Fa pocs anys es van posar molt de moda les pel·lícules sobre el món de la màgia: "El truco final", "El ilusionista", "Luces rojas"... tenien en comú una idea: parlar de jocs de mans fent que la mateixa pel·lícula ho acabés sent, de manera que conduís l'espectador a un final inesperat i sorprenent. És a dir, que el receptor de la pel·lícula també fos enredat pel gran truc de prestidigitació que seria la trama. La idea no és dolenta del tot: presentar el cinema com una gran capsa màgica on tot és possible, i on l'espectador gaudeix sent enganyat. "Ahora me ves" pertany clarament a aquesta onada, i hi ha una cosa que cal reconèixer-li: ensenya les seves cartes (i mai més ben dit) des del primer fotograma. Des del principi t'adverteixen que no et refiïs de tot el que veus, i que mentre estiguis atent a allò que sembla que ha de cridar la teva atenció se t'escaparan detalls que t'impediran veure el truc. Aquestes són les regles del joc, i cal acceptar-les per gaudir de l'espectacle. Perquè això és el que és "Ahora me ves": pur espectacle, tan entretingut com oblidable. En general dosifica bé l'acció, i fins i tot la inevitable i rutinària persecució de cotxes acaba amagant la seva sorpresa. El que passa és que el muntatge a vegades mareja i et fa desconnectar (però això també ho fan els mags per tenir impunitat, no?) I el final... doncs no pot ser més trampós. Però, és clar, al capdavall tant com ho puguin ser els millors trucs de màgia, no?
La màgia també és omnipresent a la hipnòtica "La tempesta", de Shakespeare. Però no pas la prestidigitació, sinó una màgia sobrenatural, inexplicable, metafòrica. La màgia de l'existència, en definitiva. Té raó Salvador Oliva en el seu pròleg: no trobarem en el protagonista Pròsper cap discurs a l'estil de Hamlet o Macbeth, d'aquells que ens emocionen perquè condensen en un sol paràgraf tota la complexitat humana. Aquí són el mateix Pròsper i la seva peripècia els que semblen condensar-la. Podrem interpretar de moltes maneres diferents la trama, però Shakespeare ja ens haurà embruixat amb l'aparador de grandeses i misèries de la nostra vida i dels nostres desitjos. Aquí la màgia no ocupa un paper puntual, com a les dues tragèdies abans esmentades, sinó que tot esta al servei de recordar-nos que som efímers, que som fets de la mateixa matèria dels somnis.