Com que al final els esdeveniments ens van donar una mica de treva i dissabte no vam fer falta a Barcelona, ho vam aprofitar per anar al cinema. Per tornar a tenir una certa sensació de normalitat. La pel·lícula escollida, “El amante doble”, no ens va decebre, però ens va deixar un cert mal regust a causa d'un final discutible. El prolífic i imprevisible director francès François Ozon planteja una intriga clarament freudiana, en què l'eros se suma a la psique per produir monstres. I ho fa des del començament, en convidar-nos a entrar (absolutament literalment) a l'interior d'una dona alhora que suggereix amb un pla sobreposat que la vagina, com els ulls, és el mirall de l'ànima. El cas és que la sofisticació de la trama i de la posada en escena no amaga que en realitat la idea és molt simple: la Dona es debat entre el desig per l'Home tendre i afectuós i el desig per l'Home dominant. És per això que el final (atenció spoiler), sense ser satisfactori (per trampós i mal resolt), es pot entendre en el fons com una certa redempció artística en capgirar la situació per arribar a una conclusió clara: si la Dona té el desig escindit, és perquè també ella està escindida entre dues personalitats: la maternal i dominadora per una banda; i la fràgil i necessitada de domini, per l'altra. I s'alliberarà del desig malsà quan la seva personalitat forta finalment devori la fràgil.
I pel que sembla el dia anava de psicoanàlisi i conflictes interns, perquè al vespre esperava l'anhelat Girona-Barça, un duel entre dos amors (un de més fresc i recent i el de tota la vida) per posar a prova l'autèntica personalitat. I va passar el que sospitava: em vaig posicionar clarament a favor de la parella matrimonial, però incapaç de desitjar cap mal a l'amant. Volia que guanyés el Barça, però era incapaç de celebrar els gols que rebia el Girona (i que, a sobre, s'anava fent en pròpia porta). El partit en si no va tenir gaire història. El Girona va centrar tota la seva proposta en la destrucció (puc donar fe que aquest equip sap jugar molt millor a futbol) i se li fonien els ploms en atac, i el Barça va decidir abusar de la pilotada llarga per intentar superar línies de pressió i compensar l'obsessiu marcatge a Messi. Machín va privar els espectadors gironins de la màgia de l'argentí (era la seva feina), i només cal resar als déus inexistents perquè la recepta no s'encomani als rivals. Segon partit seguit que el Barça guanya sense jugar bé, simplement per qualitat i per inèrcia. I, sigui com sigui, el partit va arribar en un gran moment i va esdevenir una festa reivindicativa entre dues aficions agermanades. Per molts anys.