login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Els nois estan bé"

Avui, navegant per aquests blogs de Déu, a part de fer-se'm molt tard m'he tornat a adonar que hi ha gent amb una capacitat d'anàlisi de les ficcions (literàries, cinematogràfiques o televisives) absolutament admirable i envejable. De manera que m'he sentit molt petit i ara mateix amb poques ganes d'escriure. Per tant, només donaré un parell de pinzellades sobre aquesta pel·lícula que ens va servir ahir per acomiadar unes esplèndides vacances.

En primer lloc, diré que és una pel·lícula de personatges. Per tant, necessita que els actors estiguin bé. I ho estan tots, sense excepció, i sobretot les actrius (extraordinàries Annette Bening, Julianne Moore i Mia Wasikowska).

I, en segon lloc, parlaré també de la gran paradoxa que crec que de manera conscient planteja el film: presentar una família teòricament poc convencional per parlar dels problemes més tradicionals que pot tenir qualsevol parella. Al capdavall, en les relacions homosexuals monògames també hi ha el risc de la rutina i la descompensació. El personatge d'Annette Benning, el més odiós però també el més interessant del film, veu de sobte amenaçats (i no sense raó) tots els rols que ocupa, tant maternofilials com de parella, com a cap de família. El que passa és que no té raó de voler-los mantenir. La seva vida demana a crits un tracte d'igualtat amb els seus éssers estimats que és incapaç d'establir. Potser a la pel·lícula li falta valentia per proposar unes estructures familiars diferents, o potser curiosament planteja problemàtiques feministes serioses en el marc d'una parella de lesbianes (aspecte, aquest, que com ha de ser no deixa de ser anecdòtic).

Comentaris (3)29-03-2016 23:52:45

Cinema: "Calle Cloverfield 10"

Una dona roba uns diners de l'empresa on treballa i fuig per iniciar una nova vida. Arriba a un motel de carretera i... Cap pel·lícula ha aconseguit capgirar tant les expectatives de l'espectador com "Psicosi", d'Alfred Hitchcock. Ni tan sols la simpàtica bretolada que va ser "Obert fins a la matinada", de Robert Rodriguez. I el cas és que alguna coseta hi ha de l'inici de "Psicosi" en l'arrencada (càmera magnífica, música implacable) de la sorprenent "Calle Cloverfield 10", produïda pel cineasta de culte JJ Abrams. Una altra noia fuig apressada, en aquest cas d'una relació que no funciona, però a partir d'aquí tot es capgira i, com a l'obra mestra de Hitchcock, entrem al museu dels horrors.

Malauradament, la resta de la cinta no està a l'altura de tan prometedor inici (tot i una heroïna tan desconeguda com carismàtica i, sobretot, l'excel·lent tria de John Goodman com a encarnació de la més pertorbadora ambigüitat), i es perd entre les seves indecisions amb el que vol fer. Thriller amb moments definitivament de terror, la pel·lícula no és prou valenta per quedar-se en la seva condició d'obra de cambra, però tampoc es pot dir que la sortida a l'exterior no tingui força. De fet, és un últim canvi de to al·lucinant. Sigui com sigui, és d'agrair que quan la factoria Abrams vol destruir la Terra ho faci a partir d'històries mínimes, de personatges. Tant com és de lamentar que ens estiguem acostumant al fet que sempre parteixi de materials de primera (ja es jugava magistralment amb el gir radical de trama a la lamentablement traduïda aquí com a "Monstruoso") i no acabi de saber rematar-los.

Comentaris (1)25-03-2016 20:16:30

Cinema: "Batman vs Superman"

Les vacances són terreny adobat per als plaers culpables. El temps lliure permet anar a veure sense remordiments aquest artefacte pirotècnic anomenat "Batman vs Superman". Sense expectatives, amb la ment neta i l'única intenció de passar-ho bé, assisteixo a la massificada projecció d'estrena.

Què es pot dir d'aquesta pel·lícula? No gran cosa. Potser el més destacable és que segurament no ofereix el que promet. El presumpte enfrontament entre els dos superherois és descafeïnat, forçat i sense substància. M'hauria agradat que el duel oferís una contraposició entre dues maneres de fer el bé. La pija, la (nocturnament i polèmicament) complementària de la justícia de Batman. La messiànica, outsider i per lliure de Superman. Alguna cosa d'això hi ha, però molt poca, i el conflicte entre ells dos aviat degenera cap a una aliança de forces contra una amenaça que recorda el mite de Frankenstein. El cas és que sobretot la pel·lícula se centra en la condició d'ésser superior de Superman, i assoleix els seus millors moments en la dicotomia Déu-home. No sé si com a conseqüència de la Setmana Santa, vaig veure en el final (atenció spoiler) una lectura mítica gairebé bíblica en el sacrifici de Superman per salvar-nos de les nostres culpes, amb una imatge icònica amb Lois Lane que recorda una Pietat i amb la insinuació d'una posterior resurrecció. I qui sap si en aquesta figura totpoderosa que desperta la barreja entre la idolatria del protector i el recel de l'amenaça no hi ha també una metàfora inconscient dels mateixos Estats Units. I, en relació a això (o no), una interessant reflexió sobre la impossibilitat de fer el bé absolut, ja que per exercir-lo sovint es despulla un sant per vestir-ne un altre. O sigui: el que és bo per a algú és dolent per a un altre.

No cal, però, buscar els tres peus al gat. La pel·lícula està pensada per entretenir, i això mateix és el que jo vaig anar-hi a buscar. El problema és que potser l'equip del director Zack Snyder, solvent com sempre en ritme i fotografia, es perd innecessàriament en una trama massa embolicada per acabar despatxant massa ràpidament els aspectes essencials. El problema és que potser busca l'equilibri entre entreteniment i simbologia (pròleg amb l'11-S com a clara referència) i s'acaba quedant a mig camí de tot. Fins i tot davant d'unes expectatives minses, una petita decepció.

PD: Si un superheroi es defineix per la seva capacitat de canviar la realitat, aleshores els culers acabem de perdre el nostre superheroi. No vaig tenir l'oportunitat de gaudir del Johan Cruyff jugador, però sí de l'entrenador. I és evident que li ho devem tot. Cruyff va proporcionar al Barça un estil de joc que l'ha definit en les tres últimes dècades i que ja ha esdevingut irrenunciable. I, sobretot, va canviar la mentalitat d'un club perdedor que sempre buscava excuses en la d'un equip guanyador. Descansa en pau, Johan, i gràcies per la felicitat que gràcies a tu hem sentit, sentim i sentirem tots aquells que estimem el Barça.

Comentaris (16)24-03-2016 14:58:43

Lectura: "Els secrets de Clifftops"

Vet aquí una novel·la que té tots els ingredients per convertir-se en l'habitual best-seller sense substància, el típic passapàgines en què el lector queda enganxat a la trama i no pot parar de llegir. Alguna cosa d'això hi ha en aquesta història de secrets al voltant d'un fet traumàtic, i de fet m'ha fet perdre unes quantes hores de son, però aquesta novel·la és molt més.

És molt més, sobretot, pel gran ofici narratiu de la seva autora, Hannah Richell. El principal encert de la novel·la és la seva estructura, repartida en capítols que combinen el passat i el present i escrits cadascun d'ells des de la perspectiva d'un dels personatges. La combinació de temps narratius permet dosificar meravellosament bé la intriga, i els diferents punts de vista permeten dues coses bàsiques: d'una banda l'empatia amb cadascun dels personatges, la possibilitat d'entendre les seves raons. De l'altra, el contrast entre com es veuen determinades situacions en diferents ulls, i així mateix la construcció de personatges rodons i de múltiples capes. Un personatge et cau bé en un capítol i al següent l'odies, i viceversa. Tots som així: hi ha distàncies còsmiques entre com ens veiem i com ens veuen, i probablement la síntesi de les dues versions s'acosta a allò que som realment sense saber-ho. És aquesta una novel·la escrita des d'un profund respecte als seus personatges: no són simples peces al servei de la trama, sinó que més aviat ELLS són l'autèntica trama. Allò que t'enganxa és allò que senten i experimenten en el seu interior com a éssers humans.

Naturalment, tot això aparta clarament "Els secrets de Clifftops" de la mecànica prefabricada dels best-sellers. Això, i la càrrega de profunditat que sens dubte té en la seva anàlisi del sentiment de culpa. Per tant, de substància n'hi ha i molta. En definitiva, és aquesta una novel·la escrita amb molt d'ofici. De fet, està tan pensada que potser només se li pot retreure que no hi hagi espai perquè ens regali alguna frase perdurable. Però poc importa, perquè els seus personatges, sobretot la Dora, ens han arribat a l'ànima.

Comentaris (1)23-03-2016 13:17:46

Futbol: Vila-real 2 - Barça 2

El Barça va acabar empatant ahir un partit que a la mitja part tenia guanyat. El desenllaç va ser molt similar al 2-2 del dia del Dépor: el Barça, malgrat les dificultats en què el posa el rival, s'avança 0-2 amb solvència; aleshores s'alenteix el ritme, Luis Enrique introdueix canvis i de sobte tot es descontrola i el rival reacciona.

Seria fàcil retreure avui a l'equip certa indolència, i fer sang al voltant de la fama que envolta l'entrenador de no tenir bona punteria amb els canvis. Tan fàcil com injust. El ritme pausat de la segona part no era res més que la prolongació del de la primera i de la recerca per part del Barça del partit que més li convenia, basat en la possessió per contrarestar l'empenta local. I les substitucions responien a la lògica clara de treure del mig els jugadors amb targeta, davant l'arbitratge absolutament erràtic (per als dos bàndols) que hi estava havent. Ni tan sols es pot dir que s'estigués pensant en el clàssic, ja que Suárez no va ser substituït malgrat trobar-se a una targeta de complir cicle. És veritat, però, que quan els canvis afecten la rereguarda són més sensibles, i el Vila-real va ser prou hàbil per aprofitar la situació de redistribució de peces i posar-se de ple en el partit.

Tot plegat, res greu. Només reca que el que semblava que seria la jornada de l'impuls definitiu acabés sent un petit pas enrere. Però els números són clars i la lliga continua, de moment, més que controlada.

Comentaris (3)21-03-2016 20:51:19

Futbol: Barça 3 - Arsenal 1

Alves avança per la banda dreta, fa una bona centrada (sí, sí: Alves) i Suárez marca acrobàticament un golàs a l'escaire. M'aixeco (o ja estava dret?), crido i respiro alleujat. El Barça, ara sí, té l'eliminatòria sentenciada. I és poc després que, un cop ja tots relaxats (acostumem a mirar els partits en família), el meu sogre ens renya amistosament per haver-nos posat tan nerviosos després de l'1-1. Barcelonista atípic pel seu indestructible optimisme, el meu sogre no entén (tot i que de fet crec que la processó li devia anar per dins) que patíssim quan encara teníem dos gols de marge.

Té raó, és clar. Però és que la Champions és la Champions i tot es viu diferent. La lliga és la (dolça) rutina, però a la Champions els gols es criden més, es vibra més, es pateix més. Perquè cada dia t'ho jugues tot a una carta, i perquè els rivals són molt bons. I, a més, cal dir-ho: el Barça va jugar molt malament ahir. No va llegir en cap moment què necessitava el partit perquè s'inclinés cap als seus interessos, i la cercavila constant en què aquest es va convertir el va col·locar en algun moment al llindar del precipici. Sort de Mascherano, una altra vegada el gran Mascherano, providencial contra el mateix rival que en la mítica jugada del 8 de març del 2011.

Què va provocar aquesta situació? D'una banda, l'etern dilema. El rival havia d'arriscar i deixava tots els espais del món. Al Barça li convenia tenir força estona la pilota, però el caramel era tan llaminer per als tres de dalt que li durava segons a la recerca de pilotes llargues que sentenciessin l'eliminatòria. De l'altra, que el rival també juga. I ahir, a diferència de Londres, es va jugar a allò que l'Arsenal va voler. Afortunadament, però, potser només el Bayern pot aspirar a jugar a cara descoberta contra el Barça i guanyar-li la partida. Perquè el Barça té tres monstres a dalt que ho arreglen tot, tot i tot. I en fa prou, de moment, tot i que seria bo imposar el que necessites i no dependre tant de la qualitat individual.

Però vaja, que patint una mica es gaudeix més. I que potser ahir la sensació era d'un regust estrany per l'excés d'ocasions concedides i també perquè la campana va salvar en l'altre partit el que per mi és EL rival d'aquesta Champions. Però la conclusió també pot ser la del culer 2.0: si jugant tan malament guanyem 3-1 el millor Arsenal dels últims anys, podem estar tranquils. No?

Comentaris (5)17-03-2016 23:49:05

Futbol: Barça 6 - Getafe 0; i cinema: "Mustang" i "Un amic per a en Frank"

En tot acte de comunicació, cal distingir (entre altres elements) entre el referent i el missatge. El referent és allò de què es parla. El missatge, la manera com es transmet. El Barça, per comunicar-se, sap que tant important (o més) que el què és el com. I al Camp Nou de moment és quan més ho reforça, i apareix així la funció poètica. La primera part de l'equip va ser excel·lent: pressió alta, joc al primer toc, bandes obertes pels laterals... És cert que l'altre dia vaig ensopegar amb un trosset del Barça-Getafe de l'última temporada de Guardiola i que això encara no s'ha pogut superar (i aquell any ni tan sols es va guanyar la lliga!), i que potser en aquell equip dominava més l'estètica col·lectiva que la individual. Però el Barça d'ara és un equip potser més terrenal però més complet, i serem ben ximples si no el sabem guadir com es mereix. Perquè també és un espectacle i perquè la funció poètica hi té molt de pes. I els profans en el futbol diran que això de golejar gairebé sempre no té gràcia, però sabem que no és tan fàcil com el Barça fa que ho sembli i que en aquest esport guanyar amb comoditat costa paradoxalment molt. Evidentment, tampoc res a dir a la davallada en el ritme de la segona part: esperen grans reptes.

Continuem amb el desenvolupament d'aquesta idea de la funció poètica. Recordo una conversa de la meva època universitària (que ja comença a ser recordar) en què discutíem el valor de determinat cinema social. A propòsit d'una pel·lícula iraniana que condemnava la marginació a què determinada manera d'entendre l'islam sotmet les dones, un company i jo dèiem que no era gaire bona. Les feministes ens volien matar. Quan ens van deixar parlar, vam mirar de fer-los entendre que en cap cas discutíem el què, sinó el com. El que volíem expressar és que hi ha pel·lícules que tenen una consciència tan clara que allò que defensen és moralment el més correcte que s'obliden que han de cobrir uns mínims per ser considerades una obra artística. S'obliden de la funció poètica. Tot això ve al cas per comentar la notable "Mustang", pel·lícula turca de temàtica molt similar i a la qual em vaig acostar amb una barreja d'expectació i por: el tema m'interessava, però no sabia si l'enfocament seria prou artístic. I el cas és que al començament la cosa no acabava de funcionar: el conflicte apareixia de seguida i a continuació la trama queia en una certa rutina repetitiva (això sí, duríssima). Però de mica en mica la pel·lícula s'enlaira i acabes descobrint de manera retroactiva detalls que t'havien passat per alt i que demostren que sí que hi ha un gust per la narrativa metafòrica: el paper simbòlic que hi juga un túnel de carretera, la ironia que representen les reixes en la resolució de la trama... I tot això s'esdevé perquè la directora juga hàbilment amb els canvis de to: de la comèdia descordada de la seqüència de l'apedregament dels cables elèctrics al terror clàssic d'un cotxe que no s'acaba d'engegar en el moment més inoportú. Afegim-hi un ús exquisit i determinant del fora de camp i ens adonarem que la pel·lícula té consciència social i de denúncia, però també consciència estètica. Perquè entén que el com reforça el què. Només així s'aconsegueix transmetre l'autèntica ironia: qui realment actua de manera obscena no són les noies, sinó que allò que és autènticament pervers és la tradició.

Acabem la tesi. "Un amic per a en Frank" és una pel·lícula benintencionada, però no pot ser narrativament més maldestra. No té cap mena de sentit del ritme, no aprofundeix en res i no la salven ni determinats cops d'efecte. Així, per culpa de descuidar la funció poètica, el que hauria pogut ser una (buscada, però no reeixida) aventura quixotesca sobre la importància de la memòria acaba irònicament oblidada per l'espectador al cap de dos minuts.

Comentaris (3)15-03-2016 21:51:44

Futbol: Eibar 0 - Barça 4; i cinema: "Big eyes"

Els imponderables de la tecnologia em van jugar una mala passada i em vaig perdre la primera mitja hora del partit d'ahir. Quan el senyal va arribar, la ràdio ja feia estona que em deia que el Barça guanyava i que tenia el partit controlat. I és que, curiosament, en els dos últims desplaçaments el Barça ha invertit la dinàmica i ha fet millors primeres parts que les segones. És a dir, no li ha calgut la paciència del desgast. Ha sortit endollat i a totes, i ha superat en ganes i intensitat el seu rival. I això, en un equip d'elit acostumat a guanyar-ho tot i que ja veu la lliga a tocar té molt de mèrit. Darrerament el Barça potser no fa cap partit rodó, ni dóna l'espectacle de dies com els del Celta i el València. Però ofereix una imatge de seriositat i solvència tan contundent que fa goig de veure. Tot i així, cal dir que en l'últim article m'equivocava: la lliga no està guanyada. En primer lloc, perquè sempre val més ser curós (l'Atlético no afluixa). I, sobretot, perquè caldrà celebrar-la com cal quan de veritat arribi.

I acabem el cap de setmana mirant "Big eyes", un Tim Burton menor però digníssim amb diverses capes que val la pena analitzar. En primer lloc, la història (increïblement real) pot funcionar com a metàfora d'un patriarcat que ofega la realització personal de la dona (la diputada Anna Gabriel estaria orgullosa d'aquesta frase). Però on la pel·lícula funciona millor és com a dissecció (molt burtoniana) de la prostitució en què cau l'art quan es comercialitza. Amb una paleta de colors tan kitsch com els quadres de la protagonista, Burton posa l'accent en la contradicció entre crítica i públic i qüestiona l'adotzenament que crea el màrqueting en la producció artística pop(ular). Ell, pop com ningú, sap de què parla, i ho explica en una entrevista: és difícil trobar l'equilibri entre allò que és bonic i allò que és ridícul, i la pel·lícula en parla de manera excel·lent perquè ell s'hi ha trobat al llarg de la seva carrera. Però, hi insisteixo, el més encertat és l'anàlisi sobre la comercialitat en l'art, i en aquest sentit és impagable l'escena en què la protagonista agafa una llauna de sopa Campbell just el segon abans de descobrir que les seves obres ja es comercialitzen en supermercats. Andy Warhol és aquesta desaparició de la frontera que marca l'art pop respecte a la comercialitat. I arribem així a la tercera capa: Burton no hauria fet aquesta pel·lícula si no hi hagués un Ed Wood, un personatge marginal (en el món de l'art, no en la popularitat) i incomprès a qui reivindicar. Però... és Margaret Keane aquest Ed Wood? En principi sí, és clar. Però atenció, perquè la interpretació sobreactuada de Christoph Waltz (a la manera del Johnny Depp dels vells temps) fa sospitar que també es pugui tractar del marit. Al capdavall, l'obra de Margaret hauria triomfat sense la xerrameca seductora del seu home? Perquè, per tot el que ha quedat explicat abans, allò que sintetitza millor aquesta història és la imatge del pòster promocional de la pel·lícula: en temps insubstancials, perquè l'artista vengui el quadre cal que algú vengui l'artista.

Comentaris (4)07-03-2016 23:08:04

Futbol: Rayo 1 - Barça 5

El Barça va passar com un llamp per l'estadi de Vallecas. Avui, és clar, s'haurà parlat de la proposta massa agosarada de Paco Jémez i del fet que el rival acabés amb nou jugadors. Tot sigui treure mèrits al Barça. Els de sempre obliden, però, que el Barça ja havia liquidat el partit en dos minuts abans de la primera expulsió. I també que el Barça hi va posar més intensitat fins i tot quan ja golejava folgadament. La bona col·locació i la pressió dels jugadors del Barça van deixar el Rayo sense resposta, perquè si tu iguales l'aposta del rival el talent et fa guanyar amb tota seguretat. I, com que sembla que aquesta vegada el Barça no va perdre l'estadística de la possessió, als llepafils els queda denunciar la blasfèmia de les pilotades llagues de Bravo a la recerca que les despengés Suárez. Però aleshores, quin sentit té gastar-se 80 milions en un paio que a part de fer gols a cabassos (per molt que últimament no estigui encertat) t'ofereix altres recursos com aquest? Ningú s'adona que justament aquest recurs va permetre entrar en joc els interiors (magnífics Rakitic i Iniesta) fins i tot més del que és habitual? I que, per tant, el Barça va tenir el domini absolut de la pilota allà on fa mal? Es miri com es miri, el Barça va fer ahir objectivament un partidàs, sobretot a la primera part, abans que es trenqués tot per l'expulsió (merescuda) d'un jugador del Rayo. Només em queda la recança de la inseguretat que l'equip ha mostrat al final d'algun partit contra els grans, però la velocitat de creuer està activada.

En fi, que la lliga està guanyada. Ja fa temps que ho penso i ho dic ara, per molt que es digui tot allò del blat i del sac. Ara el repte és mantenir la intensitat competitiva que permeti afrontar amb garanties els reptes majúsculs de les altres dues competicions... i, sobretot, no haver-se de jugar res als penals.

Comentaris (1)05-03-2016 01:50:43

Cinema: "La habitación"; i futbol: Barça 2 - Sevilla 1

Atenció spoiler

Imaginem que ens trobem tancats i encadenats a l'interior d'una cova i només podem veure ombres projectades a les seves parets. Si això fos així, no sabríem distingir les ombres de la realitat. Dit d'una altra manera, ens semblaria que les ombres són la realitat. Així comença el Mite de la Caverna de Plató, i quelcom semblant li passa al nen de cinc anys que ha nascut i viu tancat en una cambra minúscula amb la seva mare, ambdós captius d'un segrestador. L'únic contacte d'aquest nen nascut en captivitat amb el món exterior és la tele, i li costa entendre què del que hi veu és real i què no. En una de les escenes més crues d'aquesta extraordinària pel·lícula, el moment de l'entrevista a la mare alliberada, descobrim que gran part de la realitat que la tele projecta està manipulada i és hostil. Malgrat el material de partida (m'adono que quan recomano fervorosament la pel·lícula i n'explico l'argument bàsic ni jo mateix aniria a veure-la), no és aquesta una pel·lícula que es basi en la recreació del dolor ni en la morbositat. El gran mèrit del film és que la delicadíssima trama és un pretext, una metàfora per parlar d'un tema universal com és la descoberta, aterridora i fascinant alhora, del món real en allunyar-se de la infantesa. Si el pianista de "Novecento" ens deia que el món era un vaixell massa gran, el nen expressa que el món real és com si tots els canals de la tele funcionessin alhora i no sabessis cap on has de posar l'atenció (cada intervenció del nen en la veu en off és com un cop de puny: a fora hi ha més espai, però per tant menys temps, perquè cal escampar-lo per tot arreu com la mantega en una torrada). Aquesta és la clau: la llibertat té el preu de l'angoixa de les infinites possibilitats, de l'abandonament de les normes i de l'obligació d'escollir i, per tant, de renunciar. Paradoxalment, però, si la mare protegia el nen de tot mal durant el captiveri, en llibertat serà el nen qui haurà d'agafar les regnes, ja que la seva curta edat el fa més adaptable a la nova situació. Al capdavall, tot és nou per a ell, mentre que per a la mare és un dolorós i impossible reinici. El comiat final a l'habitació (quina manera de plorar en una sala de cinema en tensió on no se sentia ni una mosca) és la presa de consciència del nen de la necessitat de l'abandonament de l'espai de seguretat i que, com diuen els poetes, és millor no voler tornar mai al lloc on has estat feliç. Un lluminós pla general final ens mostra dos éssers fràgils decidits i preparats finalment per enfrontar-se al món real, en un colofó immillorable d'una pel·lícula que se t'enganxa a la pell. Brutal, en tots els sentits de la paraula.

I el Barça, mentrestant, a la seva. Encara donava voltes a la pel·lícula quan el Sevilla es va avançar en el resultat. No és la primera vegada que ens passa: el Barça, com els protagonistes dels films tradicionals, comença amb problemes abans d'assolir la recuperació de la feliç normalitat. I no hi ha res a dir: ja hem après que no és desídia, sinó el preu que cal pagar a vegades com a maduració del partit. El que no m'acaba de convèncer és per què, quan ja hem remuntat i per tant fet el més difícil, permetem que el rival reaccioni i torni a tenir oportunitats quan l'hauríem de tenir mort (partit calcat al del dia de l'Atlético, sense anar més lluny). Segurament és l'etern dilema entre rematar el partit i assegurar-lo, però a vegades (sobretot quan no hi és Iniesta) fa la sensació que només Messi entén que hi ha moments que cal posar la pausa i defensar amb la pilota. És clar que tot això són ganes de queixar-se, perquè aquest equip avança a còpia de rècords i de solvència. I, a més, que qui et compliqui la vida sigui el teu rival a la final de copa garanteix emocions fortes a final de curs. Ara vénen dos partits clau a fora, en dues capses de sabates per estadi. Si els superem amb nota, el primer objectiu serà a tocar.

Comentaris (3)01-03-2016 23:35:47