login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Campions en compromís

Normalment, m'agrada escriure aquests articles en fred, un cop han passat algunes hores, generalment almenys un dia, d'allò que m'ha fet sentir una pel·lícula, un llibre o un partit determinats. Però avui no em puc estar d'escriure amb els sentiments encara a flor de pell després d'haver presenciat una increible, meravellosa semifinal de l'Eurolliga de bàsquet.

Sempre m'ha interessat el valor de les competicions esportives com a metàfora de la vida. Fixem-nos-hi bé: en una competició esportiva generalment hi ha molts participants, i només un (un i prou!) aconseguirà alçar-se amb la victòria. No és difícil concloure, doncs, que lògicament és molt més probable perdre que guanyar. Com a la vida mateixa. I, com a la vida mateixa, només hi ha una manera de gestionar-ho: gaudir amb seny, prudència i humilitat dels èxits; i ser exigents i evitar l'autoindulgència en les decepcions, com a única manera d'aprendre'n i millorar.

Avui el Barça de bàsquet tenia un partit complicadíssim contra el Madrid. Un partit en el qual es jugava mitja temporada, després d'un any competint a Europa a un nivell altíssim i de fer-se mereixedor amb escreix de l'èxit final. Però hi arribava absolutament minvat per les baixes, i amb la majoria de jugadors disponibles molt minvats físicament. Era molt fàcil lamentar-se'n, deixar-se anar i dir que així era impossible competir contra un rival de la qualitat dels madridistes. Però el missatge en tot moment va ser clar: res de rendir-se, sortir a competir i a intentar-ho fins a l'últim alè.

Avui aquest equip meravellós, al qual reconec que no he seguit durant la temporada com es mereixeria, ha demostrat que aquest discurs no era retòrica buida, i que el compromís era total. M'he emocionat durant el partit veient l'entrega d'aquests homes, i crec que trigarà a esborrar-se'm el record de tot el que he presenciat avui. I no em sap greu: serà un record dolorós, però alhora preciós. El Barça de bàsquet ha perdut avui, sí. Ha perdut l'Eurolliga, l'objectiu pel qual ha lluitat tota la temporada. Però ha guanyat una cosa molt més valuosa: l'admiració, el respecte i l'estima de molts aficionats que avui ens sentim més orgullosos del que ens hem sentit a vegades en la victòria.

Aquestes últimes setmanes hem copsat en l'equip de futbol algunes actituds, diguem-ne, com a mínim qüestionables. I, per més inri, per part d'alguns dels capitans de la plantilla (només un, un català d'origen manxec, ha estat a l'alçada de les circumstàncies, donant la cara en nom de l'equip sempre que les coses no han sortit bé). Un defensa central, sense consultar-ho prèviament al club, va decidir operar-se a mitja temporada d'unes molèsties que en principi tenien espera tot i saber que hi havia un dèficit important de jugadors en la seva posició (les seves raons devia tenir, però si aquest estiu el veig recuperat per jugar amb Espanya la costellada de la copa Confederacions m'emprenyaré, i molt) i, no content amb això, va desaparèixer d'escena i no va complir la seva funció de capità donant la cara per l'equip en els moments d'adversitat. Un migcampista de Terrassa ha arribat fos al tram decisiu de la temporada perquè va decidir no faltar a compromisos vitals per a la selecció espanyola en comptes de reservar-se per al club que el paga (al França-Espanya tenia possibilitat d'elecció, ja que va jugar mig lesionat). I, el pitjor de tot, el porter titular va desestabilitzar l'equip a mitja temporada anunciant que no renovava, i ara resulta que es nega a jugar si té molèsties perquè no vol perjudicar el seu futur en un altre club.

Contrastem això amb el que ens ha ofert l'equip de bàsquet. Fa uns dies, Pete Mickeal feia una roda de premsa que l'honora, en el mal tràngol de salut que està travessant. Una roda de premsa que va fer que la secció fos més forta, i que la va acabar de cohesionar encara més. Mickeal va dir que no sabia si podria tornar a jugar a bàsquet, però que si ho aconseguia només jugaria en un equip, el Barça, per la grandesa i la qualitat humana de la seva gent. Que no havia conegut una afició igual, uns companys iguals, uns tècnics iguals, uns dirigents iguals, i que restaria sempre més agraït al club, pel suport que havia rebut, perquè la grandesa d'aquest club eren les PERSONES (deixeu-me remarcar aquesta paraula en l'amplitud del seu significat) que el formaven. Després del partit d'avui, he entès a què es referia Mickeal: DJ Wallace jugant amb tot un braç malmès i un dit trencat, Tomic jugant-ho pràcticament tot i excel·lint fins a l'extenuació... i, sobretot, Jawai, que ha posat en risc la seva carrera jugant tres minuts amb els lligaments del peu trencats perquè el seu company tingués uns minuts de descans.

Amb tot això, el Barça no només ha sobreviscut durant 33 minuts, sinó que ha tingut el totpoderós Real Madrid de l'irritant Rudy Fernández contra les cordes. Llavors, la fatiga mental i física pel sobreesforç realitzat ha passat una evident factura, i el somni s'ha acabat. Però el més admirable de tot és que, un cop acabat el partit, els jugadors no han posat ni una sola excusa, han felicitat el rival i han fet una dura autocrítica. Tots coincidien que el partit s'havia perdut per errors propis. Ni una paraula sobre les lesions, les molèsties, el cansament... Se sentien malament perquè havien fallat. Considero que són injustos amb ells mateixos: al meu entendre, les errades han arribat precisament producte del cansament. Però és destacable, i una lliçó per a una societat instal·lada en la cultura de la queixa, aquesta capacitat de no culpar els elements externs de la derrota, aquesta capacitat de preguntar-se què no s'ha fet bé, què haurien pogut fer ells per evitar la derrota. Han assumit la seva responsabilitat, quan ho tenien molt fàcil per escudar-se en les circumstàncies. Quina lliçó de vida: tan fàcil com és quan una cosa no ens surt bé culpar els altres o qualsevol element extern a nosaltres, quan és evident que l'única manera de fer que les coses et millorin és buscar dins teu què pots fer tu per millorar.

Acabo amb una petició: que el president del Barça compensi la seva vergonyosa absència en el partit d'avui atorgant a aquests jugadors el reconeixement que es mereixen pel seu compromís i la seva qualitat humana, convidant-los a participar en la festa per la consecució de la lliga de l'equip de futbol. Noblesa, dignitat i justícia hi obliguen.

Comentaris (3)11-05-2013 02:03:23

davidcuencadavidcuenca blog, 13-05-2013 23:38:36

Nou article

Xevi, 15-05-2013 12:42:33

Completament d'acord.
Encara sort que el Madrid va perdre la final. Haig de reconèixer que al final del primer quart vaig tancar la tele i no vaig tornar a connectar amb el partit fins al darrer quart, avisat per en Buxeda. Em sembla que tots vam menysprear l'Olimpiakos: que si l'any passat va ser un miracle, etc, etc. Dos miracles seguits són impossibles. Són un gran equip de bàsquet.

davidcuencadavidcuenca blog, 15-05-2013 23:29:00

Sí, Xevi. Jo també vaig estar a punt de tancar a la tele, però vaig tenir una mica més de paciència: vaig decidir que aguantaria fins a la mitja part, a veure què passava. I a partir d'aquí, vaig començar a xalar... L'Olimpiakos, com bé dius, és un gran equip. Jo no hi entenc prou de bàsquet per analitzar-los en profunditat, però veig un equip molt fort físicament i mentalment, en què tots els jugadors són molt solidaris i s'ajuden. No em desagrada que un equip amb aquests valors guanyi la competició, si no ho pot ser el nostre.
Per cert, seguint la meva línia de com gestionar les victòries i les derrotes, a Madrid com sempre ens mostren una altra concepció de les coses, amb un Rudy de gestualitat prepotent quan tenien el partit de cara i amb una premsa que s'escuda en la suposada permissivat arbitral cap a la pretesa duresa dels grecs (jo en diria intensitat) en la derrota.
Ah! I acceptaria de bon grat l'aparició en el meu últim article una felicitació teva pel nostre campionat de lliga de futbol!
:-)

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: