login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Corazón gigante"

Fa una bona colla d'anys, el cineasta amb tendència a la grandiloqüència Paul Thomas Anderson va fer una pel·lícula petita, estranya en la seva trajectòria, anomenada "Embriagado de amor". Recordo que un crític (crec recordar que el gironí Pep Prieto) la va definir com una pel·lícula sobre algú que simplement vol que el deixin en pau. Potser jo no havia llegit la pel·lícula així, però em va agradar molt la idea d'algú que té com a únic desig que no l'empipin. És un desig aparentment simple, però en realitat molt difícil d'aconseguir. Com a animals socials que som, ens veiem obligats a viure en comunitat, a relacionar-nos amb la gent... I de persones n'hi ha de dos tipus: les que et fan la vida més fàcil i les que te la fan més difícil. I em temo que les segones són majoria.

Alguna cosa d'això hi ha a l'excel·lent pel·lícula islandesa "Corazón gigante" (títol horrible per a l'original "Fúsi"). El protagonista, en Fúsi (extraordinàriament interpretat per un actor immens en tots els sentits), no és exactament un sociòpata, sinó més aviat al contrari. No té la més mínima noció de les normes socials, però no perquè no tingui empatia amb la gent, sinó justament perquè és un bonàs incapaç d'adaptar-se a la crueltat imperant. Això fa entrar la pel·lícula en un altre terreny que m'obsessiona i que ja he comentat a propòsit d'altres pel·lícules: la impossibilitat d'exercir la bondat en un món absolutament corromput.

La pel·lícula tracta aquestes qüestions amb una gran habilitat visual i narrativa. És sensible sense ser ensucrada. És moral sense ser alliçonadora. És esperançadora sense ser complaent. I té l'atractiu innegable de la seva subtilitat metafòrica: les passes de country que representen el nivell de coordinació d'en Fúsi amb el món; el viatge amb avió com a símbol de l'enlairament (del despertar) de la seva existència, de deixar de veure la vida des de terra i pujar a bord... I el poder de la música per dibuixar els dos personatges principals, autèntiques illes dins d'un riu.

En Fúsi és un personatge admirable. I si hagués d'intentar descriure'l en una sola frase, diria que és un individu capaç d'encaixar els cops injustos que rep amb l'aplom que li dóna la consciència que les misèries, en la seva història, sempre les arrosseguen els altres.

Comentaris (3)30-05-2016 22:07:24

Cinema: "La bruja"; i futbol: Barça 2- Sevilla 0. Campions de copa!

Es fa difícil comentar una pel·lícula com "La bruja", un producte d'allò més desconcertant. Amb un estil narratiu potser més propi de les pel·lícules de terror dels 70, el film és alhora innovador i arriscat. Uns personatges marcats per la seva superstició que acaben essent els seus propis pitjors enemics. La repressió religiosa autoimposada com a element contraproduent i paradoxalment diabòlic. Els personatges han de conviure amb la idea que porten el mal a dins, que són dolents per defecte, i així es fa difícil construir una vida equilibrada i sana. Una comunitat tancada, una família, que acabarà mostrant-nos que efectivament el mal del qual fugim som nosaltres mateixos. Amb l'escena en què la filla gran treu la màscara a la hipocresia inconscient del pare com a punt àlgid, la pel·lícula també expressa (amb un tractament exquisit de la llum) per què l'encarnació del pecat són bruixes i no bruixots: la dona representa la temptació a causa de la mirada perversa del mascle que la contempla. La pel·lícula mai s'acaba d'enlairar ni de ser plenament satisfactòria, li falta credibilitat en seqüències clau i pateix d'un final massa passat de voltes, però si més no és d'agrair una proposta diferent al terror gastat dels últims anys.

Esperàvem patir més a la sala de cinema, però ho vam fer molt més l'endemà davant la tele seguint una final èpica, d'aquelles destinades a recordar-se molt de temps, amb el gol de Jordi Alba enganxat a la retina dels records. No va ser un partit brillant del Barça, però sí un dels dies en què els aficionats hem pogut aplaudir-lo amb més orgull. Sens dubte, dos moments decisius (a banda de l'expulsió de Banega que equilibraria les forces a la pròrroga i permetria al Barça ser-hi molt superior) van ser l'expulsió de Mascherano i la lesió de Suárez. Jugar una hora amb deu no és fàcil, i el Barça se'n va sortir en gran part perquè, aquesta vegada sí, Luis Enrique la va clavar amb el canvi de Mathieu per Rakitic. No va ser un canvi covard, ja que va sacrificar el migcampista de més contenció en espera que Iniesta i Messi (com així va ser) marcarien el ritme adequat a la zona ampla de manera brillantíssima. No em va agradar que en moltes fases el Barça reculés tant, però possiblement la idea era intentar defensar-se amb la pilota (així es va fer quan es va poder, tot i que massa poc sovint) i simplement renunciar a la pressió alta quan el Sevilla la tingués per no suïcidar-se al darrere. El resultat va ser que el Sevilla, que estava molt còmode en el paper de paparra, s'ennuegués quan va haver de portar la iniciativa, cosa que va passar a convertir-lo d'equip enganxós a equip brut. Pel que fa a la lesió de Suárez, paradoxalment va servir per acabar d'ordenar l'equip amb l'entrada de Rafinha. Potser caldria reflexionar que no cal esperar que un membre del trident es lesioni per canviar-lo si el partit ho requereix, però em va agradar que Luis Enrique expliqués que no volia canviar un atacant de bones a primeres per si l'acabava trobant a faltar si el Sevilla s'avançava. A Luis Enrique se li ha dit de tot, especialment que és massa pragmàtic i que qualsevol entrenaria un equip així. Els seus detractors deuen tenir més munició des d'ahir per retreure-li que en alguns moments juguéssim aculats. Però a mi em sembla que el que va fer el Barça ahir amb deu (amb l'ajuda d'una afició entregada, gairebé gens enfocada per una realització més pròpia del No-Do) va ser molt bèstia, i que si va saber patir al darrere és perquè ara està més preparat per fer-ho perquè això està treballat. Aquest equip està capacitat per dansar amb la pilota (només cal veure Iniesta), per ser dirigit com una orquestra impecable (abans per Xavi i ara per Messi en el seu nou rol espectacular), però també per serrar les dents i anar al fang si l'ocasió ho demana. Va ser emocionant veure un equip que ho ha guanyat tot buidar-se així i refer-se de totes les adversitats. Molt d'orgull ahir, sí senyor. Gràcies, Barça!

Comentaris (1)23-05-2016 21:42:38

Més sobre les estelades

I el jutge diu que sí, tu, que es poden exhibir estelades a la final de copa. Alegrem-nos-en (o no, que per variar ja teníem una idea original per fer la rèplica, i un bon ressò internacional que hauria tingut), però tampoc cal que donem les gràcies perquè reconeguin una obvietat. I, a més, el mal ja està fet.

El mal ja està fet, en primer lloc, perquè hem hagut d'aguantar declaracions en què es comparava l'estelada amb banderes predemocràtiques, quan és evident que no tenen res a veure i que a més els agraden molt més les segones que la primera. Les banderes de règims totalitaris i assassins posades al mateix nivell que un símbol pacífic de llibertat. I ningú dimitirà ni demanarà disculpes.

El mal ja està fet, en segon lloc (tot i que ben mirat això és bo), perquè l'unionisme continua incapaç de replicar l'independentisme amb algun argument que no sigui una fal·làcia. Estic cansadíssim de la cantarella que no s'ha de barrejar l'esport amb la política, repetida fins a l'avorriment per aquells que posen el nom del cap d'estat a una copa, el fan anar al camp i hi imposen un himne que no agrada a tothom. A més, fins que dimecres la delegada del govern no es va il·luminar, es parlava de futbol i de possibles doblets (tant per part del Barça com per part del Sevilla), i des de llavors que per parlar de la final no es comenta res més que aquest suposat problema polític que s'han inventat. I el súmmum ha estat haver de sentir que Puigdemont o el Barça no s'hi haurien d'haver posat perquè l'estelada no representa ni tots els catalans ni tots els culers. Hola! Que hi ha algú? Que ens prenen per ximples? Què coi hi té a veure, això? Del que es tracta és de defensar la llibertat d'expressió! Afortunadament, l'alcaldessa de Madrid, que ni deu ser del Barça ni és catalana, es va encarregar de posar en evidència el disbarat de l'argument amb el seu anunci de no assistir tampoc al partit si es mantenia la prohibició.

Però el mal està fet, sobretot, per un tercer motiu molt greu. En la seva perversa interpretació de la Ley del Deporte, s'han plantejat que l'estelada podia promoure la violència en una lectura absolutament contrària a l'esperit de la llei. Representa que el que la llei expressa és que hi ha símbols que fomenten l'odi en si mateixos, és a dir, que en fan apologia, com ara emblemes feixistes o terroristes. No és, evidentment, el cas de l'estelada. Però han agafat la llei amb pinces i l'han capgirada (fins que un jutge hi ha posat seny) amb un argument demencial: quan diuen que l'estelada pot fomentar la violència... és perquè algú pot reaccionar amb violència contra ella! És molt greu, dir això! Primer, perquè no cal ser Freud per adonar-se que a qui genera un sentiment de violència la visió d'aquest símbol és als mateixos governants. Segon, perquè pressuposa la incapacitat de part de la ciutadania espanyola (ja siguin aficionats del Sevilla o habitants de Madrid) de respectar posicionaments aliens (com si un vegetarià es fotés a hòsties contra algú que s'estigués menjant un entrecot, vaja). I, tercer i terrorífic, perquè davant aquest supòsit havien decidit castigar la potencial víctima en comptes del potencial intolerant. En un estat que es diu de dret, la llei ha de protegir contra la intolerància, i no a la inversa. Amb la seva irresponsable actuació, la delegada del govern ha creat un clima enrarit que, si el major seny del ciutadà corrent no ho evita, pot degenerar en conflictes per coses que s'haurien de viure amb absoluta normalitat.

I, dit tot això, acabo amb una petició que sé que no serà escoltada: no xiulem l'himne. No m'agrada ferir els sentiments de ningú, i menys de la meva família del sud que viu ben feliç la seva espanyolitat. Fem-ho més fàcil: ignorem-lo i (mode ironia afectuosa activat) simplement no en cantem la lletra.

Comentaris (1)21-05-2016 02:55:29

Estelades al Calderón

"[Queda prohibida] la exhibición en los recintos deportivos, en sus aledaños o en los medios de transporte organizados para acudir a los mismos de pancartas, símbolos, emblemas o leyendas que, por su contenido o por las circunstancias en las que se exhiban o utilicen de alguna forma inciten, fomenten o ayuden a la realización de comportamientos violentos o terroristas, o constituyan un acto de manifiesto desprecio a las personas participantes en el espectáculo deportivo".

Si ja és un insult en si la prohibició d'estelades en la final d'aquest diumenge, l'article de la Ley del Deporte amb què ho justifiquen ja és una ofensa inqualificable. En un camp on cada setmana entren banderes espanyoles preconstitucionals (tampoc mai sancionades per la UEFA). La conclusió que en trec és que estan titllant de bàrbars els seguidors del Sevilla, ja que pel que sembla la simple visió d'una bandera pacífica com l'estelada podria incitar-los a la violència...

En fi, és igual. Consell per als aficionats que vulguin exhibir els seus legítims sentiments aquest diumenge al Calderón: que portin una samarreta independentista a sota d'alguna camisa o jaqueta. Un cop al camp i passat l'humiliant control, exhibir-la. Què faran? Diran per exemple a una noia que es tapi o que se la tregui? No sé quina de les dues peticions quedaria més masclista i en evidència... Els detindran a tots? Davant de totes les càmeres del món? No ho crec. I quan soni l'himne espanyol, res de xiular-lo, que fa lleig i en certa manera és posar-se a la seva alçada. Quan soni l'himne espanyol, tothom a cantar "L'estaca", que pel que sembla aquests són els temps que ens torna a tocar de viure.

Ah! I el club què hi diu? Doncs gairebé ni hi és ni se l'espera. Comunicat molt tebi i avall que fa baixada. Si no gosen amenaçar de no presentar-se al partit, que seria el més digne i el que tindria més ressò internacional, com a mínim que es presentin amb la samarreta de la senyera, per fotre una mica...

Comentaris (3)18-05-2016 21:54:57

Cinema: "Espías desde el cielo"

Cal començar dient que m'encanten les històries que plantegen dilemes morals. I cal començar dient també que aquesta és una pel·lícula d'aquelles que es poden qualificar com a necessàries. Finalment, també cal començar dient que, malgrat ser una pel·lícula necessària, justament en plantejar dilemes morals no resulta gens pamfletària. I, a més, conté diverses qualitats artístiques. O, si més no, narratives.

Les cartes es posen damunt la taula des del primer moment. La primera imatge de la pel·lícula està filmada des del forn de pa de la família de la nena que centrarà tota la controvèrsia. Tenim aquí la primera mostra d'habilitat narrativa: el film ens obliga a conèixer la nena, a posar-li nom i cara, a proporcionar-li una història. Tot seguit, aquesta primera seqüència es tanca amb un pla general cada cop més allunyat, fins a convertir-se en un pla zenital. Entrem així en la perspectiva dels drons. El conflicte ètic està servit: la nena passa d'ésser humà individual a dany col·lateral. Però hi ha més mostres d'habilitat narrativa, ja sigui conscient o inconscient. I, a partir d'aquí, atenció spoilers. El somriure, fins i tot la riallada, que ens provoca la maquinària burocràtica que envolta la guerra moderna ens queden glaçats quan ens adonem que ha servit per donar temps per provocar que una nena quedi en la zona d'influència de l'explosió que resultarà d'atacar amb el dron la casa d'uns fanàtics que estan a punt de provocar una carnisseria en un atemptat terrorista suïcida imminent. I aquí, és clar, s'origina el gran dilema de la pel·lícula: és lícit sacrificar la vida d'una nena innocent per salvar-ne desenes més? Naturalment, s'engega una segona maquinària burocràtica que, aquesta vegada, ja no ens fa gens de gràcia. Sobretot perquè al final semblen imposar-se criteris més polítics que humanitaris, els quals paradoxalment semblen importar més d'alguna manera als militars.

Altres detalls s'han anat introduint fins arribar aquí com qui no vol la cosa. El pare que educa la filla lluny del fanatisme religiós que es veu obligat a aparentar. La conversa intranscendent que mantenen els dos pilots (altre cop Aaron Paul i els seus personatges plens de remordiments) abans d'entrar a la cabina de comandament del dron, que subratlla la nova manera de fer la guerra a distància. La joguina que el militar compra per a la seva filla... Tot això ens manipula (en el bon sentit, gairebé hitchcockià, de la paraula) per crear-nos un estat d'ànim cap a allò que estem veient. Ens impedeix inhibir-nos-en com a espectadors.

I, és clar (i ara sí que molta atenció als spoilers), hauria estat molt més còmode per a nosaltres que la nena no morís al final. Però cal que ens sentim com Helen Mirren i com Aaron Paul. Cal que haguem vist volar pels aires la seva vida (sense so!) i que ens preguntem si aquella era l'opció més correcta. Però, sobretot, cal que la vida d'un personatge de ficció sigui sacrificada perquè prenguem consciència de les vides reals que entren en joc diàriament en aquesta dinàmica perversa. És impressionant el poder del cinema: patim i ens emocionem pel destí d'una vida irreal quan estem acostumats a ignorar les autèntiques tragèdies que cada dia ens ofereixen (i també ens amaguen) els telenotícies.

Comentaris (1)17-05-2016 23:41:22

Futbol: Granada 0 - Barça 3. Campions de lliga!

Potser sí que estem tan ben acostumats que celebrar una lliga sense possibilitats de guanyar la Champions ens sembla poc. Potser sí que la vèiem tan guanyada que hem sentit l'èxit final més com un alliberament que com una altra cosa. I potser sí que, com explico sempre que puc als meus alumnes i com demostra l'Odissea, és molt més divertit el viatge que no pas arribar al port. Però, sigui com sigui, avui cal estar molt contents. Avui és dia per deixar de banda el nostre sorrut, excessivament racional, caràcter català i gaudir del que hem aconseguit.

Per què no ens fem unes quantes preguntes que canviïn una mica la nostra perspectiva? Per què no ens adonem que aquest grup humà fa molts anys que ens fa feliços i no se'n cansa (6 de les últimes 8 lligues!)? Per què no ens adonem del mèrit enorme que té haver posat fi a l'hegemonia madridista d'una manera tan escandalosa tenint tot un estat en contra? Per què no deixem de mirar el que fan o puguin deixar de fer altres equips que, sí, poden aconseguir algun èxit com qui troba un oasi al mig del desert però que fa temps que ni tenen projecte ni tenen res? Per què no valorem el sotrac de l'abril com la prova d'humanitat d'uns ídols increïbles? Per què no aplaudim la reacció de l'equip quan gairebé tothom el donava per mort? Per què no admirem que el Barça hagi sortit guanyador de la lluita més complicada que es pot tenir, és a dir, la que es manté amb un mateix? Per què no ens felicitem aquells que mai hem renegat dels nostres colors, a les verdes i a les madures?

No ho sé, potser m'ho faig jo, però tinc la sensació (almenys pel que fa al meu entorn més immediat; suposo que la rua de demà serà una altra cosa) que ens hem pres aquest èxit brutal com pura rutina. O potser és que tot és més senzill i ja ho va descobrir Mazoni fa temps: no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.

Bé, és igual. Jo estic molt i molt i molt content! Moltíssimes gràcies un cop més, nois!

VISCA EL BARÇA

I VISCA CATALUNYA!

Comentaris (1)14-05-2016 23:38:56

El futur del català

Últimament hi està havent molta controvèrsia amb la qüestió de si el castellà ha de ser o no oficial en la futura Catalunya independent. En relació a això, ahir vaig topar a TV3 amb un debat interessantíssim (tot i que potser no del tot aprofundit) sobre el futur de la nostra llengua. I, contràriament al que acostuma a passar amb els debats, aquesta vegada sí que em va servir per acabar de fer-me les meves conclusions al respecte.

Després d'ahir, ho veig clar: al meu entendre, el català i el castellà han de compartir oficialitat en la futura república independent. Algú pot objectar que de moment la cooficialitat ha deixat el català en una situació ben galdosa. Però es perd de vista que de moment la cooficialitat l'ha gestionat Espanya, i que un cop obtinguda la independència la gestionarem nosaltres. En aquest sentit, d'entrada la raó per la qual és aconsellable mantenir l'oficialitat del castellà a Catalunya és ben clara: no podem començar un projecte nou retallant drets a la ciutadania. Catalunya ha de néixer com un projecte engrescador, il·lusionant, i la bel·ligerància cap a una llengua no sembla la manera més intel·ligent de començar. Ara bé, cal deixar clara una qüestió sense complexos: cal no retallar drets, però ha arribat l'hora d'exigir deures. En una Catalunya independent, estarem en situació d'aconseguir que l'oficialitat del català no sigui de fireta sinó efectiva. Tothom que visqui i treballi a Catalunya haurà de tenir l'obligació a la llarga de conèixer el nostre idioma. I això no és ser radical, ni extremista. És ser normal. És actuar com qualsevol país del món. És posar fi a la trampa dels falsos defensors del bilingüisme, que el defensen per practicar el seu monolingüisme castellà militant. Tothom ha de poder expressar-se en castellà quan i on ho desitgi, però ha de garantir que es pugui viure plenament en català en tots els àmbits. S'ha acabat tenir un estat que actuï en contra d'una de les llengües pròpies del seu territori. S'ha acabat haver d'aguantar que et diguin que no t'entenen quan t'expresses en la llengua pròpia de casa teva a casa teva.

Dit això, i deixant ben clar que el castellà s'ha de continuar estudiant a l'escola com a llengua cooficial del nou país i com a enriquiment personal de l'alumnat, hi ha una qüestió que ahir va passar de puntetes i que és fonamental: la independència de Catalunya i l'enfortiment de l'oficialitat de la seva llengua pròpia no garanteixen la supervivència del català. És imprescindible evitar el mecanisme més habitual en casos de bilingüisme: la deformació gradual de la llengua més feble en favor de la més potent. El risc és que el català que es parla al carrer continuï assimilant les fórmules sintàctiques del castellà al ritme vertiginós amb què ho fa ara, fins que la nostra llengua esdevingui un dialecte grotesc de l'espanyola. Caldrà, per tant, potenciar l'ús del català als mitjans de masses i augmentar-ne la difusió; però sobretot caldrà garantir que el model lingüístic transmès sigui adequat. Si en els partits de futbol, per exemple, es continua maltractant la genuïnitat del català com es fa ara, a la nostra llengua li queden quatre dies. Aquest és l'autèntic risc.

Comentaris (3)14-05-2016 04:32:02

Cinema: "Triple 9"; i futbol: Barça 5 - Espanyol 0

A vegades les ganes d'anar al cinema són tan grans que hom acaba optant per anar-hi encara que li sembli que només pot aspirar a la pel·lícula menys dolenta de la cartellera, i no a la més bona. Així ho vam fer amb "Trumbo", i amb aquesta perspectiva de mínims enfocàvem "Triple 9": esperàvem un thriller entretingut i que no ofengués la intel·ligència. I "Triple 9" va complir, i amb escreix. Perquè aquest film de John Hillcoat (director també de "La carretera") és en realitat un notable thriller filmat amb bon pols, amb el ritme just i amb un equilibri correctíssim entre acció i disseny de personatges. "Triple 9" no té, per exemple, ni el glamur ni l'estilització de la fascinant "Collateral", de Michael Mann. És violenta, aspra, sense concessions a l'espectador. La majoria dels personatges transiten a banda i banda de la fina línia entre el bé i el mal, excepte l'íntegre (i ingenu) Casey Affleck (i tiet Woody Harrelson), la pèrfida Kate Winslet, un poli irredimible que no revelarem... i Aaron Paul, calcant el seu Jesse turmentat pels remordiments de "Breaking Bad". Una pel·lícula plena de testosterona (amb lamentable paper-gerro per a la majoria d'actrius) però també de càrrega moral, ni que sigui per reflectir precisament la manca d'aquesta en una Atlanta que fa olor de podrit. Entretinguda i transcendent alhora, amb determinats girs de guió molt intel·ligents i amb el to nihilista d'uns Coen quan es posen seriosos, només cal retreure-li un desenllaç amb algunes inversemblances i excessius subratllats, com si la pel·lícula volgués compensar l'espectador d'un pròleg embolicat que li havia fet preveure un guió confús que en realitat no ho era en absolut.

Per guions confusos ja tenim el final de la lliga. Tant, que ahir vam estar a punt de guanyar-la mentre molts aficionats ja estaven abandonant l'estadi. I encara caldrà suar-la a Granada. Potser és cert l'acudit sentit a la ràdio per part de l'APM segons el qual aquesta lliga estava tan guanyada que ara obtenir-la seria com trobar-se una moneda de dos cèntims i no fer-ho seria com perdre una cartera amb dos-cents euros, però val la pena esforçar-se a tenir els 200,02 euros que fan la diferència entre una cosa i l'altra. Llàstima no haver completat la festa ahir, contra un Espanyol al qual se li'n va anar la força per la boca (oi, Pau López?). Ahir sí que em va encantar l'actitud de l'equip. Potser se li podrà retreure que continua jugant bé amb intermitències (tampoc és fàcil tenir continuïtat en el joc quan t'enfrontes a llenyataires disfressats de futbolistes), però jo continuo sentint-me orgullós (i més, en els temps que corren) de continuar apostant per un joc alegre fins i tot quan la pressió és tan gran. Dissabte el futbol ha de ser just en una temporada en què no ho ha estat gaire, i la lliga no s'ha d'escapar.

Comentaris (1)09-05-2016 22:55:27

Fer Guardiola

Quina llàstima, haver de sentir culers que s'alegren del fracàs de Guardiola a la Champions! Molt trist, perquè 1) no s'adonen que el Bayern era l'equip que millor podia frenar l'etern rival a Milà; 2) prefereixen el no-futbol d'un Simeone que reconeix obertament que l'única cosa que li importa és guanyar, de la manera que sigui; i 3) sobretot, pel poc agraïment que demostren a qui ens va donar els millors anys de la nostra història. Això és com els que, per atacar Bartomeu, desitgen tots els mals a Luis Enrique. Per gustos els colors, i és bo tenir sentit crític, però... tant costa animar incondicionalment els teus colors i no perdre's sempre en lluites caïnites? Per part meva, em proclamo únicament barcelonista i, veient el desenllaç d'aquestes semifinals infames, donaré per acabada la temporada de clubs el 22 de maig. Tant de bo gaudim d'èxits aquestes tres setmanes agòniques que queden; però sobretot tant de bo cap fórmula guanyadora però impersonal ens faci oblidar qui som i d'on venim, que sisplau no comprem el què per damunt del com. Siguem intel·ligents, fem Guardiola, estalviem i cuidem els millors actius de la nostra història.

Guanyi o perdi, visca el Barça i visca el bon futbol!

Comentaris (1)04-05-2016 22:59:12

Cinema: "El leñador"

Hi ha pel·lícules valentes perquè posen l'espectador en una situació incòmoda. Són aquelles que focalitzen el punt de vista en un delinqüent que veuríem poc més que com un monstre abominable (com per exemple "Las horas del día", de Jaime Rosales), si no fos perquè la narració ens enfronta a la seva quotidianitat. Aquí tenim un personatge que ha fet coses terribles (excel·lent i arriscat Kevin Bacon), que ja ha pagat la seva factura amb la societat i que intenta tornar a una vida normal. Certament els fantasmes del seu passat el turmenten, però encara ho fa més una societat que no el perdona i que no creu en la reinserció. No és que la pel·lícula el justifiqui, és només que expressa que com més tranquil intenta estar més l'assenyalen amb el dit i li recorden qui és, com empenyent-lo a tornar-hi.

La millor virtut del film, per tant, és que tot i posar-se en un tema autènticament espinós, no jutja. I concedeix al protagonista una mena de redempció no pas del tot heroica: simplement començarà a sentir-se millor quan s'hagi mirat al mirall, primer, en una història intuïda en un bosc; i quan hagi destruït físicament allò que representa, després. Perquè aquesta història explica també aquella guerra en què és impossible guanyar: la lluita contra un mateix.

Comentaris (1)03-05-2016 19:30:16

Cinema: "La desaparición de Eleanor Rigby" i "Trumbo"; i futbol: Betis 0 - Barça 2

Hi ha vegades que és una llàstima el que les distribuïdores fan amb les pel·lícules. Amb la brillant "Los odiosos ocho", per exemple, calia lamentar que en només una trista sala de tot el país la pel·lícula s'estrenés tal com havia estat ideada. Però és igual: fem-ho tot ben apte per a les multisales, on la mitjana dels espectadors oblida el pòsit que li deixen les pel·lícules abans que el gust que li han deixat les crispetes. Per això, no és estrany el que ha passat amb "La desaparición de Eleanor Rigby": pensada en un principi com un díptic en què la mateixa història era explicada des de dos punts de vista diferents, aviat va sorgir la necessitat de barrejar les dues versions per fer-ne un producte més digerible. El resultat, és clar, és la pèrdua de la principal raó de ser de la idea, i en queda un drama sòlid i ben explicat però al qual li han arrencat bona part de l'ànima. Però aquesta ha acabat essent pràcticament l'única versió accessible, si no és que hom decideix navegar per les clavegueres clandestines i pirates de la xarxa, per on suposo que deuen córrer les originals. Doncs que s'ho confitin: no penso exposar el meu ordinador a cap virus ni transgredir la meva ètica només perquè els que remenen les cireres han decidit tractar-nos a tots com imbècils. Em quedaré amb aquest producte solvent però poc transcendent mentre somio en el que hauria pogut ser, començant per si el mateix director no s'hagués venut al convencionalisme perquè la seva obra pogués sobreviure a canvi de fer-li perdre tot el sentit original.

Pel que fa a "Trumbo", vista amb l'únic pretext de gaudir del gran Bryan Cranston, té tots els tòpics que un biopic podria tenir: la gran dona soferta que hi ha darrere tot gran home, el dilema entre la dedicació a la família i la raó de ser del personatge, el conflicte entre l'ideal i l'ego... Però tot i així l'he vist en un moment en què em calia: enfadat com estic últimament per una esquerra pija i de disseny que faria envermellir de vergonya els autèntics lluitadors que ens han portat fins aquí, la figura de Trumbo em revela que algú es pot fer respectable encara que el seu estil de vida no sigui coherent amb el seu pensament. Trumbo no volia renunciar a allò que tenia; només volia igualtat d'oportunitats perquè altres ho poguessin tenir; i, sobretot, ho donaria tot perquè la discrepància fos possible. D'aquesta pel·lícula he après que a Trumbo no li interessava la militància, ni l'acció revolucionària: només volia poder dissentir. I ho aconsegueix fent que una il·legalitat deixi de ser-ho quan ja no es té por. I no es té por quan ja no es té res a perdre. Segur que la seva filla, continuadora del progressisme amb l'activisme contra la segregació racial, acabarà admirant aquest mateix plantejament en Rosa Parks... Però, política al marge, el millor de la pel·lícula (perquè, de virtuts, també en té) és el seu to lleuger, d'entreteniment, de comèdia en alguns moments. Perquè aconsegueix denunciar el mateix que la solemne "Bona nit i bona sort" de George Clooney, però amb l'eficàcia que li dóna l'abandonament del to greu. La frivolitat per educar consciències? Tal com estan les coses, m'hi apunto i, si puc, ho practico.

Enmig de tot plegat, l'enèsim partit al límit de l'atac de nervis dels soferts seguidors del Barça. Hi ha polèmica sobre la primera part: l'equip va ser pacient o directament indolent? Va tenir sang freda per esperar l'oportunitat o va ser inconscient? És un final de lliga tan estrany que costa saber què passa pel cap d'aquests jugadors. Personalment, tot i que intento reprimir-lo, comença a sortir-me l'alien tribunero que tot culer porta a dins. Continuo pensant que la cosa acabarà bé, però la meva dèria a pensar a llarg termini em fa témer èpoques de vaques magres i travesses pel desert si no es corregeixen determinades coses que no acaben de rutllar. Només demano que, després de les celebracions (que les tindrem, va, segur que sí), vinguin les reflexions. Que, acabi com acabi això, siguem prou madurs per prendre decisions en conseqüència i no en calent. Passi el que passi d'aquí a final de temporada, hi ha coses que s'han fet bé i d'altres malament. Independentment de l'èxit o el fracàs, caldrà accentuar les primeres i rectificar les segones, més enllà del resultat que tinguem clavat davant del nas. I, no cal dir-ho si és que hem evolucionat mínimament des dels vuitanta, independentment de l'equip que guanyi a Milà el 28 de maig.

Comentaris (3)02-05-2016 22:46:16