login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Un lugar tranquilo"; i futbol: Sevilla 0 - Barça 5. Campions de copa!

Suposo que el primer que cal demanar a una pel·lícula de terror és que faci por. En aquesta admirable “Un lugar tranquilo” passes por, però sobretot passes angoixa. No fa cap mena de concessió a l'espectador, i reprodueix situacions límit capaces de fer perdre els nervis a qualsevol. Després, i com que es tracta d'un gènere on sembla tot inventat, li demanes una mica d'originalitat, i és aquí on sens dubte la pel·lícula s'endú la palma, amb un brillant plantejament que l'obliga a un arriscat posicionament formal: una pel·lícula pràcticament sense diàlegs, gairebé muda, que glaça la sang. La necessitat dels personatges de mantenir silenci s'encomana a la sala, on no se sent ni una mosca ni una crispeta. Tensió al límit, fins i tot en situacions tan quotidianes com compartir un sopar en família o un joc de sobretaula. Això sol ja fa que la pel·lícula sigui excepcionalment excel·lent. Però el que remata la jugada és tot allò que (tercera condició, aquesta desitjable per a qualsevol gènere cinematogràfic) és capaç de dir-nos sobre la condició humana. Enmig del silenci, un crit que dóna vida i un altre que la salva: tot allò que dóna sentit a la tasca d'uns pares. I fins i tot una lectura al·legòrica en clau social. Perquè, si el teu enemic t'obliga al silenci, tens dues opcions: o bé callar o bé fer-li el teu soroll insuportable.

Els que vivim, ja per poc temps, en aquest estat de tort sabem bé de què va, això. Ens fotografien si xiulem, ens confisquen banderes legals i ara fins i tot ens despullen si el color de la nostra roba no els agrada. El que dic és literal: hi ha proves enregistrades del comportament del dispositiu de seguretat ahir al Wanda Metropolitano de Madrid. Aliè a tot això (potser massa i tot) el Barça va sortir a destrossar la final des del primer minut i va fer la millor posada en escena de tota la temporada. Ahir l'equip ens va fer gaudir de valent amb un joc imperial (només el desenvolupat contra el Celta a la tornada de l'eliminatòria de copa s'hi acosta) que va anul·lar un Sevilla al qual no es pot culpar de res més que d'haver pagat els plats trencats de Roma. Era inevitable que l'alegria del moment es veiés enterbolida per la recança de pensar fins on hauria pogut arribar l'equip jugant així a Europa si no hagués badat estrepitosament com ho va fer contra el conjunt italià. Ahir, tan gran com la victòria va ser la manera d'aconseguir-la, perquè permet pensar que no tota l'essència del que som com a equip està perduda, més enllà de la més que probable sortida del manxec d'or, que ahir va tenir l'homenatge somiat. Vam ser feliços unes hores però, després de tot el que hem d'aguantar per ser senzillament el que som, espero que aquesta copa no només sigui històrica per haver estat la quarta consecutiva, sinó també (i em sap greu pels culers espanyols, que no en tenen cap culpa) perquè hagi estat l'última.

Foto final de llaços grocs caient del cel de Madrid per celebrar la victòria del Barça:

PD: Per motius personals, i malgrat la previsió d'algunes emocions blaugrana i d'altra mena, el blog romandrà inactiu fins a principis de maig. Caldrà esperar fins aleshores per comentar la jugada!

Comentaris (4)22-04-2018 15:23:52

Futbol: Celta 2 - Barça 2

Puntet a puntet, la lliga s'acosta. Com totes les coses per les quals val la pena lluitar, arriba de manera lenta però segura, encara que a vegades toqui patir. Com a Vigo. El Barça torna a fer un partit dels seus, d'aquests als quals malauradament ens té darrerament acostumats. Contundent en algunes fases del joc, però tendre i inestable en d'altres. Aquesta vegada amb un aspecte diferencial: l'equip juga farcit de suplents (fet que, de passada, proporciona una dada tristament demolidora: cap jugador format a la Masia en l'onze inicial, setze anys després).

I la segona unitat no comença malament el partit. L'equip està ben posat, tothom fa el que li toca (excepte, ho sento però és així, Paulinho) i la sensació és que potser el fons d'armari es reivindicarà. De seguida, però, el miratge es desfà com un terròs de sucre. L'equip comença a deixar espais entre línies, a no tenir el control, a concedir oportunitats una rere l'altra. Però, quan pitjor ho estem passant, emergeix Dembélé, fins aleshores tímid, amb un golàs. Tot i així, no hi ha manera: l'equip és mesell i encaixa un gol de manera absurda just abans del descans. Cal tornar a començar.

Aquesta vegada, a la segona part, Valverde sí que llegeix bé el partit i l'encerta amb els canvis: espanta amb l'entrada de Messi (tot i que en substituir Coutinho perd desequilibri per l'esquerra) i posa ordre al mig del camp amb Roberto. Com a resultat, el segon gol. Però l'equip continua de pega: un desajustament defensiu més obliga precisament el de Reus a deixar-se expulsar per evitar un gol gairebé segur (tot i que no se sap mai amb Ter Stegen). El drama és que l'equip no només es queda amb un jugador menys, sinó que perd precisament qui li estava garantint la possessió i el control de l'esfèrica. Disposar només d'un erràtic Denis i Paulinho per combatre al mig del camp ho fa tot massa complicat. El gol gallec acaba arribant com fruita madura.

Encara bo que conservem la imbatibilitat, una d'aquelles coses més aviat inútils però que fan certa gràcia. Només sis punts més i serem campions. I ara, a tenyir completament de groc aquest dissabte la nostra part de graderia del Metropolitano. Si ho aconseguim, serà una victòria molt més important que aquest trofeu de cognom infame que ens hi juguem.

Comentaris (1)18-04-2018 00:42:05

Futbol: Barça 2 - València 1

Definitivament, la lliga és qüestió de deixar passar el temps. Qüestió de dies. Serà una de les lligues menys celebrades que es recorden, per diferents circumstàncies (la derrota imperdonable a la Champions, la pobresa del joc, la falta d'identificació actual de molta gent amb la direcció de l'entitat, la situació del país...). Si no és, és clar, que tenim la sort de guanyar-la el dia que juguem contra el Madrid i, ja posats a demanar, que aquest estigui eliminat de la competició europea gentilesa del Bayern alemany. En aquest cas sí, que la celebrarem. I tampoc és del tot just, tot plegat. Al capdavall, aquest any hem fet una lliga fins ara impecable, que podria ser la primera de la història amb 20 equips en joc i 0 derrotes. El problema és que els culers, i crec que fem bé, no en fem prou amb el resultadisme: exigim bon joc, i d'això aquest any n'hem anat escassos.

Sense anar més lluny, aquest dissabte: ningú pot menystenir aquesta victòria, contra un molt bon equip i en un moment traumàtic, però el Barça va tornar a deixar una sensació irregular i agredolça. Va atacar força bé, sobretot a la primera part, però va tornar a ser massa intermitent. I, sobretot, va tornar a donar mostres de certa inconsistència defensiva, ja que el València va generar-li més ocasions que en els altres tres partits disputats contra ell junts. El pitjor, però, és que (tot plegat ajudat per la depressió de l'eliminació i per un Camp Nou despoblat, plujós i desangelat) l'equip va fer una preocupant sensació de no tenir ànima.

Afortunadament, tota la que li falta al club li sobra al país, dempeus malgrat la tirania. Ahir centenars de milers de persones ens vam tornar a agradar i vam tornar a desmuntar el relat de la violència (ben real, certament, a Catalunya, però protagonitzada per la ultradreta feixista). Hi vam veure gent gran, que gairebé no podia ni caminar, però que no es vol morir sense haver donat fins a l'últim alè per enderrocar definitivament l'estaca. Hi vam veure nens, adoctrinats només pel menyspreu que han rebut simplement per ser el que són des que van néixer. Hi vam veure famílies senceres, unides pel mateix clam: democràcia, justícia, llibertat, dignitat, República.

En un balcó de l'avinguda del Paral·lel de Barcelona, dos turistes atònits contemplen la força pacífica i cívica d'un poble que no defalleix. En un altre, un home amb samarreta imperi s'ho mira amb aire desafiant. I, pocs metres abans, un altre havia intentat debades provocar la multitud fent onejar una enorme bandera espanyola. Per tota resposta, aplaudiments. No ho entendran mai: per molt mal que ens facin, nosaltres no odiem a ningú. Això sí: ens estimem molt. I ens respectem massa per rendir-nos.

Comentaris (1)17-04-2018 01:00:42

Futbol: Roma 3 - Barça 0

Un que va parar el que va poder, però que va quedar una mica retratat en dos dels gols. Un que intentava córrer per la dreta sense sentit, com un pollastre sense cap. Un que va protagonitzar com a única acció defensiva destacable la comissió d'un penal letal. Un que des que es deixa estimar per altres equips ha entrat en fase d'hivernació. Un que es va quedar fent l'estaquirot en la jugada del primer gol, i també en la del gol italià a Barcelona. Un que es va veure desbordat, però que va tenir la dignitat de jugar infiltrat per intentar ajudar. Un que també les va veure quadrades, però que acumula minuts i minuts sense descans. Un que va fer un partit horrorós, per molt que quan el van canviar es fes l'ofès. Un que va jugar per reforçar el mig del camp, quan el partit el que demanava a crits era el desequilibri d'un tercer davanter que aprofités els espais quan n'hi havia. Un que no va rascar bola, però que almenys hi va posar coratge i orgull. Un que no va ser totpoderós quan més calia. Tres que van entrar quan tot el mal ja estava fet. I, al capdavant, un que ahir semblava que s'hagués tret el títol d'entrenador a la universitat Rey Juan Carlos.

Aquests són els personatges que ahir van trencar-nos el cor. I fa mal, molt de mal. Perquè els últims anys hem perdut eliminatòries igualades o que es veien perdudes, però no eliminatòries que es veien guanyades. Perquè ens hem passat anys queixant-nos de la sort en els sortejos, i quan per fi ens toca la ventafocs fem el ridícul. Perquè és decebedor, frustrant i fa molta recança tenir el millor jugador de la història i caure tres anys seguits a quarts de final. I, sobretot, perquè davant la poca dignitat institucional i la pobresa del joc, quan els resultats falten ens adonem amb tota la cruesa que el rei va despullat (és una frase feta, una figura retòrica; sisplau, no m'imputeu delicte d'odi).

I tot això ho has de viure el dia que ens tracten de terroristes, quan fa poc més de mig any que vam ser víctimes de la barbàrie i ens han processat l'heroi d'aquells dies. I ho has d'escriure el dia que un ministre t'ha dit que el llaç que portes és ofensiu (que alliberin els presos i s'han acabat les ofenses). Sort que, almenys en aquesta competició, les victòries europees sí que van arribant.

Comentaris (11)12-04-2018 00:49:52

Cinema: "A la ciutat de Sylvia" i "Inmersión"; i futbol: Barça 3 - Leganés 1

José Luis Guerín és un cineasta que sempre ha anat contra corrent, contra les modes establertes, que (en paraules seves) adora el cinema però no el món del cinema. Fa la seva, de manera que el seu cinema és molt personal. Prova d'això és “A la ciutat de Sylvia”, pel·lícula clarament contemplativa malgrat tenir un punt narratiu que, pel que recordo, és poc habitual en el seu cinema. Un home segueix amb la mirada una noia en una ciutat estrangera, i després una altra, i una altra... Fins que en segueix una amb el pretext (real?) d'haver-la confós amb un antic amor. En realitat, és un home enamorat de l'amor. Però la seva mirada no és lasciva, sinó tendra. Li interessen les mirades, els somriures, certa sensació de vulnerabilitat o de fortalesa... Les dones no són principalment objectes de desig, sinó obres d'art que intenta capturar amb el seu llapis. Tot això, amb una dinàmica de plans fixos que sovint no casa amb la peripècia de la persecució, perquè Guerín també vol capturar els instants de quotidianitat.

També és una visió particular de l'amor la que ens vol oferir un altre cineasta molt personal, Wim Wenders, a “Inmersión”. Una parella es coneix en un hotel en un moment de trànsit de les seves respectives vides, just abans d'emprendre perilloses missions. S'enamoren i decideixen tornar-se a veure quan tot hagi passat. La noia (bellíssima Alicia Vikander) farà cap a una perillosa investigació científica que l'obligarà a submergir-se on ningú ha arribat abans a l'oceà. L'home (atractiu James McAvoy) no ho dirà, però se n'anirà a l'Àfrica no pas a fer d'enginyer de pous, sinó que aquesta serà la seva disfressa d'espia contra el terrorisme islamista. Les circumstàncies els faran perdre el contacte, ell amb l'esperança de retrobar-la i ella amb la desesperació de l'abandó. Mentre ella viatja a la foscor de l'oceà que és la llum de la ciència, ell viatja a la tenebra de l'infern terrorista. Hi ha límits difusos entre la vida i la mort, i aquests els reflecteix l'enamorament: per ella, un patiment que la distreu del seu objectiu; per ell, un dolç record que el salva de la bogeria. Wenders reincideix en la temàtica de l'amor entre dos éssers que no poden estar en contacte, i en l'asimetria de les seves situacions que tan bé va reflectir amb el vidre separador de “Paris, Texas”. Però tot allò que allà era local i funcionava com un (lent) rellotge, aquí ha passat pel sedàs de la globalització i sembla, paradoxalment, menys universal. De visionat plaent però, per algun motiu, no del tot satisfactori (no acabes mai de saber on vol anar a parar), cal reconèixer que permet trobar-hi diferents capes amb el pas de les hores. Però no sembla l'obra mestra filosòfica que segurament pretén ser.

I el Barça, com sempre. Primera part de luxe, de les millors de la temporada, per després fer una migdiada prematura a la segona part que gairebé costa un disgust contra un rival inexistent, en una demostració de com complicar-se solet la vida. Sigui per cansament o per desídia, és preocupant aquesta imatge de descontrol i desconnexió que ofereix en alguns moments l'equip. Tot i així, pas endavant d'alguns jugadors de la segona unitat, amb menció especial per André Gomes, que va fer el seu millor partit des que és aquí.

Comentaris (4)10-04-2018 01:02:51

Gols en pròpia porta

El Barça va fer ahir un mal partit. Espès en atac i inestable en defensa, va haver-hi molts moments que no se sabia ben bé què estava fent, i el seu joc va ser volàtil com els globus grocs que tan dignament van reposar uns minuts sobre la gespa del Camp Nou. Tot i així, el resultat final va ser molt bo, perquè va disposar d'un aliat inesperat: els gols en pròpia porta de l'adversari.

Una cosa similar està passant amb el procés. Sempre hem intentat fer-ho bonic, però no sempre hem jugat bé. Hi ha hagut moments (n'hi haurà més) en què no hem tingut un pla definit, hem improvisat i hem comès errades importants. Però la gran sort és que l'adversari no para de fer-se gols en pròpia porta. Com en el partit d'ahir, on no arriba la nostra audàcia hi arriba la malaptesa de l'altre.

Així, en el moment de màxim desconcert i depressió del republicanisme, el règim l'ha vessada de ple. Pensant-se que era més llest que ningú i que tothom li riuria les gràcies, va aprofitar el viatge del President a Finlàndia per tornar a activar l'euroordre, el va espiar, el va seguir, es va esperar que fos a Alemanya perquè estava convençut que era el país més favorable als seus interessos i el va fer detenir. Per entretenir l'espera, va decidir detenir una persona reclamada fa temps per la justícia suïssa, a veure si hi havia un intercanvi de favors i li tornaven Anna Gabriel i Marta Rovira.

Tot, absolutament tot, li ha esclatat a la cara aquest memorable 5 d'abril que ens ha portat una felicitat com no la sentíem des del 27 d'octubre. Després de l'hivern sempre arriba la primavera: Suïssa l'acusa de mentir sobre la data de petició d'extradició del seu fugitiu i la policia espanyola ho acaba reconeixent, Bèlgica deixa en llibertat els consellers exiliats i anuncia una investigació per espionatge il·legal del cotxe del President... I, sobretot, sobretot, la justícia alemanya desmunta la farsa del relat de violència i considera literalment inacceptable l'extradició per rebel·lió. El gol en pròpia porta és tan descomunal com el de De Rossi ahir: passi el que passi, el règim ha perdut. Si no extradeixen el President, es queden sense trofeu. Si l'acaben extradint per malversació (acusació que tampoc s'aguanta per enlloc: el mateix govern espanyol no ha pogut provar que l'executiu català es gastés ni un euro en el referèndum després de més de cinc mesos d'ocupació il·legítima de la Generalitat), només podran jutjar el President per aquest delicte, i no tindrà cap sentit que jutgin els seus inferiors per presumptes delictes més greus.

Me la jugo, però ho diré: encara no en som conscients, però els llibres d'història recolliran el dia d'avui com el punt d'inflexió que va començar a significar el triomf definitiu de la República. La lluita no s'ha acabat, vindran altres cops durs (sense anar més lluny, l'animalada que han fet avui amb un home que en qualsevol país normal seria considerat un heroi) i els nostres polítics segur que encara faran alguna ximpleria més. Però avui hem encetat la primera ampolla de cava de les moltes que han de venir.

El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor (John Berger)

Comentaris (1)06-04-2018 01:08:48

Cinema: "Gorrión rojo", "Mother" i "A ghost story"; i futbol: Sevilla 2 - Barça 2

Fa unes setmanes, hi va haver cert enrenou en un festival de cinema perquè Jennifer Lawrence va desfilar amb un vestit amb molt poca tela. Algunes feministes van posar el crit al cel amb l'argument que feia molta fred i que era indignant que s'utilitzés l'actriu com un objecte. Lawrence va haver de sortir al pas explicant que el vestit l'havia portat perquè li donava la gana, perquè considerava que li quedava bé, i que si volia passar fred per lluir-lo era el seu problema. I no es va estar d'afegir que aquelles queixes ni eren feministes ni eren res. Lawrence és el viu exemple d'una feminista (és conegut el seu activisme al respecte) que no vol renunciar a poder sentir-se objecte de desig. Certament, l'apartat més o menys eròtic que inclou aquest apassionant thriller que és “Gorrión rojo” és el més prescindible de la trama. Tot i així, es podria dir que, de la mateixa manera que la protagonista descobreix que el sexe com a sinònim de poder no és exclusiu del mascle i que una dona pot fer servir el cos com una arma molt poderosa (i això és tan vell com Lisístrata), Lawrence no rebutja utilitzar el seu innegable atractiu físic per atraure espectadors inesperats a pel·lícules tan adultes (en el bon sentit de la paraula) com “Madre!” o aquesta que ens ocupa. Deixant de banda tot això, “Gorrión rojo” és una pel·lícula d'espies trepidant, intel·ligent, audaç, que dosifica magníficament l'acció i que et deixa rendit als seus peus des del pròleg, un muntatge encadenat senzillament portentós. Després d'un començament tan brillant, és impossible que la pel·lícula pugui mantenir el to i certament el guió es perd en algunes subtrames que compliquen innecessàriament la història, però l'elegància de la posada en escena i un sentit narratiu molt proper a Hitchcock (jugant constantment amb què saben i què no saben l'espectador i els diferents personatges) converteixen el film en una experiència cinematogràfica notablement satisfactòria.

Més desconcertant resulta el thriller “Mother” (que cal no confondre amb el film de Lawrence abans esmentat), però és que això el cinema sud-coreà ja ho té. Aquesta història d'una mare coratge disposada a tot per salvar el seu fill del que considera una injustícia condueix l'espectador per un seguit de pistes falses que portaran al final més inesperat. Però atenció a l'epíleg: m'encanten les pel·lícules en què els personatges s'ho diuen tot sense dir-se res directament.

Ara que, per desconcertant, aquesta “A ghost story” pausada, en algun moment lleument irritant, però en general plena de poesia i de tristesa. L'eternitat era això: l'etern retorn, el bucle infinit. Més val no explicar-ne gaire res: que cadascú la senti en la seva pròpia pell i a la seva manera. Només dues coses: format panoràmic discutible i banda sonora excel·lent.

I queda el Barça. Aquest Barça que sovint fa patir però que, de moment, sempre cau dret. Si no va perdre dissabte a Sevilla, segurament és que definitivament no perdrà en tota la lliga. Perquè és difícil jugar pitjor, que el rival et tingui tan contra les cordes i acabar-te'n sortint en dos minuts. Sí: hi va haver efecte Messi. Però no ho va ser tot. L'entrada de l'argentí, per si sola, sempre genera esperança pròpia i pànic aliè. Però el que va passar dissabte s'explica també per altres factors, sobretot la fe de l'equip i l'ambició de Denis i Coutinho. Del calvari a la resurrecció en plena Setmana Santa de Sevilla. Després d'un resultat així en un partit tan dolent (l'equip no va saber atacar ni defensar, fet que va tenir la seva personificació sobretot en Paulinho) és impossible estar trist. Ara, preocupat, tant que vulguis. Però confiem que tot fos cosa del virus FIFA.

PD1: Un cop més, grans accions de Madrileños por el Derecho a Decidir. El meu reconeixement a aquesta Espanya valenta que no calla.

PD2: La llei i l'ordre existeixen pel propòsit d'establir la justícia, i quan fracassen en aquest propòsit es converteixen en les preses que bloquegen el flux del progrés social (Martin Luther King).

Comentaris (1)04-04-2018 00:59:19