login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: balanç del 2017

De manera sorprenent, constato en arribar al final d'aquest convuls 2017 que, malgrat haver-me hagut de passar mitja vida al carrer, he aconseguit veure ni més ni menys que 51 pel·lícules al cinema. Una mitjana de gairebé una pel·lícula per setmana, només en sales! No hi ha res com l'art per calmar l'ànima... I el cas és que un any més la collita és prou bona, i el meu particular top ten torna a ser molt eclèctic i de gran qualitat, tot i que sé que algunes preferències són qüestionables i que per a gustos es van fer els colors. A la guanyadora se li pot retreure el seu ús entre obvi i estrany de les metàfores, però he arribat a la conclusió que aquest recurs ens força a acarar-nos amb l'absurditat dels nostres comportaments. La segona, per mi, és impecable; igual que la quarta, que de fet és del 2016 però que jo vaig veure a principis d'aquest any. La tercera potser abusa d'un cert racisme a la inversa, però a vegades cal caricaturitzar allò que es combat per ser efectiu. I la cinquena és un Woody Allen d'alçada, que confirma que amb els anys el geni ha deixat pas al mestre, tot i que jo trobo a faltar el geni. De fet, aquesta és l'explicació de per què situo, després de donar-hi moltes voltes, Darren Aronofsky per damunt de Christopher Nolan: sempre acabo preferint, tot i que en aquest cas per molt poquet, la genialitat imperfecta que la perfecció. Molt bon any 2018 a tothom!

1. MADRE!

2. DUNKERQUE

3. DÉJAME SALIR

4. Comanchería

5. Wonder wheel

6. Incerta glòria

7. No sé decir adiós

8. La vida d'en Carbassó

9. Múltiple

10. Manchester frente al mar

Comentaris (3)31-12-2017 15:07:14

Cinema: "El gran showman"

Sovint he tingut una sensació estranya quan he gaudit d'un espectacle de circ (i parlo del circ que m'interessa, el que em fa vibrar, el de condició semiamateur que cada estiu llueix al festival de la meva ciutat). I és que a vegades m'he sentit incòmode pel fet que algú exposi davant meu les seves habilitats, allò pel qual ha treballat hores i hores. Sé que això passa amb altres activitats, però cap em produeix aquesta sensació tan forta d'exposició per part de l'artista: és una mena d'exhibicionisme que a vegades percebo com a il·lògic, i no sé per què. Potser hi té a veure la contradicció de contemplar persones que han escollit una vida nòmada, gairebé marginal, però que en realitat necessiten el favor del públic. Treballen com bojos portant el seu cos al límit perquè és el preu que han decidit pagar per la seva llibertat al marge del sistema. La família desestructurada del circ al servei de la família tradicional.

“El gran showman” porta a l'extrem aquest plantejament ètic al voltant de l'exhibicionisme. L'empresari protagonista, que va existir a la realitat i que es considera un dels pioners del circ, recluta els personatges més extravagants possibles, i el dilema està servit: l'empresari utilitza la seva raresa amb finalitats lucratives, però també els proporciona humanitat en dotar-los d'un univers on sentir-se orgullosos del que són i no haver-se d'amagar.

Sigui com sigui, aquest musical clarament deutor de “Moulin Rouge” (tot i que a mi l'arrencada em va fer pensar narrativament més en “Up”, de Pixar; la ment té coses estranyes) practica un estrany equilibrisme entre la reivindicació de la diferència i la seva pròpia domesticació, ja que el seu esperit aparentment subversiu acaba sucumbint en favor dels valors més tradicionals (la família com a valor sagrat, amb un rol passiu en el personatge de Michelle Williams que posaria els pèls de punta a la feminista més moderada). És, doncs, l'eterna dicotomia del circ entre esperit rebel i servidor de les vides còmodes. Però tot es resumeix en la frase de l'empresari que al final el director cita com a reivindicació pròpia: no hi ha objectiu més noble que el de fer feliç a la gent. I això, en poc més d'una hora i mitja d'entreteniment de qualitat (amb menció a part per al número musical de la parella de secundaris, màgia pura), la pel·lícula ho aconsegueix amb escreix. Prova superada.

Comentaris (1)30-12-2017 16:52:00

Cinema: "Wonder wheel"

A “La verdad sobre el caso Savolta”, Eduardo Mendoza va deixar escrit: “la vida es un tiovivo que da vueltas hasta marear y luego te apea en el mismo sitio en que has subido.” Woody Allen sembla subscriure al cent per cent aquesta frase en la seva última pel·lícula, “Wonder wheel”, no en va ambientada al parc d'atraccions de Coney Island.

De fet, al llarg de la seva filmografia, aquest tema no li ha estat aliè: són moltes les vegades que els seus personatges (penso ara en el protagonista de “Manhattan”) s'emboliquen de mala manera per acabar tornant al punt de partida. La diferència és que abans aquest punt de partida s'endevinava finalment com la millor solució possible, mentre que a les seves darreres pel·lícules (el preciós fos encadenat final de “Café Society”, per exemple) aquest és la constatació d'un fracàs.

Certament, el mestre amb els anys s'ha tornat definitivament pessimista. L'humor amb què fins ara havia domesticat el seu proverbial nihilisme apareix gairebé soterrat, i la desil·lusió omple la pantalla. I això és particularment feridor pel contrast amb la lluminosa paleta de colors de “Wonder wheel”: la vida és una fira en què tothom aparenta passar-s'ho bé, però en què (parafrasejant Henry David Thoreau) en realitat tothom porta la seva desesperació com pot.

A “Wonder wheel”, Allen construeix un personatge molt semblant al de “Blue Jasmine” (de nou amb la complicitat d'una actriu meravellosa: abans Cate Blanchett i ara Kate Winslet), una dona que viatja progressivament cap a la bogeria incapaç de conviure amb la seva realitat. Com tothom comenta, Allen sembla haver agafat el gust pel melodrama americà d'un Tennessee Williams i el seu “Tramvia anomenat Desig”, aquest desig que ho arrasa tot amb la seva frustració corresponent. Però hi ha un aspecte fonamental que uneix també tots dos caràcters femenins: el sentiment de culpa. Tant Jasmine com la protagonista de “Wonder wheel” han de conviure amb quelcom més terrible que el fracàs: la consciència que elles són les úniques culpables de la situació que estan vivint.

En definitiva, Allen es pregunta: si la vida és quelcom sense sentit i majoritàriament frustrant, què fa que hi seguim viatjant? Per què continuem donant voltes? Quin és el motor que mou la nòria? Resposta (explicitada com de passada en una conversa que pot passar inadvertida durant el film): l'autoengany. Woody Allen es mostra molt hàbil i enginyós amb la creació del personatge narrador, el socorrista amb pretensions d'escriptor. En primer lloc, perquè assoleix així la coartada per poder ser simbòlic, grandiloqüent i melodramàtic a voluntat. I, sobretot, perquè el socorrista es caracteritza per voler viure un llibre més que una vida real (actitud que se li ensorrarà quan topi amb la monstruositat ètica de la realitat, com li passava al protagonista de “Bales sobre Broadway”). Curiosament, però, serà el personatge de Winslet el que caurà en el parany d'intentar traslladar els mecanismes de la tragèdia a la seva anodina existència, amb resultats catastròfics que la deixaran a la casella de sortida. El seu gran drama és que la nòria la fa embogir per absència d'autoengany, mancança que encomana al seu fill. I quan falla l'autoengany, només queden les ganes de cremar-ho tot.

Comentaris (1)28-12-2017 01:52:04

Futbol: Madrid 0 - Barça 3

Definitivament, la mentalitat del madridisme és molt diferent de la nostra, i n'hauríem d'aprendre. Més d'un i més de dos comentaris sentits per part seva que donaven els blancs com a favorits, amb un sil·logisme admirable: el partit és com una final per al Madrid, i el Madrid sempre guanya les finals. Després del partit, els tornes a sentir i tan tranquils: és que el partit no era una final, queda molta lliga i, en tot cas, el que interessa és la Champions. Per treure's el barret: aquí, ens ve el Madrid a casa, ens goleja i es posa a 14 punts i cremem el Camp Nou.

No va ser un partit còmode a la primera part. Com era previsible, el Madrid va sortir a pressionar molt amunt per dificultar la sortida de pilota del Barça. Malgrat que Valverde va situar Rakitic molt a prop de Busquets en previsió que això passaria, el Barça havia d'acabar rifant en llarg gairebé totes les pilotes i no aconseguia sortir de la cova. Això sí: Valverde alliberava Paulinho perquè intentés aprofitar algunes d'aquestes pilotes llargues, i això va estar a punt de costar més d'un disgust als locals. A la segona meitat, la cosa va canviar. El Madrid, fos físicament, va ser incapaç de mantenir la pressió alta i el camp va començar a fer baixada per al Barça. El primer gol va trobar un Madrid partit, incapaç de fer bé la pressió i espantat defensivament per Messi. Això va permetre a Busquets connectar amb Rakitic i al croat trobar un passadís fins a la cuina, en una jugada perfectament culminada per Roberto i Suárez. A partir d'aquest moment, els millors minuts del Barça: si ja fins aleshores havia apostat per calmar el joc i jugar amb els nervis i la necessitat del Madrid, a partir d'aquí va iniciar un rondo gegant davant l'ansietat blanca, amb els jugadors ben agrupadets i accelerant a partir de tres quarts de camp. Així va arribar la jugada del segon gol, decisiva perquè també va significar la justa expulsió de Carvajal, que pot servir al Madrid per amagar que abans d'aquesta acció el partit ja estava definitivament controlat pels blaugrana. Curiosament, i com que el Madrid és el Madrid, va ser justament amb el 0-2 i un jugador més que l'equip va patir més i va necessitar més Ter Stegen. Eren els típics minuts d'èpica madridista, i calia evitar com fos que els blancs s'ho creguessin i entressin en el partit amb un gol. Afortunadament, el nostre entrenador és tan bo (ja ni tan sols trobo que ho fem avorrit) que fins i tot en un partit amb escassa banqueta va saber llegir sempre la situació i fer en tot moment els canvis que necessitava l'equip, en especial el de Semedo per Iniesta per reforçar la banda dreta. I així es van minimitzar riscos i va arribar el 0-3.

En resum, el Barça va guanyar perquè va ser superior en tot: en resistència física, en fortalesa mental, tàcticament, defensivament, en joc col·lectiu i en rematada. Definitivament, i malgrat que no oblidem aquells que les hauran de passar injustament allunyats de la família, després d'aquesta gloriosa setmana aquestes seran unes bones festes.

Comentaris (6)24-12-2017 14:55:26

I ara què fareu?

Benvolguts unionistes,

Us haig de confessar que això de ser independentista és cansat, encara més que ser culer i pels mateixos motius: no pas pel fet de tenir-ho tot en contra, que també, sinó sobretot per haver de suportar els propis coreligionaris somicant quan només haurien de tenir motius per a la satisfacció. A veure si ens entenem: jo mateix ahir sentia més alleujament que eufòria, però a mesura que han passat les hores i un cop alliberada la tensió em sento raonablement feliç i no puc entendre algunes cares que m'envolten. Que si mira que haver guanyat l'Arrimadas (això no ho compra cap diari del món amb cara i ulls), que si mira que no haver arribat al 50% dels vots (com si algú tingués la més punyetera idea de què pensen els comuns)... Afortunadament no és tothom i m'he trobat prou gent contenta, però esgota haver de repetir arguments obvis a gran part dels teus (m'admira el fet que us escolten i us creuen massa): que hem guanyat, i que ho hem fet en unes circumstàncies (presó, exili, atacs a la llibertat d'expressió, manipulació mediàtica, amenaces, insults, trampes, consciència de la repressió) que fan que aquesta sigui una victòria excepcional. En fi, que em rendeixo, i prefereixo parlar amb vosaltres una estona, que de debò penso que teniu una gran virtut: com el Madrid, sou optimistes de mena i per malament que us vagin les coses sempre us sentiu superiors. Perquè, cansat de respondre a la pregunta sobre què farem ara (és evident: continuar construint la República), el que vull saber és què fareu vosaltres.

O sigui que parlem, va. Primer de tot amb vosaltres, partits del 155. Com us ho fareu? Ahir la vostra formació estrella va escenificar una gran festassa, però suposo que ningú s'havia dedicat a sumar. Perquè, a banda que l'independentisme acumuli 70 diputats de 135 (se'n diu majoria absoluta), fins i tot en el millor escenari per a vosaltres (que la CUP tingués un dels seus sismes assemblearis i s'abstingués i que els comuns decidissin anar de bracet amb vosaltres) encara perdríeu 66 a 65. Res a fer. I què fareu amb l'ocupació il·legal de la Generalitat? De debò la mantindreu si no fem bondat quan el partit que l'ha instigat gairebé desapareix literalment del mapa? I amb els presos polítics i els exiliats, què fareu? De debò gosareu dir que això és decisió dels jutges quan la mateixa pseudopresidenta va dir que us n'havíeu encarregat personalment? Separació de què? Ho heu fet tot perquè el poble de Catalunya acatés com un xaiet les vostres actuacions, però us hem dit clarament que ni parlar-ne. Us hem trencat el plat bonic i haureu de claudicar en tot, i ho sabeu. Ep, que no ho dic jo, que ho diu la reina mare Merkel!

Vaja, em temo que s'ha notat que en realitat no parlava amb els partits unionistes sinó que els utilitzava per parlar de nou amb els pessimistes de mena, perquè s'adonin d'una vegada de tot el que vam guanyar ahir. Però ara sí que vull parlar amb els votants unionistes, de tot cor i respectuosament, sense sarcasmes. Què fareu ara? Obrers del cinturó roig (ara taronja): de debò continuareu donant suport al partit de l'Íbex-35 que us ofega? De debò creieu que els vostres pares van venir a Catalunya perquè ara vosaltres voteu a les persones que els van fer marxar de casa seva? De debò creieu en promeses de millores socials en el marc d'una Constitució dissenyada per al manteniment dels privilegis dels poderosos? De debò continuareu votant amb la bandera en comptes d'ajudar en la construcció d'un país millor per a tothom? Penseu-hi bé, perquè nosaltres volem a tothom. D'acord que els resultats d'ahir segurament no van ser prou folgats per tornar de manera immediata a la casella de la proclamació, però sí que van ser prou contundents per no perdre absolutament res del que vam guanyar amb els nostres cossos l'1 d'octubre. I aquesta vegada ho farem millor. Ens acompanyeu?

Comentaris (9)23-12-2017 02:29:18

Cinema: "Juan de los muertos"; i futbol: Barça 4 - Dépor 0

Només quatre ratlles, que és molt i molt tard i ja ha plogut. “Juan de los muertos” és una pel·lícula de zombis cubana disfressada de sàtira política o viceversa. La falta de mitjans la delata la precarietat de determinats moments de la posada en escena, però aquesta en realitat acaba essent una virtut per la il·lusió que desprèn. Si es vol és una ximpleria com una casa, però ens va fer riure molt.

I, mentrestant, el Barça a la seva. Victòria contundent ahir contra un rival certament molt limitat, tant ofensivament com defensivament. Però es percep una millora progressiva en el joc. El tercer gol és una mostra que a aquest equip no se li ha oblidat jugar a futbol. Tàcticament em va sorprendre l'inicial intercanvi de posició natural als interiors entre Paulinho i Iniesta, potser per cobrir millor les pujades d'Alba. I poca cosa més. Moltes ganes de clàssic. Guanyarem o perdrem, però competirem. I, en tot cas, no és aquesta la victòria o la derrota que em farà passar unes bones o unes males festes...

Comentaris (3)19-12-2017 02:18:31

Guia pràctica per al 21-D. Passa-ho!

Aquest 21 de desembre cal anar a votar, i cal fer-ho a favor de la República i contra el 155.

  • Si no t'acaba de convèncer l'independentisme, tens igualment moltes raons per votar algun dels partits del bloc republicà:

    • Raons cíviques: si votes el bàndol del 155, estàs acceptant que et diguin que la teva opinió no importa. Tot català que es respecti ha de voler un país on et puguis sentir català, espanyol o el que et doni la gana; i on es respecti l'opinió de tothom i no es prohibeixin idees.

    • Raons socials: el 155 perjudica tots els catalans, siguin o no independentistes. Pensa-hi ara, a l'hivern, quan a causa del Tribunal Constitucional no podem aplicar la Llei contra la Pobresa Energètica. Al 155 li és igual si qui passa fred per no poder disposar de calefacció és o no és independentista.

    • Raons econòmiques: el bloc del 155 afirma que la independència pot posar en risc les pensions. És rotundament fals, i de fet és al revés: el govern espanyol utilitza el combat contra l'independentisme per tapar la seva corrupció, la qual ha dinamitat el sistema de pensions. És si ens quedem a Espanya que aviat no podrem cobrar-les.

  • Si ets independentista però estàs desanimat, has de pensar que:

    • El primer que cal és recuperar les institucions. Si no vas a votar, estaràs fent possible que el 155 obtingui una capa de legitimitat. Si el bloc del 155 guanya les eleccions, ja ens podem acomiadar del model d'escola pública, del de TV3, del dels Mossos. Tot això ja ho estan atacant ara, però si guanyen ho vestiran de mandat democràtic.

    • No és cert que el teu vot sigui inútil. El bloc del 155 ja pot anar dient que la intervenció es mantindrà mentre no surti el resultat que ells volen, però això no s'ho creu ningú. Una victòria espectacular de l'independentisme provocarà moviments, sens dubte. I, mentre això no arribi, almenys quedarà clar que si ens reprimeixen ho fan de manera il·legítima i no perquè ho haguem acceptat.

    • Tot es redueix a això: volen desanimar-nos i desmobilitzar-nos. Per això manipulen les declaracions dels nostres representants legítims. No és cert que hagin dit que no estaven preparats per a la independència (s'ha demostrat que tot era a punt), sinó que no ho estaven per afrontar la violència repressora de l'estat. No és cert que hagin renunciat a la unilateralitat, sinó que primer confien que una victòria espectacular faci reaccionar algú. No et quedis a casa: per a tu són 5 minuts; per al país, tota una vida de possibilitats.

El 21-D, SÍ a la República. NO al 155.

Comentaris (4)12-12-2017 22:02:57

Cinema: "Suburbicon"; i futbol: Vila-real 0 - Barça 2

Després d'un dissabte relaxant amb amics per recuperar-nos de les emocions de Brussel·les, diumenge arriben per fi les petites grans passions de tota la vida. Anem al cinema sense gaire convenciment a veure “Suburbicon”. Ens atrau la direcció de George Clooney, i no cal dir que encara més que el guió el signin els germans Coen. La poca informació que en tenim sembla indicar que es tracta de la típica sàtira que intenta desenterrar l'horror que s'amaga darrere l'aparent perfecció dels barris residencials nord-americans. Ens fa l'efecte que això ja ho hem vist, i pensem en pel·lícules com ara “Las mujeres perfectas”. Però, tot i que la mirada humanista i demòcrata de Clooney hi és important, s'imposa el cinisme misantròpic dels Coen, amb un guió que recorda molt cims de la seva carrera com ara “Sang fàcil” o “Fargo”: l'absurditat de l'ambició castigada una vegada i una altra amb la mort sense sentit. En aquest sentit, la trama paral·lela sobre l'assetjament als veïns negres no hi acaba d'encaixar, més enllà d'actuar com a contraplà de les ximpleries autodestructives de la comunitat blanca mentre apunten al diferent com a l'enemic. El mur que allunya del contacte amb el diferent (fàcil veure-hi l'atac a l'administració Trump) actua com a símbol de l'aïllament irracional dels supremacistes. El toc Clooney, amb el seu cant d'esperança final, és reconfortant malgrat que debiliti en certa manera el poderós guió dels Coen (tot i que no és menys cert que el domestica i evita que surti de mare com passa a vegades amb el seu excés de nihilisme). I es pot llegir en clau de missatge global: o Amèrica es nega a assumir el seu passat violent i continua culpant de tot les minories, o accepta el pes dels seus pecats i comença de zero la construcció d'una societat molt més estimulant amb elles. La pel·lícula no és rodona, i en tot cas és molt més eficaç el seu revers (la recent “Déjame salir”), però es mira amb un plaer absolut i és absolutament recomanable.

I al vespre, el Barça. L'equip de Valverde continua deixant aquella impressió de falta de brillantor, de guspira, de geni, tot i que no es pot negar que continua encadenant guions impecables. A competitiu ara mateix a aquest equip no el guanya ningú. Una vegada més, primera part de picar pedra per recollir els fruits a la segona. Continuo sense veure clar el rol de Paulinho en aquest equip: l'he reivindicat com a molt encertat en determinats escenaris, però no entenc per què ha passat a ser titular per decret. Si el partit és exigent, certament la seva mobilitat a la zona ampla ajuda molt a compactar l'equip. Però si el rival munta una teranyina infranquejable, aleshores no fa més que alentir el joc de l'equip i prendre-li profunditat i recursos ofensius. Per això em va desesperar que, quan a la segona part Valverde va decidir encertadament introduir un tercer home d'atac (una altra vegada decisiu i impecable Alcácer), el sacrificat fos Denis i no el brasiler. Afortunadament, quan amb l'expulsió d'un rival es va fer evident i definitiu el plantejament defensiu dels grocs (bonic color), el tècnic va comprendre per fi que Paulinho feia més nosa que servei a l'hora de topar contra un mur i va donar entrada a Vidal a la recerca de profunditat. Com passa en aquests casos, no sabrem mai si el partit s'hauria decantat igualment al nostre favor sense l'expulsió, perquè just abans l'equip havia donat símptomes d'un pas endavant amb l'entrada d'Alcácer i un augment del ritme de circulació de pilota, però sigui com sigui a l'equip li va tornar a sortir un partit de manual, més pràctic que estètic. Amb tot, de mica en mica el Barça avorreix cada vegada menys (està tornant el primer toc, com en el preciós primer gol), i la possessió en camp rival és cada vegada més alta. Cal esperar que, després d'una etapa de supervivència que encara haurà de durar unes setmanes, de mica en mica vagi arribant la diversió. De moment, els resultats animen.

Comentaris (3)12-12-2017 01:04:16

Marea groga a Brussel·les

Són les 4 de la matinada del 6 de desembre. Agafem el cotxe i ens disposem a fer una autèntica bestiesa: recórrer els 1.300 quilòmetres que ens separen de Brussel·les per, 36 hores després, tornar-los a desfer. Aquesta bogeria absoluta, tanmateix, la compartirem (cadascú amb les seves variants) amb 60.000 persones més.

Però aquesta dada la coneixerem després, quan sigui la mateixa policia belga qui confirmi aquesta xifra d'assistència a la manifestació per demanar a Europa que es desperti i que accepti la voluntat majoritària del poble de Catalunya. De moment, pel camí, de seguida constatem que la cosa pot agafar caires històrics: ja a la primera àrea de servei on ens aturem, comprovem que una marea groga comença a envair-ho tot: llaços, bufandes, samarretes... Qualsevol cosa fa el fet. Ens han fet un favor enorme prohibint el groc. Tota revolució ha de tenir el seu color.

Continuem fent quilòmetres, fins que arriba l'hora de dinar. A l'àrea de servei no donen l'abast. La marea groga els ha desbordat. A punt de marxar, torno del lavabo i aleshores passa: espontàniament, algú comença a entonar càntics d'independència, i tothom el segueix. Una àrea de servei, al bell mig de França.

I més quilòmetres. A la ronda que voreja París ens trobem un embús monumental, però ens consolem entrellucant entre la grisor del dia la silueta imponent de la Torre Eiffel. Ja som molt al nord. Bèlgica és cada cop més a prop, i això ens anima.

Aplaudim quan creuem la frontera de Bèlgica. No veurem Brussel·les fins l'endemà, ja que el nostre hotel es troba a Anvers. Allà ens espera un ensurt: no troben la nostra reserva i estem a punt de quedar-nos sense habitació. Al final tot se soluciona i sortim a sopar. Europa deu ser això: són les 8 del vespre i no corre ni una ànima pels carrers. Fem quatre fotos ràpides al bellíssim centre de la ciutat, que llueix enllumenat nadalenc, i anem a sopar abans que ens ho trobem tot tancat. Anem a dormir d'hora, cansats però satisfets, a punt per viure les emocions de l'endemà.

Just abans d'esmorzar i, una hora més tard, fondre'ns en la multiud que ja hi haurà

9:30 del matí del 7 de desembre. Brussel·les. A la zona pròxima al parlament europeu, a la porta commemorativa de la independència belga, la munió de gent ja és indescriptible. L'emoció és encara més gran que a les concentracions de Barcelona: hi ha milers i milers de persones clamant per la llibertat a milers i milers de quilòmetres de casa! Fins dues hores més tard, és impossible fer ni un pas. Finalment, quan podem, la joia és indescriptible. Eslògans, càntics... Penso en el que he sentit dir a un home en una de les inacabables cues dels cafès dels voltants abans de la manifestació: amb tot el que ens han fet, i continuem mantenint el somriure. Alguns ho veuen com la nostra debilitat. Jo ho veig com la nostra fortalesa.

De sobte, passem per davant d'un balcó guarnit amb senyeres i rojigualdas. Hi ha gent en aquest balcó que ens mira amb aire burleta, ballant, desafiant. En el grup on ens trobem nosaltres hi ha una primera reacció en forma de xiulets, però de seguida ens adonem que la cosa requereix més intel·ligència. De manera que els cantem el “Passi-ho bé” que els vallencs van immortalitzar pocs dies abans de l'1 d'octubre. Aleshores sona des d'aquest balcó “Pero mira cómo beben los peces en el río” de manera atronadora. Ens fa gràcia i comencem a cantar-la nosaltres també. No sé què esperaven que féssim. Suposo que, com que odien, es pensen que nosaltres també odiem.

Just davant d'una de les seus del Parlament Europeu, moment impressionant. Es fa el silenci i aixequem les mans, en senyal de pau. És la manera més sorollosa que se'ns acut d'exigir respecte. Continuem avançant i sentim instruccions en català des d'un altaveu... de la policia belga! És una gravació de l'ANC, però la policia belga ha acceptat utilitzar-la sense cap problema. En un moment de pausa, quedem aturats davant d'un seguit de policies. Fa estona que ens miren sorpresos. Una manifestant s'acosta a un d'ells i comencen una conversa en francès. M'adono que la dona intenta explicar-li al policia les nostres raons. També m'adono que tenen algunes discrepàncies cordials (suposo que és normal si a un policia való li parles d'independència), però detecto interès i respecte. Quan la dona decideix que ja n'hi ha prou, li pregunto si l'ha convençut. Em respon que no del tot, però que ell li ha transmès que ara ho entén una mica millor i que mai havia vist una manifestació tan multitudinària i tan cívica a Brussel·les. Jo també estic meravellat amb aquests policies. Resulta que s'hi pot parlar, que t'escolten. Resulta que no et peguen. Estan al servei dels ciutadans. Com la nostra policia. La nostra de veritat, no la imposada.

Com que ens hem entretingut molt, veiem la cua de la manifestació i com la van tancant un cotxe patrulla i un exèrcit de màquines de la neteja que, la veritat, tenen molt poca feina. Com es nota que no ens coneixen. Accelerem una mica i tenim temps de cantar encara alguns eslògans més. Llavors, quan ja ens dirigim al metro, sentim tot de cop la veu alta i clara del nostre president. Veiem al fons una munió de gent. Puigdemont s'hi adreça. Ens hi acostem. No arribem a veure'l, però sentim amplificades les seves paraules. I reconforta. El que no entendran mai els que ens tenen per una colla d'abduïts és que nosaltres no som aquí per ell. Ell hi és per nosaltres.

El metro és una llauna de sardines, envaït com està per la marea groga. Tothom ha tingut, és clar, la mateixa pensada després de la manifestació: cap a la Grand Place! Abans mengem el que podem (tot està col·lapsat d'independentistes; els belgues no deuen entendre res) i passegem per unes galeries properes, plenes de xocolateries. Algú torna a iniciar càntics d'independència. Tothom el segueix (gairebé només hi ha catalans!), i allà dins ressonen com mai.

Finalment arribem a un dels carrers que donen entrada a la Grand Place, i aleshores passa quelcom increïble: hem de fer cua per a poder-hi entrar! Ens trobem en un embús humà. Hi ha tants catalans que no caben tots alhora a la plaça! Quan finalment hi accedim, just aleshores comença un espectacular joc de llum i so que converteix aquest lloc emblemàtic en un indret màgic. Són les 5 en punt de la tarda i plou a bots i barrals. Abraço la meva dona i el món s'atura. No hi ha res com compartir un somni. I no ens el deixarem prendre. No sense lluitar.

Abandonem la plaça (amb prou feines ens hi hem pogut moure) i tornem al metro, ja per recollir el cotxe. La intenció és sopar en un bon restaurant d'Anvers, que ens ho hem guanyat. Però un embús descomunal a la sortida de Brussel·les converteix un trajecte de quaranta minuts en un de dues hores i mitja. Decidim sopar quatre porqueries que ens queden a l'habitació de l'hotel. Ens adormim rendits i amb un somriure a la cara.

8 de desembre. Hora de tornar. Ja se sap que les tornades són més dures que les anades, quan has canviat la il·lusió pel cansament. En tot cas, molt de temps per pensar en la rellevància del que acabem de fer. Si haurà servit o no d'alguna cosa, el temps ho dirà. Però algunes coses són clares. Per exemple, que una gent que fa les coses així es mereix com a mínim un respecte. Que si 60.000 persones han fet un esforç com aquest, seran milions les que es prendran la molèstia d'anar a votar per molt desil·lusionades que estiguin. I que cap altre poble del món hauria fet una animalada com aquesta. Estem com una cabra. I això ens fa imparables.

23h del 8 de desembre. Arribem a casa. Sopem i em poso a escriure. 1:30h. Estic molt cansat. Les fotografies que acompanyaran aquest article seran publicades en un altre moment.

Comentaris (8)09-12-2017 01:36:10

L'equidistància

Ho dic ja d'entrada. Tinc intenció, en la mesura del possible, que aquestes setmanes el blog mantingui un to al màxim de lúdic possible, amb les meves petites grans passions de sempre. Així, malgrat que aquesta vegada prescindiré de comentar l'irrellevant partit europeu d'aquesta nit, procuraré continuar amb les meves cròniques cinèfiles i futbolístiques. Però, al mateix temps, ja veig venir que no em podré estar de combatre les mentides diàries que apareixen arreu en aquesta bruta campanya d'aquestes eleccions il·legítimes. De manera que demano paciència i comprensió als meus pocs seguidors habituals amb l'esperança de no perdre'ls, però ara mateix la meva consciència crítica de ciutadà no em permet callar.

Així doncs, avui parlaré de l'equidistància. Quan hi ha una situació d'abús de poder, com la que ara es viu a Catalunya per part de les forces del 155, ser equidistant és impossible. Perquè la pretesa neutralitat posa en igualtat moral el repressor que el reprimit. Veiem-ho amb exemples.

Ada Colau lamenta l'empresonament d'independentistes, però diu que quan surtin (alguns ja ho han fet; a què espera, alcaldessa?) els demanarà explicacions per la seva irresponsabilitat. Xavier Domènech presenta un recurs al TC contra el 155, però no vol que l'hi acompanyin els partits independentistes perquè són corresponsables de la situació. Pablo Iglesias afirma que els independentistes són culpables d'haver despertat la ultradreta feixista.

Analitzem-ho bé. Tots tres missatges, pretesament equidistants, tenen una cosa en comú: accepten la lògica del maltractador. En tots tres casos és com condemnar el fet que una dona hagi estat violada, però tot seguit retreure-li que anés sola de nit, “com si no sabés què pot passar”. És la víctima qui ha d'acabar donant explicacions, i no el botxí. És la víctima, la culpabilitzada per haver estat violentada.

I fixem-nos bé que tots tres personatges, tan equidistants ells però en realitat tan còmplices del poder repressor, pertanyen a la mateixa òrbita: la del partit que va adulterar la interpretació plebiscitària del 27-S i que ara amenaça de fer el mateix el 21-D. Tinguem-ho ben present a l'hora de votar. El seu missatge suposadament conciliador i neutral ja no cola. Tots ja sabem a qui serveixen en realitat.

PD: Aquesta nit la policia (entre d'altres, de la Barcelona exemplar de Colau) ha requisat material de campanya de la CUP en ple inici de la campanya electoral. Sort que era el referèndum de l'1-O, el que no tenia garanties!

Comentaris (3)05-12-2017 20:30:13

Futbol: Barça 2 - Celta 2; i cinema: "En realidad nunca estuviste aquí" i "Arrástrame al infierno". Llibertat presos polítics!

Definitivament, hi ha debats que sembla que el destí s'encarrega de fer inacabables. Després d'una ratxa increïble de triomfs però de flagel·lar-nos per certa pobresa en el joc, resulta que arriben dos partits de lliga en què juguem francament bé i arriben també els resultats decebedors. Inevitablement, això provoca que el dilema es mantingui entre resultat i joc, quan és evident que totes dues coses han de ser possibles i desitjables. Personalment, estic molt satisfet de les dues últimes actuacions en lliga del Barça. La primera part de València va ser la millor de la temporada juntament amb la primera contra el Sevilla; i dissabte contra el Celta es va veure un partit preciós davant d'un equip que també tracta bé la pilota, fet que va deixar una sensació de menys control que a Mestalla però igualment aquella espurna que semblava perduda. És clar que m'hauria agradat guanyar però, mentre no es pugui tenir tot, em quedo amb el bon joc perquè el resultadisme amenaçava d'acabar essent pa per avui i gana per demà. M'agrada comprovar que començo a reconèixer el meu equip, que l'aposta pel 4-4-2 no és de contenció sinó de creació, element que en l'última temporada de Luis Enrique s'havia perdut gairebé del tot. Potser sí que es perd rematada, però l'elaboració està més treballada i no sempre es tindrà la desgràcia en les dues àrees d'aquest cap de setmana. Una altra cosa és lamentar la baixa d'Umtiti, molt sensible donada la confecció de la plantilla i el moment de forma que passava el francès.

Amb regust amarg per un empat més aviat injust que intentem treure'ns després d'un bon dinar, anem al cinema a descobrir una raresa: “En realidad nunca estuviste aquí”. Desconcertant des de les primeres seqüències amb plans tallats i desenfocats, la seva narrativa deixa clar des d'un principi que no estem davant d'un thriller clàssic sinó de l'anàlisi d'una ànima trencada, reforçada per un ús impactant de l'el·lipsi. La pel·lícula, amb un ús del muntatge i un tractament de la violència que recorden en certa manera el cinema de Park Chan-Wook, defuig en tot moment qualsevol subratllat en la mostra del passat traumàtic del protagonista i assoleix moments poètics com en l'escena del llac. Malauradament, el seu ús d'una narrativa fragmentada en bocinets de psique destrossada acaba essent massa reiteratiu i acaba allunyant massa l'espectador de la trama. Al final, tot es limita a la connexió entre dues solituds traumatitzades davant la indiferència de la resta del món.

I diumenge, fem cas del vers de l'admirat Manolo García quan deia que de les pel·lícules dolentes aprens a robar temps al rellotge. El que vull dir és que ens posem una pel·lícula molt esperpèntica, de clara vocació de sèrie B per molt que estigui (o precisament perquè està) dirigida pel mític Sam Raimi. “Arrástrame al infierno” és una astracanada deliberadament absurda, però el cas és que per dolenta que sigui es gaudeix bastant. És el plaer culpable de perdre el temps amb una rucada però passar-t'ho bé en el fons. A més, Raimi s'encarrega de deixar clar que tot és una gran broma, i amb un final més hilarant que terrorífic evita qualsevol temptació moralista i allunya el cinèfil despistat de qualsevol possible interpretació metafòrica sobre la maldat del sistema capitalista. En definitiva, no serveix per res, i el que li dóna encant és precisament la seva inutilitat.

Fins aquí un cap de setmana d'allò més normal. El problema és que la inexistent justícia d'aquest estat on encara hem de viure avui ha tornat a recordar-nos que ens trobem en una situació que no ho és gens, de normal. Vivim en un estat en què s'allibera de presó a uns feixistes condemnats per agredir una delegació catalana a Madrid amb l'argument que “seria un mal irreparable per a les seves vides” al mateix temps que s'hi manté a quatre persones innocents només per les seves idees. En què la Junta Electoral es mostra preocupada perquè hi hagi gent amb llaços grocs en els col·legis electorals però no gens pel fet que hi hagi candidats que no puguin fer campanya perquè són a la presó o a l'exili. En què s'impedeix a unes àvies passar per un carrer prop de Rajoy perquè porten una bufanda de color groc i es permet una manifestació d'ultradreta davant de la seu d'un partit democràtic. En què s'assenyala als professors i als periodistes què poden dir i què no poden dir mentre s'inventen falses agressions a unionistes atribuïdes a independentistes inexistents. En què jo mateix no sé si he de patir pel fet d'escriure això, perquè es poden inventar no sé quin delicte d'odi (quan aquest delicte s'havia tipificat per protegir les minories de ser perseguides i no pas les estructures de poder com la policia i els polítics de ser criticades). En què es dobla l'escorta al bloc dels partits favorables al 155 en nom d'una amenaça irreal i inventada que constitueix l'enèsima humiliació a una societat exemplar, cívica i pacífica. En definitiva, en què se sacrifica la veritat, la decència i la dignitat a canvi de la sagrada unitat de la pàtria. Continua entristint-me que amics i familiars que tinc escampats per la bella geografia d'Espanya se sentin còmodes sota aquest règim i callin, probablement víctimes de l'apagada informativa. Em sap greu per ells, perquè quan vulguin adonar-se del jou que tenen al damunt nosaltres ja no hi serem. Perquè marxarem definitivament més d'hora que tard. Com va deixar dit Nelson Mandela, capaç de construir des del perdó i no des de la venjança després d'haver patit salvatgement la injustícia: “un guanyador és un somiador que mai no es rendeix.”

Comentaris (5)05-12-2017 01:05:03