login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

"The end of de f***ing world": quan tot és una m***a

Dediquem la tarda del Divendres Sant a una marató intensiva de la sèrie “The end of the f***ing world”. De fet, és com mirar una pel·lícula llarga, ja que és una sola temporada de vuit capítols de 20 minuts. Entra molt bé.

El primer episodi és la presentació dels personatges. Dos adolescents. Un noi nihilista que es considera un psicòpata i una noia rebel enfadada amb el món. Junts es convertiran en una mena de Bonnie i Clyde. Potser aquest còctel d'ingredients no sembli el més original del món, però la fórmula funciona. Els adolescents evolucionen davant nostre amb credibilitat, com els éssers fràgils i desorientats que en realitat són. A més, la sèrie disposa de notables encerts narratius marcats amb subtilesa: l'ús del format 4:3 en els flash-backs, o el fet que la veu en off del noi sigui en passat i la de la noia en present.

Potser una sèrie més allargada en el temps hauria permès aprofundir en subtrames molt interessants, en especial la relació entre les dues dones policia, però l'aposta pel format curt afavoreix l'absència de forats en un guió ben estructurat i que funciona com un rellotge (un exemple clar: la part central en què, per separat, els personatges es mostren més indefensos que mai).

En definitiva, un encertat retrat de la crisi adolescent, defugint tòpics, i que ofereix un final abrupte i ple de simbolisme. El fet que tot es precipiti el dia que el noi fa divuit anys enllaça amb el títol: la fi d'aquest fastigós món és l'entrada a l'edat adulta, per bé i per mal. I potser són dèries meves, però a mi el final m'ha fet pensar vagament en el de la mítica “Els quatre-cents cops”, de Truffaut.

Comentaris (1)31-03-2018 14:03:40

Cinema: "María Magdalena"

Trasbalsats per tots els esdeveniments que es precipiten al carrer, gairebé ens sentim culpables per anar al cinema. Però necessitem desconnectar, per pura higiene mental. És clar que, per molt que hi hagi la noble intenció d'honorar la Setmana Santa amb el visionat d'una pel·lícula bíblica des del nostre ateisme militant, anar a veure una història en què ja sabem que un bon home acabarà crucificat per les seves idees potser no és la millor manera d'oblidar-se del procés...

Més enllà d'això, la proposta de “María Magdalena” és potentíssima. Perquè fa una aposta decidida per focalitzar l'atenció en el personatge femení i per deixar Jesucrist en un relatiu segon pla (decisió de la qual només cal lamentar que es perd força protagonisme d'un dels Jesús més carismàtics que ha donat mai el cinema, aquesta bèstia interpretativa anomenada Joaquin Phoenix). La bellesa melancòlica, serena i alhora torturada, de Rooney Mara inunda la pantalla i ofereix una visió oportunament feminista; com si només les dones, portadores de vida i coneixedores del patiment que aquesta provoca, poguessin tenir una visió lúcida de les revolucions més profundes.

De manera absolutament intel·ligent, aquesta modesta però lúcida versió del Nou Testament renuncia a l'èpica i deixa els soldats romans pràcticament fora de camp, plantejament escènic que deixa entreveure que en les revolucions l'autèntic enemic és un mateix i que a vegades només la impaciència ens pot tornar traïdors (he dit ja que fins i tot això em recorda la nostra actualitat?). Seguim, doncs, els dictats de Maria de Magdala: esforcem-nos per entendre que la revolució és dins nostre, i que el món canviarà quan nosaltres canviem. L'Església catòlica va destruir el missatge de Maria Magdalena equiparant-la a una prostituta (el seu únic crim: seguir el profeta com un apòstol més, present fins i tot en el Sant Sopar, tot i la seva condició de dona), i des d'aleshores hem seguit els dictats esbiaixats de Pere i no la paraula del messies (jo no crec en Déu, però em plantejo seriosament que Jesús va existir, i que va ser un líder revolucionari de collons al qual no es va voler fer cas perquè parlava d'amor i no d'odi). Aquesta pel·lícula busca redimir-la, i amb ella a tots aquells que volem construir fugint de la rancúnia, malgrat tot el que ens han fet.

Comentaris (3)29-03-2018 01:32:08

Cinema: "Ready player one"

Com que de seguida es va veure que el ple de dijous no aniria enlloc, vam decidir aprofitar que teníem entrades gratuïtes per a la preestrena de “Ready player one” i ens en vam anar cap al cinema. Ja amb aquella ironia, per què negar-ho, de saber que parlava justament d'una realitat insofrible que feia que tothom busqués evadir-se per mitjà de la realitat virtual.

Però la pel·lícula no va ser el que ens esperàvem. Llegint la sinopsi, única informació que en teníem, semblava que seria una successió de viatges virtuals als anys 80. I no era ben bé això: Spielberg ens porta a un univers fantàstic en què, certament, la cultura pop dels 80 hi és ben present, però en què s'imposa la lògica dels videojocs. A partir d'aquí, el problema és nostre, que mai n'hem estat gaire fans i que paradoxalment ens avorrim com més acció de foc d'encenalls hi ha a la pantalla.

A banda d'això, hi ha moments en què la pel·lícula aconsegueix ser simplement distreta, però en general el producte és considerablement pueril. I m'assalta una qüestió: com es pot jugar la carta de la nostàlgia si qui més pot gaudir d'un producte així són els nens? Trobo la resposta: a qui en realitat va adreçada la pel·lícula és a tots aquells adults que encara ara gaudeixen com nens amb els videojocs. I, ep, que no els en culpo: s'acaba de tornar a comprovar que no cal esperar al 2047 per trobar-nos una realitat insuportable davant dels ulls i desitjar l'evasió amb forma d'ulleres de realitat virtual. Però com que, tal com ens recorda candorosament Spielberg, la realitat és l'única cosa real que tenim, deixarem estar les ulleres i encararem el que tenim al davant. Ens veiem als carrers.

Comentaris (9)24-03-2018 02:51:16

Anem guanyant

A mig matí d'un altre dia frenètic, un company de feina em pregunta què em sembla això de la renúncia de Jordi Sànchez i la candidatura de Turull a la presidència de la Generalitat. Se'l veu decebut, i se li nota que m'ho pregunta perquè necessita que l'animin. No m'hi he d'esforçar gaire: fa dies que torno a estar animat. Primer de tot, li dic que hi ha un contrast evident entre les coses que passen dins del país i les que passen a fora, que les primeres desanimen però que les segones engresquen, i que són més importants les segones que les primeres. A partir d'aquí, em deixo anar i elaboro tot de teories que el tranquil·litzen una mica i que fan que em plantegi si les he de convertir en un article. Dubto molt, perquè estan passant i passaran moltes coses (sobretot en les properes hores) i perquè he demostrat repetidament no ser precisament un geni de l'endevinació. Però m'hi arrisco perquè m'anirà bé per posar en ordre les meves pròpies idees i em pot estalviar analitzar el minut i resultat frenètic que s'acosta.

Perquè sí, ara mateix hi ha moltes incerteses. La CUP s'hi pot posar bé o no per investir Turull, després el poden inhabilitar o no, i divendres poden tornar-nos a angoixar amb l'empresonament injust i cruel, aquesta vegada massiu, de bona part de la cúpula del procés. Però cap d'aquestes coses canviarà res. Perquè ara el partit es juga fora de casa, hem sortit a l'atac i anem guanyant.

En efecte, en realitat tant és qui acabi presidint la Generalitat. Sigui qui sigui, presidirà un govern autonòmic i sota vigilància, cosa que en cap cas hem votat. Però no importa, perquè la República ha engegat motors a Europa i no pensa parar. Hem comès errors en tres dates clau (10 d'octubre, 27 d'octubre i 30 de gener), i això ens ha desballestat innegablement una temporada. A l'octubre ens havíem preparat per fer els 100 metres llisos i ens vam trobar que en realitat allò era una marató. Vam esprintar com bojos i a la teòrica meta ens vam trobar que allò tot just acabava de començar. Lògicament, això ens ha fet anar a remolc durant els següents quilòmetres, però, un cop hem pres consciència de l'autèntica realitat de la cursa i hem trobat el ritme adequat, ara sabem que no podem perdre. La raó és molt senzilla: en una cursa de fons, som imbatibles. Perquè la persistència és molt més tenaç des de la nostra il·lusió que des del seu ressentiment. Com que el trajecte serà llarg, segur que cometrem més errors, però és que Espanya no sumarà ni un sol encert. Perquè allò que aparentment la fa guanyar, allò que li és eficaç (la censura, la repressió i la prevaricació), la deslegitima a ulls de tothom. Cada cop hi ha més europeus (inclosos espanyols) que en prenen consciència.

Fa mal, perquè ens pensàvem que ja ho teníem i ara costa tenir paciència. Però cal prendre consciència que l'estratègia de gota malaia per despullar Espanya i mostrar-ne les misèries davant del món és lenta però efectiva. Segurament a l'octubre ens hauria costat mantenir la nostra posició a ulls del món i obtenir reconeixements internacionals, perquè l'opinió pública més aviat ens veia com una regió rica i egoista que volia deixar de compartir la seva riquesa amb les regions més pobres d'Espanya. Ara, però, el món va entenent de què fugíem en realitat, quina era la nostra autèntica lluita, i els suports augmenten. De manera que paciència i a esperar no fallar a la propera oportunitat, que potser serà més aviat del que ens pensem (només cal veure com diversos moviments confirmen ja a hores d'ara la importància, sembla que aquest cop ben intuïda per part meva, de l'obtenció de Barcelona per a la República en les properes municipals). El Girona va haver de conviure diverses vegades amb la frustració de veure's privat d'un ascens que ja donava per fet, però això li va servir per arribar a primera molt més fort i preparat. Doncs això.

Comentaris (3)22-03-2018 00:11:01

Teatre: "Frankenstein"; futbol: Barça 2 - Athletic 0; i cinema: "Toni Erdmann". L'escola no es toca!

Comencem per aquí: l'escola no es toca. Milers de persones vam desafiar aquest dissabte la pluja de Barcelona per cridar ben fort que n'estem tips que s'utilitzi com a arma política el més sagrat d'una societat: l'educació de les noves generacions. Va ser reconfortant ser-hi, per moltes raons. Durant l'espera de l'inici de la marxa, unes turistes alemanyes ens pregunten què estem fent. Els ho expliquem i ens miren estupefactes: què té Espanya contra el català?, es pregunten. No tenim resposta, perquè nosaltres fa dècades que ens ho preguntem. I això que no els parlem de les acusacions d'adoctrinament a professors, ni del significat dels llaços grocs que portem a la solapa... El millor crit sentit durant la manifestació: fer pensar no és adoctrinar. La gran tragèdia dels catalans és haver d'estar repetint constantment el que en un país normal serien obvietats. Al final del trajecte, els discursos. Extraordinària, la portaveu de l'alumnat, amb la seva proclama: la lluita educa. Magnífic, un cop més, Albano Dante Fachin, explicant la seva experiència de nouvingut l'any 1992, amb la seva reflexió sobre el fet que si la famosa casella del castellà hagués existit probablement ell l'hauria marcat, qui sap si per por o per mandra, i s'hauria perdut la riquesa de conèixer un nou idioma que la societat d'acollida li oferia. I també el seu reconeixement a la tasca docent (com vaig poder exclamar-li personalment en creuar-nos després de l'acte: “gràcies, Albano!”). I sorpresa final amb l'actuació de Valtònyc (abans també havia actuat el grup musical del qual és component Roger Español, l'home que va perdre un ull per l'impacte d'una pilota de goma l'1-O). L'endemà la mateixa Barcelona acollirà les paraules del demagog ex-primer ministre francès Manuel Valls, català d'origen: “el nacionalisme és la guerra.” No hi puc estar més d'acord: la Història demostra que no hi ha res pitjor que el nacionalisme centralista, imperialista, expansionista i supremacista. El seu, en definitiva.

Animats, com sempre que reforcem la nostra dignitat, ens adrecem al TNC (la manifestació ens hi ha deixat a cinc minuts a peu) per veure l'adaptació de “Frankenstein” que signa Guillem Morales i que protagonitzen Joel Joan i Àngel Llàcer. La gaudim de gust i refresquem totes les reflexions que porta implícites aquesta obra immortal, una de les cinc millors lectures que he fet mai a la meva vida: el conflicte entre creació i creador, la indiferència de la natura pel destí de les seves criatures, la sensació de desemparament i abandó com a motor de la revolta...

Fem nit a Barcelona, i l'endemà lamentem de tornada que no se'ns hagi acudit que era una ocasió propícia per haver anat al Camp Nou. La segona part de l'equip, però, ens fa pensar que hem fet bé: posats a fer la migdiada, millor a casa que a l'Estadi. Això sí: la primera part va ser superba. El títol de lliga s'acosta, i és gairebé insultant la manera com el Barça l'està assolint amb el fre de mà posat des de fa setmanes.

Finalment, acabem un cap de setmana reparador amb la marciana pel·lícula “Toni Erdmann”, que comença com un drama sobri i va desembocant en un deliri surrealista que no transita mai per camins narratius previsibles però que funciona com un rellotge com a mosaic del desconcert i l'alienació de l'individu capitalista contemporani.

PD1: La creu de Madrid. Una alumna m'explica que ahir va ser al Bernabéu per animar el Girona. Tot i trobar-se a la zona reservada per a l'afició visitant, li van confiscar una estelada (que no li van tornar) i la van obligar a tapar-se amb la jaqueta la samarreta del seu equip. Tot, molt normal.

PD2: La cara de Madrid. La plataforma Madrileños por el Derecho a Decidir organitza un acte de suport als presos polítics. ¡Muchas gracias, compañeros!

Comentaris (1)20-03-2018 01:31:17

Futbol: Barça 3 - Chelsea 0

I el setè dia, Déu va descansar. Doncs esperem que el setè dia no arribi mai. Perquè, un cop assimilat que el joc excels del Barça de Guardiola no tornarà, fa de molt mal empassar que algun dia també ens haurem de resignar a perdre la màgia de l'argentí. Ahir tres genialitats seves van enfonsar un Chelsea combatiu i valent, que va oferir una imatge molt més atractiva que a l'anada.

No sabrem mai, tot i que podem intuir-ho, com hauria estat el partit si Messi no s'hagués inventat el primer gol tot just començar. Tot i així, una dada rellevant: dos minuts de partit i el Chelsea només havia tocat dues vegades la pilota, una per enviar-la fora de banda i l'altra per intentar trencar una paret amb Dembélé que Suárez va acabar fent bona amb una assistència magistral. Per tant, tot apunta que ahir, tal com estava previst, tocava partit d'handbol: el Barça movent la pilota d'un costat a l'altre i el Chelsea, penjat del travesser esperant la seva oportunitat. Messi, però, ho va rebentar tot.

Perquè, a partir d'aquí, es va produir la sorpresa: quan segurament tothom esperava que el gol no canviaria els plans del Chelsea (al capdavall, un sol gol li continuava servint per, si més no, empatar l'eliminatòria), l'equip anglès va decidir fer un pas endavant. I de quina manera: segurament esperonats pel fet que el que realment canviava era que un segon gol podia fer-ho ja tot impossible, els de Conte es van estirar i es van mostrar al Camp Nou com un equip amb una qualitat terrible al davant (per noms ja se sabia, però fins llavors no els havia vingut de gust demostrar-ho). Possiblement ja llavors Valverde va començar a penedir-se de l'alineació valenta que havia posat al camp, i que a mi em va encantar i em va fer presagiar bones coses. El cas és que l'equip va serrar les dents i es va disposar a treure aigua mentre s'encomanava a Messi. I el millor jugador de la història va tornar a aparèixer amb una jugada descomunal que va habilitar Dembélé per fer el segon.

El Chelsea, però, no es va rendir, i va posar setge d'una manera encara més accentuada sobre la porteria de Ter Stegen. L'equip es defensava bé, però la dinàmica no va canviar (més aviat tot al contrari) després del descans i, malgrat el marge, era inevitable el patiment. A força de pensar que si ens en feien un patiríem, vam començar a patir sense que ens el fessin, a manera de patiment preventiu. Però Messi hi va tornar, va fer el tercer i la incertesa es va acabar. Valverde ja havia començat a fer els canvis que garantien un major reagrupament i control, i el Camp Nou va ser una festa. Qui vulgui pot lamentar que va faltar domini, però cal recordar que a Londres es va criticar la possessió estèril, i això sembla incompatible amb lamentar la verticalitat i la contundència a l'àrea. Mentrestant, i mentre continuem enderrocant el mur (potser a cops de cullereta de cafè, però enderrocant-lo per sempre al cap i a la fi) per moltes caceres de bruixes vergonyoses com la d'avui que organitzin, queda totalment prohibit cremar fotos de Messi. Ell és l'autèntic Rei.

PD: "El pitjor enemic del coneixement no és la ignorància, sinó la il·lusió del coneixement" (Stephen Hawking)

Comentaris (3)15-03-2018 23:11:44

Cinema: "Todo el dinero del mundo" i "Rastres de sàndal"; i futbol: Màlaga 0 - Barça 2

Dissabte tenim ganes d'anar al cinema, però hem de triar la pel·lícula per eliminació. Cap ens acaba de fer el pes, de manera que procurem triar la menys dolenta. Ens en sortim: “Todo el dinero del mundo” no passarà a la història, però entreté i no ofèn la intel·ligència. Grinyolen alguns aspectes capriciosos d'estructura i de disseny de personatges, però ofereix una reflexió lúcida: no són exactament els diners els que mouen el món, sinó el poder que donen. Sembla el mateix, però no ho és. Ridley Scott torna a mostrar-se solvent en l'elaboració de productes crispetaires competents: l'oblidarem al cap de no gaire, però la pel·lícula ens ha fet passar l'estona i sentir el plaer d'anar al cinema per anar-hi, de manera intranscendent.

Diumenge ens posem “Rastres de sàndal”. Una altra vegada res de l'altre món, però ben correcta i agradable. No m'agrada l'aposta per aquesta Barcelona tan de postal, ni algunes interpretacions entre limitades i sobreactuades, però sí una mirada femenina molt necessària per explicar amb la sensibilitat adequada aquesta història originada en una Índia atroçment patriarcal i classista. Perquè interessen més els sentiments que la política, i el resultat és un relat sensible sobre la identitat que també deixa el bon regust de les tardes intranscendents.

Abans hem vist el Barça, dissabte a la tarda. Un altre dia a l'oficina. El Barça actua com l'oficinista que sap que té poca feina i decideix no dosificar-la, sinó enllestir-la ràpid i poder-se distreure amb altres coses a l'ordinador. Entre Alba, Suárez, Dembélé i Coutinho liquiden aviat l'enfrontament, i una absurda expulsió a les files del rival ho posa tot encara més fàcil. La segona part, un suplici. Entre uns que no en saben i uns altres que no volen, els minuts passen sense pena ni glòria tot pensant en el Chelsea. I el plaer de veure un partit de futbol intranscendent.

PD: Dos nois denuncien haver estat agredits per una desena de salvatges a Barcelona per anar agafats de la mà i portar el llaç groc. Però suposo que això no deu pas ser delicte d'odi...

Comentaris (1)13-03-2018 00:45:40

Futbol: Barça 0 - Espanyol 0

Fer una aturada de l'activitat laboral a mitja tarda, posar la tele i gaudir d'un partit de futbol amb una cerveseta a la mà en un horari poc habitual entre setmana va acabar essent un premi en si mateix i l'únic al·licient real de la final de la supercopa de Catalunya disputada ahir a Lleida. Perquè, després d'un inici efervescent per part de tots dos equips (sobretot del Barça), de mica en mica la cosa es va anar diluint i fins i tot vaig fer algun cop de cap.

M'ho vaig prendre com el que era: una bona oportunitat per veure els no habituals i alguns valors del filial. Poques conclusions, més enllà que Dembélé es va mostrar molt elèctric però imprecís en les decisions finals o que fa la sensació que Mina està aprenent a combinar el rigor amb un sentit del xou que és aire fresc per a l'equip (si fins i tot és capaç de fer somriure Valverde!).

La segona part ja va ser de molt mal empassar, perquè després de la roda de canvis era impossible reconèixer l'equip i ja no coneixia la meitat dels jugadors. Es va jugar, lògicament, sense cap mena d'automatismes i amb una flexibilitat tàctica que fins a cert punt fins i tot és d'agrair, però l'avorriment es va imposar. Fins que van arribar els penals i van donar al Barça un trofeu que l'any que ve, si el Girona no empitjora molt, l'Espanyol ja no podrà defensar. L'única llàstima, la lesió de Denis, tot i que em temo que no entrava en cap travessa com a opció de recanvi d'Iniesta.

PD: A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. (Maria-Mercè Marçal)

Comentaris (1)09-03-2018 00:30:18

El llaç groc

Estic cansat, fastiguejat per les humiliacions a què ens veiem sotmesos cada dia i deprimit amb el tristíssim espectacle que ofereixen els nostres polítics. Tot plegat em fa venir ganes de callar, de deixar-ho córrer. Però no m'ho puc permetre. Perquè jo no porto sortint al carrer des del 2010 per defensar cap polític ni cap bandera, sinó per defensar la meva dignitat.

I ara l'última moda és la persecució implacable del llaç groc. A Guardiola li diu la federació anglesa que no el pot portar, i no es queden curts: gosen comparar-lo amb l'esvàstica. Ja se sap que els feixistes sempre veuen en els altres els seus propis defectes. Però avui ha estat el súmmum: en un acte al Círculo Ecuestre, i després de desitjar-li a la cara la presó, han gosat demanar al president del Parlament que es traiés el llaç groc perquè el seu càrrec l'obliga a representar tota la ciutadania.

Doncs ja n'hi ha prou, d'aquesta fal·làcia. El llaç groc no és un símbol partidista. No ho era el dia 21 de desembre, quan va ser perseguit amb l'excusa de la contesa electoral il·legítima, ni ho és ara. Perquè el llaç groc no és una estelada. No cal ser defensor de la República per portar-lo. Només cal ser persona.

Quatre persones (de fet més, si comptem titellaires i cantants de rap) es troben empresonades només per les seves idees. Ho poden disfressar com vulguin, però és així. El llaç groc simbolitza el desig que siguin alliberades, i aquest és un sentiment que pot ser compartit per qui pensa com els presoners però també per qui no. Poso un exemple clar: no suporto Inés Arrimadas, quan la sento parlar treu el pitjor de mi, però si per les seves idees fos empresonada no dubtaria igualment a posar-me el llaç groc per la seva llibertat. És la vella màxima: no estic gens d'acord amb les teves idees, però faria el que calgués perquè les poguessis defensar.

Conclusió: no és cert que el llaç groc sigui un símbol que separa. I, si és que separa, ho fa entre les persones decents i les que no ho són. Les males mirades (o altres agressions o intimidacions més greus que alguna gent ha rebut) que el llaç groc provoca només poden respondre a una cosa: com molt encertadament apuntava el periodista Antoni Bassas, el problema és que portant-lo els recordem la seva condició de carcellers.

Comentaris (3)06-03-2018 23:41:52

Cinema: "La última bandera"; i futbol: Barça 1 - Atlético 0

La pregunta està servida: com se m'acudeix anar a veure una pel·lícula nord-americana que porti el títol de “La última bandera”? Sens dubte, per l'esperança (una vegada més, infundada) que hi pugui haver una visió crítica del patriotisme, i més quan qui signa la direcció és algú de la solvència de Richard Linklater. I el cas és que durant el metratge la crítica s'apunta, però al final queda en res: glorificació absurda de la pàtria i la bandera, que fa esdevenir incoherent la resta del que s'ha intentat apuntar. Certament, hi ha una visió desenganyada de la guerra (ja sigui la del Vietnam o la de l'Iraq) i un qüestionament molt sa i que comparteixo del paper que juguen els polítics en les il·lusions col·lectives (què ens han d'explicar a nosaltres?). Però si al final el missatge és que el país és la repera i que amb uns altres governants seria un paradís que regalima llet i mel, aleshores el plantejament s'acosta perillosament al que veiem per aquestes contrades: el que compta per damunt de tota diferència ideològica és el bé sagrat de la pàtria. I no: el problema és que hi hagi nacions imperialistes que es creguin en el dret d'imposar els seus valors a la resta. I, pel que fa a la legitimació de matar o morir per una bandera... Personalment ja tinc ganes de treure les banderes del meu balcó i de deixar enrere himnes que canto amb el puny alçat només des de l'1 d'octubre. Perquè els vull només com a símbol de resistència. Perquè no vull els mateixos tics per a aquesta República acabada de néixer (ara mateix a la incubadora i amb mala salut, però nascuda al cap i a la fi). Perquè una nació normal, a diferència d'aquella que lluita per sobreviure, no té cap necessitat d'anar exhibint-se tot el dia. En fi, afortunadament la pel·lícula se salva mínimament per la lúcida reflexió sobre el pas del temps, autèntica marca de fàbrica de l'univers Linklater. Però el mal humor que em va deixar no me'l treu ningú.

Sort que diumenge el Barça va guanyar, tot i que això no vol dir que em deixés gaire bon cos. Sens dubte, ahir al final del partit era moment per estar content, ja que el resultat deixa la lliga (ara sí) pràcticament sentenciada. Però hi va haver coses que em van grinyolar. D'entrada, cal dir que no comparteixo algunes crítiques segons les quals el domini del Barça a la primera part va ser estèril perquè no va crear perill més enllà de l'enèsim golàs de falta de Messi. Més que res perquè no sé quant de perill hem estat capaços de crear a l'Atlético des que Simeone n'és l'entrenador. I perquè semblava evident que l'equip estava cuinant una victòria pacient i treballada. Reconec que a l'equip darrerament li falta desequilibri, però per mi la primera part va ser excel·lent (amb una sortida des del darrere estel·lar liderada per l'omnipresència de Rakitic). Per mi el problema arriba amb la lesió d'Iniesta i, més concretament, amb la decisió del recanvi. Perquè un entrenador valent, quan veu que està guanyant i que el rival haurà d'arriscar, posa un davanter a qui agradi jugar a l'espai (Dembélé, naturalment). Però, en comptes d'això, a Valverde li entra el vertigen i posa... André Gomes. Com a mínim va tenir l'encert de canviar Coutinho de banda, però no va ser suficient. A la segona part l'equip es va desfer com un terròs de sucre perquè l'Atlético va saber llegir que el Barça havia perdut la capacitat d'inquietar-lo i va fer un pas endavant. Resultat: l'equip, incapaç de sortir de la cova i l'enèsima demostració (aplicable en tot a la vida) que, com més intentes protegir-te, més càstig reps. Cal que Valverde canviï la mentalitat, perquè així la cosa no ens arriba per a la Champions. Tremolo només de pensar les opcions que escollirà per suplir les absències d'Iniesta i Coutinho contra el Chelsea. Ja m'imagino Gomes a l'esquerra i Paulinho a la dreta. I, mentrestant, Dembélé (i Denis) florint-se. I hi insisteixo: no és que em perdi l'estètica. És que si no ets valent, a la llarga no guanyes. Està demostrat.

PD: Com que no en teníem prou, d'emocions fortes, després del partit vam tornar a emocionar-nos i a vibrar amb la intel·ligentíssima adrenalina de “Train to Busan”. Se'n pot consultar el comentari a la crònica de Sitges 2016, escrita en aquest blog l'octubre d'aquell any.

Comentaris (1)06-03-2018 00:49:10

Futbol: Las Palmas 1 - Barça 1

Cinc mesos justos. De l'inoblidable 1 d'octubre i el partit que el Barça mai hauria hagut de jugar a l'1 de març d'un partit disputat contra el mateix equip en un vespre de barreja de sensacions, entre la recança per l'escenificació d'una aparent claudicació autonomista al Parlament i l'esperança per un missatge del President legítim que sembla voler confirmar l'aposta per les tres potes que ha de tenir la República: govern per fer front al 155, acció internacional a l'exili i mobilització ciutadana permanent. Un sí però no que manté el desconcert però també la il·lusió intacta.

I comença el partit amb un minut de silenci en homenatge a Quini, jugador que gairebé no recordo però que va marcar el barcelonisme del meu pare, sobretot quan va fer el gol de la victòria en una final de Recopa al Camp Nou en la seva primera visita al santuari barcelonista. Sentint-li-ho explicar, sempre he pensat que el meu pare, que ja simpatitzava amb els colors blaugrana (i els bètics) durant la seva infantesa a Andalusia, aquí es va convertir definitivament a la religió culer amb tota la seva passió. La qual em va ser llegada, de manera que Quini és bastant culpable dels meus sentiments futbolístics.

El partit en si, en principi una pel·lícula vista: el rival que pressiona amunt i el Barça, amb un Ter Stegen magistral superant línies amb les seves mil·limètriques passades i un Messi estel·lar creuant el camp de punta a punta per traslladar la pilota a zona de perill, que de mica en mica va inclinant el camp al seu favor. Messi marca (golàs de falta), i sembla que tornarà a ser un dia a l'oficina.

Però, tot just després del descans, un accident incomprensible (deixem-ho així) complica molt les coses. Valverde fa els canvis adequats (no crec que se li puguin retreure les rotacions inicials) i l'equip ho intenta amb paciència i fe, però no hi ha manera. La lliga s'estreny i el partit de diumenge esdevé encara més important.

En fi, que acabo el dia més aviat trist. Trist per un d'aquells dies aspres a la feina, trist per la incertesa política que (només de moment) ens nega un futur que ens hem guanyat, trist per la mort de Quini, trist pels insults que rebem a tot arreu (cal emetre crits ofensius contra Catalunya només perquè el Barça no llança la pilota a fora després de la lesió d'un rival?) i trist pel resultat de l'equip. Per anar-me'n a dormir una mica millor, intento recordar la lliçó de la magistral pel·lícula de Pixar “Del revés”: la tristesa d'avui pot ser l'alegria de demà.

Comentaris (6)02-03-2018 01:08:14