En una crítica molt divertida d'una de les sorpreses agradables de l'any, "Fuerza mayor", vaig llegir que si la pel·lícula hagués estat feta per llatins, la dona hauria clavat un parell de mastegots amb la bossa de mà a l'home per imbècil i impresentable, i s'haurien acabat les ximpleries. Però que, és clar, com que la pel·lícula era nòrdica, preferien primer callar i després parlar i parlar fins que la situació s'anava enverinant.
Paròdies a banda, i malgrat que no m'agrada partir d'estereotips nacionals, podríem dir que aquesta "45 años", que també explora una situació puntual que esquerda els puntals d'una relació, peca en aquest cas de ser tan rotundament brittish. Aquí qui mana és la proverbial flegma: els protagonistes discuteixen sense arribar a dir-se res, tot a mitges tintes. I no és que no m'agradin les pel·lícules en què els silencis diuen més que les paraules, però tampoc cal submergir l'espectador en un tedi que no acaba de portar enlloc i que fa la pel·lícula especialment poc recomanable per a l'hora de la migdiada. Ja s'entén la gelosia retroactiva, ja s'entén el simbolisme del cadàver conservat jove, ja s'entenen l'anhel de recuperació d'allò que es va perdre i la sensació d'estafa de qui veu que el pilar de la seva existència l'ha utilitzat de segon plat... I segur que se m'escapen coses. M'agrada el final, amb la mirada perduda de la protagonista després d'una cerimònia i un discurs que sap buits, però la pel·lícula m'ha deixat decebut, fred... i adormit.