login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Kamikaze"

Vet aquí un d'aquells exemples claríssims de bona idea desaprofitada. De com a vegades els millors punts de partida acaben derivant en autèntics despropòsits.

En efecte, el plantejament inicial de "Kamikaze" no pot ser més interessant: un terrorista a punt d'immolar-se a bord d'un avió veu com el vol es cancel·la pel mal temps, fet que l'obliga a conviure durant gairebé una setmana amb les seves potencials víctimes. Quelcom interessant podia sortir sens dubte d'aquí: acarar el suïcida amb la humanitat dels seus objectius, fer-lo conscient que rere la seva reivindicació ideològica hi ha éssers humans indefensos i no simples xifres al servei de l'impacte del seu acte. Però tot se'n va aviat en orris. I per molts motius.

D'entrada, desconcerta però és una decisió valenta que la pel·lícula aposti perquè sentim empatia no solament per les víctimes sinó també pel dolor irreparable del botxí (de fet, a causa d'un càsting més que discutible, aconsegueix molt més això últim). No és aquest el problema. Potser ni tan sols la inversemblança absoluta al voltant dels explosius (acceptem la voluntat reflexiva per damunt del realisme). El problema és la seva aposta descarada pel sentimentalisme més indecent i indigne després d'oferir-nos les astracanades còmiques més deplorables. Això, juntament amb una posada en escena pobríssima i un desenllaç sense cap ni peus aboca la pel·lícula irremeiablement al desastre.

I mira que fa gràcia que es mostri sense embuts una societat ibèrica ignorant i que només sap mirar-se al melic (quin moment, el de la cançó!), però la pel·lícula no té solució perquè, aquí, el més kamikaze de tots és el perpetrador d'aquest invent impossible.

PD: "A la meitat del camí de la vida, em trobava en una selva obscura, perquè havia extraviat la meva ruta" (primers versos de la Divina Comèdia, obra mestra de les lletres d'Itàlia; país mediterrani, germà i amic. Vàlids per a l'Espanya que s'ha estavellat avui... i per a la que ho va fer ahir).

Comentaris (1)27-06-2016 22:05:52

"Breaking Bad": la droga és la sèrie

Dedicat al company i amic Javi: mai li agrairé prou que em recomanés aquesta sèrie

Com que amb això de les sèries anem sempre a la nostra manera (ens agrada veure-les quan ja s'han acabat per seguir-les al nostre ritme), quan les acabem tot el que se'n pugui dir ja es deu haver dit i resulta difícil aportar res de nou. En aquest cas la sèrie és tan bona, tan refotudament bona, que val la pena intentar-ho però resulta difícil decidir per on començar. M'he decidit a comentar-la personatge per personatge, i naturalment amb spoilers per donar i per vendre.

MARIE

Segurament el personatge més antipàtic de la sèrie. Representa tot allò que com a espectadors el protagonista Walter White ens ensenya a odiar: els convencionalismes morals, el sentiment de superioritat respecte a la seva germana, la capacitat de fer-ne de tot un drama i convertir-se sempre en el centre d'atenció. Les seves debilitats (la cleptomania) no ens la fan més agradable, i només ens obté un somriure amb la seva maniobra per obligar el seu marit Hank a abandonar l'hospital després de ser tirotejat.

SAUL

Representa la mateixa doble moral de Marie a gran escala. Una de les coses que més em fascinen de "Breaking Bad" és la seva subtilitat a l'hora d'introduir determinats missatges. No se'ns diu mai, per exemple, per què al principi de la tercera temporada tothom porta un llacet a la solapa, però sospitem que té relació amb la solidaritat amb les víctimes de l'accident aeri amb què conclou la segona. Doncs bé, veure aquest advocat corrupte i sense escrúpols lluir-lo ufanosament i com qui no vol la cosa em sembla una advertència de la superficialitat amb què tractem aquesta mena de tragèdies, tal com el mateix Walter White etziba en un discurs a l'institut on treballa. Això sí: a diferència de la Marie, se li ha de reconèixer que, tot i que pot resultar molt irritant, també pot acabar per caure simpàtic.

SKYLER

Aparentment se li reserva el paper de la trista figura, sempre al compàs de les decisions del seu marit Walter White. En realitat, però, és un dels personatges amb més capes interiors. No només perquè no és la típica mestressa de casa resignada (pot arribar a ser carregosa la seva insistència a parar-li els peus), sinó sobretot per la manera com ho viu tot plegat. La seva obsessió és la seguretat dels seus fills, però estic convençut que a soles ens reconeixeria que alguna vegada ha gaudit amb la seva intrepidesa. Així doncs, tan aviat una Lady Macbeth ambiciosa que porta la veu cantant a l'hora de gestionar els guanys del marit com una tràgica Ofèlia víctima de les decisions del seu enamorat (inoblidable l'escena en què se submergeix vestida a la piscina), la Skyler és el personatge més shakespearià de la sèrie.

HANK

Definitivament insuportable al principi, fatxenda fins a dir prou, de mica en mica el cunyat de Walter White es va guanyant un trosset del nostre cor i ens horroritzarà la seva mort terrible. Tot i així, és clar, sempre li anirem en contra perquè volem que en Walter se surti amb la seva. Però la seva façana va caure el dia que el van fer anar a Mèxic, i a partir d'aquí el veiem com el que és: un policia molt intel·ligent i sensible. Això sí: és tan mesquí com el mateix Walter a l'hora d'utilitzar en Jesse per als seus interessos. En qualsevol cas, la idea del personatge d'en Hank és la gran troballa dramàtica de la sèrie: que el cunyat d'en Walter sigui el policia que el persegueix sense saber-ho (i també el descobriment de l'última temporada) és la garantia que no hi haurà trames secundàries que desviïn l'interès i el mecanisme que permetrà que l'acció funcioni com un rellotge.

MIKE

Gran paio, en Mike. Un criminal i un fred assassí, sí; però també un entranyable avi amb un cor enorme. Absolutament seductor amb el seu estoïcisme, signa una mort bellíssima però tristíssima en pantalla que ens confirma que ha arribat un punt en què en Walter White s'ho emporta tot per endavant.

GUS

El dolent més fascinant que aquests ulls recorden, i a la ficció n'han vist uns quants. En Gus és un personatge abominable, és clar, però també té les seves raons. I, al capdavall, acaba essent un mirall per a en Walter White. O no s'assembla el final de la sèrie a l'ajustament de comptes que en Gus porta a terme amb el càrtel de Mèxic? La manera com es rifa la policia en la seva condició d'empresari benefactor és sensacional (atenció a les conseqüències que el seu doble joc tindrà per fer possible el vídeo terriblement cínic que en Walter White dedicarà al seu cunyat Hank). Impertèrrit fins a no poder més, la seva mort és la imatge més impactant de l'insuperable final de la quarta temporada: els més grans encara tenen temps per morir amb elegància i col·locar-se bé la corbata quan tenen la cara partida per la meitat després d'una explosió.

LYDIA

Rectifico: aquest és definitivament el personatge més antipàtic de la sèrie. Miserable i criminal, no té cap mena de grandesa. És el típic rei que envia els soldats a la guerra sense embrutar-se mai les mans a la trinxera. Si algú es mereixia la mort que en Walter White li destina, aquesta era ella.

JESSE

Si no existís, l'hauríem d'inventar. Per molt de carisma que tingui en Walter White, sense ell la sèrie no funcionaria. És el Sancho Panza d'aquest Quixot del món de la droga. En Walter és molt més intel·ligent que el seu fidel escuder, però aquest en el fons toca molt més de peus a terra. En Walter White acaba essent un personatge alienat dins el seu propi joc, i de tant en tant ens fan molta falta els banys de sentit comú d'en Jesse perquè no oblidem que darrere tots aquests tripijocs divertidíssims hi ha conseqüències en forma d'éssers humans que pateixen. És impossible no estimar en Jesse. És el personatge més humà, més transparent, el més noble. I, per molt que el manipuli, és l'únic que desperta empatia en l'egocèntric Walter White. L'última escena en què apareix en Jesse és inquietant: s'hi detecta eufòria, però també un punt de bogeria per tot el que ha hagut de passar. En Walter White li ha salvat la vida, però realment haurà aconseguit el seu gran objectiu: salvar-lo d'ell mateix?

WALTER WHITE

El puto amo. El millor personatge que potser hagi donat mai la televisió. La seva intel·ligència i la seva habilitat són tan grans que aconsegueix sempre fer-nos oblidar o perdre de perspectiva les seves atrocitats. Moments clau: quan li diuen que el càncer està retrocedint i quan la seva dona li diu que ja no queda ni rastre dels seus estalvis. En el primer cas, s'adona que no es vol curar per no quedar-se sense excusa per a les seves activitats delictives. En el segon cas, es deixa anar definitivament sense volta enrere. Hi estaríem hores i no acabaríem, però cal sintetitzar: és impossible no reconciliar-se amb ell quan finalment reconeix que tot el que ha fet no era per la família, sinó per satisfer el seu ego i sentir-se viu. Admetre que fins i tot quan volem ajudar els altres és per satisfer la nostra vanitat és un exercici admirable de coratge i honestedat. Per treure's el barret de Heisenberg. Pel camí, la transformació física i moral del personatge és brutal. En Walter White no és una mala persona, per molt que ho suggereixi el títol de la sèrie (es fot en molts problemes que es podria estalviar per vetllar per la seguretat d'en Jesse i d'en Hank). És només que, en la seva necessitat de deixar de ser una víctima (i passar a ser ell qui truca a la porta en una situació d'amenaça), ha perdut el nord ètic a partir del moment que ha deixat de veure els seus congèneres com a persones i els ha vist només com a peces del seu trencaclosques. Qui estigui lliure d'aquest pecat, que tiri la primera pedra.

APÈNDIX: L'ESTRUCTURA

Tant important com allò que s'explica és COM s'explica. I també en això "Breaking Bad" és exemplar. Els teasers inicials de cada capítol, la gestió dels cliffhangers... I, sobretot, l'ús de les el·lipsis; de tot allò que com a espectador et veus obligat a omplir a vegades a velocitat supersònica. Donaria per molt, però és tard i vol ploure, tot i que en qualsevol cas és infinitament d'agrair una sèrie que tracta el seu públic com un ésser intel·ligent.

Comentaris (10)17-06-2016 01:09:10

Cinema: "Más allá de las montañas"

L'extraordinari escriptor i guionista Graham Greene va concebre, l'any 1955, una novel·la anomenada "L'americà impassible" que, a jutjar si més no per la versió cinematogràfica que en va fer Phillip Noyce l'any 2002, permetia interpretar la història d'un triangle amorós al voltant d'una jove vietnamita com una metàfora del dilema del mateix Vietnam. De la mateixa manera, sembla molt plausible que la Tao protagonista de "Más allá de las montañas" sigui una metàfora de la Xina.

Atenció spoilers

Primer acte (1999): la Tao és flirtejada per dos homes, al principi amics i després rivals. Un és un obrer d'una mina de carbó. L'altre és un empresari que s'està enriquint amb les seves benzineres. La Tao es debat entre tots dos, i al final escull el nou-ric. La Xina, en un moment de canvi, entre la tradició obrera d'arrel comunista i els cants de sirena del capitalisme global, malgrat que voldria conviure amb tots dos, finalment escull aquest últim.

Segon acte (2014): malgrat haver afirmat que no ho faria, l'obrer de la mina torna al poble. Està malalt i necessita ajuda. Els seus companys, però, estan invertint els seus diners en projectes relacionats amb el petroli àrab, i ell no gosa molestar. La Tao sí que l'ajuda econòmicament, però és massa tard. L'opció escollida per la Xina ha acabat fent inviable un sistema que agonitza, que mor de manera irreversible.

Tercer acte (2025): el fill de la Tao viu a Austràlia amb el seu pare, sense que cap dels dos mantingui cap contacte amb la Tao. El fill, a qui han posat de nom Dòlar, no sap parlar xinès, i s'ha de comunicar amb el seu pare per mitjà del traductor del Google. En Dòlar, desorientat i insatisfet, s'enamora de la seva professora de cultura xinesa, i tots dos passen a tenir una relació que la gent confon amb la que tindrien una mare i el seu fill. En una mena de complex d'Èdip, es pot ben dir que en Dòlar ha buscat enamorar-se de la seva mare. El futur de la Xina, venuda al dòlar, és la confusió causada pel desarrelament i la recerca desesperada de la identitat enmig d'una llibertat de la qual no sap com disposar. Mentrestant, la Tao acaba la pel·lícula ballant sola i amb malenconia la mateixa cançó amb què no per atzar s'obria la pel·lícula: el "Go West" dels Pet Shop Boys. L'alegria amb què la Tao balla aquesta cançó a l'inici contrasta amb aquest solitari ball final. La Xina s'ha deixat portar per la mentalitat occidental, i al final lamenta tot allò a què aquesta tria l'ha fet renunciar.

L'únic problema que podria tenir aquesta excel·lent pel·lícula seria el fet que la metàfora funcioni d'una manera tan precisa que s'acabi fent paradoxalment invisible i el públic només vegi un melodrama ple de tòpics. Però la poesia visual del director Jia Zhang Ke, amb tria de diferents formats cinematogràfics per a cada època inclosa, impedeix de totes totes el tedi. Molt a prop de l'obra mestra, el director xinès demostra que no cal fer pel·lícules pamfletàries per denunciar determinades realitats socials. N'hi ha prou amb la sensibilitat artística per estalviar-se determinat dogmatisme polític que darrerament està fent molt mal, perquè posa la ideologia per davant de les persones.

Comentaris (3)13-06-2016 23:22:53

Acròstics de la recança

Cada bugada, un llençol.

Units seríem forts,

Però hi ha un cavall de Troia.

Comentaris (4)08-06-2016 23:47:26