Hores abans que el Barça complís el tràmit en la copa del preparao (cada cop més convençut que l'última que jugarà), l'admirat Adrià Carrasco desafiava el ministre Borrell en un acte a Bèlgica tot escopint-li (ara sí) a la cara la veritat: es commemoren quaranta anys d'una constitució que va ser i és una puta farsa. És l'exemple més clar que s'ha acabat el bròquil: hem dit prou, que fins aquí. No pensem callar més, no pensem suplicar més, no pensem defensar-nos més: passem a l'atac. Definitiu. Enterrem la revolució dels somriures i la confiança en el nostre govern, que envia mossos a atonyinar-nos a Girona o a Terrassa mentre expulsem els feixistes de les nostres places i carrers. Fa un any vam passar per sobre de l'estat, i ens hem adonat que caldrà fer-ho també per sobre del nostre govern i la nostra policia. De les nostres pors. En l'aniversari de l'1-O va haver-hi un primer avís que no va tenir continuïtat, però aquesta última setmana ha quedat marcada (vaga de fam, VOX, anunci de consell de ministres a Barcelona) com la que estableix el límit de la nostra paciència.
És clar que no agrada veure determinades coses, però quan fins i tot fer un acudit és un delicte passa que la gent perd la por perquè sap que és no fent res que està perduda. I que no ens donin lliçons si no deixem parlar segons qui a segons on (vegi's també el Liceu). Si algú t'envia a la presó per pensar diferent, si parla només per atiar l'odi i si es passeja en un autobús vergonyós exhibint botins de guerra només queda una opció: deixar-lo sense veu. Fer-li saber que aquí no.
El clima s'ha tornat irrespirable. Preocupant. Potser ja tenen la fractura que volien. Però si callem ara, un altre cop els que sempre hem hagut de callar pel bé d'una suposada convivència en què tot va bé mentre s'ho maneguin els de sempre, els donarem la raó. S'ha acabat acceptar la lògica del maltractador. Demostrem-los que som molts més i que això no té aturador. Benvinguts al canvi de fase.