login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "La última bandera"; i futbol: Barça 1 - Atlético 0

La pregunta està servida: com se m'acudeix anar a veure una pel·lícula nord-americana que porti el títol de “La última bandera”? Sens dubte, per l'esperança (una vegada més, infundada) que hi pugui haver una visió crítica del patriotisme, i més quan qui signa la direcció és algú de la solvència de Richard Linklater. I el cas és que durant el metratge la crítica s'apunta, però al final queda en res: glorificació absurda de la pàtria i la bandera, que fa esdevenir incoherent la resta del que s'ha intentat apuntar. Certament, hi ha una visió desenganyada de la guerra (ja sigui la del Vietnam o la de l'Iraq) i un qüestionament molt sa i que comparteixo del paper que juguen els polítics en les il·lusions col·lectives (què ens han d'explicar a nosaltres?). Però si al final el missatge és que el país és la repera i que amb uns altres governants seria un paradís que regalima llet i mel, aleshores el plantejament s'acosta perillosament al que veiem per aquestes contrades: el que compta per damunt de tota diferència ideològica és el bé sagrat de la pàtria. I no: el problema és que hi hagi nacions imperialistes que es creguin en el dret d'imposar els seus valors a la resta. I, pel que fa a la legitimació de matar o morir per una bandera... Personalment ja tinc ganes de treure les banderes del meu balcó i de deixar enrere himnes que canto amb el puny alçat només des de l'1 d'octubre. Perquè els vull només com a símbol de resistència. Perquè no vull els mateixos tics per a aquesta República acabada de néixer (ara mateix a la incubadora i amb mala salut, però nascuda al cap i a la fi). Perquè una nació normal, a diferència d'aquella que lluita per sobreviure, no té cap necessitat d'anar exhibint-se tot el dia. En fi, afortunadament la pel·lícula se salva mínimament per la lúcida reflexió sobre el pas del temps, autèntica marca de fàbrica de l'univers Linklater. Però el mal humor que em va deixar no me'l treu ningú.

Sort que diumenge el Barça va guanyar, tot i que això no vol dir que em deixés gaire bon cos. Sens dubte, ahir al final del partit era moment per estar content, ja que el resultat deixa la lliga (ara sí) pràcticament sentenciada. Però hi va haver coses que em van grinyolar. D'entrada, cal dir que no comparteixo algunes crítiques segons les quals el domini del Barça a la primera part va ser estèril perquè no va crear perill més enllà de l'enèsim golàs de falta de Messi. Més que res perquè no sé quant de perill hem estat capaços de crear a l'Atlético des que Simeone n'és l'entrenador. I perquè semblava evident que l'equip estava cuinant una victòria pacient i treballada. Reconec que a l'equip darrerament li falta desequilibri, però per mi la primera part va ser excel·lent (amb una sortida des del darrere estel·lar liderada per l'omnipresència de Rakitic). Per mi el problema arriba amb la lesió d'Iniesta i, més concretament, amb la decisió del recanvi. Perquè un entrenador valent, quan veu que està guanyant i que el rival haurà d'arriscar, posa un davanter a qui agradi jugar a l'espai (Dembélé, naturalment). Però, en comptes d'això, a Valverde li entra el vertigen i posa... André Gomes. Com a mínim va tenir l'encert de canviar Coutinho de banda, però no va ser suficient. A la segona part l'equip es va desfer com un terròs de sucre perquè l'Atlético va saber llegir que el Barça havia perdut la capacitat d'inquietar-lo i va fer un pas endavant. Resultat: l'equip, incapaç de sortir de la cova i l'enèsima demostració (aplicable en tot a la vida) que, com més intentes protegir-te, més càstig reps. Cal que Valverde canviï la mentalitat, perquè així la cosa no ens arriba per a la Champions. Tremolo només de pensar les opcions que escollirà per suplir les absències d'Iniesta i Coutinho contra el Chelsea. Ja m'imagino Gomes a l'esquerra i Paulinho a la dreta. I, mentrestant, Dembélé (i Denis) florint-se. I hi insisteixo: no és que em perdi l'estètica. És que si no ets valent, a la llarga no guanyes. Està demostrat.

PD: Com que no en teníem prou, d'emocions fortes, després del partit vam tornar a emocionar-nos i a vibrar amb la intel·ligentíssima adrenalina de “Train to Busan”. Se'n pot consultar el comentari a la crònica de Sitges 2016, escrita en aquest blog l'octubre d'aquell any.

Comentaris (1)06-03-2018 00:49:10

davidcuencadavidcuenca blog, 06-03-2018 23:23:06

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: