login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Sempre al teu costat, Hachiko"; i futbol: Barça 1 - Real 0

Canvi de plans sobtat dissabte a la tarda. Va sorgir l'oportunitat de fer un cangur a la nostra estimada gosseta Laika (bé, és dels meus pares, però és una mica de tots) i, com que tampoc ens convencia gaire l'oferta cinematogràfica, vam decidir quedar-nos a casa i muntar-nos-hi la sessió amb ella. Segurament per això, la pel·lícula escollida va ser “Sempre al teu costat, Hachiko”. D'acord, sí: abusa de l'almívar com una mala cosa, però era el dia perfecte per gaudir de les peripècies del gos més fidel que la història recorda. Tot i que això és una redundància: els gossos són fidels per naturalesa; la nostra, també, i jo sempre he pensat que com a espècie no ens els mereixem. Definitivament, els gossos són millors que moltes de les persones que conec. De manera que, posats a veure una lloa a l'espècie canina, dissabte era el dia. Vam plorar de gust (sí, què passa?) quan en Hachiko agraeix a la filla del seu amo que el deixi marxar perquè pugui esperar-lo eternament. No és una gran pel·lícula (el guió és prim i inconsistent i Hallström abandona la seva habitual traça recorrent al final a efectismes que li són impropis), però a qui li importa mentre acarones l'amor quadrúpede de la teva vida?

I, parlant de fidelitats, diumenge adéu sonat a Iniesta. I aquí, com un Quim Torra qualsevol, em toca disculpar-me (els catalans sempre estem a punt per fer-ho; els altres, mai) per coses escrites en el passat. Després de la desfeta de Roma, la meva emprenyada monumental em va portar a traspassar una línia vermella: vaig criticar Don Andrés, i vaig expressar que m'havia molestat que es fes l'ofès amb la seva substitució després d'haver fet un partit horrorós. Va ser un error, i el rectifico: el seu gest no va ser de retret, sinó d'impotència. Aleshores no ho havia dit, però el manxec ja sabia que aquell seria el seu últim partit europeu, i el somni d'emular Xavi i acomiadar-se amb el triplet s'esvaïa. Però ahir va quedar clar que si una cosa no ha estat Iniesta és egoista: l'aclamació de l'afició i les llàgrimes dels seus companys demostren que, en aquesta vida, tothom té el que es mereix. Iniesta ha passat pel Barça deixant només coses bones. Iniesta és sagrat; i el record de Stamford Bridge, inesborrable.

Comentaris (0)22-05-2018 00:48:01

Un bon glop de cervesa belga

Quan t'adones que tothom circula en direcció contrària per l'autopista, potser ha arribat el moment d'assumir que qui s'ha equivocat de sentit ets tu.

Comentaris (1)17-05-2018 01:30:58

La imbatibilitat

Després d'un partit esperpèntic (per molta reacció d'orgull que hi hagués al final i per molt positiva que fos la imatge de Coutinho recollint els galons de Messi), el Barça va llençar a les escombraries la seva imbatibilitat. D'aquesta manera, el que havia de ser una lliga excelsa i històrica passarà a ser una lliga més amb els números a la mà, perquè no s'acostarà ni de broma als 100 punts de Tito Vilanova. Però de fet és igual: en una competició de llarg recorregut, les derrotes parcials no tenen importància si no t'impedeixen acabar aixecant el trofeu.

Amb el republicanisme passa una cosa semblant: de la mateixa manera que al final els números demostraran que no és que el Barça hagi fet una lliga excepcional sinó que els rivals han estat molt per sota, nosaltres ens n'acabarem sortint no pas per brillants sinó perquè l'adversari és encara més burro que nosaltres.

Perquè, pensem-hi bé: d'entrada, es podia considerar una bona notícia la investidura de Quim Torra com a nou president de la Generalitat? Doncs no sabria què dir: no s'acosta ni de lluny a allò que vam votar (l'exigència de la restitució del govern il·legalment destituït el 27 d'octubre), i a ulls internacionals (que és on juguem la batalla) es podia veure com un retorn a la normalitat i la superació de la crisi catalana, amb una degradació de la figura clau de Puigdemont. Però aquests darrers dies hi ha dues coses que m'han animat molt: l'actitud de la CUP i l'actitud de l'oposició (aquesta darrera, absolutament clau, com fa notar l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/lespanyolisme-ens-regala-una-victoria-editorial-vicent-partal/).

L'actitud de la CUP. Com que a vegades he estat molt crític amb aquesta formació, ara és just que li reconegui el mèrit i el valor del que ha fet aquests dies. Jo diria que és gairebé l'única que ha treballat per la dignitat de Puigdemont i, per tant, dels votants catalans, i crec que qui continua essent el president legítim de la República deu estar molt agraït del seu comportament. D'entrada, deixen en suspens la investidura i convoquen assemblea just al mig dels dos debats al Parlament. D'aquesta manera, condicionen el discurs de Torra i l'obliguen a ser més ambiciós. Finalment decideixen que s'abstindran (difícilment podien votar el mateix que el bloc del 155) i descarten votar que sí. És el millor que podien fer: no donen ales a la repressió, però també deixen clar que no donen cap xec en blanc per tornar a l'autonomisme. O es fa República en majúscules, o deixaran caure aquest govern. És aquesta la utilitat que tothom entén que ha de tenir la CUP, i és per això que la voten els que la voten. I, per acabar-ho de rematar, avui Carles Riera ha etzibat una lliçó de principis a un Xavier Domènech que continua instal·lat en la desorientació ideològica: http://www.directe.cat/noticia/764787/video-domenech-i-alamany-riuen-quan-la-cup-els-demana-si-desobeiran-quan-el-tc-tombi-mes-m. Així, mentre Esquerra continua absurdament obstinada a sumar els Comuns al projecte, la CUP aposta per menjar-se el seu espai electoral (autèntica manera de sumar adeptes a la causa). La CUP està en forma, i tots ho agraïm.

L'actitud de l'oposició. Amb una Arrimadas que fa patir (ho dic de debò: no ha de ser bo per a la salut estar permanentment enfadada) al capdavant, el bloc del 155 en ple s'ha llançat a la jugular de Torra pels seus tuits i articles del passat, i Ciudadanos fins i tot ha dit que farà un dossier traduint-los perquè Europa vegi l'autèntica cara de l'independentisme. Sobre això, un comentari ràpid: no m'agraden els tuits de Torra per error de concepte, ja que s'equivoca constantment quan parla dels espanyols. En comptes d'això, hauria de parlar de l'Estat espanyol o de la monarquia borbònica, que és molt diferent: els independentistes hem lluitat molt perquè s'entengui que la nostra no és una proposta supremacista ni essencialista ni nacionalista ni excloent (defectes que no són precisament nostres, sinó de qui pretesament ens els assenyala), i aquesta terminologia mal emprada per Torra no hi ajuda. Però ja ha demanat disculpes i em crec que el problema és senzillament aquest: de concepte i de terminologia errònia. I, pel que fa als articles, no cal dir que Arrimadas els descontextualitza i els manipula: si algú es pren la molèstia de llegir-los sencers, descobrirà que estem davant de la confusió interessada de sempre, ja que Torra no ataca el castellà sinó que defensa el català, que és molt diferent. Critica qui ataca el català, i no pas qui parla castellà. Però no val la pena matisar-ho més: ells ja han emès el veredicte i l'han considerat culpable, i no es mouran d'aquí. Però aquí és on, paradoxalment, comença la nostra victòria.

Per explicar-ho, tornem al que dèiem abans: aquesta idea ridícula de traduir a Europa els tuits i els articles (ben descontextualitzats, això sí) de Torra. És divertidíssim. Perquè jo em pensava que això de la independència de Catalunya quan anaves per Europa no interessava a ningú, que era un afer intern, que ningú ens espera i bla, bla, bla. I ara resulta que cal fer dossiers antiindepes a Europa? Que ho facin: l'única cosa que passarà (i ni tan sols caldrà que nosaltres contraataquem amb dossiers sobre declaracions de periodistes espanyols o d'actuacions de polítics espanyolistes assenyalant ignominiosament professors que no pensen com ells, per exemple) és que Europa acabarà d'entendre de què fugim: d'un nacionalisme espanyol al·lèrgic a tota opinió aliena a la seva, fanàtic, desesperat.

I arribem així a la mare dels ous (i insisteixo que Partal ho explica millor que jo): allò que havia de ser una victòria del 155 (la claudicació del republicanisme en acceptar les condicions d'unes normes il·legítimament imposades) s'acaba convertint en una nova victòria republicana en la conquesta pel relat. Puigdemont, que com el Barça també ha perdut només un partit (10 d'octubre) i que no para de sumar triomfs no se sap si més per demèrits aliens o per mèrits propis, es deu estar fent un tip de riure. Com al Barça, les competicions de llarg recorregut se'ns donen bé perquè la nostra perseverança dissimula les grans patacades. Queda clar que no aspirem a la imbatibilitat, perquè és a còpia de derrotes que hem après a administrar les febleses dels altres. Per això crec que, com el Barça, acabarem alçant el trofeu encara que sigui sense brillantor. No ens endurem el premi a la imbatibilitat, però assolirem la llibertat, que és el que compta.

Si encara hi ha algú que no es queda convençut (avui he parlat amb un munt de companys que no paraven de tirar aigua al vi), només cal que pensi una cosa. Certament, això d'avui és una claudicació, producte d'un pecat original que té nom i cognoms i data concreta: Roger Torrent i 30 de gener. Però per saber que no és una derrota només cal observar el cinisme d'Iceta, la fatxenderia d'Albiol i la histèria d'Arrimadas. Com els agrada dir a Madrid: "Ladran, luego cabalgamos."

Comentaris (3)14-05-2018 23:53:38

Futbol: Barça 5 - Vila-real 1

Nom número 1: Ernesto Valverde. Després del clàssic, un periodista italià li va preguntar com pensava posar fi als moments puntuals de desconnexió que pateix l'equip (apuntava al que va passar després de l'1-1), sobretot tenint en compte que era una qüestió que havia costat l'eliminació a Roma. Discrepo en aquest punt: a Roma no hi va haver desconnexió puntual, sinó que encara estic esperant que l'equip s'hi presenti a jugar. Però, més enllà d'això, el periodista feia diana. Valverde es va limitar a dir que el rival també juga, però és que la cosa és recurrent: contra el Vila-real, un cop més, posada en escena excelsa i després desaparició en combat mentre el rival creix. Les dues fuetades finals de Dembélé no amaguen aquesta realitat, i cal posar-hi mà amb vista a la temporada vinent. Només a la final de copa i al clàssic al Bernabéu això no ha passat.

Nom número 2: Ousmane Dembélé. En clau de passat, cada cop veig més clar que hauria hagut de jugar contra el Roma, amb Sergi Roberto al lateral. En clau de present, comencen a sortir-li les coses. En clau de futur, s'hauria de quedar: no ens farà cap mal tenir una rotació poderosa en atac, i qui sap si així Valverde s'anima i fem un futbol més alegre.

Nom número 3: Sergi Roberto. Quatre partits de sanció per no haver fet absolutament res. El llarenisme aplicat a l'àmbit futbolístic: és igual que l'acta arbitral en cap moment parli d'agressió; m'ho invento i ja està. Sobre el de Reus fa temps que tinc una teoria: a ningú li estranya que un jugador de la seva qualitat i polivalència no vagi mai convocat amb la selecció espanyola? Doncs això, que potser han decidit que ha arribat el moment de començar a fer-li-ho pagar.

Comentaris (1)12-05-2018 02:47:38

Cinema: "Lucky" i "Una mujer fantástica"; i futbol: Barça 2 - Madrid 2

Si t'agraden les pel·lícules en què no paren de passar coses, “Lucky” no és la teva pel·lícula. Ara bé: si t'agraden les pel·lícules en què aparentment no passa res però passa tot allò que és realment important, aleshores la gaudiràs com ningú. N'hi ha prou amb un desmai aparentment inexplicable perquè l'entranyable Lucky vegi trontollar la seva rutina. Com si fins aleshores no s'hagués adonat de com n'era, de gran, tots els espais i totes les situacions quotidianes assoleixen per ell una nova dimensió. S'ho mira tot amb uns altres ulls, els d'aquell que sent propera la mort i és incapaç de trobar un sentit a res, convençut que l'espera la foscor absoluta i la fi de tot. L'aparició com a actor de David Lynch permet fer una associació d'idees amb aquella “Una historia verdadera” on tampoc hi passava res però hi passava tot, malgrat que aquí la road movie és estrictament interior, en un viatge espiritual des de la visita als llocs de sempre. Però també permet donar pas als diàlegs més surrealistes al voltant d'una tortuga fugitiva, que esdevé metàfora de tots nosaltres: sempre amb la seva llosa al damunt, però capaç de viure molts anys precisament perquè s'ho agafa tot amb lentitud. Com aquest personatge certament afortunat encarnat per Harry Dean Stanton, el gran protagonista d'una altra obra de l'Amèrica profunda, la “París, Texas” de Wim Wenders. Veure'l acomiadar-se mirant a càmera, assumint amb un somriure el seu destí, i veure'l abandonar el pla fix lentament i amb discreció, adquireix una profunditat especial en saber que aquesta va ser l'última seqüència que va deixar l'actor, just abans de morir. Hi deu haver poques maneres tan bellíssimes i plenes de significat de deixar aquesta vida.

Però la consciència del no-res que ens espera en morir no ha de servir d'excusa per no lluitar amb totes les forces per viure el millor possible. I això és el que fa la protagonista de la notable pel·lícula xilena “Una mujer fantástica”. La mort, del seu amant, apareixerà en la vida d'aquesta dona certament extraordinària, i la vida normal que ha aconseguit construir-se al costat del seu amor s'ensorrarà i la deixarà a expenses dels prejudicis d'una societat que no tolera la seva (per dir-ho d'alguna manera, tot i que injusta) peculiaritat. La pel·lícula està narrada tan hàbilment que allò que marca decisivament la lluita de Marina Vidal gairebé podria passar desapercebut, com una anècdota (si més no fins que els insults esdevenen ja desbocats), en allò que en realitat és l'eterna lluita d'una dona per obrir-se pas enmig del masclisme imperant. Tot i així, la pel·lícula juga hàbilment amb les possibilitats gairebé oníriques de l'ambigüitat sexual (el mirall a l'entrecuix, la seqüència dels vestidors) per enriquir un treball que va més enllà de la denúncia social per fer una aposta estètica cuidada, moderna, a l'alçada de la història.

Potser l'aposta estètica no sigui precisament el que ens ha caracteritzat durant tota la temporada. Potser no hàgim fet el joc més brillant dels últims anys. Però ahir el Barça va demostrar que encara hi ha maneres i maneres de guanyar, de perdre, d'empatar i, en definitiva, d'anar pel món. Personatges com ara Bale, Ramos o Marcelo van demostrar ahir (el sevillà de manera reincident) que tenen un comportament que els fa indignes com a esportistes d'elit. D'acord que nosaltres tenim Piqué, Suárez o Alba, que no són precisament uns santets, però hi ha un abisme entre els valors que un equip transmet i els que transmet l'altre. La noblesa castigada (el pobre Roberto), contra la prepotència. La pilota, contra la picaresca. Artistes (potser en decadència, però artistes), contra busca-raons. Poca cosa se li pot retreure al Barça ahir: potser només la pèrdua de control després de l'1-1 (com a atenuant, val a dir que les poques vegades que el Madrid té ganes de jugar de veritat a futbol demostra que en sap un niu). Però l'orgull demostrat a la segona part és dels que no s'obliden. L'equip ens va fer ahir un regal rebaixant els fums madridistes, que tant de bo completin els amics d'Anfield. Com sempre, alguns tenen el poder. Però d'altres tenim la dignitat.

Comentaris (4)08-05-2018 00:30:29

Lectura: "L'escombra del sistema"

Es fa difícil valorar en tota la seva magnitud la grandesa d'una obra com “L'escombra del sistema”, de David Foster Wallace. Sobretot perquè un final enigmàtic i frustrant et deixa amb un regust agredolç. Per uns moments, hi ha la temptació de pensar que l'edifici no s'aguanta, que l'autor ha anat improvisant i que no ha sabut com acabar. Res més lluny, però, de la realitat, quan t'hi pares a pensar.

El primer capítol, sense anar més lluny, està estudiadíssim. Fins molt més endavant no sabrem quina relació té amb tota la resta de la trama, situada anys més tard, però serà vital. El personatge de Rick Vigorous (nom ben irònic per a un impotent), típic exemple de personalitat possessiva i anul·ladora de l'altre a causa de les seves inseguretats, teixirà una teranyina en què passat i present quedaran grotescament i simètricament enllaçats, fet que tancarà un cercle pervers.

Al centre de tot, un personatge fascinant: Lenore Beadsman. Impossible no enamorar-se'n. I això malgrat que (o precisament perquè) és un personatge que es defineix per la indefinició. Que es deixa arrossegar, que sent que la utilitza tothom però que no hi pot fer res. Tots ens hem sentit i ens sentim sovint com la Lenore. Només és que ella és intel·ligent, és dona i és atractiva. I això penalitza.

Wallace condueix el seu deliri hilarant, filosòfic i metaliterari amb mà ferma fins a un triple final: el clímax memorable en què Lenore no pot fer res més que quedar paralitzada per totes les pressions ambientals que ha de suportar. El de la cacatua, impagable, apuntant la decadència absoluta de la societat occidental. El de Rick Vigorous, abruptament inacabat, com la mateixa vida de Wallace. Per tancar la idea d'una possibilitat: Lenore com a simple personatge literari també dins la mateixa ficció. El joc de miralls, terrorífic, ens repta: què som nosaltres, també, en realitat?

Comentaris (4)04-05-2018 01:26:46

Futbol: Dépor 2 - Barça 4. Campions de lliga!

Després de viatjar amb els alumnes a Cantàbria, el títol de lliga del Barça m'agafa a Londres. Amb tants dies fora de casa, el diumenge en qüestió m'havia oblidat completament del partit (jo!), però fent un descans en un pub londinenc veig gent abduïda seguint l'Arsenal contra el Manchester United i, de cop, recordo que el futbol existeix. La tarda continua, i ens ho passem pipa fent ximpleries al terra de vidre del Tower Bridge i sopant magníficament (a quarts de set de la tarda!) a la riba del Tàmesi. Fins que després, passejant tranquil·lament al costat del riu, passem pel costat d'un altre pub i lligo caps: són tres quarts de vuit, però no falta una hora per al partit, perquè a la Corunya és una hora més tard! Entro al pub sense gaire convicció, però no m'ho puc creure: tenen el partit posat! Surto cofoi a donar la bona nova: el meu germà, la meva cunyada i la meva neboda em miren com a un marcià i fan cara de voler-me matar. Tan incapaç sóc de desconnectar del Barça per una vegada? Això no m'ho diuen, pobres, però sé que ho pensen. Ells prefereixen anar a descansar a l'hotel, on no tinc cap garantia que pugui trobar el partit en algun canal. Dubto. La meva dona, que és la persona amb més paciència del món, em mira resignada i diu que es queda amb mi a veure'l.

El pub té la música posada, i el partit no se'l mira absolutament ningú. Però m'és igual. No hi ha res com la sensació de poder veure el Barça lluny de casa. I més si, a sobre, pots guanyar una lliga. El Barça fa de les seves: s'avança 0-2 amb facilitat, amb un bon joc col·lectiu, però després es deixa empatar miserablement (una altra vegada). Començo a fer càlculs: si no m'he descomptat amb tants dies de dispersió, crec que amb l'empat en fem prou. Però al final Messi posa les coses a lloc i el Barça s'imposa 2-4. Deu haver-hi cert dilay, perquè la meva mare ens anuncia el resultat final des de Catalunya via whatsapp quan nosaltres tot just anem pel minut 88. No ve d'aquí. S'acaba el partit, també a la tele de Londres, i anem cap al metro feliços. A Londres, és clar, el món continua girant i a ningú li importa, però quan arribi a l'hotel em beuré de gust un combinat a la salut d'uns jugadors que, malgrat una ensopegada imperdonable que encara no em puc treure del cap, continuen tenint la capacitat de fer-me somriure a quilòmetres de distància. Fa just vint anys, un altre títol de lliga del Barça em va agafar fora de casa. Aquella vegada la ciutat era... Roma.

Comentaris (1)03-05-2018 01:29:15