login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "Mar muerto"; cinema: "The neon demon"; i futbol: Real 1 - Barça 1

Un dia, dinant amb alguns companys de feina, valoràvem l'elecció de Bob Dylan com a nou Premi Nobel de Literatura. Hi havia companys que afirmaven que era la prova de la desaparició del consum de l'alta cultura en favor de la cultura popular. Jo, que em comptava entre els que trobaven encertada l'elecció de Dylan, vaig proclamar-me defensor i consumidor de la cultura popular (no del folklore, sinó de la cultura a l'abast de tots els públics), i vaig posar com a exemple la meva passió pel festival de cinema de Sitges. Aleshores un company em va replicar que Sitges estava bé, perquè les seves pel·lícules introduïen dins de la cultura popular referents de l'alta cultura. Alguna cosa d'això hi ha a la novel·la de zombis “Mar muerto”, adquirida precisament a Sitges. A banda de la tradicional història apocalíptica i de supervivència, el seu autor Brian Keene fa un lloable esforç per introduir la reflexió intel·lectual en els (escassos) moments de repòs que ofereix la trama. Amb el pretext que li ofereix que un dels personatges sigui professor universitari expert en mitologia, Keene es qüestiona figures icòniques tan nord-americanes com la del guerrer o la de l'heroi. I el millor: parla del concepte de viatge com a aprenentatge i element transformador. Però tot plegat es queda en una pinzellada. La redacció és massa sincopada i barroera, i els tòpics del gènere no els salva el fet de presentar un protagonista negre i homosexual, per molt que li doni un aire metafòric de minoria perseguida (i malgrat que es pugui destacar el seu desenllaç darwinià i nihilista). En definitiva, i davant de la muntanya de llibres que m'esperen per llegir (incloses algunes mancances pendents en concepte de clàssics d'alta cultura), els zombis millor a la pantalla del cinema.

M'agrada la cultura popular, sí, però a vegades també m'acosto a pel·lícules no aptes per a tots els paladars (i mai més ben dit, com s'entendrà si es mira el film). És el cas de l'estrambòtica “The neon demon”, l'últim deliri del visionari (?) Nicolas Winding Refn, autor danès de la notable però sobrevalorada “Drive” que sembla estar-se prenent massa seriosament a ell mateix. A aquesta lloablement arriscada pel·lícula, “The neon demon”, li sobra pretensiositat i solemnitat, i li falta capacitat autoirònica (excepte en el magnífic final, de llarg el millor de la cinta). Tres mites, com a mínim, veig concentrats en aquesta davallada a l'infern de la moda (en què pot haver-hi, pel que fa a la rivalitat femenina, referents com la “Showgirls” de Paul Verhoeven, que al seu torn era una reformulació potser inconscient del clàssic de Mankiewicz “Tot sobre Eva”). D'una banda, el mite de Faust: la signatura, il·legal i barroera, del contracte per part de la protagonista implica la venda de la seva ànima al diable. En segon lloc, el mite de Narcís: en la seva progressiva deshumanització (a les feministes els agrada anomenar-ho cossificació), la protagonista acaba essent incapaç d'estimar ningú que no sigui ella mateixa. I, finalment, el mite (per dir-ne d'alguna manera) de la comunió: si per assolir la virtut de Déu cal menjar la representació del seu cos, aleshores per ser tan bonica com la protagonista... En fi, que decididament s'estableix la metàfora sobre un món cruel que fagocita, que devora (literalment) la bellesa. Llàstima que per arribar a aquesta conclusió, senzilla però exposada de manera impactant, Winding Refn es perdi pel camí en simbolismes innecessàriament críptics, i que no sempre combini amb encert la seva innegable capacitat hipnòtica amb un mínim de substància. Em va semblar veure-hi també un acostament a l'univers de “Mulholland Drive”, en la història d'aquesta noia innocent que tastarà la crueltat de Los Angeles, i no descarto que aquesta sigui la carretera des d'on la protagonista contempla la nit californiana (en una bellíssima escena només superada per la magnètica seqüència, mig angelical mig diabòlica, del trampolí de la piscina). Però una cosa és clara: Winding Refn encara ha de menjar moltes sopes per acostar-se a la sola de la sabata del gran David Lynch.

Qui també haurà de menjar moltes sopes, i remar molt, és el Barça. Ahir, després de tornar capcots de Fontajau havent vist la derrota de l'Uni Girona, ens va acabar de deprimir la pobríssima actuació de l'equip. No sentia tanta tristesa veient el Barça des dels temps del Tata Martino. Perquè es pot guanyar, perdre o empatar (encara no entenc com vam obtenir un punt ahir d'Anoeta), però el que no es pot fer és arrossegar el prestigi d'aquesta manera. Em diuen que fins i tot la premsa internacional es comença a fer ressò de la crisi de joc del Barça. I no m'estranya: aquest equip sempre ha fet bandera del seu bon joc, tant en les victòries com en les derrotes. És per això, i no només pels seus resultats, que és tan admirat arreu. A diferència d'altres equips, el Barça és incapaç de guanyar títols si no juga bé. I tot plegat fa la sensació que s'està dilapidant en poques setmanes: les mateixes que fa que ha renunciat de manera escandalosa al mig del camp. El talent innegable de la plantilla fa que de tant en tant signi actuacions dignes, i fins i tot notables, com la de dimecres a Glasgow. Però alguna cosa no funciona. I mai, com en el partit d'ahir, s'havia pogut veure tan cruament. La Real va dificultar el joc del Barça pressionant amunt, cert, però res que no hagués hagut d'afrontar el Barça abans. La diferència és que l'aposta d'Eusebio no va ser tant el cos a cos (molt destacable i digna d'elogi la capacitat de l'equip basc de neutralitzar el potencial del Barça sense ni una engruna de violència), sinó una impecable pressió zonal que l'equip va ser incapaç de superar. I també, i això és el més dolorós, perquè el Barça va renunciar a jugar en curt i va apostar per la pilotada llarga a la recerca de segones jugades proporcionades per la brega de Suárez, com un Athletic Club qualsevol (amb perdó i amb tots els respectes). I, per mi, Luis Enrique va escollir el pitjor dia per donar les instruccions en aquest sentit. Perquè, a diferència de per exemple el Sevilla, que pressionava per robar ben amunt i fer mal ràpid, la sensació és que la Real ho feia amb un objectiu més a llarg termini: simplement, tenir la pilota per elaborar amb qualitat i paciència. Dit d'una altra manera: el Barça va regalar la pilota a la Real, pecat imperdonable, i feia la dolorosa sensació que la Nike havia dissenyat una segona equipació blanc-i-blava perquè ens enfrontéssim a algun mediocre equip blaugrana de mitja taula. En efecte, la Real feia de Barça, i el Barça perseguia ombres. Ja sé que hi ha aficions menys exigents, i que ballen chotis d'alegria mentre guanyin, encara que sigui demanant l'hora a casa contra un dels pitjors equips de la categoria. Però els que hem estat educats en el caviar dificilment ens podem conformar ara amb un entrepà de tonyina. Sobretot perquè sabem que a casa nostra el mal joc no alimenta. No estic emprenyat pel resultat. Ni tan sols estic emprenyat perquè juguéssim malament (un mal dia el pot tenir tothom). Estic emprenyat perquè vam renunciar als nostres signes d'identitat més elementals (i no és la primera vegada), i a canvi de res. Només la vam tocar bé uns deu minuts, i després d'empatar no vam tenir ni l'esma d'aprofitar-nos d'una Real decebuda i cansada. Una altra vegada Luis Enrique toca fons a Anoeta. Fa dos anys, va ser un punt d'inflexió que va acabar en un triplet. Ara, de moment, no goso demanar tant. Em conformo a anar pas a pas, començant per recuperar la nostra essència dissabte i demostrar a aquells que semblen tenir un pacte etern amb la deessa Fortuna que la sort ha de ser dels que se la mereixen i la busquen.

Comentaris (8)28-11-2016 23:20:37

Futbol: Celtic 0 - Barça 2

Al final encara m'hauré de sentir a dir que sóc resultadista, perquè ni el partit contra el Màlaga va ser tan dolent ni el d'ahir contra el Celtic tan bo, però el cas és que el Barça em va agradar molt més ahir. Va atacar amb molt més sentit, es va alliberar de la pressió avançada dels escocesos amb criteri i va fer circular la pilota a més velocitat. La primera part va ser un passeig, una exhibició en un camp mític davant d'una afició extraordinària (de veritat la televisió de pagament t'ha de deixar sense poder gaudir del “You'll never walk alone” per culpa de la publicitat?), i una nova demostració que el Barça vol recuperar la corona europea.

La segona part ja va ser una altra història. L'equip ho va passar malament els primers deu minuts, però l'oportú segon gol de Messi va deixar el partit sentenciat. A partir d'aquí, amb el Celtic entregat, el Barça es va entretenir amb canvis per dosificar (esperançador debut de Marlon), recerca d'oportunes targetes i poca cosa més. La feina estava feta, i calia reservar forces per a tot el que ve.

Un últim apunt sobre una qüestió que em té una mica cansat. No vull que sembli un menysteniment cap a Messi (que Messi me'n lliuri), però em sembla injust i fins i tot un punt humiliant que es pregunti constantment a jugadors i entrenador sobre la dependència de l'argentí. Aquesta setmana és un argument fàcil (empat a casa sense ell i victòria a Glasgow amb ell), i tot plegat va generant un estat d'opinió que em sembla una falta de respecte cap al col·lectiu. Messi és vital, naturalment (és el millor del món i probablement de la història), però perquè ell llueixi cal la tasca dels seus companys i del seu entrenador (Rakitic cobrint la seva zona, Suárez desplaçant-se a la dreta quan convé, Neymar sempre pendent d'associar-s'hi...), que és ni més ni menys que el que li falta amb la selecció argentina. Fa just un any, l'equip va passejar-se pel Bernabéu amb Leo Messi a la banqueta. Que la merescuda adoració a la principal divinitat de la religió barcelonista no ens faci ser simplistes i desagraïts.

Comentaris (6)24-11-2016 22:38:15

Futbol: Barça 0 - Màlaga 0; i cinema: "La llegada" i "Los próximos tres días"

Això del futbol és una cosa molt difícil. Cada setmana has de posar la pilota dins la xarxa com a mínim una vegada, i no sempre és senzill. Tant és que siguis superior, que tinguis el triple de possessió, que trenis el doble de jugades o que xutis vint vegades a porteria. Si la pilota no entra, el proposador i el destructor obtenen el mateix botí. Per tant, cada setmana estàs obligat a tornar a fer les coses molt bé, a proposar i a encertar-la. Aquesta vegada el Barça no se'n va sortir. I no se'n va sortir per mèrits aliens (impressionant Kameni) però sobretot per demèrits propis. El partit, val a dir-ho, va començar bé. El pla del Màlaga va quedar clar des del primer minut, i el Barça es va mentalitzar per picar pedra. I els primers vint minuts van ser molt bons. L'equip va fer moltes coses bé: línies juntes, mobilitat al davant, circulació raonablement ràpida de la pilota... Però incomprensiblement aviat es va ofuscar. De cop i volta van començar a passar minuts i minuts sense que passés absolutament res. En gran part, perquè una altra vegada els interiors estaven desapareguts. Tendeixen a ser massa verticals i deixen la creació per a la gent de darrere, i així malament rai. El pitjor, però, va arribar a la segona part. L'equip va sortir espès, i la manca d'idees aviat es va traduir en ansietat. Quedava mitja hora i Piqué ja pujava a l'atac i penjàvem pilotes a l'olla com si haguéssim de remuntar una eliminatòria impossible. Al partit li convenia una marxa més, i el Barça la hi va posar però de manera equivocada: va confondre dinamisme amb precipitació. Va tenir més ocasions que a la primera part, cert, però de pitjor qualitat. Perquè no hi havia cap mena d'elaboració. El més preocupant és que va tornar a fer la sensació que aquest equip ha esdevingut tan vertical que s'està oblidant de com fer mal en estàtic, i quan té al davant un mur s'impacienta massa fàcilment. Si més no, si no hi ha ni Messi ni Iniesta, últim reducte del joc de posició de temporades anteriors. De moment aquest any la cosa no acaba de rutllar, però pitjor estàvem fa dos anys en ple gener i la cosa va acabar com va acabar. Esperem.

Amb l'amargor als llavis enfilem cap al cinema, i allà se'ns passa tot en gaudir d'una obra interessantíssima com aquesta “La llegada”, de l'inconformista Denis Villeneuve. El canadenc, a diferència de directors com Roland Emmerich, demostra entendre la ciència-ficció molt més enllà de l'entreteniment i l'espectacle, i sap que aquest gènere és perfecte per establir reflexions profundes sobre l'existència humana. I, com a filòleg, vaig quedar encantat del seu enfocament lingüístic: la manera d'entendre el món determina el llenguatge i viceversa, i a partir d'aquí queda oberta la porta per a un desenllaç commovedor i no tan trampós com algú es pugui pensar. Al capdavall, el guió juga hàbilment amb els mecanismes mentals que tenim com a espectadors, amb la nostra concepció lineal del temps, i dosifica la informació per deixar-nos anar la gran sorpresa amb una naturalitat desarmant. Potser el principal handicap que tindrà aquesta pel·lícula serà la dificultat de trobar el seu públic: estrenada en sales grans per captar un espectador segurament àvid d'espectacle èpic a propòsit de les invasions alienígenes que aviat desertarà per mitjà del boca-orella, es pot trobar que a més no sigui malgrat tot tan netament intel·lectual com alguns puristes desitjarien. En efecte, part de la crítica (tot i que majoritàriament ha estat una cinta elogiada) li retreu un excés de sentimentalisme i d'inversemblança final. Però, en realitat, és més naïf i poc creïble la idea de la unió de civilitzacions que proposa que no pas la història d'amor en si. Perquè el que aquesta planteja no és cap bestiesa: al cap i a la fi, tots sabem com acabarà irremeiablement la nostra història, però no per això renunciem a gaudir-la i viure-la tant com podem.

Finalment, un clàssic: diumenge de pel·lícula i manta. La pel·lícula escollida, un petit fiasco. “Los próximos tres días” és un film definitivament fluixet, perfecte per passar un diumenge a la tarda però oblidable al cap de pocs minuts. Comença com un telefilm barat de sobretaula, després et posa dels nervis amb un sentit del muntatge bastant incomprensible, i finalment s'enlaira una mica en aconseguir lligar de manera digna les peces del trencaclosques. No prou, però, per redimir-la: Paul Haggis torna a mostrar que és un manipulador, i que els seus guions només se salven quan tenen un director més competent que ell per rentar-los la cara.

Comentaris (7)21-11-2016 22:58:19

Cinema: "La invención de Hugo"; i teatre: "Art". Llibertat, llibertat, llibertat!

Cap de setmana d'aquells que et donen energia positiva. Dissabte volíem anar a veure “La propera pell”, però l'imperi del cinema infantil ho va fer impossible. De manera que ens vam quedar a casa i ens vam posar una joia: “La invención de Hugo”, del gran Martin Scorsese. Quin cineasta, el novaiorquès! Camaleònic quan convé com pocs, aquí adapta la seva mestria al to exacte que aquest bellíssim cant d'amor al cinema requereix. Aquest homenatge a George Méliès, figura imprescindible per entendre l'evolució tècnica i narrativa del cinema, defuig deliberadament tot rigor més o menys propi d'un biopic encarcarat, i allibera la fantasia d'una faula emocionant que ens recorda per què estem tan enamorats del setè art, fins i tot amb un to convenientment afrancesat, amb personatges que semblen directament sorgits d'”Amélie”. La intel·ligència de Scorsese, la brillantor de la seva posada en escena, és aportar al biopic el to que l'homenatjat requereix. Si algun dia algú vol fer-li a ell un homenatge cinematogràfic ho tindrà complicat, i l'única proposta adequada seria un calidoscopi de grandesa.

I diumenge, cap a Barcelona. Hi veiem la famosíssima “Art”, de la dramaturga Yasmina Reza. Segons com, l'obra pot semblar buida; un artefacte narratiu amb poca substància dins la pirotècnia dels diàlegs i la brillantor interpretativa. Segons com, però, pot trobar-s'hi una reflexió punyent sobre l'amistat i l'existència. Així doncs, obra profunda o presa de pèl? Vet aquí el dilema del quadre blanc. Perquè el que és evident és que l'art ens posa davant de nosaltres mateixos.

Però si érem a Barcelona era perquè al matí havíem tingut un compromís ineludible com a ciutadans. Només els idiotes (que ningú s'ofengui: etimològicament, segons els antics grecs, aquells ciutadans que s'ocupen estrictament dels seus afers particulars i es desentenen de les qüestions més elementals que afecten la seva comunitat) poden girar l'esquena a la realitat del que està passant. Perquè el que està passant és molt greu, i cal sortir al carrer les vegades que calgui per denunciar-ho. Costa de creure que quan se suspenen lleis que no tenen res de simbòliques, sinó que són estrictament socials, els indiferents no vegin que això afecta a tothom que viu en aquest país, sigui quin sigui el seu sentiment nacional. Costa d'entendre que els unionistes no s'adonin que si es vulnera la veu de qui presideix un parlament que també és seu s'està silenciant també la seva veu. Costa d'acceptar que l'esquerra espanyola no reaccioni davant d'atacs frontals a drets elementals i a la llibertat d'expressió (sempre se n'exclamen, excepte quan es tracta dels catalans). Ahir els que vam sortir al carrer érem independentistes, cert. D'això no n'hi ha cap dubte (bé, excepte en el cas de Rabell i companyia: s'agraeix, companys). Però que quedi clar que defensàvem els interessos de tothom que viu a Catalunya, pensi el que pensi. Defensàvem els seus drets, la seva llibertat, la seva dignitat. Perquè quan ataquen les teves institucions democràtiques t'ataquen a tu, i no hi pots romandre indiferent. I que no ens parlin de lleis. El franquisme també tenia lleis. L'esclavitud també va ser legal. Quan atempten contra la dignitat de les persones, les lleis no tenen legitimitat. Els drets humans (a la llibertat d'expressió, a la discrepància política, a l'autodeterminació dels pobles) estan per damunt de les lleis fetes pels estats i per als estats. Ahir defensàvem els drets de tothom en aquest país, independentista o no, deia; però queda clar que la independència és l'únic camí possible per garantir-los.

Comentaris (3)14-11-2016 23:09:39

Cinema: "Sully" i "Machete"; i futbol: Sevilla 1 - Barça 2

Clint Eastwood és ara mateix l'últim clàssic viu. És el John Ford dels nostres dies: capaç (des d'una narrativa sòbria i fins aparentment austera) de fer una carta d'amor als valors tradicionals del seu país alhora que en fa una crítica punyent i mordaç. La mirada desenganyada d'Eastwood en els seus millors treballs (i “Sully” n'és un) parteix del desencís de qui espera molt de la seva societat i es troba amb ben poca cosa. Aquí Eastwood introdueix una crítica sense contemplacions al sensacionalisme deformador de la realitat per part dels mitjans de comunicació, i posa llum a la part amagada d'una història fascinant que li serveix d'elogi als elements cohesionadors de la societat novaiorquesa, clarament marcada pel trauma de l'11-S. L'eix central de la pel·lícula es basa en el concepte d'heroi. Sully no pretén ser un heroi: simplement va fer el que tocava per salvar les vides que portava al seu càrrec (inclosa la pròpia). S'inclou així una qüestió reconfortant: l'heroi no és qui busca el reconeixement, qui porta a terme accions altruistes per alimentar el seu ego, sinó tot aquell que fa la seva feina tan bé com pot i com sap. Vet aquí una definició d'heroi en la qual la majoria de nosaltres ens podem veure agradablement reconeguts, cosa que ens porta al següent punt fonamental del film: la confrontació entre sentit comú i protocol. Tots pilotem l'avió de les nostres responsabilitats, i gestionem el dia a dia com el sentit comú ens dicta en cada moment, però tots hem d'aguantar l'opinió d'experts que no trepitgen la trinxera i justifiquen els seus sous elaborant sofisticadíssimes teories inaplicables. Tots hem d'aguantar que se'ns qüestioni des d'àmbits deshumanitzats, i això afecta la moral de qualsevol. Per això és tan bonic que l'única cosa que demani Sully sigui poder tenir la consciència tranquil·la que ha fet bé la seva feina. Res més. És la culminació d'un relat narrativament impecable, tècnicament exuberant, que fa fàcil el que hauria de ser difícil i que demostra que hi ha pel·lícules (i persones com Sully) que basen la seva grandesa en la seva (suposada) senzillesa.

Diumenge rúfol: res com pel·lícula i manta. “Machete” ens ofereix el que necessitem després d'unes setmanes esgotadores: diversió intranscendent. Ja el començament d'aquest enèsim deliri de Robert Rodríguez és tota una declaració d'intencions del que ens trobarem al llarg del metratge: acció a dojo, caps tallats, extremitats mutilades i ties bones despullades perquè sí. Rodríguez té l'amor per la sèrie B (o Z) i l'esperit juganer de Tarantino, tot i que evidentment no té la seva genialitat. Però poc importa: ofereix aquí una de les seves entretingudíssimes desbarrades tex-mex sense solta ni volta, per a gaudi d'un espectador que tingui un dia de no pensar gaire. I això que té gràcia haver-la vist justament ara, moment en què és fàcil veure el personatge de Robert de Niro com un Donald Trump de pa sucat amb oli, i en què el personatge de la bellíssima Jessica Alba ens regala les orelles (després de no parar de regalar-nos els ulls) amb la idea que només les lleis garantidores de la dignitat de les persones són dignes de ser respectades. Això transmetrem diumenge a Barcelona i les vegades que faci falta.

Perquè ens esperen temps complicats, i el Barça n'és un símptoma. Temps de veure una targeta per haver-nos de canviar una bota perquè un rival ens ha trepitjat. Temps de rebre l'impacte d'una ampolla i haver de sentir que ens ho hem buscat. Els independentistes sabem bé de què va, això: el relat pervers que converteix els oprimits en botxins, les víctimes en culpables. Són temps en què el Barça, com els catalans, ha de demanar perdó per existir. Temps, per tant, d'èpica, en un moment en què a l'equip li demanem potser injustament estètica. Per això té tant de valor la victòria d'ahir, per haver capgirat com un mitjó la pel·lícula de Manchester i haver anat aquesta vegada de menys a més. Però el Barça, a diferència d'altres equips, mai en farà prou amb l'èpica si no l'acompanya d'una mica d'estètica. La primera part de l'equip va ser horrorosa, demencial, i el Sevilla ens va passar per sobre. Però la imprevisibilitat del futbol va tornar a actuar: com a Manchester, un gol al minut 41 va ser el punt d'inflexió, però aquesta vegada va ser el Barça qui va colpejar quan semblava mort. I la segona part va ser molt bona, molt esperançadora, perquè l'equip va guanyar l'estètica a còpia d'èpica. Dos jugadors van ser-ne els màxims responsables: Messi (és clar), per saber actuar de Xavi en adonar-se que a l'equip li convenia possessió i pausa, i Denis. El gallec, com la resta del mig del camp, va estar desaparegut en combat els primers 40 minuts. Esperonat per la seva bona actuació en la jugada del primer gol, però, va anar agafant el to fins a realitzar una segona part superba com a millor versió disponible de l'enyorat Iniesta. Quan Messi i Denis s'hi van posar, el mig del camp va existir (al·leluia!), i amb un Sevilla cansat va ser el Barça qui es va exhibir. El camí a seguir, doncs, és clar: contundent ja a les àrees, a l'equip li cal més mig del camp. De jugadors i de talent n'hi té de sobres. Simplement cal confirmar l'aposta.

Comentaris (1)07-11-2016 23:49:39

Lectura: "En una sola persona"; i futbol: M. City 3 - Barça 1

Ho comento a vegades amb amics i coneguts homosexuals, i acostumen a estar-hi d'acord: no entenc tota aquesta moguda de l'orgull gai. Entenc l'orientació sexual de cadascú com una cosa natural, i no em considero tolerant perquè és un concepte que implica una certa condescendència. Simplement, veig l'homosexualitat (o la bisexualitat, etc.) com a quelcom tan natural com la meva heterosexualitat. Quan dic que no entenc la moguda de l'orgull gai, el que vull dir és que no entenc per què cal exhibir la teva condició sexual. No entenc que calgui voler ser definit només per aquesta, no entenc els festivals gais, justament perquè penso que la sexualitat de cadascú hauria de tenir tan poca rellevància com qualsevol altra característica que ens defineixi. Faig servir el present, de manera que encara no ho entenc, però haig de reconèixer que la novel·la "En una sola persona", de John Irving, ha fet que ho intueixi: molta gent necessita definir-se a partir de la seva sexualitat perquè no li han permès viure-la de manera normal. És necessari, per exemple, sortir de l'armari malgrat que impliqui exhibir una qüestió íntima per ajudar a fer que tothom pugui viure la seva sexualitat amb normalitat. Irving crea uns personatges amb els quals és impossible no sentir empatia, però no pot evitar caure en algunes d'aquestes contradiccions. En el seu afany per normalitzar la sexualitat des seus personatges, no deixa d'incidir-hi, de manera que paradoxalment posa l'accent en la peculiaritat que suposadament aquesta implica. Cosa que dóna pas a una altra contradicció: Irving crea un món tan ple de personatges no heterosexuals que gairebé acaba semblant que aquesta darrera és la condició sexual minoritària. Cap problema, però si és així el lector no pot evitar preguntar-se per què aleshores tots aquests no heterosexuals viuen la seva sexualitat d'una manera tan traumàtica (amb problemes de pronunciació de determinades paraules inclosos). S'entén la idea i la voluntat de denúncia, però es passa de frenada (i, per exemple, no aclareix que la sida no va ser només cosa d'homosexuals, sinó sobretot de promiscus de tota mena), de manera que a vegades sembla condemnar a la condició de raresa allò que precisament vol normalitzar. No sé si m'explico o si m'estic fent un embolic, de manera que passo a tractar de les qüestions estrictament literàries. "En una sola persona" és un bon llibre, més ric en recursos que algunes de les creacions anteriors d'Irving, que es llegeix amb plaer en molts moments i amb un capítol (el dedicat a Viena) que brilla amb llum pròpia i que podria ser una novel·la per si sol. Malauradament, però, la història perd interès a mesura que avança, les evocacions s'acaben confonent i s'acaba convertint en una mena de collage inconnex de situacions. Recupera el rumb just a temps, i aconsegueix acabar amb un regust agredolç sobre els avenços però les encara moltes mancances en el camí cap al ple respecte a la diversitat sexual, però queda la inevitable sensació que la plenitud assolida amb l'exquisida "Una dona difícil" ja no tornarà, i que l'excel·lència en la narrativa nord-americana que autors com Irving van obrir ara es troba en altres direccions (Richard Ford, Jonathan Franzen). I que tampoc passaria res si els seus llibres tinguessin dues-centes pàgines menys.

Com els personatges de la novel·la d'Irving, el Barça continua a la recerca de la comprensió de la seva pròpia identitat. I ahir, com a la novel·la, una primera part molt bona va donar lloc a una de molt inferior (per no dir, en aquest cas, que absolutament desastrosa). Costa d'entendre com un equip pot plantar-se a Manchester amb una confiança tan gran en la seva qualitat i, per un simple error, fondre's automàticament com un terròs de sucre. Si un equip creu en el que fa, s'aixeca i hi torna. Ahir, però, l'equip va desconnectar després d'haver brillat i va desaparèixer. Al meu entendre, la culpa és de quelcom que fa temps que adverteixo (no només ara, oportunistament, en la derrota): fa temps que no sabem a què juga aquest equip exactament, i el pitjor és que fa la sensació que ell mateix tampoc ho sap. Al contrari d'altres equips, la manca de personalitat dels quals s'origina perquè l'entrenador ho basa tot en la intensitat i en la confiança en la qualitat dels jugadors, no sembla aquest el problema d'aquest Barça, sinó més aviat al contrari: potser el mal és que Luis Enrique, en el seu lloable afany per no ser previsible, n'està fent un gra massa i és més intervencionista del compte. Això, i que quan ho confies tot a la superioritat en les àrees, quan no hi estàs encertat falta patró de joc per poder-te refer. Com ja fa dies, ahir vaig trobar a faltar mig del camp. Els interiors, fora d'Iniesta, són una nul·litat en la creació jugui qui jugui (no hi ajuda l'obsessiva verticalitat de Suárez i Neymar); i potser hauríem de deixar de maleir Busquets i analitzar que si està tan malament és perquè l'equip no juga ni junt ni bé. El Barça va perdre ahir a nivell de classificació poc més que la impossibilitat de reservar jugadors en les últimes jornades de la lligueta, però es va deixar mig prestigi davant de tot Europa. La recuperació d'un patró de joc que tingui més cura del mig del camp i de les línies juntes, sense renunciar a una correcta administració de la verticalitat que des d'aquesta modesta tribuna sempre s'ha defensat, és la millor manera de recuperar sensacions, mentalitat i regularitat. Hi som a temps.

Comentaris (4)02-11-2016 21:21:05