Al marge evident que mentre uns intenten posar arguments els altres hi posen només insults i amenaces, hi ha una altra diferència important que he detectat entre els independentistes i els unionistes. I aquesta diferència no és altra que l'autocrítica.
L'autocrítica permet, en primer lloc, el sa costum de poder riure's d'un mateix. Per això "Polònia" pot existir aquí però no a Madrid. Però, sobretot, l'autocrítica permet avançar: mentre Mourinho es queixava, Guardiola treballava; el balanç d'èxits entre l'un i l'altre en els Barça-Madrid ho diu tot.
Doncs bé, l'independentisme fa sovint autocrítica. M'hi ha fet pensar el fet que avui el diari "Ara" i molts companys de feina qüestionéssim la conveniència de la fórmula que va fer servir Carme Forcadell per tancar el seu discurs. Perquè si Forcadell vol actuar com a presidenta de tots els diputats (que estic segur que ho farà) ha de ser conscient que l'apel·lació a la república catalana n'excloïa uns quants. D'acord que quan la república catalana sigui una realitat es construirà pensant en tothom, però ara mateix encara no som un estat independent i hem de ser conscients que hi ha representants del poble que treballen legítimament per oposar-s'hi.
Un altre exemple d'autocrítica es va generar amb la relliscada d'Alfred Bosch en l'episodi de les banderes. Els independentistes vam ser els primers que li vam retreure un gest inoportú, imprudent i innecessari. A l'altra banda, però, res de res: mentre Bosch demanava perdó, Alberto Fernández Díaz (l'altre protagonista d'aquests fets ridículs) treia pit i se n'enorgullia.
Aquí és on vull anar a parar. Tot i que Forcadell ha estat blasmada indignament abans de començar, i que això als independentistes ens revolta, som els primers de mirar-la amb lupa. A l'altre costat, ningú piula a propòsit del menyspreu de molts diputats ahir mateix a l'himne de Catalunya, que representa TOTS els catalans (en expressió que a ells els encanta d'utilitzar). I, parlant de Forcadell, el fet que la meitat dels diputats de Catalunya Sí Que Es Pot la votessin com a presidenta del Parlament comença a desmuntar el fals mite sobre la derrota en vots de l'independentisme. No veig, però, ningú que demani disculpes per haver fet una lectura tan barroera del resultat de les eleccions. És clar que és difícil esperar autocrítica de gent que no argumenta sinó que manipula conscientment la realitat. Conclusió: amb l'autocrítica s'avança, i a l'altra banda ni n'hi ha ni se n'espera. Per tant, bones i esperançadores notícies.
Ara que, ben mirat, m'adono que m'ha sortit un article molt tendenciós i sectari. Que he dividit la societat en bàndols i només he sabut trobar virtuts en el meu. Que no tot és blanc o negre... Uf! Ja és ben cansat, això de l'autocrítica!
