login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Eibar 0 - Barça 2; i cinema: "La forma del agua"

Ja sé que sóc com una muntanya russa i que fa quinze dies no deia precisament això, però ara mateix aquest Barça em preocupa una mica. Perquè, si bé a la copa ha competit com els àngels, a la lliga comença a donar mostres de certa fatiga mental. Diguem-ho clar: el partit d'Eibar va ser, de llarg, el pitjor de la temporada. El Barça no va aconseguir mai controlar la possessió i jugar a allò que li convé, sinó que ho va refiar tot a les pilotades llargues i a les contres. I, en aquest sentit, la primera part va ser mediocre, però la segona ja va ser definitivament horrible. Després Valverde va donar a entendre que en certa manera era un pla previst, ja que quan un rival juga com l'Eibar el seu punt feble són les pilotes a l'espai. Però, per primera vegada, em permeto discrepar humilment d'un entrenador del qual fins ara he estat un defensor incondicional. Perquè si, efectivament, el pla era la pilotada llarga per aprofitar els espais, no entenc per què un jugador de les característiques de Dembélé no va jugar ni un minut. D'altra banda, no entenc de què serveix Coutinho si no ha de donar descans a algun titular en vigílies de Champions. Ni tampoc el risc de posar Roberto si Semedo no podrà jugar tampoc contra el Chelsea. Entenc la idea de donar importància al partit, perquè en tenia, però el que comento no eren rotacions arbitràries sinó retocs lògics en el context de l'enfrontament. I, a banda d'això, també em va desesperar l'actuació de determinats jugadors. Perquè puc entendre que amb un partit tan directe Iniesta patís, però no que Paulinho estigui tan erràtic fins i tot en aquestes circumstàncies que se suposa que són el seu hàbitat. En fi, que molt feliç pel resultat, però no és que em perdi l'estètica: és que si juguem així gaire sovint no arribarem enlloc. L'alineació era de gala (era la del Bernabéu i és la que jo mateix, malgrat tot, posaria a Londres), i juntament amb un estadi i un rival similars es podia entendre com una mena d'assaig general a petita escala. Doncs fem-ho millor, perquè si concedim als blues tot el que vam concedir a l'Eibar, que ningú no dubti que aquests la fotran a dins.

Ja sé que segurament peco d'alarmisme, com potser peco d'entusiasme en el cinema d'aquest any. Perquè el cas és que la quarta pel·lícula vista en sales aquest 2018 també em va captivar. “La forma del agua”, la nova delícia de Guillermo del Toro, és una pel·lícula preciosa. Aquesta i no cap altra és la paraula que millor pot definir-la. Certament té de tot: aventures, espionatge, violència, amor i fins i tot sexualitat a flor de pell. Però en tot aquest còctel s'imposa clarament la llum. Alguns trobaran que la pel·lícula de Del Toro és càndida, però el mexicà no enganya: des del primer moment ens porta cap a un conte de fades que vol ser una manera bellíssima de lluitar contra totes les miserables intoleràncies del món. No queda cap col·lectiu desafavorit que no interessi a la tendra mirada del cineasta: homosexuals, negres, dones... Tots rebran l'escalf de la mirada reparadora de greuges de Del Toro. Alguns han apuntat també que la pel·lícula és deliberadament maniquea, i que el personatge del dolent pot semblar una caricatura. Ho compro, i ho veig com un mèrit: el personatge en qüestió és una al·legoria del poder, amb totes les cares terribles que té (inclosa la por de fracassar de qui l'exerceix). L'altra al·legoria, és clar, és el monstre. La protagonista té un somni, té un desig que a ulls dels altres és inhumà i monstruós. Però ella decideix que, malgrat ser una peça diminuta que el poder pot esclafar com a una mosca, tampoc es podrà considerar humana si no actua per protegir-lo. Cal, doncs, que protegim les nostres esperances del rebuig que puguin generar en els altres. Cal que lluitem per elles. Fins al final. Encara que a vegades ens sembli que la vida només sigui allò que queda del naufragi dels nostres somnis.

PD: Ja podríem haver fitxat Pesic abans, no? Amb ell, la nostàlgia sí que és el que era.

Comentaris (3)19-02-2018 22:49:07

La casilla del castellano

Tener que estar constantemente repitiendo obviedades es muy cansino, pero por lo visto no hay más remedio, así que vamos allá (y en castellano, para que ningún monolingüe vocacional diga que se ven pisoteados sus derechos):

1) El catalán es la lengua vehicular de la educación en Catalunya porque, como todo buen filólogo sabe, cuando dos lenguas conviven en una misma comunidad el bilingüismo ideal no existe. Siempre hay una lengua dominante que hace retroceder los usos de la minorizada. Pues bien: sólo hace falta ir al cine, echar un vistazo a la prensa en un quiosco o poner la tele para darse cuenta de cuál es la lengua dominante. En un entorno, pues, dominado por el castellano, son necesarios factores de corrección para garantizar que no se produzca el empobrecimiento a todos los niveles de la lengua minorizada. La estrategia es simple: si ya llevas a cabo una inmersión lingüística en castellano como receptor de todo el entorno, la escuela lo compensa con una inmersión en catalán para que tu bilingüismo sea real y efectivo. Curiosamente, aquellos que se llenan la boca de defensa del bilingüismo son en realidad monolingües militantes que rechazan de plano una de las lenguas propias de la comunidad donde viven.

2) En este sentido, un dato que muchos prefieren obviar. La idea de la inmersión lingüística en catalán en la escuela nació durante el postfranquismo en pleno cinturón rojo de Barcelona, por parte de padres castellanoparlantes. Aquellos padres sentían en el alma no haber tenido la oportunidad de aprender la lengua de la comunidad que los había acogido, y no querían lo mismo para sus hijos. Querían que sus hijos fueran bilingües, porque no querían que sintieran que no formaban parte de la misma comunidad que sus compañeros.

3) Por lo tanto, la inmersión lingüística escolar en catalán es la mejor herramienta para garantizar la cohesión social en Catalunya, también para que los nuevos inmigrantes procedentes de todo el mundo sientan que forman parte de la misma comunidad. Y, por lo tanto, tiene narices que quienes acusan al republicanismo de fracturar a la sociedad catalana sean los promotores de una fractura real: si la famosa casilla del castellano llegara a hacerse efectiva, tendríamos un auténtico apartheid con aulas para niños estudiando en catalán y otras para niños estudiando en castellano. Y hay que tenerlos como un toro, señor García Albiol, para pedir a los republicanos que no usemos la lengua como arma política, cuando son ustedes los que crean un problema donde no existe, atacando un modelo de convivencia que lleva cuarenta años funcionando sin que haya sido nunca un problema para nadie.

En fin, seguramente es perder el tiempo, ya que lo más probable es que la estupidez que ha anunciado hoy el consejo de ministros no sea más que una maniobra de presión para que se forme de una vez gobierno en Catalunya (por no hablar de lo divertido que es jugar con Ciudadanos para ver quién es más facha, cosa que lamentablemente en España da muchos votos). Pero me duelen estas mentiras sobre la supuesta imposición del catalán, que sólo contribuyen a generar incomprensión e intolerancia. Por otra parte, si resulta que tengo que obedecer a un partido que en mi país sólo tiene cuatro diputados, prefiero que sea el otro que también tiene cuatro (al cual, por cierto, ahora mismo votaría con los ojos cerrados). Y luego se preguntan por qué no queremos ser españoles...

PD: Creo que, independientemente de su contenido, el artículo me ha quedado gramaticalmente impecable, a pesar de ser una víctima de esta educación perversa que margina el castellano. Así que, si algún monolingüe quiere insultarme, por lo menos que intente hacerlo sin faltas de ortografía.

Comentaris (1)16-02-2018 18:32:40

Futbol: Barça 0 - Getafe 0; i cinema: "Aliados"

Cap de setmana d'arrest domiciliari per correcció intensiva d'exàmens, però amb un diumenge en què vam trobar temps per veure el Barça i una pel·lícula. Malauradament, dues decepcions.

Sobre el Barça, ningú s'esperava aquest 0-0. I, segurament, molts pensàvem a la mitja part que una vegada més la cosa es resoldria després del descans. Però no vam tenir en compte una cosa, que ara es veu molt clara un cop acabat el partit: generalment el Barça enllesteix els partits cap al final perquè el rival ja està totalment ofegat. I ahir no va ser així. Ahir el Getafe va estar tan còmode a la primera part que a la segona, quan el partit es va obrir, va poder aguantar sense problemes i al Barça li va faltar temps. I per què va passar això si, per exemple, la possessió va ser pràcticament tan escandalosa com a València? Doncs senzillament perquè aquesta va ser totalment estèril. No és que a l'equip li faltés profunditat, cosa ja habitual, sinó que al Getafe la possessió no li va fer ni pessigolles perquè va ser defectuosa i allunyada de qualsevol perill. I el perquè d'aquesta deficiència? També simple: la insuficiència del joc del mig del camp blaugrana. Amb el doble pivot format per Rakitic i Busquets massa pendent d'ajudar en la sortida de pilota la inèdita parella de centrals Mina-Digne, amb Coutinho encara lluny de poder fer d'Iniesta (adormia massa la pilota i, a més, sovint pujava massa ràpid a l'atac) i amb Alcácer ajudant en defensa però lògicament sumant-se a l'atac quan l'equip tenia la pilota, l'equip es va partir en dos i no hi havia ningú per a la creació. I per això els primers quaranta-cinc minuts es van evaporar de la manera més erma que s'ha vist en molt de temps a l'Estadi. Valverde, que si una cosa té és que detecta com pocs per on falla el pla inicial, va voler proporcionar a l'equip aquesta profunditat i aquesta creació que faltaven amb l'entrada de Dembélé i Iniesta. Va funcionar, però era massa tard. Res greu, i l'avantatge continua essent còmode, però el tercer 0-0 de la temporada és un avís que potser ha arribat el moment de deixar de patir tant per l'esquena i mirar ja decididament cap a la porteria contrària des del primer moment.

La segona decepció va ser petita, perquè un cop més el diumenge cinematogràficament no demanava gran cosa. N'hi havia prou amb manta, sofà i saber que la major part dels exàmens estaven corregits per poder gaudir incondicionalment del que fos. I, certament, “Aliados” no és una mala pel·lícula, si bé tampoc és tan bona com ella mateixa es pensa. Perquè se li nota que s'agrada. I, de fet, se li nota just en el punt que més o menys resol bé: un cert aire clàssic que cerca, i en molts moments assoleix, amb “Casablanca” com a indissimulat referent. Però al guió li falta una mica de grapa, cosa sorprenent venint de Steven Knight, i Robert Zemeckis sembla sentir-se més còmode innovant en el llenguatge cinematogràfic que cal·ligrafiant joies pretèrites. Sigui com sigui, i malgrat que el conflicte dramàtic està resolt d'una manera un xic precipitada tot i les dues hores llargues de metratge, la pel·lícula es deixa mirar per la química i el carisma de les seves dues estrelles, Brad Pitt i Marion Cotillard.

Comentaris (10)12-02-2018 22:50:23

Futbol: València 0 - Barça 2

Futbol Club Barcelona: solvència contrastada. Ara mateix aquest equip és una bèstia competitiva. Arriben al camp, pregunten què s'ha de fer i ho apliquen. I dijous, menys el pobre Gomes, tothom portava el manual d'instruccions molt ben après. En aquest sentit, dijous va quedar clara des del primer moment la importància del gol de Suárez en el partit d'anada. Aquest avantatge va permetre al Barça gestionar el partit en tot moment quan i com va voler. Així, el pla inicial era clar: adormir la pilota, tocar i tocar, tancar el València al darrere sense desesperar-se si no hi havia espais ni lloc per a la profunditat. L'omnipresent Messi va ser el millor exemple d'això, a vegades caminant i fins i tot aturat amb la pilota als peus. Al València, és cert, ja li anava bé: volia arribar viu al final i ho confiava tot a la contra. En una ocasió va estar a punt de sortir-li bé, però el problema és que depenia massa de la voluntat del Barça. I, a més, córrer tant darrere la pilota desgasta (no és casualitat que l'equip marqui tants gols a les segones parts). Es podrà dir que, en certa manera, aquesta també és una manera d'especular amb el resultat. I és cert. Però també ho és que aquesta és l'essència del joc blaugrana: marejar el rival amb la possessió fins a avorrir-lo. En aquest sentit, cal reconèixer a Valverde que ha recuperat el futbol de toc, la pèrdua del qual l'última temporada era un sacrilegi molt superior al canvi de sistema tàctic.

Durant el descans, la sensació era que tot anava bé i que l'única cosa que no podia passar era que el València marqués, ja que llavors es tancaria definitivament al darrere i tot es complicaria moltíssim. En canvi, si l'equip aguantava, amb el pas dels minuts el València es veuria obligat a arriscar i el Barça ho podia aprofitar. Al final, tot plegat va ser molt millor que tot això, perquè al cap de res de reprendre's el joc Suárez i Coutinho es van inventar una jugada estratosfèrica que va liquidar definitivament l'eliminatòria. A partir d'aquí, també Cillessen va col·laborar en la calma i el partit es va anar esgotant plàcidament fins a l'estocada final de Rakitic.

En definitiva, el Barça va deixar dijous una imatge molt reconfortant. Segurament és cert que de moment falta el punt de màgia a dalt que ens serveixi per competir amb plenes garanties per absolutament tot, però la sensació és que aquest equip no para de créixer i que difícilment existeixi algú que ara mateix sigui més solvent i competitiu.

Comentaris (3)10-02-2018 18:01:07

Optimisme, malgrat tot

Podria ser que l'acord final fos el següent: 18 de febrer Puigdemont investit a Brussel·les com a president de la República per part de l'Assemblea de Càrrecs Electes. 22 de febrer s'intenta investir Puigdemont com a president de la Generalitat per via telemàtica a través d'una reforma de la Llei de Presidència (que, de fet, no caldria, perquè en cap moment ho prohibeix, però per deixar clar que aquesta decisió del Parlament està per damunt de la suspensió del TC). Previsiblement, el TC advertirà igualment que no es pot fer. Llavors s'investiria un president alternatiu (se me'n fot de quin partit sigui, tot i que en principi seria de JxCat), que en el discurs d'investidura deixaria clar que la seva és una presidència simbòlica i que la que val és la de Puigdemont a Brussel·les (just al revés del que molts voldrien). I jo diria que un discurs no es pot pas impugnar, tot i que vés a saber. D'altra banda, si la jugada surt bé, potser caldria reconèixer-li a ERC que va fer bé: evita presons innecessàries i dota Puigdemont d'una presidència real i no simbòlica. Això sí: si ja no accepten aquest acord, que s'ho facin mirar (i si volen la presidència de la Generalitat, se'ls la dóna, que hem quedat que la que val és l'altra).

I si després d'això sentiu Doña Inés, com avui ja ha fet, dient que Puigdemont pot ser investit a Brussel·les o a Eurodisney, però que en el món real això no té cap valor, penseu que l'autèntic món real són els ajuntaments del país. Sense control dels ajuntaments no hi ha control del territori. Quants ajuntaments té Doña Inés? Ni un. Nosaltres, el 80 o 90%. L'Assemblea de Càrrecs Electes va d'això: el Parlament quedarà en via morta, perquè no es podrà fer res sense que sigui impugnat. Però el dia a dia dels catalans el gestionaran els ajuntaments seguint instruccions de Brussel·les. Evidentment, sobre ells també caurà la pressió de la guerra judicial, però serà molt més difícil anar contra tres quartes parts llargues dels ajuntaments que contra 70 diputats. Potser aquesta visió us sembla agosarada, però fa temps que hi dono voltes: tècnicament estem empatats, però aquest control majoritari dels ajuntaments demostra que els tabarnesos funcionen com a individualitats aïllades, mentre que nosaltres ho fem com un bloc socialment cohesionat. I, si continueu sense veure-ho clar, una dada històrica: si no m'equivoco, la Segona República Espanyola es va proclamar després d'unes eleccions... municipals! I, en aquest sentit, el maig del 2019 (ja sé que és tenir paciència) pot ser definitiu si el pla ha sortit bé i aconseguim Barcelona. A veure si la República serà proclamada definitivament a l'altre balcó de la plaça de Sant Jaume!

Comentaris (3)08-02-2018 00:08:06

Futbol: Espanyol 1 - Barça 1; i cinema: "El hilo invisible"

Quan et treuen del teu ecosistema, l'única cosa que pots fer és sobreviure. I això va fer el Barça ahir: sobreviure quan totes les circumstàncies se li havien girat en contra, quan el camp era una piscina i era impossible practicar el seu futbol (que, amb tots els matisos tàctics que es vulgui, es continua jugant arran de gespa). Hauria estat molt fàcil, amb l'avantatge de punts acumulat, deixar-se anar i deixar-ho córrer quan l'hiperventilat Gerard Moreno va marcar per l'Espanyol. Però el Barça no es va rendir i, liderat curiosament per Iniesta (el seu talent li permet driblar fins i tot les basses), va acabar obtenint el premi de l'empat. Sobre la celebració de Piqué i tota la mena de pel·lícules que s'hi han muntat al voltant (inclòs el populisme de Quique), no val la pena ni parlar-ne.

Satisfets per l'orgull mostrat per l'equip (tot i que una mica preocupats per la grisor excessiva de la primera part), anem cap al cinema. I aquest any, de moment, tres de tres. Pel·lícula també excel·lent, aquesta nova proposta agosarada de Paul Thomas Anderson. Al meu entendre, ja no és només que aquest director no faci dues pel·lícules iguals, sinó que a més cap de les seves pel·lícules s'assembla a cap altra feta per ningú. Si hagués de trobar un denominador comú en el seu cinema, potser aquest fil invisible podria ser l'obsessió, la dificultat dels seus éssers per saber viure. D'acord que, superficialment, la història plantejada a “El hilo invisible” no sembla gran cosa, i que el conflicte entre un home obsedit per la feina i una dona que reclama atenció certament és un camí transitat. Però no com ho planteja Anderson. La pel·lícula ens presenta el món de la parella com una lluita per la conquesta de l'espai, del territori vital. I la solució que adopta Anderson (compte, que hi ha una mica de spoiler) és arriscadíssima però molt interessant: després d'un metratge pausat, mesurat, equilibrat... arriba la catarsi estripada, tremenda, passada de voltes. Que ningú es confongui i faci una lectura indignada per la presentació de la dona com a cuidadora del mascle: el que en realitat ens planteja Anderson és una metàfora brutal de l'amor entès com a malaltia que només pot ser guarida per la mateixa persona que te la provoca. La frase de Daniel Day-Lewis com a acceptació resignada (i fins excitada) és antològica. Fes-me un petó, amor meu, abans que em vinguin nàusees. Quina capacitat simbòlica, narrativa i sintètica, concentrada en les paraules exactes!

Comentaris (8)05-02-2018 23:57:26

Futbol: Barça 1 - València 0

És senzill resumir els objectius bàsics d'un partit d'anada d'una eliminatòria. Si jugues com a visitant, marcar i no perdre. Si jugues a casa, guanyar i no encaixar. Ahir el Barça va jugar a casa, va guanyar i no va encaixar. N'hi haurà prou? La resposta, a Mestalla.

L'equip va sortir molt endollat, amb els dos ingredients de la seva recepta d'èxit: pressió alta i circulació ràpida. La primera la va mantenir bé al llarg de tot el partit (la possessió va ser escandalosa), però la segona no. De mica en mica, encomanat per la fredor climatològica i ambiental d'un Camp Nou desangelat, el joc del Barça es va anar espesseint i va esdevenir més aviat gris, lent i una mica massa previsible per poder fer mal a una teranyina defensiva com la del València.

Últimament l'equip fa patir una mica. En els últims partits a casa no ha passat angúnies defensives, però li ha costat Déu i ajuda tirar els partits endavant. Els rivals ja no l'atabalen tant en la sortida, el deixen fer a tres quarts de camp, però s'esperen al darrere i a vegades a l'equip li manquen solucions. Fa l'efecte que caldria alliberar de la disciplina tàctica algun altre jugador, a banda de Messi, amb Coutinho com a símptoma.

PD: “Com més obeíem, més malament ens tractaven” (Rosa Parks).

Comentaris (1)03-02-2018 04:13:47