login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "El convidat nocturn"

Quan explico els llibres que llegeixo, i sobretot les pel·lícules que miro, molta gent se sorprèn del meu eclecticisme: puc passar de “La vida d'en Carbassó” a “Crudo” sense despentinar-me. Això desconcerta molta gent que adscriu els seus gustos a un sol gènere, gent de qui sé molt fàcilment quin tipus d'història li pot interessar i quin no. Per mi, és molt senzill; només cal que la història que m'expliquen compleixi dues condicions: que estigui ben feta i que m'interpel·li com a ésser humà.

Explico tot això perquè hi ha gèneres que m'agraden molt, com ara el terror o la intriga, que sovint han estat menyspreats però que poden ser molt estimulants si disposen de profunditat humana. És el que aconsegueix Fiona McFarlane a la seva novel·la “El convidat nocturn”. Aparentment, és una història de cert suspens: qui és la misteriosa cuidadora que apareix de sobte a casa de l'entranyable vídua protagonista? Quins són els seus propòsits? Té o no té males intencions? Però McFarlane aposta per la quotidianitat confrontada d'aquests dos personatges aparentment antagònics per reflectir un paisatge de vida abandonada que és el que en realitat li interessa. Potser ho estira tot plegat una mica massa, però el foc lent ajuda a la composició dels personatges. Potser abusa un xic de l'onirisme en determinades situacions clau, però mostra un domini de les descripcions anímiques digna d'elogi. La lectura, per tant, a vegades cansa, però en general és una experiència plaent i reconfortant.

I de la Frida, la cuidadora, què n'hem d'acabar pensant? D'acord: és tota una peça, fa anar la protagonista de corcoll i sovint la humilia, i demostra no tenir escrúpols. Però també se li obre una escletxa de compassió, i al final hi veu el seu propi mirall de desolació. Al final és una història de dues dones que es necessiten l'una a l'altra, que hi acaben perdent juntes però que pel camí (que sempre és més important que l'arribada) hi han guanyat. Al capdavall, juntes vencen el tigre de la solitud i el desemparament.

Comentaris (1)29-03-2017 20:35:24

Cinema: "Súper 8"

Fa unes setmanes, acabava el meu comentari sobre “Tainspotting 2” amb aquell ocurrent adagi que afirma que la nostàlgia ja no és el que era. Danny Boyle acabava de dinamitar amb la seva innecessària seqüela tot el carisma d'uns personatges únics: havia entès que el camí era la nostàlgia, però l'havia enfocat malament, jugant a recuperar escenes emblemàtiques de la primera entrega de manera maldestra.

Comento això perquè “Súper 8” és també, sobretot, un exercici de nostàlgia. Però, en aquest cas, ben entesa. Així, si també comentava fa uns dies que hi ha pel·lícules que no és adequat descobrir una tarda mandrosa de diumenge, recuperar aquesta cinta de JJ Abrams en aquesta franja vital de la setmana és, en canvi, ideal.

Perquè “Súper 8” proposa el plaer del pur entreteniment, sense pretensions intel·lectuals però de qualitat. Perquè és molt plaent deixar-te portar per les aventures d'aquests nanos, recuperar l'esperit de les pel·lícules dels 80 amb què vas créixer, adonar-te de la influència del bon Spielberg (sens dubte, el d'”Encontres a la tercera fase”). I perquè és fantàstic observar el rigor i l'amor amb què nous talents com Abrams i el seu equip són capaços d'homenatjar els seus orígens, posar els efectes especials al servei d'una història humana i contrastar la tècnica de què disposen amb els recursos artesanals amb què van començar (vegi's sobretot l'enlluernadora seqüència de l'accident del tren contrastada amb la maqueta dels impagables títols de crèdit finals).

Em sembla recordar que, quan vaig veure aquesta pel·lícula en el moment de l'estrena, la vaig despatxar sense gaire interès. Vés a saber què hi buscava. Va anar molt bé recuperar-la ahir, perquè em va servir per adonar-me que sí: que, amb gent com Abrams, la nostàlgia torna a ser el que era.

Comentaris (1)27-03-2017 20:13:19

Cinema: "Crudo" i "Seda"; i futbol: Barça 4 - València 2

Vagi per davant que establiré una comparativa injusta entre aquesta desconcertant, irregular i per moments estimulant "Crudo” i una de les meves pel·lícules preferides dels últims anys: “It follows”. Injusta per no buscada. Però no ho puc evitar: el començament de “Crudo” (magnífica seqüència) i l'ús invasiu de la seva música m'hi van fer pensar. Totes dues tenen en comú l'anàlisi metafòrica (en clau de cinema de gènere) del pas de la infantesa a l'adolescència i, en definitiva, la pèrdua de la innocència, centrada a més en un personatge femení. A partir d'aquí, però, tot són diferències: l'enfocament d'”It follows” és melancòlic (la pèrdua de la innocència equival a una dolorosa pèrdua de la seguretat), mentre que el de “Crudo” és vitalista (el triomf de l'instint per damunt de les castradores limitacions familiars). També en la forma: “It follows” és abstracta, mentre que “Crudo” és orgànica; la primera aposta per la tensió i la segona, pel soft gore. “Crudo” és una aposta arriscada i, per tant, saludable en una opera prima. I, a més, beu de referents tan elevats com “Carrie”. I, sens dubte, té moments brillants (l'esmentada seqüència inicial, la metamorfosi i canvi de pell literal de la protagonista, la línia de text d'una bulímica en un lavabo). Però té dos contrapesos que li fan restar punts. El primer, menor: la fina línia que separa la genialitat del ridícul d'algunes escenes (amb la depilació genital al capdavant). El segon, més greu: malauradament, la pel·lícula no és coherent amb el seu valor metafòric fins al final. Tot encaixa bé: el vegetarianisme representa la virginal protecció a què ha estat sotmesa la protagonista per part de l'entorn familiar, mentre que el ritual iniciàtic que l'obliga a menjar carn crua representa l'entrada al desenfrenament universitari (com es verbalitza al film, és això o ser una marginada). Fins i tot la idea del canibalisme pot suggerir l'adaptació a una societat depredadora en el context d'una cinta en què l'espectador se sent incòmode des del primer moment. Però, aleshores, en l'epíleg, la pel·lícula claudica i ofereix una innecessària explicació dels fets que desfà l'encanteri. I és aquí on “Crudo” perd definitivament la partida en aquesta absurda competició que m'he inventat jo amb “It follows”: el que en aquella és un final inquietant i poètic, i una conclusió perfecta al joc metafòric proposat, en aquesta és una rendició que sembla buscar el favor del gran públic.

Molt més suau (amb perdó pel fàcil joc de paraules) va ser “Seda”, la pel·lícula consumida l'endemà a la tarda. No té res d'especial, però es deixa mirar. Parteix d'una d'aquelles històries d'amor absurdament passional amb les quals tant em costa de sentir empatia; però les interpretacions són molt bones i la posada en escena, brillant. La pel·lícula està ben narrada i ben rodada, i no passaria d'un exercici de cinema acadèmic si no fos per un molt bon final (ai, la importància dels finals!) que, en aquest cas, la redimeix del tot i la fa definitivament simpàtica, quan ens explica que l'autèntic amor apassionat és el que parteix de la quotidianitat, i que la nostra dona ideal (jo ja ho sabia, però reconforta que t'ho reconeguin) és sempre la que tenim al costat.

I com una seda (definitivament he de millorar els meus links) sembla que torna a anar el Barça, tot i que ahir no ens va estalviar un cert patiment. El 3-4-3 sembla que ha vingut per quedar-se, i cal acceptar-ne les moltes virtuts i els seus inconvenients. És cert: l'aposta té més risc, i a vegades hom pensa que (com amb el Rijkaard de la temporada 2006/07) Luis Enrique se'l podria estalviar quan no fos imprescindible, per molt que li hagi funcionat per resoldre un problema puntual (la sortida de pilota) o una eliminatòria impossible. Ahir, per exemple, l'asturià va estar encertat (tot i que una mica lent de reflexos) quan va introduir Roberto perquè el sistema pogués adaptar-se al 4-3-3 en defensa. Però compte: més arriscat era intentar sortir amb la pilota des del darrere amb només tres migcampistes si l'adversari et pressionava a dalt. Cal recordar-ne el resultat: abisme entre línies, desaparició del joc de creació, desconnexió total del trident, pèrdues en zones perillosíssimes... i partits horribles com contra l'Atlético o a París. Amb aquest sistema cal vigilar molt les transicions, evidentment, però els guanys semblen molt superiors a les pèrdues: Busquets torna a estar còmode, les línies estan juntes, la creació del joc queda en mans d'Iniesta i no de Piqué o Mascherano, Neymar s'ha alliberat... i Messi ja s'hi ha adaptat i ahir va tornar a excel·lir. Entre això, i que ahir l'equip a la segona part va mostrar una ambició desmesurada per liquidar el partit en detriment de l'especulació en forma de possessions més llargues, una cosa sembla clara: Luis Enrique, que ja no ha de rendir comptes a ningú perquè a final de curs plega, s'ha alliberat del tot i busca l'equilibri arriscat del funàmbul. Guanyarem o perdrem el que ens queda per disputar, però ho farem a tot o res. Calcem-nos, que vénen emocions fortes.

Comentaris (3)20-03-2017 22:34:06

Cinema: "Jackie" i "Los cuatrocientos golpes"; i futbol: Dépor 2 - Barça 1

Darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. Aquest aforisme, pretesament elogiós cap a la condició femenina, no deixa d'amagar cert masclisme: la dona és la figura que queda darrere. D'acord: queda clar que el mèrit de l'home és en gran part seu o, encara millor, és de fet seu. Però no s'emporta el reconeixement. Sigui com sigui, el director Pablo Larraín sembla partir d'aquesta màxima en analitzar la figura de Jackie Kennedy, esposa de JFK. Per fer-ho, no escull un moment qualsevol, sinó la setmana posterior a l'assassinat del president. És a dir, el moment en què ella passa al primer pla dels focus. No escull tampoc un enfocament qualsevol: Larraín se centra principalment en els terribles moments d'intimitat (ficticis o reals, qui ho sap) que intueix que va haver de passar la primera dama destronada. El resultat és un contrast entre la imatge pública i la privada de Jackie, i val a dir que Natalie Portman sens dubte excel·leix en ambdós registres (com també en la imatge pública de bleda i insegura actriu secundària de la política que exerceix en l'entrevista que li van dedicar encara en vida del seu marit). I, en els escassos flash-backs anteriors a l'atemptat de Dallas, Larraín té l'encert de mostrar JFK com una figura sempre en segon pla, gairebé fantasmagòrica o inexistent. Aquesta decisió escènica, juntament amb determinats diàlegs proposats entre Jackie i Bobby Kennedy (germà del president assassinat), suggereix si en realitat tota la mitologia que envolta la figura de JFK no es deu al magnicidi i, sobretot, a la gestió que ella en va fer. Perquè Bobby afirma que en realitat l'equip del president encara no havia fet res. En qualsevol cas, una pregunta queda tristament a l'aire: no és aquesta sensació d'haver-se quedat a mig camí de tot aplicable al mandat d'Obama?

L'endemà, més preguntes: què fa de “Los cuatrocientos golpes” la propietària d'una grandesa tan extraordinària com la que se li assigna? Per què no acabo de sentir empatia pel pobre desgraciat de l'Antoine Doinel? Primera resposta possible: segurament una tarda tediosa de diumenge escarxofat al sofà no és ni la millor manera ni el millor moment de descobrir per primera vegada (sí, me'n dono vergonya) aquesta obra magna del setè art. Però és que, potser (i ara seré molt agosarat), la pel·lícula hagi perdut també una certa vigència malgrat la seva condició de clàssic. Perquè, més enllà del seu caràcter autobiogràfic, em sembla clar que Truffaut va voler fer una pel·lícula sobre el desemparament infantil, sobre la dificultat de créixer i convertir-se en home en un món no pensat per als nens ni per als adolescents. I aquí hi ha el problema: que ara és justament al contrari. Si d'un mal peca la societat actual (m'obsessiona la idea, ho sé) és de l'excessiva sobreprotecció que es dispensa als infants. Justament, ara el nen és el rei, el centre de tot. Se li adapten cineclubs, festivals, concerts... Tot es fa a la seva mida, perquè s'han confós els termes: en comptes de preparar-lo progressivament per al món adult, s'ha decidit que és el món el que s'ha d'infantilitzar perquè ell s'hi adapti amb comoditat. El resultat: els adolescents crònics que ja estem començant a patir... Per tant, segona resposta possible: dec estar massa contaminat, massa recelós de les històries que criminalitzen l'autoritat adulta. Entenc la crítica a la manca d'amor dels pares, però m'irrita la caricaturització de la tasca docent. És clar que, si ho situo en la justa mesura, puc concloure que Truffaut té raó: l'origen del mal comportament d'alguns adolescents es troba en la manca d'afecte i en la seva sensació de desarrelament respecte al món. En conec alguns casos. Però, com que trobo que actualment més aviat els alumnes més problemàtics són precisament els que ho tenen tot, val més que deixi córrer el contingut de la pel·lícula i el seu suposat missatge i em centri en les seves virtuts formals. No hi ha dubte que el film respira llibertat creativa per cadascun dels seus fotogrames, i el millor de la cinta són sens dubte els seus minuts finals, amb dos tràvelings prodigiosos i un pla final amb la mirada de Doinel que ens interpel·la, tot i que a mi m'hauria agradat més sense congelar la imatge.

I, just abans, un altre cop: el Barça. Aquest equip ha decidit, pel que sembla, edificar-se al voltant de la inestabilitat, ser una muntanya russa, donar-ne una de freda i una de calenta. El Barça ha esdevingut aquesta setmana una gran lliçó metafòrica de vida (com tantes vegades el futbol): dimecres va fer les coses de manera ordenada, seguint el guió en el que era el triomf d'un pla previst i ben desenvolupat, fins que un cop dur el va fer sentir com Sísif: tot l'esforç no havia servit de res, i la roca que tant li havia costat de portar gairebé al cim tornava a ser als peus de la muntanya. Lluny de lamentar-se, d'escudar-se en la mala sort, va decidir conservar la dignitat i continuar fent el que pogués. I finalment va arribar la sort, sí, però la lliçó vital és que s'hi ha de ser, preparat per acollir-la si arriba. I, és clar, després de tantes emocions, el que va passar ahir entra dins del normal. I això que no es pot pas dir que el Barça pequés de desgana o de falta d'intensitat, però sí que semblava que les cames i el cap pesaven una mica més del compte. Cal entendre-ho: nosaltres, els espectadors, tampoc ens hi vam fer tant (ni l'hora hi ajudava). Tots plegats necessitàvem una treva (també els jugadors, per molt que cobrin com màquines, no deixen de ser persones), i si aquesta derrota reversible és el peatge que calia pagar per la joia de dimecres, benvinguda sigui. Això sí: cal analitzar en fred dos problemes: la pilota aturada (ja dimecres va ser increïble que ens fessin el gol justament en una falta, quan podíem estar tots replegadets després d'estar tot el partit arriscant en defensa), i el fet que el valuós 3-4-3 potser té com a principal contrapartida que ens està engabiant una mica Messi (ja he sentit gent que ara parla de neymardependència). Sigui com sigui, no he detectat cap trauma entre la culerada que m'envolta, ni jo mateix em sento decaigut: és evident que l'alegria de dimecres encara dura, perquè va ser molt superior a la decepció d'ahir.

Comentaris (8)13-03-2017 22:46:08

Futbol: Barça 6 - PSG 1

L'endemà de la desfeta de París, vaig venir a dir que era el moment de descobrir qui acompanyaria l'equip fins al final, passés el que passés, i qui l'abandonaria. En aquestes tres setmanes ha passat de tot: des d'un dels partits més depressius que recordo contra el Leganés fins a l'exhibició contra el Celta, amb una millora progressiva en el joc basada en el 3-4-3 que va fer que de sobte tothom cregués en la remuntada. Ara tornem a ser al cap del carrer: l'equip sembla llançat cap al triplet (potser hauríem de dir allò que ni abans eren tan dolents ni ara són tan bons), i tothom tornarà a sumar-se al carro. Però ahir es va tornar a demostrar, malgrat les bones intencions inicials, que hi ha qui acompanya l'equip fins al final i hi ha qui no. I la manera com es va resoldre l'eliminatòria és de justícia poètica: premi per a aquells que estoicament vam aguantar fins al final quan tot semblava més que perdut; i càstig per a aquells que van abandonar l'Estadi o van apagar el televisor abans d'hora, incapaços d'entendre que ahir l'equip mereixia que ningú dimitís, ni que fos per aplaudir fins al final amb orgull el seu esforç.

I avui... Ai, que fantàstic que és anar a la feina amb un somriure d'orella a orella, que res ni ningú et podrà arrancar, per molt que sempre hi hagi els antifutbolers de costum que no suporten veure gent feliç i parlen d'àrbitres sense tenir ni idea del que diuen. Abraçades amb companys de patiment, que han pensat en tu la nit abans i tu en ells, i no poder-te concentrar perquè dins el teu cap veus l'últim gol una vegada i una altra, com si n'estiguessis enamorat...

D'acord: porto mig article i encara no he parlat de futbol. Però és que el que es va viure ahir va ser tan bèstia que no admet anàlisis. Podem intentar valorar el plantejament covard del PSG, discutir si amb el 3-0 hauríem hagut de posar un defensa més o no, remarcar el partit estratosfèric de Ter Stegen i Umtiti al darrere, matisar com de bé va estar l'equip sense pilota i com d'excessivament accelerat en atac... Però res d'això importa gaire. Perquè, quan el futbol es converteix en llegenda, el relat èpic escombra qualsevol intent de racionalitat.

Això sí: hi ha un jugador que mereix capítol a part. Evidentment, Neymar. Ahir, a la segona part, ho va fer tot: va provocar el penal del tercer, va marcar el quart, va xutar el penal del cinquè i va fer una centrada increïble en el sisè. Messi, intel·ligent i solidari, va veure que ahir era el dia del brasiler i li va cedir tots els galons. Amb humilitat i pensant en l'equip, que no vol dir amagar-se sinó saber quan la teva glòria serà més gran si és la col·lectiva. Neymar va entrar ahir en una nova dimensió. A banda de mostrar la seva implicació i la seva fe encomanadissa (valor encara més impagable que les seves extraordinàries estadístiques), ara ja ha entrat a la categoria de mite. I, més enllà d'això, va ser meravellós que el gol que ens va fer esclatar a tots de joia a l'últim segon el marqués un noi de Reus, perquè va exemplificar com ningú que aquell gol, d'alguna manera, l'havíem marcat entre tots.

Comentaris (5)09-03-2017 23:04:39

Cinema: "La vida d'en Carbassó" i "Capitán Phillips"; i futbol: Barça 5 - Celta 0

Una de les coses que més admiro de Pixar, la gran factoria d'animació, és la seva capacitat d'introduir elements tristos en pel·lícules adreçades (també) a un públic infantil. A “Up” hi ha una seqüència que resumeix una vida, d'uns dos minuts de durada, absolutament espectacular i exemplar en aquest sentit, amb qüestions tan doloroses i delicades com la impossibilitat de tenir fills o la mort, exposades amb una delicadesa exquisida que fa que els petits les digereixin i els adults senzillament n'aplaudeixin l'audàcia. La sublimació d'això, com ja va quedar explicat en aquest blog, es va produir en l'extraordinària “Del revés”, en què la tristesa apareixia com a element necessari per a la formació de tot individu. Doncs bé, ara arriba de manera inesperada aquesta “La vida d'en Carbassó”, obra petita i europea allunyada dels preceptes mainstream de Pixar, que no sé ben bé ni d'on apareix, i dobla l'aposta i se'n surt. Amb un deliciós disseny de personatges, la pel·lícula posa damunt la taula les problemàtiques socials més dures sense concessions, amb moments d'un atreviment que deu deixar descol·locat més d'un pare. La pel·lícula sap el que es fa, i no juga mai la carta de l'escena explícita ni del mal gust, però verbalitza sense manies tots els traumes imaginables. Perquè el seu meravellós guió entén que no es tracta de prendre la innocència als nens, però sí de treure'ls de la bombolla de sobreprotecció en què aquesta societat cada dia més absurda els ha instal·lat perquè s'adonin que la vida és molt puta i que haurien de valorar tot allò que tenen en comptes de queixar-se tot el dia, descobrir que no són el centre del món i aprendre a acceptar algun no de tant en tant. I, de passada, que n'aprenguin també els pares que els acompanyen. “La vida d'en Carbassó”: deliciosa. Necessària. Impagable.

L'endemà, pel·lícula més controvertida: “Capitán Phillips”. Innegable el bon pols narratiu de Paul Greengrass, i la impecable cal·ligrafia visual d'una pel·lícula narrada amb una càmera permanentment nerviosa. Però moralment la pel·lícula és més discutible que grans obres del britànic com “Domingo sangriento” o “United 93”. Perquè aquesta vegada focalitza massa la seva atenció hagiogràfica en la figura del protagonista, interpretat per un Tom Hanks a qui Clint Eastwood va regalar un rol heroic molt més honest fa poc amb “Sully”. Perquè hi ha massa ombres en la història real del que va passar en el segrest del vaixell d'aquest capità a mans de pirates somalis, i Greengrass les aborda massa de passada, captivat com està en l'èpica del relat. Això sí: la pel·lícula funciona com un rellotge a l'hora d'aprofitar els recursos dramàtics que aquesta història li proporciona, i provoca extraordinàriament bé una tensió asfixiant i claustrofòbica en l'espectador. Un entreteniment de primera, però potser massa lluny del to de docudrama que des d'un principi semblava voler suggerir.

I, entremig, el Barça. Quina joia de partit! Sens dubte, el millor de la temporada. I no pas per la contundència del resultat (l'equip ha aconseguit altres golejades aquesta temporada), sinó per la manera absolutament enlluernadora amb què va jugar. Potser no pot fer-ho amb tanta continuïtat com abans, però quan aquest equip s'hi posa no hi ha ningú que el pugui igualar en aquesta manera tan especial que té de jugar: amb tocs a velocitat impossible amb la pilota, amb actitud solidària a l'hora de recuperar-la. Quan juga així, minimitza qualsevol rival. Qualsevol. I al Cèsar el que és del Cèsar: gran part del mèrit és d'un Luis Enrique que ha encertat la tecla amb aquest 3-4-3 flexible (a vegades 4-3-3, a vegades 3-2-3-2, sovint fins i tot una mena de 3-2-4-1) que ha superpoblat el mig del camp perquè l'equip recuperi la iniciativa en el joc i perquè recuperin la seva millor versió jugadors com ara Roberto, Busquets, Neymar, Rafinha o Messi, els grans beneficiats d'aquest canvi de sistema (d'altres, com sobretot Jordi Alba, són els que més s'han de sacrificar, però el de l'Hospitalet ho està fent i entenent d'allò més bé). Llàstima que l'inevitable sotrac de cada any ens pot haver costat car, perquè quan l'equip està així és capaç de gairebé qualsevol cosa. O sense el gairebé? Dimecres, la resposta.

Comentaris (1)07-03-2017 00:35:18

Futbol: Barça 6 - Sporting 1

Riquesa tàctica ahir al Camp Nou, amb una alineació que feia ballar el cap a la prèvia. Finalment, un altre 3-4-3 amb un quart home darrere en situació defensiva (Roberto per la dreta al Calderón i Busquets pel centre ahir). L'invent permet tenir les línies més juntes, tocar millor, pressionar millor... És, de moment, la solució que ha trobat Luis Enrique contra les dificultats en la sortida de pilota. Ahir l'Sporting va pressionar poc a dalt, però l'asturià hi va insistir i l'equip va jugar francament bé. Evidentment, el sistema té cert risc de deixar en algun moment despullada la defensa en les transicions, com en el 2-1 d'ahir, però cal valorar què pesa més a la balança. De moment, el Barça ha recuperat una situació en la lliga que semblava complicada, i res m'agradaria més que si Luis Enrique pogués fer callar totes les veus que l'han massacrat com voltors en espera de l'únic cadàver que en realitat hi ha hagut, que és el de París. Seria la millor manera d'acomiadar-se per a un entrenador pencaire, no sempre encertat però sempre rigorós, al qual hauríem d'agrair els molt bons anys que ha donat al club.

Comentaris (1)03-03-2017 00:21:47