Llevar-te un dissabte mentre et comuniquen una notícia esgarrifosa, arribar-te fins al lloc on treballes entre setmana, acompanyar juntament amb la teva dona i altres companys una vintena d'alumnes fins a Barcelona, veure amb elles (el femení és de justícia: només dos nois) tres exposicions d'art al Caixafòrum, improvisar una visita a l'exposició de Jaume Plensa al Macba, observar meravellat com una alumna dialoga sobre el sentit de les obres amb l'escultor en persona i hi està a l'altura gràcies als coneixements que li ha transmès el seu professor de filosofia, assistir a una obra de teatre al TNC (l'exquisida “Alba (o el jardí de les delícies)”) i observar a la sortida com el seu cervell adolescent barrina sobre tot el que han vist i sentit, anar-te'n a dormir orgullós i satisfet.
Llevar-te el diumenge, dedicar el dia a la família, veure com el Girona planta cara a l'Atlético i li impedeix sumar dos punts, veure com el Barça guanya (amb més pena que glòria, però guanya), posar-te un capítol de la teva sèrie i trobar-lo espectacular, relaxar-te amb el disc amb què t'has solidaritzat amb la Marató de TV3 (i estalviar-te així no saber fins l'endemà els lamentables resultats electorals que arriben d'Andalusia), emocionar-te amb la versió en aranès del “Viatge a Ítaca” de Lluís Llach.
Venir-te amb la cançó, amb més força que mai, el pensament del qual no t'has pogut desempallegar del tot malgrat totes les coses boniques del cap de setmana, la notícia amb què et vas despertar dissabte: la decisió de dos homes extraordinaris (quatre ja, en el moment d'escriure aquestes línies) de fer una vaga de fam per denunciar la seva situació. Sentir-te per uns instants desolat, no mereixedor de la felicitat que t'ha acompanyat aquests dos dies. Entendre de seguida que no és això, que la lluita d'aquestes persones extraordinàries és precisament per la nostra plena felicitat com a persones plenament lliures. Recordar que la seva, i la nostra, no és una lluita per cap bandera, sinó per la dignitat de tothom. Arribar a la conclusió que, paral·lelament a la lluita, és aquesta dignitat la que fa que tingui sentit llevar-te cada dia, arribar-te fins al lloc on treballes, acompanyar un centenar llarg d'alumnes en el seu viatge que tot just comença. Treballar per la dignitat de les generacions futures.