login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Abracadabra"

Al final de l'excel·lent pel·lícula “Barrio”, un dels nens protagonistes mirava al cel i només hi veia els blocs de ciment de l'extraradi de Madrid. I, sentint-se engabiat, prenia la decisió terrible que prenia. El film de Fernando León de Aranoa tenia la virtut de transcendir el cinema social a partir de la metàfora constant, però apostava clarament pel realisme.

El començament de la deliciosament extravagant “Abracadabra” connecta mentalment l'espectador (o, almenys, un servidor) amb aquella cinta. Des del primer moment, Pablo Berger ens presenta uns personatges atrapats en un barri desolador de l'extraradi de Madrid en què l'esperança no pot obrir-se pas entre el formigó. Però aquesta vegada l'enfocament no té res de realista, ja que de seguida el costumisme passa a conviure amb una comèdia fantàstica delirant on tot és possible. Certament, la pel·lícula és hipnòtica (enlluernadora, l'escena del ball de nit), imprevisible, absolutament marciana (brutal, l'aparició en escena de Julián Villagrán). La trama camina conscientment tota l'estona sobre la corda fluixa, en un exercici de risc en què la frontera entre allò que és genial i allò que és ridícul és molt prima, però pràcticament sempre s'imposa la primera opció. Potser en algun moment es passa de frenada (el mal gust de l'escena de l'hospital em sembla innecessari, i no em tinc pas per un moralista: simplement trenca el to), i el guió és víctima de petites incoherències internes (o, almenys, a mi m'ho sembla), però en general aquesta aposta arriscada fa diana: m'encanta que un director gosi parlar de temes seriosos amb sentit de l'humor i consciència artística, i la pel·lícula assoleix moments d'autèntica poesia, en especial en un final que demostra que, més enllà d'un “Te doy mis ojos”, hi ha moltes maneres de transmetre feminisme del bo.

Capítol a banda mereixen els dos actors protagonistes, Maribel Verdú (una de les meves debilitats de sempre) i Antonio de la Torre. La pel·lícula funciona perquè ells se la creuen, i és gràcies a això que l'espectador també. En definitiva, Pablo Berger és dels meus: denunciem la realitat, però convertim-ho en art.

Comentaris (1)24-08-2017 13:39:46

davidcuencadavidcuenca blog, 28-08-2017 09:43:10

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: