus la pluja. Un dels protagonistes de la novel·la és l'Andreas Wolf, una mena d'Assange o Snowden obsessionat a revelar secrets dels grans organismes, convençut que la transparència equival a netedat. Anomena la seva organització Projecte Sunlight: la llum del sol que ha d'il·luminar la veritat. Però Wolf és un personatge ple de foscor (idolatrat, però, per la superficialitat de la xarxa; aquesta caverna postmoderna que fa que ens creiem les ombres que projecta com l'única realitat) que no entén que en realitat la llum del sol enlluerna i crema: mostrar la merda no neteja, sinó que en genera més; i, si no, només cal veure els resultats del 26-J. Allò que neteja no és la llum del sol, sinó la pluja, perquè el que cal no és mostrar la merda sinó eliminar-la. La pluja del final de la novel·la és el símbol de l'autèntica regeneració.

L'altra metàfora és preciosa. Després de tota una narració molt pessimista amb l'amor, vist com la manera més fàcil que dues persones es devorin, se'ns dóna la solució: l'amor és trobar algú que et torni les pilotes a l'altra banda d'una pista de tennis, que eviti que hagis d'intercanviar cops de dreta amb la paret, que comparteixi amb tu les coses però respectant el teu espai de joc. En definitiva, "Purity" és una novel·la que entén que per arribar al sentit de la política cal arribar a l'ànima humana. Monumental.

Comentaris (5)12-07-2016 20:45:06

Cinema: "Nader y Simin, una separación"

Sovint comento, i crec que ho he fet més d'un cop des d'aquesta modesta tribuna, que no n'hi ha prou que una pel·lícula et remogui la consciència per considerar-la una obra artística. Hi ha d'haver alguna cosa més. Ha de tenir troballes de llenguatge, retòriques, de planificació de plans o de muntatge... "Nader y Simin" ho té tot.

Aquesta sublim (per magnífica i perquè parla de grans temes) pel·lícula iraniana va ser capaç de deixar-me clavat al sofà una xafogosa tarda d'estiu, a l'hora crítica de la migdiada, sense gairebé deixar-me respirar. La pel·lícula es gaudeix en i amb tots els sentits, orgànicament i intel·lectualment.

Per començar, la posada en escena. És admirable com transmet la sensació de claustrofòbia que et fa més propera l'angoixa dels personatges. Rodada en espais gairebé exclusivament tancats, tot són cortines que es passen i portes que es clouen (la qual cosa acabarà essent un recurs dramàtic essencial, ja que allò que es veu i sent i allò que no serà fonamental), i tot plegat reforçat amb una decidida aposta pels plans curts que engabien encara més els protagonistes i l'espectador.

A la primera mitja hora llarga no sembla que passi res. Assistim a les tribulacions d'una família en descomposició, però poca cosa més. Però la pel·lícula té magnetisme, i ja ens ha atrapat. De mica en mica, de manera implacable i amb un punt d'inflexió decisiu, la història va evolucionant de melodrama en thriller d'intriga. Però la veritable dimensió de la cinta és moral o, més ben dit, ètica. L'espectador occidental pot trobar-hi una mirada crítica al pes de la religió, però és molt més que això. Aquí ningú és malvat ni tampoc està net de culpa, i l'enfocament gens sermonejador de la narració interpel·la l'espectador perquè prengui les seves pròpies conclusions, sobretot en un final aparentment frustrant però que ens obliga a posicionar-nos en el dilema final, en una obra que de dilemes n'està plena, mentre ens preguntem fins a quin punt hi ha quelcom de simbolisme en la dialèctica entre la mirada emocionada i decidida de la nena i la mirada perduda de l'avi amb alzheimer a propòsit de l'anàlisi de l'evolució generacional de la societat iraniana.

Una obra mestra? No ho sé. Una obra que et fa sentir ple i agraït del que t'ha ofert, això segur.

Comentaris (5)09-07-2016 00:50:10