login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "4 3 2 1"

Hi ha una cosa dins el genial relat de Julio Cortázar "Continuidad de los parques" que em fascina. Tothom, i jo el primer, recorda el gir final, però també m'encanta com descriu el procés d'agafar una novel·la que portes a mitges i tornar a entrar dins el seu univers. Doncs bé, el primer repte que ofereix aquesta monumental "4 3 2 1", de Paul Auster, és aquest: com que parla de quatre vides possibles d'un mateix personatge, a mi se m'ha fet inevitable barrejar-les dins el meu cap, de manera que a vegades oblidava quina era la vida que estava seguint.

Això és així per l'aposta valenta (i complicadíssima d'executar) del seu autor: lluny d'imaginar vides radicalment diferents, crea vides similars, amb elements repetits però que ocupen rols diferents, petits matisos que poden ser grans canvis en la vida de les persones. Així, tot i que és evident (en la novel·la i en tota la seva trajectòria) que l'atzar és una de les grans obsessions d'Auster, aquí no estem davant d'una proposta de l'estil de "Dos vidas en un instante" (aquella pel·lícula en què la vida de Gwyneth Paltrow es desdoblava en dues possibilitats), ni tan sols d'aquell meravellós exercici d'estil que va ser la novel·la "Figures de calidoscopi", de Ramon Solsona. En realitat, les vides dels quatre Ferguson que protagonitzen la novel·la d'Auster es van separant més per les decisions del seu pare que no pas d'ell mateix. És sobretot a partir d'aquí que es forgen les seves diferents identitats, de manera que en realitat també hi ha un cert determinisme.

Les 900 pàgines de "4 3 2 1" són moltes coses. Són també una gran reflexió sobre el procés de creació literària, sobre el plaer i l'angoixa associats a l'acte artístic. En la creació artística, com en la vida, Auster ens assenyala que tot és una suma de l'atzar i de les nostres decisions, del talent més el treball més la sort, tot plegat tal com ho explicaria Woody Allen, un jueu novaiorquès com el quàdruple protagonista de la novel·la. Per això, tot i que sobtat i sorprenent, resulta coherent que la novel·la desemboqui en un gir final metaliterari (ben mirat, també, amb cert regust de Cortázar) que augmenta la sensació (volgudament o no) d'autobiografia.

Però "4 3 2 1" (quàdruple història iniciàtica, eròtica, passional i cerebral) és també un llibre profundament polític. Hi veiem la denúncia d'uns EUA convulsos, amb ferides obertes a l'exterior (Vietnam) i a l'interior (els conflictes racials). La mirada demòcrata de Ferguson-Auster denuncia (com molt encertadament diu, justament per patriotisme) les misèries del seu país: la dificultat d'enfrontar-se al poder establert, la manipulació dels fets per part de la policia i la premsa... Vaja, tot allò de què nosaltres mateixos hem rebut un màster (aquest sí, dels de veritat) a partir del 20 de Setembre i l'1 d'Octubre. I, sobretot, el dilema entre intentar millorar les coses de manera individual o sumar-se a complexes causes col·lectives. Per això, l'epíleg sobre Nelson Rockefeller és també estrany però coherent (i força descoratjador), i també una manera d'unir les vides petites amb les grans (i polèmiques) biografies.

Però, per damunt de tot, res és tan colpidor com els capítols en blanc per assenyalar com el món continua girant quan l'individu insignificant (i tot el riquíssim món que porta a dintre) l'abandona de manera sobtada. Mentre tot continua, fins i tot les altres vides que haurien pogut ser.

Comentaris (2)30-07-2018 23:11:04

Cinema: "La purga: la noche de las bestias" i "Que Dios nos perdone"

Sí, ja ho sé, que la saga de “La purga” ja va per la quarta entrega, que ara mateix fan als cinemes i que és una preqüela de les anteriors. Però s'ha de començar pel començament (pel que fa a l'ordre de llançament de les pel·lícules, vull dir), i tot just ara he tingut l'oportunitat de veure la primera. I ja puc dir que, a falta de saber què pot donar de si l'extensió de la franquícia, la idea original és un encert. Perquè permet oxigenar el gènere de terror i transformar-lo en metàfora política. Un futur distòpic inquietantment proper en què s'aconsegueix rebaixar l'índex de criminalitat permetent que una nit a l'any sigui legal la comissió de qualsevol delicte, inclòs l'assassinat. La introducció ja és excel·lent, amb la casa de la família protagonista com a sinècdoque d'una societat opulenta tancada en ella mateixa. A partir d'aquí, la decisió humanitària d'un nen esquerdarà la seguretat i els pilars de falsa felicitat aixecats al seu voltant. Subscric l'opinió dels responsables de la saga: no hi estem tan lluny, quan hi ha governants que creuen que la manera de solucionar els tirotejos als instituts és armar els professors. Un final alliçonador (no pas moralista) ens permet fins i tot una reflexió potser no prevista: fins quan acceptarem ser simples espectadors de l'horror que viuen els que no tenen res? Ens decidirem algun dia a sortir de la bombolla i actuar?

També és altament estimulant el visionat d'un altre d'aquests thrillers espanyols de nova fornada, en aquest cas “Que Dios nos perdone”, altre cop amb Antonio de la Torre, actor extraordinari en tots els sentits. Si “Tarde para la ira” tenia una focalització més íntima, aquí la trama aposta per un to més global que permet una mirada política, amb un cos de policia qüestionat per la ciutadania (a algú li pot estranyar?), la hipocresia dels comandaments (recorda “The wire”) i una societat alienada. Provocant una tensió creixent i cada vegada més insuportable en l'espectador (segona comparació exagerada, va: és com un “Seven” a l'espanyola), al film només li sobren un parell de seqüències tramposes per ser gairebé perfecte. Conclusió: hi ha qui considera que els cineastes espanyols s'han allunyat de la realitat per cedir a la comercialitat del thriller, però pel·lícules com aquesta ho desmenteixen. Pocs gèneres com aquest són tan útils per reflectir les pulsions i les vergonyes de la societat contemporània.


PD: article dedicat a Elin Ersson. Només cal buscar qui és, què ha fet i decidir si és millor seguir la legalitat o la decència.

Comentaris (1)26-07-2018 16:14:35

Els carrers són de tots

I tant que sí. Per exemple, a l'època en què el doctor King organitzava les marxes per la llibertat, també sortien els del KKK.

Comentaris (3)23-07-2018 12:58:03

Napoleó i les euroordres

‘Bonaparte i els seus seguidors sempre volen demostrar que la raó de les seves derrotes té a veure només amb la sort. Volen fer creure als seus seguidors que ells tenen una saviesa infinita i una energia extraordinària que els permet avançar amb gran confiança fins a la victòria, però resulta que quan aquesta victòria és a tocar, apareix sempre algun accident, o la mala sort, que ho destrossa tot. Ni ell ni els seus sequaços no poden ni volen admetre mai que els errors monumentals, la feina mal feta i sobretot una ambició desmesurada que menysté sempre la realitat són la causa veritable dels seus fracassos.’

(Claus von Clausewitz, cronista de la batalla de ... Waterloo)

Comentaris (1)20-07-2018 12:51:30

La vida de Brian

Per distreure'm en plena canícula, recupero “La vida de Brian”. Ironies del destí, després m'assabento que mentre l'estava veient, al Parlament els nostres polítics recreaven tristament el famós gag de les diferents faccions en lluita per l'alliberament de Judea del jou dels romans. No entraré en el joc de retrets i constataré només dues coses:


  1. No hem de perdre de vista que aquestes discrepàncies es produeixen en el context d'una repressió inadmissible.

  2. N'hem après. A tots aquells que no estiguin a l'altura del moment que vivim, la Història (és a dir, nosaltres) els desbordarà.


Afortunadament, cada dia continua havent-hi motius per a l'esperança. La Tamara Carrasco, els intel·lectuals espanyols que han signat una carta de rebuig a l'empresonament preventiu dels presos republicans... Gent com nosaltres: no és que no tinguin por, és que se l'empassen per fer prevaldre la dignitat. Mentre una majoria actuem així, com en el cèlebre final de la pel·lícula dels Monty Python, per molt crucificats que estiguem continuarem mirant sempre el costat positiu de la vida.

Comentaris (5)19-07-2018 11:57:35

18 de juliol

Un policia agredeix un fotoperiodista i encara es fa la víctima.

Els carcellers es manifesten cridant “llibertat”.

Els carcellers ens acusen d'apartheid, i els qui imposen la seva voluntat a cops de porra ens anomenen nazis i feixistes.

S'arxiven desenes de denúncies contra la violència policial de l'1 d'Octubre, com si les imatges poguessin mentir.

Ens insulten, ens humilien, ens reprimeixen i ens agredeixen. I qui ho fa proclama als quatre vents que a Catalunya hi ha fractura social i conflicte civil.

Gent encaputxada destrueix llaços grocs a pobles que no són el seu, i ens acusen d'apropiar-nos de l'espai públic.

Una noia no pot sortir del seu poble per haver organitzat un tall de carretera, mentre La Manada campa lliure i al seu aire.


Avui, que fa disset anys que ens vas deixar (justament en una efemèride terrible), em pregunto: oncle Àngel, què en diries tu, de tot plegat? Intento pensar de manera objectiva, clarivident, sense dogmes. Però no puc. En moments així, em faries falta. I et trobo a faltar.


‘Tots nosaltres, sense excepció, vam ser sentenciats i condemnats per activitats polítiques en les quals ens vam aventurar com a part integral de la nostra lluita per aconseguir per a la nostra gent el dret de l’autodeterminació, reconegut en tot el món civilitzat com a dret de naixença inalienable de tots els éssers humans. Aquestes activitats estaven inspirades pel desig de resistir (...) les lleis injustes que violen el principi dels drets humans.’ (Nelson Mandela, en el centenari del seu naixement. Perquè a vegades els 18 de juliol també poden passar coses bones.)

Comentaris (5)18-07-2018 12:07:15

Circ!

En condicions normals, per molta calor que fes, dissabte hauríem assistit a la manifestació per la llibertat dels presos polítics. I ho farem les vegades que faci falta, de la mateixa manera que en la propera Diada desbordarem la Diagonal per donar l'empenta definitiva a la República Catalana. Però aquest no era un cap de setmana qualsevol: era el de la Fira del Circ de la Bisbal, la nostra estimada vila, i vam sentir (esperem que les famílies dels presos i exiliats ens ho disculpin) que era moment de fer poble, de gaudir d'una festa que hi ha gent que es passa un any organitzant.

Divendres a la nit, l'espectacle inaugural. Espectacular, la proposta de Cirque Rossages, en un equilibri (mai més ben dit) exemplar de poesia i tècnica, en una reflexió sobre la nostàlgia pel pas del temps pausada i admirable. Una de les millors inauguracions dels últims anys.

Dissabte comencem amb Eddy Eighties, un clown que rendeix tribut a la música dels 80 (la música amb què vam créixer). Ja ens ho estàvem passant d'allò més bé, però el súmmum va ser quan va fer sortir un dels nostres millors amics a formar part de l'espectacle. Que terapèutica que és una bona riallada en aquests temps que corren! A continuació, la controvèrsia arriba amb Cirque Exalté. A nosaltres ens encanten, però hi ha algun murmuri de desaprovació per certes insinuacions eròtiques davant la mirada de molts nens. Estalviables? Sí, però com si no hagués passat sempre, que hi ha bromes que només entenen els adults i que als nens els passen per alt... Per acabar-ho d'adobar, els dos homes de l'espectacle es van passant acrobàticament la noia de manera contundent, i hi ha qui ho veu com una cosificació de la dona. Admeto que jo mateix hi vaig reflexionar un moment, però crec que és una qüestió d'estil: no era un espectacle poètic, sinó fet a ritme de rock, i el que es volia era transmetre energia i dinamisme. I, com que tècnicament eren brutals, jo els aplaudeixo i celebro la seva fugida de l'esclavitud del políticament correcte. A la nit, punxem una mica amb l'espectacle de l'Ateneu Popular 9 Barris: que estigui protagonitzat exclusivament per cinc dones no és un mèrit en si mateix; ho seria si l'espectacle fos consistent, però les exhibicions de talent apareixen amb comptagotes enmig d'una narrativa erràtica i incomprensible.

Diumenge a la tarda acabem decidint-nos pel funambulista Pierre Deaux, amb una proposta espectacular que desafia la impaciència del públic contemporani, incapaç d'apreciar que com més còmica i patètica és la situació que planteja damunt la corda, més perillosa és. Extraordinari, però no apte per a una generació d'espectadors amb dèficit d'atenció, incapaços de mantenir el silenci mentre un artista es juga la vida. I regust agredolç en l'espectacle de cloenda. Lloable, la proposta integradora de (Cia)3, però cal lamentar-hi (aquí sí) un dèficit de ritme.

I, enmig de tot això, la meva (la nostra) Bèlgica tercera en el mundial, guanyat d'una manera força lamentable per França a la final, amb una primera part tramposa i una segona a la contra, mentre Croàcia hi posava el joc i la dignitat. No és que França no hagi merescut el títol (fiable i sense pròrrogues en la banda dura del quadre), però pel bé del futbol hauria estat millor que s'imposés el talent de Bèlgica o l'entusiasme de Croàcia per davant d'una selecció plena de talent però que ha decidit viure majoritàriament de l'errada de l'altre. S'acaba un mundial que ha mostrat que hi ha jugadors que van més sobrats de talent que de noblesa (Neymar i Griezmann) i que deixa, al meu modest entendre, el següent onze ideal: Pickford; Meunier, Stones, Umtiti, Lucas; De Bruyne, Modric, Rakitic; Mbappé, Kane (o Lukaku), Hazard.

Comentaris (1)16-07-2018 15:33:31

Això està guanyat

Tremolo en escriure-ho perquè no l'encerto mai. Però el cos m'ho demana: renego de tots els articles que he escrit enfadat, amoïnat i amb dubtes. També dels que parlaven de no sé quines municipals. Des d'ahir ho sé, tot i que al principi no vaig saber interpretar bé les notícies que arribaven: si tothom fa el que ha de fer aquesta tardor, celebrarem l'any nou com a República independent.

Comentaris (3)13-07-2018 19:14:34

Cinema: "Tarde para la ira"

Encara llepant-me les ferides per la derrota de la meva selecció en les semifinals del mundial, em poso per distreure'm un dels darrers èxits del cinema espanyol recent: “Tarde para la ira”, dirigida per l'actor Raúl Arévalo. El debut d'Arévalo en la direcció ens ofereix un thriller aspre (una mena de western amarat de costumisme cañí), amb una narrativa inicialment fragmentada que abans de mig film unirà les peces del trencaclosques per donar pas a la tragèdia. Una història de com la venjança és l'única cosa que queda a qui ho ha perdut tot. Però una història també condemnada al fracàs existencial, a les redempcions impossibles.

La venjança és un plat que se serveix fred. Per això no deixa mai el regust desitjat, i el seu assaboriment és tan amarg.

Comentaris (1)12-07-2018 17:20:54

A propòsit del Brasil 1 - Bèlgica 2

Va ser, fins ara, el millor partit del mundial. Fins i tot per sobre de l'inesperat recital de gols que ens van oferir la garrepa França i l'agònica Argentina en els vuitens de final. El Brasil i Bèlgica van dignificar el futbol, van donar tot el que tenien i no es van deixar res a la rereguarda. Un espectacle, i a sobre van guanyar els meus. Vaig haver d'esperar a la matinada per veure el partit, ja que a la mateixa hora que es jugava havíem organitzat un sopar amb concert per obtenir diners per a les famílies dels presos polítics i els exiliats. Vaig aconseguir arribar a casa sense saber res del resultat (és molt més fàcil aconseguir-ho amb Bèlgica que no pas amb el Barça, és clar), i esgotat però orgullós d'haver ajudat em vaig posar el partit. I els meus ulls cansats van començar a quedar atònits davant el que veien.

Robert Martínez va sacsejar Bèlgica de dalt a baix, però paradoxalment per fer-la ser més ella que mai. Va situar Lukaku a la dreta de l'atac i va avançar De Bruyne a la posició de fals 9, en una maniobra que em va recordar molt el dia del 2-6 al Bernabéu, quan Guardiola va situar per primer cop Eto'o a la banda per centrar Messi. Amb aquesta decisió, Martínez va aconseguir fixar la posició de Marcelo, que no es podia permetre tantes alegries atacants i que, en conseqüència, deixava sol Neymar en l'intent de desbordar per l'esquerra. Al mateix temps, De Bruyne sempre tenia la millor opció quan li arribava la pilota: Hazard a l'esquerra, Lukaku a la dreta o l'opció del xut, com en el segon gol. En definitiva, el bany tàctic de Martínez a Tite durant la primera part va ser memorable. Bèlgica és per fi una selecció amb uns jugadors extraordinaris que ara, a més, està ben entrenada. I d'acord que el millor futbol l'ha fet al contraatac (memorable la cavalcada de Lukaku en aquest segon gol esmentat, per no parlar del gol antològic contra el Japó en l'últim segon), però el futbol de Bèlgica és propositiu i valent: s'han de tenir molt ben posats per jugar contra el Brasil amb només tres homes al darrere. A la segona part, el Brasil va acabar de dignificar el partit amb una reacció encomiable, obligant Bèlgica a una reculada en cap cas desitjada, oferint tot el seu talent ofensiu i fent-me patir de valent (a aquelles hores, només m'hauria faltat una pròrroga!).

Ara a Bèlgica l'esperen dos perills. Contra França, el risc del conformisme. De pensar que el més difícil ja està fet, que ja han donat la seva campanada i que ja han passat a la història. Seria un error: futbolísticament (una altra cosa són els noms), aquesta França no és gran cosa, i se la pot guanyar perfectament. I, en cas de passar a la final, aleshores sí que la pressió i la responsabilitat d'haver de guanyar. Perquè, després d'acceptar el repte de transitar per la part difícil del quadre, seria imperdonable fallar en l'esglaó final, tot i que Croàcia i Anglaterra són de les seleccions més sòlides que he vist. Pas a pas, però sense renunciar a res!

Finalment, constato dues coses que em tenen perplex. La primera, la facilitat amb què els locutors de Mediaset han adoptat Robert Martínez, a qui anomenen “el último representante español que queda en el mundial” (Mateu Lahoz a banda). És una bajanada, perquè l'èxit de Martínez no pertany ni a Catalunya ni a Espanya. Pertany a ell mateix, a un paio que s'ha hagut de buscar la vida a l'estranger i a qui ningú ha regalat res. No és pas per aquest xovinisme ridícul que animo la selecció belga. Les meves raons, que a hores d'ara són ben conegudes pels seguidors d'aquest blog, em porten a la segona perplexitat: jo em pensava que era original, però ara resulta que tots els catalans van amb Bèlgica, per com juga i per raons de justícia poètica. Bé, jo encantat que hi hagi tants afegits a la causa, però sempre em quedarà la prova (en forma d'article escrit força dies abans de començar el mundial) que la meva aposta va ser ferma des del primer dia i que no és que ara m'afegeixi al carro. Però és que cal reconèixer-ho: ara mateix Bèlgica és irresistiblement seductora. I, a sobre, la seva segona equipació és de color groc.

Comentaris (7)09-07-2018 15:27:54

Futbol i política

Ahir, a la sala d'espera del metge, una família parla de futbol. Es refereixen a la selecció espanyola com “nosaltres”. Després, però, també parlen de com els agradaria una selecció catalana, i en un altre moment fan broma sobre el bloc del 155. Simplement no han fet la desconnexió mental completa, i el “nosaltres” és un pronom emprat per inèrcia.

També ahir, sopem en un bar tot mirant l'apassionant Bèlgica-Japó. Ens entusiasmem amb la remuntada final de la selecció belga, descobrim que no som els únics que hi simpatitzem i un home ens pregunta el perquè d'aquesta afició. Li expliquem que hi ha raons futbolístiques (juguen molt bé) però sobretot polítiques. Ens respon amb el tòpic que no s'ha de barrejar política i esport, i repliquem que un mundial de futbol és una barreja de totes dues coses des del moment que es disputa entre nacions i que es comencen els partits amb els diferents himnes territorials.

Avui, tot passejant, sento una conversa a la terrassa d'un bar entre dos homes molt deprimits per l'eliminació de la selecció espanyola. Aquest ja no és un “nosaltres” per inèrcia, sinó un sentiment més profund.

Recapitulem-ho tot plegat. Queda clar que en el futbol hi intervé la política, sobretot en un mundial. I queda clar també que a Catalunya continua havent-hi molta gent que se sent seva la selecció espanyola. I això em porta a pensar que potser aquests dies se n'ha fet un gra massa a internet amb les burles per l'eliminació de La Roja.

Compte: no vull ser hipòcrita. Jo mateix vaig fer salts d'alegria quan em vaig assabentar de l'eliminació, i només el fet de ser a Barcelona i no a casa i no haver pogut veure el partit em va impedir encetar l'ampolla de cava que feia setmanes que tenia guardada a la nevera. Però és que, precisament, penso que potser aquestes celebracions han de ser de caràcter íntim.

Em vaig alegrar de la desfeta de la selecció espanyola, sí. Perquè no puc evitar veure-la com una representació de l'opressió que ens ofega, perquè no em venia de gust tornar a viure l'exhibició de nacionalisme espanyol que es va desencadenar després de Sud-àfrica i, sobretot, perquè m'agrada imaginar els de l'a por ellos i els polítics no nacionalistes enfundats en la seva samarreta de Sergio Ramos ben capcots i enfonsats a la misèria. Però, passada l'eufòria i mirant-ho fredament, no sé si està bé exhibir aquests sentiments amb la càrrega de revengisme que he detectat aquests dies, per molt justificada que estigui. En primer lloc, perquè és un consol ben pobre que no ens ha de resignar a no obtenir la victòria que és autènticament important, que és la de la República Catalana. I, en segon lloc, perquè havíem quedat que aquest procés no el fèiem contra ningú.

Ho sé, i jo mateix me'n faig creus mentre escric aquestes línies: com es pot no aplaudir el patiment, encara que només sigui futbolístic, d'aquells que ens han fet tant de mal? Però aleshores recordo la lliçó que ens va donar Nelson Mandela amb els springboks, tan ben explicada per la pel·lícula “Invictus”: posem-nos a la pell de l'adversari, entenem allò que estima, no siguem com ell i respectem els seus símbols. Tinc amics i familiars, a Catalunya i a Espanya, que s'han entristit per l'eliminació. Que la majoria siguin incapaços de comprendre el meu dolor molt més profund per tot el que està vivint el país no m'ha d'impedir respectar el seu.

Finalment, també perquè crec que sempre és millor anar a favor d'alguna cosa que no pas en contra d'una altra, aquest any he decidit animar una selecció per no haver de tornar-me un seguidor incondicional de tots els rivals d'Espanya (a la Rússia de Putin ja la poden eliminar quan vulguin). Els meus colors en aquest mundial són els de Bèlgica, seu de la República Catalana a l'exili. Això no treu, insisteixo, la meva satisfacció i alleujament per l'eliminació d'Espanya. Només dic que no cal exhibir-la (en parlo aquí per reflexionar-hi). Perquè aquest ha de ser el país de tothom. Potser hi dono massa importància i tot plegat és tan inofensiu com burlar-se de les derrotes del Madrid, però crec que en un moment tan delicat tot suma. I no estic parlant de collonades com això d'eixamplar la base, sinó de respecte i convivència. De saber ser més generosos del que s'és amb nosaltres.

PD: Ja que parlem de símbols, n'estic fins als nassos de la cantarella que els que portem el llaç groc perseguim els que no en porten. Des de sempre, l'afició del nacionalisme espanyol ha estat projectar en nosaltres els seus defectes (supremacisme, victimisme, adoctrinament, manipulació, pensament únic...). Però és que això és el súmmum. Suposant que anés amb la nostra naturalesa això de coaccionar qui no pensa com nosaltres (cree el ladrón que todos son de su condición), és que és físicament impossible: si algú no porta el llaç pot ser per mil raons. Perquè ja li sembla bé que hi hagi presos polítics, però també per mandra, per desinterès, per creure que no aporta res a la causa... No hi ha manera humana de saber com pensa qui no porta el llaç. En canvi, què pensem els que el portem és obvi, si més no pel que fa als presos polítics. Així doncs, de casos contraris sí que n'hi pot haver i malauradament n'hi ha: agressions i increpacions a gent que en porta. I el respecte que demano per tothom m'agradaria poder-lo rebre jo també. Si no és demanar massa.

Comentaris (11)03-07-2018 12:49:11