login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Ocho apellidos catalanes"

Per fi trobo un raconet per comentar la pel·lícula amb la qual vam decidir acabar de perdre completament el diumenge: la intranscendent, inofensiva i divertida a estones “Ocho apellidos catalanes”. La veritat: és encara pitjor que la primera. Perquè, si bé la posada en escena està un pèl més cuidada que a “Ocho apellidos vascos”, passa tot el contrari en el desenvolupament del guió. Aquí la síndrome del gag es fa més punyent que mai: directament no hi ha història, i la poca que hi ha s'ha fet mil vegades (és més una comèdia romàntica de casaments que una de conflictes polítics) i es perd en diferents camins que no acaben enlloc (la irrupció de la guàrdia civil com a paradigma).

Però vaja: ja sóc conscient que l'objectiu dels seus responsables no és pas guanyar la Palma d'Or a Canes, de manera que s'ha de jutjar el producte pel que promet oferir, ni més ni menys. En aquest sentit, podria posar-me llepafils i arrufar el nas davant del fet que a la pel·lícula (a diferència del que passa amb andalusos i bascos) no hi ha cap català que caigui simpàtic (només queden una mica ben parats els Mossos!), però reconec que alguns gags sobre el procés català (i sobre les pors dels espanyols al respecte) em van fer gràcia, i que al capdavall la pel·lícula pot funcionar bé com a al·legat per superar les diferències i els recels entre les diferents nacions de la Península.

Això sí: una de les trames que no porta enlloc, aquella en què volen fer creure a Rosa Maria Sardà, a la manera de “Good bye, Lenin!”, que Catalunya és independent, tot i ser de les més simpàtiques i reeixides corre el risc de quedar obsoleta ben aviat. Tot i que, ben mirat, quedarà per a la història com un document del que estava a punt de passar i, finalment, va arribar.

Comentaris (3)28-06-2017 19:12:17

Cinema: "127 horas"

Definitivament, hauré d'arribar a la conclusió que Danny Boyle només ha fet al llarg de la seva trajectòria, que jo sàpiga, una pel·lícula digna de ser mencionada: evidentment, “Trainspotting”. La resta, i mira que ha tocat temàtiques diverses, sempre acaba anant a parar allà mateix: la vacuïtat més absoluta rere un munt de parafernàlia visual.

M'interessava “127 horas”, i l'altre dia la vaig caçar al vol, per com es podia crear i mantenir la tensió en una història tan simple com la d'un home que queda atrapat en una gruta al mig del desert perquè el braç li ha quedat entre una roca i la paret. Però Boyle no pot evitar els seus tics: flash-backs melodramàtics, al·lucinacions, càmera nerviosa, pantalla fragmentada, punts de vista inversemblants... Tot, al servei del no-res. Perquè el personatge ens sembla un cretí al començament i ens ho sembla fins al final. No hi ha evolució ni empatia. Boyle s'hauria de mirar (i, si ho ha fet, aprendre'n alguna cosa) pel·lícules com ara “Buried” o “Locke” per descobrir una lliçó de com sí que és possible fer un autèntic one man show sense parafernàlies, comptant només amb la força dramàtica de la història. En comptes d'això, decideix posar tot el seu ritme sincopat a la graella amb l'esperança que ens mantindrà atents, quan no fa res més que allunyar-nos de tot interès.

I què vol dir-nos amb el muntatge de munions de gent de principi i final del film? Que el protagonista és un heroi solitari que descobreix la necessitat del ramat? Si a “Slumdog Millionaire” Boyle ja va fer una pel·lícula moralment qüestionable en convertir la misèria en espectacle, aquí també és dubtosa la utilització d'una història real per fer un dels seus pretensiosos focs d'artifici. I no és pas que “Trainspotting” no sigui un deliri visual, i una pel·lícula moralment ambigua. És només que en aquell film la trama de la novel·la que adaptava va convertir feliçment en virtuts tots els defectes que aquest cineasta arrossega.

PD: Moltíssimes gràcies, Pep Guardiola, pel que vas fer aquest diumenge. És un gest valent que té un valor altíssim per la teva rellevància internacional. T'enyorem molt, en tots els sentits; no saps fins a quin punt.

Comentaris (12)12-06-2017 23:18:33

Cinema: "Ex machina" i "Personal shopper"

El meu germà té contractada la plataforma Netflix. No seria recomanable que un cinèfil com jo la tingués, perquè m'angoixaria davant de tanta oferta de sèries i pel·lícules (sóc així: necessito límits). Però dissabte érem a casa seva i ens va proposar de mirar una de les pel·lícules disponibles. L'elecció va ser “Ex machina”, i no se m'acut pel·lícula més pertinent per estrenar-me en això de Netflix. Perquè aquesta plataforma és capaç d'acotar-te l'elecció a partir de propostes basades en la selecció prèvia que hagis fet; és a dir, en certa manera és capaç d'interpretar els teus gustos. De fet, la tria de la pel·lícula feia temps que estava feta, ja que el meu germà l'ha vist diverses vegades (segur que Netflix n'ha pres bona nota) i tenia ganes de compartir-la amb nosaltres. Tot això ve a tomb per l'eix central de l'argument de la pel·lícula, i a partir d'aquí seran inevitables els spoilers. Són diverses les pel·lícules que han tractat la qüestió de la intel·ligència artificial, però poques s'han centrat en la qüestió de com es podrà aconseguir que aquesta intel·ligència sigui plenament humana. Fins i tot ara que el tema ja no és cosa de ciència-ficció, sinó que ja s'està plantejant la possibilitat imminent que els cotxes condueixin sols, el gran problema que apareix és que els diversos algoritmes que s'introdueixin per preveure totes les situacions possibles permetrien escollir a la màquina l'opció més lògica, però que aquesta no coincidiria necessàriament amb la més humana. “Ex machina” sembla proposar la solució al problema: si construïm el cervell del robot a partir de totes les dades que recullen els cercadors digitals, la màquina disposarà d'un mapa de comportaments humans. Dit d'una altra manera: si Netflix pot deduir els nostres gustos a partir de les nostres tries prèvies o si la publicitat que ens acompanya en la nostra navegació a Internet pot dependre de les consultes que hàgim fet a Google, tota aquesta informació (de cadascun de nosaltres) pot donar al robot tota la informació que necessita per actuar de manera autènticament humana. Perquè, segons la pel·lícula, les nostres cerques digitals no només mostren els nostres gustos sinó la nostra personalitat completa. El problema, és clar, és que una intel·ligència així seria (serà?) incontrolable per part dels humans i autènticament imparable. Ens ho adverteix el final de la cinta, de manera més subtil però igual de contundent que fa una pila d'anys “Terminator”: no importarem a les màquines, i més aviat els farem nosa. La nostra espècie, com s'insinua a la pel·lícula, correrà el risc de ser un simple fòssil del passat en favor d'una de més evolucionada. El joc pervers del gat i la rata, amb el recurs de les apagades utilitzat sàviament, ens ho adverteix. El suposat avaluador és en realitat l'eina per avaluar, el suposat manipulador és en realitat manipulat... Però en realitat res d'això no compta, perquè és el robot qui té la paella pel mànec: el gran error que han comès els dos protagonistes humans és no adonar-se de com n'és de ridícula la seva pretensió d'avaluar la màquina, perquè aquesta ja els supera en intel·ligència i diversitat tàctica (té la de tota la humanitat concentrada!). Ha jugat a escacs amb ells sense que se n'adonessin. Perquè, paradoxalment, en la seva pretensió de jugar a ser déus (renovació del mite de Frankenstein, i del de Pigmalió), el que han fet en realitat és crear aquest déu: una intel·ligència superior que ho sap tot d'ells i que per tant els farà anar com titelles. Inquietant, estimulant i reflexiva, aquesta pel·lícula que demana calma en el seu visionat (i segurament més d'un) es mereix amb escreix la seva condició de pel·lícula de culte.

Tot això (i segurament coses que m'oblido) ha donat de si la meva interpretació d'“Ex machina”. Em costa molt més d'analitzar, en canvi, aquesta “Personal Shopper” que vam anar a veure diumenge. Ho he de reconèixer: no vaig acabar d'entendre-la. Tinc la sensació que admet múltiples interpretacions, segurament de manera deliberada, però el problema és que en cap de les que el meu cap és capaç de plantejar hi acaben d'encaixar totes les peces. Però segurament no importa: l'important deu ser el que és capaç de suggerir, i això no és poca cosa. En el meu cas, em sembla que suggereix un paral·lelisme interessant entre la tecnologia i el món dels fantasmes: el whatsapp (que no tinc ni idea de per què, però sempre m'ha semblat una cosa antinatural, d'un altre món o d'una altra realitat) pot fer-te mantenir converses inquietants amb persones sense rostre (magnífica, tota la seqüència del viatge a Londres), i l'skype pot fer-te mantenir converses basades en autèntiques psicofonies cacofòniques quan falla la connexió. “Personal shopper” em sembla, per sobre de tot, una reflexió sobre la identitat en temps en què aquesta és fragmentada per la imatge que projectem a través de les diferents xarxes socials. Com a “The box”, una estranya pel·lícula protagonitzada fa força temps per Cameron Díaz, la tecnologia ha evolucionat tant que un espectador d'un altre temps o d'un altre espai la concebria com a quelcom sobrenatural. I això porta a un últim element interessant d'anàlisi: de la mateixa manera que, com he explicat recentment, pel·lícules com ara “It follows” o “Déjame salir” reinventen el cinema de terror a partir de l'establiment de metàfores sociològiques, n'hi ha d'altres com ara aquesta “Personal shopper” o “Múltiple” que són autoreflexives, ja que es plantegen l'origen de la percepció d'allò sobrenatural.

En definitiva, magnífic cap de setmana cinèfil, rematat per una immensa alegria futbolística. Em refereixo, evidentment, a l'ascens del Girona. A què més em podria referir, si no?

Comentaris (5)06-06-2017 22:03:50

Lectura: "La guitarra blava"

Sovint intento que els meus alumnes entenguin que no tota ficció és literatura (ni viceversa). Que allò que converteix un text en literari, més enllà de la història en si, és l'ús del llenguatge, la capacitat al·legòrica, la càrrega de profunditat que pugui oferir. És aquesta una introducció pertinent per explicar aquesta novel·la de John Banville, “La guitarra blava”. Perquè la història que ens ofereix no pot ser teòricament més banal, basada en un (aparent) triangle amorós que no pot ser un territori més explorat.

No rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions (tota la novel·la, pràcticament, és una digressió). Ens trobem davant d'un narrador amb una gran cultura, que cita de manera constant diferents referents mítics de la literatura i les arts per desenvolupar les seves amargues reflexions de personatge derrotat.

En definitiva, el plaer que esporàdicament (l'inici i el final són un pèl massa espessos per al meu discutible gust) ofereix “La guitarra blava” no és la d'un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se't claven i que et fan tenir la sensació que t'estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.

PD: ens ha deixat Carles Capdevila, periodista que entenia el seu ofici amb autèntica vocació de servei (també creixies com a persona llegint-lo) i que sempre oferia una mirada crítica però constructiva i optimista. Una de les poques veus públiques que sempre ha parlat en positiu de la tan desprestigiada tasca dels docents. Avui també els professors ens sentim una mica més orfes. Serveixi aquest humil article com a record.

Comentaris (1)03-06-2017 03:24:39