login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "La pell freda" i "El cadáver de Anna Fritz"; i futbol: Athletic 0 - Barça 2

“La pell freda” és una pel·lícula carregada de bones intencions. La posada en escena, el disseny de producció... apunten alt i són ambiciosos. Però alguna cosa falla. La història (desconec fins a quin punt fidel a l'obra original) coixeja d'algun punt, probablement en la presentació poc acurada dels tres personatges centrals, que fan difícil l'empatia i la comprensió de determinades situacions. Malgrat tot, en els temps que corren ja ens va bé una trama que parli de la necessitat d'acostar-se a l'altre i d'enfrontar els propis monstres.

“El cadáver de Anna Fritz” també té ambicions. Vol ser propera al cinema de Hitchcock, en els girs de guió i el desplaçament del punt de vista que obliga l'espectador a fer equilibris en el seu posicionament. Però alguna cosa falla. Els personatges no són prou ambigus, no estan prou ben construïts, i al final la cosa no passa d'un simple divertiment (amb un final prou correcte, tot i així).

El Barça de Valverde fa prou bona pinta. Guanya partits un rere l'altre, cada dia és més competitiu, es mostra contundent a totes dues àrees. Però alguna cosa falla. No té el control en moltes fases dels partits, no sempre es juga a allò que vol o que més li convé, les seves victòries són més pragmàtiques que estètiques.

Així és la vida. Res no és perfecte, perquè res no és senzill. Sovint les coses no són tal com les imaginàvem, com les desitjàvem, com les havíem previst i planejat. Però això no significa que s'hagi de deixar de veure el got mig ple. Cal persistir, trobar les forces, cercar l'ànim i continuar. I fer sempre el que bonament puguem.

Comentaris (3)30-10-2017 23:23:52

Futbol: Múrcia 0 - Barça 3

Últimament no hi ha manera de veure un partit del Barça sencer. Avui, quaranta minuts mal comptats. I no és que la magnitud del repte fes que requés especialment, però sí que m'hauria fet gràcia veure més estona en acció els teòrics suplents i, sobretot, els nanos del segon equip. De tota manera, pel que sembla, els millors minuts d'Arnáiz sí que els he pogut gaudir (gol inclòs), mentre que Aleñá m'ha semblat més discret. Especialment decebedora ha estat l'actuació de Semedo i Denis, que són jugadors que m'agraden i que crec que poden donar més de si. I Cillessen ha tornat a mostrar que tenim la porteria molt ben coberta.
I ja està. Poca cosa més a dir. Només em queda desitjar poder gaudir tranquil·lament d'un partidàs com el de San Mamés de dissabte. Però no fa pinta que hagi de ser així...
Comentaris (4)24-10-2017 23:51:57

Futbol: Barça 2 - Màlaga 0; i cinema: "Madre!"

Definitivament, ara mateix és impossible fer vida normal. Dissabte una altra vegada dia de bogeria, de catarsi col·lectiva en forma de l'enèsima manifestació massiva, de pors i d'esperances. Arribar de Barcelona quan fa un quart que la pilota roda, veure cinc minutets de joc, canviar de canal per escoltar el missatge institucional del President i tornar a posar el partit amb el cap en una altra banda no és la millor manera de gaudir d'un partit del Barça. Fent un esforç, jo diria que l'equip no va jugar bé. Darrerament, i malgrat el que vaig escriure l'últim dia, trobo a faltar una mica de control. No hi ha manera que tanquem de manera calmada els partits, d'adormir les situacions favorables amb la possessió. De moment, però, no sembla res greu. L'equip compleix, i està treballat i implicat. Tot arribarà.

Diumenge, per fi, una treva. I per fi podem anar a veure una pel·lícula que feia dies que se'ns feia escàpola. I en vam sortir fascinats, sobretot jo. “Madre!” és una pel·lícula arriscada, evidentment, i com el seu director o et fascina o t'irrita. Darren Aronofsky potser és un pedant, i acumula encerts (per mi, sobretot, “Réquiem por un sueño” i “Cisne negro”) i films més discutibles. Però és un artista. Un creador d'històries i d'imatges que no s'assemblen a res més malgrat partir, en el fons, de conceptes ben clàssics. En definitiva, algú que et sacseja i t'ofereix imatges i idees fresques. I això me'l fa mereixedor de respecte i àdhuc veneració. En aquest cas, a “Madre!” tot depèn dels ulls amb què te la miris. Si et quedes amb la literalitat de la història, pot seduir-te o semblar-te una autèntica poca-soltada. També pots veure-hi la repetició dels seus temes (el sacrifici com a sublimació de la grandesa) o un autoretrat del seu ego com a creador. O pots veure-hi més enllà i quedar captivat per la manera com encaixen les peces. I aquí reconec que partia amb un cert avantatge, perquè un parell de crítiques m'havien posat, sense revelar-me res, sobre la pista: una parlava d'al·legoria bíblica i l'altra, de faula ecologista. Vaig intentar seguir la història amb aquests ulls... i em vaig trobar amb una barreja enlluernadora de totes dues coses. De manera que aquí va la meva interpretació, farcida de spoilers.

El personatge de Javier Bardem instal·la una mena de cor delicat i cristal·lí al mig d'una estança, i tota la casa on viu cobra vida, inclosa una noia preciosa amb l'angelical figura de Jennifer Lawrence. Són un matrimoni feliç. Ell intenta crear (és escriptor), però està encallat. Ella, mentrestant, es dedica a endreçar i reformar constantment la casa. Tot va bé fins que, de sobte, apareix del no-res un home (Ed Harris, que s'està especialitzant en aquest paper de visitant misteriós) i Bardem el convida a passar. La dona no ho veu clar: és un desconegut, no saben com es comportarà. Però a Bardem la presència de l'home el complau i, quan descobreix que és un fan de la seva obra, l'afalaga. Irritada, la dona se'n va a dormir. A mitja nit, però, la desperten uns crits. El visitant es troba malament i, atenció, mostra una estranya ferida en un costat. L'endemà al matí, però, l'home està fresc com una rosa, i en aquestes apareix també del no-res una dona (Michelle Pfeiffer). Resulta que els dos visitants són parella i, davant l'esglai de Lawrence, Bardem els convida a quedar-se tot el temps que calgui. Però la presència de Pfeiffer ho empitjora tot. La seva curiositat no té límits, i insisteix a xafardejar a l'estudi del poeta malgrat les queixes de Lawrence. Al final la situació desemboca en un accident terrible: als dos visitants els cau a terra el cor delicat que presideix l'estudi de Bardem, al qual tenia molt d'apreci perquè era l'única cosa que havia pogut conservar d'un passat que es va acabar abruptament per culpa d'un incendi. Furiós, Bardem els expulsa. Després se'n compadirà i els permetrà tornar, però la seva presència ha provocat que la casa hagi deixat de ser el paradís que Lawrence havia construït. Per si no hi havia prou pistes, irrompen a la casa els dos fills de la parella per discutir el testament de Harris. Un dels dos se sent menyspreat i, en plena baralla, acaba matant el seu germà.

Doncs ja ho tenim: Bardem és Déu, un Creador encallat que veu una sortida en la presència d'algú fet a imatge i semblança seva: Adam (Ed Harris). Tot es començarà a tórcer quan aparegui Eva (Pfeiffer) i la seva curiositat insaciable, que voldrà profanar l'únic espai que l'hospitalari hoste els tenia vedat. Finalment, és clar, Caïm i Abel i la seva lluita fratricida. A partir d'aquí, el caos. La casa s'omple de gent, que progressivament va perdent el respecte a Lawrence, completament ignorada ja pel marit. La gosadia dels intrusos arriba al límit de la paciència quan destrossen part de la casa. Bardem no té més remei que, a contracor, foragitar-los a tots. Un cop sols, fa l'amor amb Lawrence mentre a fora cau un aiguat. Lawrence notarà de seguida que ha quedat embarassada, i tot torna a ser idíl·lic: a Bardem li torna la inspiració i escriu pàgines i pàgines sense parar. Aquesta primera part del film es clou amb una somrient Lawrence que es disposa, paraules textuals, a netejar la casa de l'apocalipsi.

Ho tornem a tenir: la humanitat s'escampa per la casa i no respecta res del que Lawrence ha construït, davant la passivitat del seu marit. La casa és el planeta i Lawrence, la Natura. La Mare Natura, que ara torna a tenir un futur (el seu fill, un nou fruit) després que Déu gairebé hagi eliminat la humanitat amb el Diluvi.

Gairebé. Perquè quan Bardem culmini la seva obra, sentirà que està preparat per oferir-la al món. I, davant una desesperada Lawrence, que només vol gaudir de la solitud amb el seu marit, tornarà a aparèixer una multitud que voldrà conèixer el Creador. El problema és que cadascú ha entès la Seva paraula a la seva manera. Això donarà lloc a una nova i més brutal invasió de la casa, i el caos aquesta vegada serà absolut. Perquè, en interpretar cadascú de manera diferent les paraules del poeta, no hi haurà una moral homogènia i naixeran les diferents faccions, sectes i grupuscles que ho posaran tot potes enlaire. L'única cosa en comú que tenen és el menyspreu absolut per Lawrence. Han decidit que la casa els pertany i que la manipularan a la mida del seu gust. La humanitat ha decidit apropiar-se sense contemplacions del planeta i menysprear completament la Natura. Certament, aquesta és una part en què la pel·lícula se li'n va una mica de les mans a Aronofsky, en el sentit que la metàfora esdevé gruixuda i sense matisos, però segurament calia per expressar una època contemporània en què ja no hi ha lloc per a la mística.

Finalment, la part final és la més delirant. Però té sentit. Enmig del caos, Lawrence aconsegueix parir un infant, però a la mínima que es despistarà Bardem li prendrà i l'entregarà a les masses perquè el contemplin, en la seva tossuda necessitat de ser venerat. La Natura hauria pogut tenir un futur, però Déu, encaparrat a mantenir la flama d'aquesta espècie terrible feta a imatge i semblança seva, ho impedeix en atorgar el poder un cop més als homes. Resultat: el nadó és assassinat i les seves entranyes, devorades. La Natura ho ha perdut tot, i per primera vegada esdevé agressiva i violenta, amb cops i decapitacions que són com terratrèmols i inundacions catastròfiques. La reacció de la humanitat, colpejar-la i vexar-la encara més. No hi ha res a fer. La Natura sap que ha perdut, i decideix morir matant. Fa volar la seva llar pels aires i no deixa cap ànima vivent. Aquest és el futur que ens espera si no la respectem. A Déu, per la seva banda, només li queda recollir el seu cor cremat i col·locar-lo al bell mig del seu estudi perquè cristal·litzi i tot recomenci. Déu ens ha fet a imatge i semblança seva perquè té les mateixes debilitats que nosaltres, i a aquest antiheroi bíblic només li queda, probablement, ensopegar eternament en la mateixa pedra.

Comentaris (3)24-10-2017 00:52:43

Futbol: Barça 3 - Olympiakòs 1

Una inoportuna i molesta gastroenteritis em va deixar ahir fora de combat i sense forces per sortir de casa per veure el Barça. Em vaig haver de conformar a escoltar el partit i veure'n després el resum.

Suficient per constatar, un cop més, que tenim un entrenador ple de sentit comú. Davant la previsió d'un partit contra un rival amb l'autocar a l'àrea pròpia però al mateix temps amb una defensa no especialment treballada, Valverde va optar per ser més vertical que mai. L'aposta de jugadors com ara Paulinho i Deulofeu així ho confirmava. La banda dreta de l'atac blaugrana (i més en absència de Jordi Alba) va ser ahir d'autèntic vertigen. Aquesta vegada no calia mastegar tant la jugada, ni protegir tant el mig del camp, de manera que les ocasions se succeïen, tot i que faltava l'encert.

Al final el partit va ser estrany, perquè després d'una primera part de domini total el resultat no s'havia tancat i calia encarar tota la segona amb un home menys. Però això no va ser obstacle per, amb una mica més de control, liquidar el partit. Doncs això: tenim un entrenador d'aquells que no fan soroll però sí molta feina, cosa que donada la mediocritat de la llotja resulta encoratjador. L'equip ha perdut la màgia del trident; però cada dia és més compacte, més fiable, més regular.

Comentaris (6)19-10-2017 23:09:52

Ambició

De debò que hom intenta trobar espais de normalitat enmig d'aquesta bogeria que ens toca viure. De debò que avui tenia ganes d'omplir aquest blog de normalitat i parlar de les petites grans passions d'aquest cap de setmana: un bon partit del Barça, l'estrena d'”El castillo de cristal” i la joiosa revisió d'”El show de Truman”.

Una vegada més, però, no podrà ser. Demà havia trobat un foradet per veure “Blade Runner 2049” però, en comptes d'això, em tocarà tornar a sortir al carrer. Perquè l'Estat espanyol ha creuat una altra línia vermella: després d'haver atonyinat centenars de ciutadans innocents, ara ha decidit que és el moment de tornar a tenir presos polítics.

Així doncs, en comptes de cinema, manifestació. En comptes de blog lúdic i cultural, blog polític. Però, per intentar no fer fugir els pocs seguidors que m'aguanten, alguns dels quals sé que estan tips del tema, procuraré enllaçar-ho mínimament amb les petites grans passions del cap de setmana.

I és que em semblava que totes tres tenien com a denominador comú l'ambició. L'ambició de construir un lloc ideal per sentir el plaer de planificar-ho (“El castillo de cristal”), l'ambició per capgirar un resultat advers (Atlético-Barça) i, sobretot, l'ambició per superar els límits d'un món aparentment ideal però enganyós (“El show de Truman” i la seva afortunada versió del Mite de la Caverna de Plató).

Són tres ambicions que sintetitzen la d'un poble sencer (les agressions de l'Estat són tan bèsties que cada dia s'hi suma més gent). Jo, que no he estat mai una persona ambiciosa a nivell personal, em trobo que com a col·lectiu només podem apel·lar a aquesta ambició. Perquè la independència ja ha deixat de ser simplement una opció. És una realitat que es farà definitivament irreversible perquè ha deixat de ser un somni per convertir-se en una necessitat.

Ara més que mai, unitat, serenitat i confiança. Si mantenim aquests tres pilars que ens han fet grans, ningú podrà moure'ns ja d'Ítaca. Ningú.

Comentaris (2)17-10-2017 00:50:37

Ítaca

Fa una bona colla d'anys que, arran de tot el que estem vivint, ens omplim la boca amb la idea d'Ítaca. Però, algú s'ha llegit l'Odissea? Durant tres quartes parts de l'obra, Ulisses no deixa d'intentar desesperadament tornar a l'illa que és casa seva. A vegades ho toca amb la punta dels dits, però l'infortuni i les divinitats adverses el tornen cruelment a la casella de sortida. I, a vegades, fa tota la sensació que és ell mateix qui demora displicent la seva arribada perquè sap que, a la vida, el viatge sempre és més enriquidor i interessant que el destí en si.

Segurament per això mateix, quan finalment Ulisses arriba a l'anhelada Ítaca, decideix agafar-s'ho amb calma. En comptes de presentar-se èpicament davant de tothom i fer un petó de pel·lícula a la seva soferta esposa Penèlope, es disfressa de captaire i es dedica a recórrer d'incògnit l'illa, transitant com qui no vol la cosa per les reunions i conxorxes que s'hi efectuen. D'aquesta manera, Ulisses endarrereix la seva presentació a ulls de tothom perquè primer vol saber en qui pot confiar, qui li ha estat fidel, qui conspira contra ell. El lector es desespera: com és possible aquesta sang freda quan el cos el que demana és una declaració immediata d'intencions, després del que ha hagut de patir? Però Ulisses és tot astúcia: sap que té tot el temps del món perquè Ítaca, que tant li ha costat d'abastar, ja és seva. I espera el moment oportú per mostrar-se i culminar amb èxit el sentit del seu viatge.

Doncs bé: ens trobem en aquest punt. Hem arribat a Ítaca. Ho repeteixo perquè hi ha gent que no se n'ha assabentat: hem arribat a Ítaca. No ha estat una arribada èpica, certament, però no ens ha de recar haver-hi arribat sense adonar-nos-en. El mateix Ulisses, que havia somiat repetidament com seria l'èxtasi de la seva arribada a l'anhelada illa, hi va arribar exhaust i profundament adormit. Tant, que no només no va viure amb intensitat el moment de l'arribada, sinó que un cop recuperada la consciència va trigar unes hores a adonar-se que la terra que trepitjava era la que tant havia desitjat. I llavors pren la decisió d'esperar encara una mica més a anunciar-se. I som aquí: hem arribat a Ítaca. Ara ens toca mantenir la sang freda i el cap serè, però hauria de ser fàcil perquè ja hi som i perquè sabem que el temps juga a favor nostre: ningú ens podrà moure ja mai més de l'illa. Posem-nos-ho al cap: Ítaca és ja una realitat joiosament irreversible.

Comentaris (3)11-10-2017 22:11:16

Cinema: Sitges 2017 i "La doncella"

Un any més visitem Sitges pel festival de cinema fantàstic. Havíem tingut la incertesa de si aquest any la situació del país ens permetria anar-hi, però afortunadament hem disposat d'una treva i hem pogut gaudir del festival per desconnectar una mica de tanta voràgine. Això sí: si l'objectiu era intentar treure's del cap durant unes hores tot el que està passant, potser la primera pel·lícula triada no era l'opció més adequada. “The cured” és una notable pel·lícula de zombis en què els antiavalots fan sovint acte de presència per deixar clar que hi ha ciutadans que són de segona categoria. Les semblances, però, acaben aquí. Perquè, malgrat el que vulguin dir, aquí no hi ha ni kaleborrokització (en aquest cas són els policies els qui atemoreixen els ciutadans i destrossen edificis públics) ni tampoc ulsterització (per molt que ens muntin una marxa orangista per venir a portar flors a la policia que atonyina els dissidents de la colònia). Però no és casualitat que “The cured” sigui irlandesa: de seguida abandona les possibilitats filosòfiques de la trama (zombis curats que han de conviure amb el pes del que van fer quan estaven infectats) per carregar les tintes sobre la paràbola política. Es construeix així un eficaç relat sobre el caràcter contraproduent de tota violència, amb un final obert que pot estar obrint la porta a una seqüela o bé convidar a ser llegit en clau metafòrica: el Mal continua viu, i l'esperança és que les noves generacions ho facin millor.

En la mateixa línia es mou el final de la quevequesa “Les affamés”, la típica marcianada que toca veure cada any a Sitges. A priori, la trama no presenta grans aportacions al cinema de zombis. Però, com ja ha assenyalat alguna ressenya, la diferència rau en el to i en les decisions de la posada en escena. Menció especial mereixen els enquadraments, que converteixen els zombis en una amenaça constant, així com el fet que la majoria de coses rellevants succeeixin fora de camp. Fa la sensació, i més escoltant les paraules de la presentació del film per part del director, que hi ha la intenció de construir una faula humanista crítica amb l'egoisme imperant, però la pel·lícula no es decideix a trobar el seu lloc en el món ni en quina lliga vol jugar. Sigui com sigui, malgrat el seu caràcter irregular, assoleix moments de gran força poètica. En especial quan els zombis es posen místics i construeixen estructures artístiques que només poden voler expressar el desconcert de l'home contemporani.

Pel final queda el plat fort: l'última criatura de l'imprevisible cineasta grec Yorgos Lanthimos. “El sacrificio de un ciervo sagrado” remet a la història d'Ifigènia (mitologia clàssica reinterpretada per les religions monoteistes per mitjà del sacrifici d'Isaac) per construir una trama diabòlica i angoixant, en què el terror no es basa en una recopilació d'ensurts sinó que es teixeix a còpia de desassossec. Tot apunta que Lanthimos ha volgut parlar de moltes qüestions transcendents, com ara la manca d'empatia i de solidaritat, les perverses relacions familiars o l'alienació provocada per la pubertat, però és tan críptic que pot arribar a crear una excessiva distància amb l'espectador. Sigui com sigui, és innegable la condició impactant de la cinta. I és que en el món actual no hi ha lloc perquè la divinitat s'ho repensi, i el destí s'ha de complir inexorablement.

L'endemà, diumenge, ens quedem a casa. Per completar el cap de setmana cinèfil, ens posem una pel·lícula que acabarà essent la millor de totes: “La doncella”, del gran Park Chan-Wook, guanyadora precisament del Gran Premi del Públic a Sitges 2016, condició que no li va servir per ser estrenada a Girona. Incomprensiblement, perquè ho té tot: des d'una trama recargolada i plena de girs fins a una història d'amor commovedora com feia anys que no veia. Però, sobretot, una posada en escena enlluernadora: els decorats, la fotografia, la llum, la música... Absolutament tot excel·leix en aquesta obra mestra també meravellosament interpretada. Convé no revelar gran cosa de l'argument, però una cosa és clara: això sí que és cinema feminista de debò, del necessari. Una joia absoluta, oportuníssima per apagar segons quines cridòries.

Comentaris (3)09-10-2017 22:21:57