David Cuenca Ros
per en 23 Juliol 2014
625 Vistes

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ INFORMACIONS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA.

L'altre dia comentava, a propòsit d'"Ocho apellidos vascos", que les pel·lícules amb vocació comercial no sempre són necessàriament dolentes (tot i que aquella sí que ho era força). I així ho demostra aquesta extraordinària "El amanecer del planeta de los simios", que previsiblement serà una de les pel·lícules més vistes d'aquest estiu i que ens ofereix una lliçó de bon cinema. Amb els referents i les informacions prèvies de què disposava, m'hi he acostat aquesta tarda amb almenys tres expectatives, que s'han complert amb escreix.

Primer punt. La capacitat narrativa de connectar els diferents capítols de la història. En un primer moment em feia por anar a veure aquesta pel·lícula, perquè el bon regust que m'havia deixat l'entrega anterior, "El origen del planeta de los simios", era molt alt. Aquí, Matt Reeves, el nou responsable de la direcció, tenia un repte encara molt més difícil: escriure la seqüela de la preqüela. En altres paraules, si "El origen..." especulava magistralment sobre el germen del que el clàssic protagonitzat per Charlton Heston el 1968 ens narrava, Reeves tenia el repte de donar continuïtat a aquesta idea, de fer de pont definitiu entre l'origen i el que acabaria passant. El risc de no estar a l'alçada era molt alt, però Reeves l'evita magníficament fent una aposta clara per basar-se en la pel·lícula protagonitzada per James Franco més que no pas en el clàssic original. Així, malgrat fer-hi subtils referències, com les gàbies per a humans, el cert és que la pel·lícula no acaba d'enllaçar amb l'arribada dels astronautes, ni tan sols amb la ciutat de Nova York, i roman a San Francisco. I gairebé resulta d'agrair no explicar-ho tot i deixar que l'espectador intueixi la resta. L'única pega, és clar, és el risc que algú caigui en la temptació de continuar quan el cert és que el cercle ja es pot donar per perfectament tancat.

Segon punt. Si "El origen..." va basar el seu plantejament en els límits de la ciència, aquí Reeves decideix basar-se en una anàlisi del funcionament dels conflictes entre comunitats. Com apunta lúcidament el crític Àngel Quintana a El Punt Avui, "El amanecer..." reflexiona sobre el fet que els conflictes no esdevenen inevitables per les diferències irreconciliables entre els dos bàndols, sinó per les tensions internes que a cada bàndol sorgeixen entre els partidaris de la pau i els partidaris de la guerra. En el personatge de Koba, mà dreta del líder dels simis, podem detectar els tics d'organitzacions totalitàries que manipulen el seu poble per portar-lo al conflicte. (En aquest sentit, gairebé sembla que Reeves aprofiti que el líder simi fos batejat a la pel·lícula anterior com a Cèsar, amb la traïció de Koba amb el seu assassinat i la posterior manipulació de la comunitat.) Algunes de les frases que sorgeixen del conflicte interior entre Koba i Cèsar, líder dels simis, poden semblar idees simples, però són molt necessàries per entendre conflictes actuals tan sagnants com per exemple el del Pròxim Orient. Així, Koba acusa Cèsar d'estimar més els humans que els simis perquè els ajuda, quan en realitat Cèsar ho fa per viure en pau i estalviar patiments al seu poble (us sona la idea que qui busca acords amb l'adversari és un mal compatriota?) I quan, a l'enfrontament final, Koba torna a acusar-lo del mateix, Cèsar li retreu que ell ha matat simis i que no és cert que lluiti per ells sinó que ho fa només per ell mateix (cosa que fan, que ningú ho dubti, les organitzacions terroristes, del bàndol que siguin). Cèsar aprèn amb la traïció de Koba que els dolents no sempre són els de l'altre bàndol. I es podria afegir en aquesta tesi de Reeves la importància del desconeixement de l'altre, fet que provoca por i permet la manipulació de les masses en favor de la guerra.

Tercer punt. Per mitjà d'aquesta reflexió sociopolítica, la pel·lícula també explora les grandeses i misèries que ens fan humans. Els simis han aconseguit, després d'obtenir el coneixement dels humans, construir una llar acollidora i fer-se millors. Però aquesta moneda té el seu revers, perquè ja se sap que la ment humana és capaç del millor i del pitjor. Cèsar, dels humans, ha après a estimar. Koba, en canvi, només a odiar. Aquesta dicotomia apareix molt ben expressada en un canvi de seqüència: just després que un humà i un simi estableixin amistat per mitjà de la lectura compartida d'un llibre, apareix una escena en què uns humans fan pràctiques de tir. Cèsar aprendrà també que els simis no són millors que els humans, perquè en comparteixen les coses que tenen de bo i les que tenen de dolent. I atenció, perquè la pel·lícula no es conforma amb un missatge pacifista fàcil i complaent. Durant el metratge, queda clar que les armes són el mal, però Cèsar es penedeix d'haver perdonat la vida a Koba i no en desaprofita la segona oportunitat. Cèsar, doncs, amb la seva decisió de llançar Koba al buit al final de la pel·lícula, arriba a la conclusió que no tota vida és respectable i valuosa, i això és un missatge incòmode (i justificador de la pena de mort?). En qualsevol cas, el paper que ens toca jugar no sempre és el que hauríem desitjat, i així ho il·lustra un magnífic primer pla final en què Cèsar, convertit definitivament en un heroi de tragèdia grega, assumeix el seu destí, que no és altre que el d'haver de liderar la seva comunitat en una guerra en la qual no ha cregut mai. Pot haver-hi quelcom més dolorós?

En definitiva, la pel·lícula és gairebé perfecta perquè combina amb mestria acció i reflexió, i això la fa especialment necessària perquè és bo que el seu missatge arribi a tot tipus de públic. És clar que una pregunta queda a l'aire: l'hauran entès la quarantena de nanos d'un casal (símbol del futur, paraula clau per a Cèsar) amb qui m'ha tocat compartir sessió? Hi ha, doncs, esperança?

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
miquel pubill
bona resenya
23 Juliol 2014
David Cuenca Ros
Gràcies, Miquel! Llàstima que es veu que sí, que tenen intenció d'allargar més la nissaga, i ho acabaran espatllant!
23 Juliol 2014
David Cuenca Ros
Nou article
24 Juliol 2014