La publicitat presentava “Animales nocturnos” com un thriller elegant, i així acaba essent. Però segurament per això desconcerta tant el seu pròleg. “Animales nocturnos” té un començament certament provocador, fins diria que desagradable, que té continuïtat en uns primers minuts que són un festival de la buidor. Un cop vista, amb plaer, la pel·lícula completa, s'entén tot: es diria que el director, el dissenyador Tom Ford, posa tota la carn a la graella i aconsegueix en deu minuts retratar molt millor la vacuïtat de l'èxit que tota “The neon demon” sencera. L'objectiu: accentuar la sensació d'estafa que deu sentir la protagonista al voltant de la seva vida.
“Animales nocturnos” és una pel·lícula valenta, que aconsegueix el miracle de fer funcionar una estructura que combina dos (de fet, tres) plans narratius diferents de manera enlluernadora, gens impostada (a diferència d'altres films que han jugat aquesta carta, com ara posem per cas la decebedora “El peso del agua”, de Kathryn Bigelow). De fet, l'estructura narrativa, juntament amb una excel·lent posada en escena, és el gran mèrit d'un film que en realitat presenta dues històries que per separat no passarien de convencionals.
Bé: sense oblidar la colossal actuació de dos intèrprets meravellosos. Jake Gyllenhaal i Amy Adams estan senzillament immensos. I és igual haver-los hagut de veure en versió doblada, perquè ho transmeten tot amb una mirada. Prou ingredients per valorar aquesta notable pel·lícula sobre les oportunitats perdudes, sobre la pressió de les expectatives de la masculinitat, sobre la creació artística i sobre el plaer i l'impacte que ens provoquen les bones històries.