login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Alavés 0 - Barça 2; cinema: "La seducción"; i lectura: "Quan arriba la penombra"

Confesso que, quan vaig veure l'onze escollit per Valverde per enfrontar-se a l'Alavés, en un principi vaig arrufar el nas. Convençut, com ja he dit més d'una vegada, que el que convé a l'equip és créixer des de la quotidianitat de la lliga, no veia un bon senyal que em costés col·locar els jugadors en una distribució tàctica damunt del terreny de joc. Perquè em sembla que ara toca consolidar els mecanismes coneguts (4-3-3) en espera de temps millors perquè l'entrenador sigui més intervencionista. Al final, però, tot va ser més senzill: va resultar que, sorprenentment, Roberto tornava a la posició de lateral, i Vidal repetia d'extrem dret. Per tant, el 4-3-3 quedava inalterable, amb Messi de fals 9 i la defensa i el mig del camp plenament estàndards. Això de posar Vidal d'extrem sembla una manera que té Valverde de cridar (en la mesura que el seu tarannà tranquil li ho permet) que, de moment, això és el que té (tal com de fet va fer explícit en roda de premsa). I, certament, l'alineació transmetia que a l'equip ara mateix li manca qualitat individual i que Messi està sol davant del perill. Això, però, no és ben bé així: sens dubte van ser dos cops de geni de l'argentí els que van tornar a salvar la papereta, però tot l'equip va treballar bé en els dos gols i, a més, Ter Stegen va resultar salvador en una ocasió local claríssima amb 0-0. Davant de les dificultats, tothom suma. La baixa de qui ja sabem ha fet perdre de moment quirats de qualitat a la plantilla, però el Barça ho està compensant creixent com a equip. El bon joc ja arribarà, en espera dels nous fitxatges. Amb Dembélé confirmat i en espera de la possibilitat de Coutinho, si es viabilitzés l'opció del brasiler del Liverpool s'obriria de nou la porta del 4-2-3-1, amb la presència a l'onze tipus de tots els fitxatges (menys, en principi, Deulofeu). Però, a més, el presumpte declivi de Suárez i Iniesta obriria la porta igualment als nous amb el 4-3-3. En fi, que es tracta d'això: de tenir més d'una possibilitat. El que no podem fer és admirar equips que tenen dos onzes completíssims i patir perquè nosaltres ens hi acostem i algú es queixi perquè no juga. De moment, a poc a poc i bona lletra.

Després del partit i d'haver sopat veient guanyar el Girona, que sempre fa alegria, entrem a la sala de cinema per veure l'última de Sofia Coppola, “La seducción”. Com que ni he llegit la novel·la en què es basa ni he vist la primera versió que se'n va fer, em toca valorar la pel·lícula per si mateixa. I em torno a estavellar amb una certa decepció amb la cineasta. La primera part del film és correcta i fins i tot interessant, mentre anem observant el procés de seducció i gelosies que s'estableix entre el soldat del nord ferit i les dones del sud de diferents generacions que l'acullen en un internat durant la guerra de secessió nord-americana. El to és fred, distant, però s'accepta que aquesta sigui la decisió de Coppola en la posada en escena en nom de la subtilitat i la manca de subratllat. En un moment donat, però, es produeix un clar punt d'inflexió en la trama i aquesta es precipita de manera més aviat poc coherent i creïble, i la cinta perd el nord i deixa de trobar el to. Sembla clar que l'objectiu és passar d'una mirada femenina a una de feminista: davant la manipulació del patriarcat, la unió de les dones per sortir-ne vencedores. Però alguna cosa grinyola, ja que el film deixa fred just quan volia apostar per una certa tensió i adrenalina que no troba en cap moment. És una llàstima, perquè el sí-però-no que acostuma a generar-me sovint Coppola s'inclina cada vegada més cap a la segona opció.

Finalment, el cap de setmana també em permet enllestir la lectura del recull de relats “Quan arriba la penombra”, de Jaume Cabré. D'entrada, sorprèn que l'autor de joies com ara “Les veus del Pamano” o “Jo confesso”, caracteritzades per una mirada més aviat humanista enmig de la barbàrie, aposti aquí per un to molt més desencantat i per focalitzar l'atenció en els aspectes més sòrdids de la condició humana. Relats envoltats de crim i mort, amb un cert determinisme que sembla insinuar el primer “Els homes no ploren”, provoquen sovint una sensació de desconcert. És clar que això es produeix també per l'aposta decidida pel joc. Si a les dues obres anteriorment citades Cabré apostava per un diàleg entre diferents temps narratius que es fonien, aquí el diàleg l'estableix entre els diferents relats, que es parlen entre ells. A vegades el joc és intern: les dues narracions del magistral “Les mans de Mauk” es fonen i confonen establint un joc propi de Cortázar (es poden escollir semblances amb “Continuidad de los parques” o “La noche boca arriba”, per exemple), fet que acosta el recull a Monzó quan fins llavors s'havia mogut més en l'univers de Calders. Sigui com sigui, i amb la dimissió precisament de Monzó, ara mateix no hi ha dubte que Cabré és el més ferm candidat a convertir-se algun dia en un Nobel de literatura català. Si aquest moment arriba, esperem que no li passi com al protagonista d'un dels seus relats!

Comentaris (3)28-08-2017 09:44:34

Cinema: "Abracadabra"

Al final de l'excel·lent pel·lícula “Barrio”, un dels nens protagonistes mirava al cel i només hi veia els blocs de ciment de l'extraradi de Madrid. I, sentint-se engabiat, prenia la decisió terrible que prenia. El film de Fernando León de Aranoa tenia la virtut de transcendir el cinema social a partir de la metàfora constant, però apostava clarament pel realisme.

El començament de la deliciosament extravagant “Abracadabra” connecta mentalment l'espectador (o, almenys, un servidor) amb aquella cinta. Des del primer moment, Pablo Berger ens presenta uns personatges atrapats en un barri desolador de l'extraradi de Madrid en què l'esperança no pot obrir-se pas entre el formigó. Però aquesta vegada l'enfocament no té res de realista, ja que de seguida el costumisme passa a conviure amb una comèdia fantàstica delirant on tot és possible. Certament, la pel·lícula és hipnòtica (enlluernadora, l'escena del ball de nit), imprevisible, absolutament marciana (brutal, l'aparició en escena de Julián Villagrán). La trama camina conscientment tota l'estona sobre la corda fluixa, en un exercici de risc en què la frontera entre allò que és genial i allò que és ridícul és molt prima, però pràcticament sempre s'imposa la primera opció. Potser en algun moment es passa de frenada (el mal gust de l'escena de l'hospital em sembla innecessari, i no em tinc pas per un moralista: simplement trenca el to), i el guió és víctima de petites incoherències internes (o, almenys, a mi m'ho sembla), però en general aquesta aposta arriscada fa diana: m'encanta que un director gosi parlar de temes seriosos amb sentit de l'humor i consciència artística, i la pel·lícula assoleix moments d'autèntica poesia, en especial en un final que demostra que, més enllà d'un “Te doy mis ojos”, hi ha moltes maneres de transmetre feminisme del bo.

Capítol a banda mereixen els dos actors protagonistes, Maribel Verdú (una de les meves debilitats de sempre) i Antonio de la Torre. La pel·lícula funciona perquè ells se la creuen, i és gràcies a això que l'espectador també. En definitiva, Pablo Berger és dels meus: denunciem la realitat, però convertim-ho en art.

Comentaris (1)24-08-2017 13:39:46

Futbol: Barça 2 - Betis 0; i lectura: "Aquest deu ser el lloc"

Valverde tenia un pla. La seva intenció era que l'equip jugués més junt que com ho feia amb Luis Enrique, i per fer-ho la idea era que els dos laterals obrissin el camp i els davanters juguessin per dins. El gran beneficiat d'això havia de ser (quina ironia!) Neymar, qui, d'aquesta manera, podria associar-se encara més amb Messi i augmentar considerablement els seus registres golejadors, tal com es va deixar entreveure a la gira nord-americana. Però el brasiler ja és història, i la desfeta a la supercopa va acabar d'accelerar el replantejament. El detall que ho demostra és la presència ahir de Deulofeu a la dreta. El més natural hauria estat que el de Riudarenes jugués a l'esquerra, Alcácer al mig de l'atac i Messi de fals extrem dret com sempre. Però va situar l'argentí de fals 9, Alcácer a l'esquerra i el del planter a la dreta. L'objectiu: que aquesta vegada a l'esquerra fos el lateral (Alba) qui obrís el camp però a la dreta fos l'extrem, amb Semedo (notable ahir) més contingut en atac. Com a l'època d'Alves i Abidal però al revés, vaja. De moment, Valverde s'adapta al medi i va tirant amb el que té. L'equip necessita ara rutina, quotidianitat, per recuperar la il·lusió i la confiança. Com la ciutat ferida que l'adora.

Un cop acabat el partit, enllesteixo la lectura de “Aquest deu ser el lloc”, magnífica novel·la de Maggie O'Farrell publicada en català per L'Altra Editorial. L'estructura recorda poderosament la de “Els secrets de Clifftops”, de Hannah Richell: història presentada des de diferents punts de vista, amb anades endavant i enrere en el temps en els diferents capítols, i amb un misteri en forma de trauma inexplicable rondant les vides dels protagonistes. Però aquí l'enigma es resol més aviat, de manera que l'estructura no sembla estar al servei del misteri sinó d'una cosa més profunda. El que sobretot aconsegueix O'Farrell amb aquesta aposta narrativa és mostrar que dins cadascú de nosaltres hi conviuen multiplicitat de jos diferents, que el que som en un moment determinat no té res a veure (malgrat certa essència immutable) amb el que érem o el que serem. Que algunes coses que recordem semblen d'una altra vida, o d'en fa dues. I ho assoleix amb un domini de veus narratives i de recursos espectacular (especialment enlluernador el de la subhasta per resumir un fragment de vida, i fresc i sorprenent el de les notes a peu de pàgina). Potser només cal lamentar que cap al final aquesta tècnica perdi coherència en favor d'una major linealitat, però poc importa després d'haver-nos deixat prolepsis devastadores com la que afecta el personatge de Phoebe o d'haver-nos reservat un personatge col·lateral però clau com Rosalind. Una narradora majúscula per a una literatura d'alçada. Una novel·la sensible i intel·ligent alhora, que utilitza la ironia per al seu subtil feminisme i que indulta un personatge masculí central a qui, malgrat tots els seus errors, només podem desitjar el millor.

Hi ha un altre recurs interessant en la novel·la d'O'Farrell: cada capítol porta el títol d'una frase que hi apareix i que actua, descontextualitzada, com a resum perfecte de la trama que inclou. L'autora nord-irlandesa ho fa extensiu a la novel·la: “Aquest deu ser el lloc” és pronunciat de manera deliberadament tòpica pel protagonista en un moment clau de la novel·la, però aquesta frase en sintetitza l'essència: tots busquem el nostre lloc al món, el que ens resulti més agradable o si més no suportable. A manera de postdata, necessito dir que espero que aquesta pugui seguir sent una frase aplicable a Barcelona i al país en general. El terrible atemptat que ens va agredir a tots, com a societat, el passat dia 17 no ha de fer-nos sentir culpables (si una terra s'ha mostrat acollidora i integradora aquesta és la nostra), ni ha de fer-nos cedir a la por ni, sobretot, ha d'atiar l'odi dins nostre. Vaig sentir orgull quan els manifestants que aquests dies mostraven el seu dol al món es van encarar amb grups feixistes que volien aprofitar l'ocasió per escampar la seva vil xenofòbia. Però vaig sentir tristesa en sentir els comentaris que amics meus em feien en veu alta (no pas per les xarxes socials escampadores de merda) sobre com tractarien ells la immigració d'origen musulmà arran de l'atemptat. Tristesa i molta preocupació. Perquè aquestes persones que deien això no són feixistes. Són pares de família que tinc per decents però que han deixat que la seva por deixés pas a l'odi. Tal com els vaig fer saber (em temo que no els vaig convèncer), si cometem l'error de culpar tota una comunitat innocent pels crims de quatre fanàtics, aquests descerebrats ens hauran començat a guanyar la partida. No deixem que res ni ningú canviï el que som: una societat acollidora, integradora i que obre els braços al món. Que qualsevol estranger (si és que hi ha cases d'algú) que vingui, sigui turista o immigrant, pugui continuar dient: “sí, aquest deu ser el lloc.”

Comentaris (3)21-08-2017 16:42:06

Bon dia, tristesa

Comentaris (1)18-08-2017 11:08:05

Núvols negres d'estiu

La intenció era descansar de blog fins que s'acabés la festa major del meu poble. Però, com que el pal que ens hem endut amb la supercopa és molt gran i no voldria que semblés que m'amago, escriuré quatre consideracions en calent del que crec que ha passat.

El que crec que ha passat és que ara no era el millor moment per enfrontar-nos al gran rival. Perquè ara mateix és un equipàs fet i dret, amb els automatismes i els rols definits i que es governa sol. Mentre que nosaltres encara no sabem a què volem jugar ni amb quins jugadors ho farem. El Barça es troba en plena depressió post-Neymar (prefereixo no dir tot el que penso de la seva impresentable manera de marxar), i de moment la gestió d'aquesta horrible directiva que ens toca aguantar (i que no ha parat fins a carregar-se tot allò de bo que teníem) és totalment erràtica a l'hora d'invertir els diners que el prepotent equip parisenc ha deixat a la caixa. Resultat: un repàs en tota regla de l'etern rival.

Per primera vegada en moltíssims anys, el gran adversari s'ha mostrat molt superior a nosaltres. Però el món no s'acaba. Ni toca lapidar l'entrenador (ahir es va equivocar en el plantejament, però els jugadors tampoc van saber interpretar-lo: es tractava de jugar junts, i no aculats) ni pensar que ja està tot perdut. Toca confiar en les peces que puguin arribar (alhora que ja fa temps que toca demanar comptes a la directiva, que sempre surt indemne dels desastres), toca animar els jugadors i toca créixer des de la quotidianitat de la lliga. I a final de temporada ja veurem on és cadascú. La supercopa pot haver estat una tempesta d'estiu. Avui un diari madrileny porta l'ocurrent portada “El baile del verano”. Jo com a aficionat no em rendeixo i prefereixo encomanar-me a la insuportable cançó de l'estiu (o de l'any, o de la dècada). Així que despacito.

Comentaris (1)17-08-2017 13:48:47

Lectura: "Fuster per a ociosos"

Com a lector, tinc una mania: m'agrada anotar-me les frases que vaig trobant durant la lectura que, per una raó o una altra, em semblen dignes de recordar. Per això, quan vaig rebre com a regal aquesta antologia de pensaments de Joan Fuster, em va fer molta il·lusió. Em semblava una gran idea fer un recull de sentències i aforismes, i vaig pensar que segur que en trobaria una bona colla per ampliar la meva col·lecció.

A l'hora de la veritat, potser no en vaig anotar tantes com m'esperava. Però em sembla que sé per què, i diu molt a favor de Fuster. I és que moltes em semblaven frases interessants, però sovint tenien un no sé què que feia que no m'acabés de decidir a seleccionar-les, i crec que té a veure amb el fet que no hi acabava d'estar d'acord perquè d'alguna manera m'incomodaven. Acostumo a anotar aquelles frases en què em veig reflectit, però Fuster no m'ho volia posar fàcil: em volia fer pensar i qüestionar-me moltes coses que segurament tenia com a certes.

Sigui com sigui, a banda de la més famosa que assegura que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, em quedo amb una que convé tenir molt en compte en aquests moments decisius: “Sentim una estranya voluptuositat en el fet de descobrir que el nostre adversari és estúpid. Ara: això no arregla res.”

Comentaris (1)12-08-2017 15:18:29

Lectura: "El banquet celestial"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ DETALLS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT I EL SEU DESENLLAÇ

La portada de l'edició d'Empúries d'”El banquet celestial”, de Donald Ray Pollock, és atractiva però alhora té un problema: sembla suggerir que estem davant d'una novel·la estrictament de gènere, en aquest cas el western, de manera que pot arribar a semblar que ens trobem davant de simple literatura popular (que ja no és poca cosa!). Però la contraportada actua de contrapunt, ja que a banda de recollir referències més pulp com els Coen i sobretot Quentin Tarantino, fa referència a l'univers de William Faulkner. De fet, això és el que m'agrada de la literatura i el cinema nord-americans: la capacitat de transcendir partint de la cultura popular. Ho aconsegueix “El banquet celestial”? En bona mesura sí.

Certament, hi ha alguna cosa de Faulkner en la novel·la. No només el tarannà dels personatges, sinó sobretot l'estructura narrativa. A “Santuari”, la veu narrativa de Faulkner es perd sovint en peripècies de personatges que no sembla que acabin d'arribar enlloc (penso en aquell parell de galifardeus hostatjats sense saber-ho en una casa de barrets: el fet que siguin clau en el desenvolupament de la investigació no sembla justificar el fet de dedicar-hi pàgines i més pàgines, més enllà de l'humor i la distensió que hi aporten). L'humor negre és una altra de les notes distintives d'”El banquet celestial”, i el que l'acosta als esmentats Coen i Tarantino. I la fusió d'aquestes dues característiques (dispersió narrativa i humor proper a l'absurd) és la principal causant de la construcció d'un relat absorbent però una mica irregular. Al principi, la cosa sembla clara: capítols imparells dedicats als tres germans i capítols parells dedicats al granger estafat. Progressivament, però, la cosa es complica. Quan això passa, de sobte apareixen pinzellades de personatges que no semblen tenir cap connexió en la història. En alguns casos és així, i un narrador extraordinàriament omniscient fa zoom sobre les misèries interiors d'algunes figures que apareixeran de manera molt tangencial en la trama (el pilot d'helicòpter com a paradigma). En altres casos, sembla que serà així però al final adquiriran una importància cabdal en la resolució de la història. Sigui com sigui, en tots els casos el que sembla haver-hi és una voluntat de presentar l'omnipresència de la desolació. No hi ha personatge que no estigui amargat d'una manera o d'una altra, i només l'esmentada introducció de l'humor fa suportable tanta exposició a la frustració.

Però no tot és cinisme en la veu de Pollock. Certament, no hi ha lloc per a la fe en banquets celestials en la seva desolada mirada a la humanitat. Però Pollock decideix creure en la justícia poètica. El món és una merda, però no hi ha cap motiu per no concedir la redempció als personatges més purs, que són els més ignorants. Amb la salvació d'en Cob a mans del granger, Pollock premia els dos personatges més ignorants i més injustament maltractats de la novel·la. Cob obté en vida terrenal el seu anhelat banquet celestial, i el granger recupera la fortuna perduda alhora que la figura d'un fill a qui estimar, aquest cop sí, amb orgull. D'aquesta manera, malgrat una evolució una mica erràtica de la trama i de la manca de certa guspira literària per acabar d'excel·lir, “El banquet celestial” és una lectura molt digna que acaba deixant un pòsit agredolç en el lector.

Comentaris (3)02-08-2017 19:10:15