David Cuenca Ros
per en 19 Gener 2015
1,100 Vistes

Hi ha tres qüestions prèvies al seu visionat que em condicionen a l'hora de valorar "Babadook". En primer lloc, les elevadíssimes expectatives que en tenia: eren tants els comentaris positius que n'havia sentit i llegit que no veia l'hora de veure-la, i ja se sap que això acaba provocant certa frustració, perquè quan n'esperes molt el resultat sovint acaba decebent més que quan n'esperes poc. En segon lloc, haver vist amb anterioritat el curtmetratge "Monster", de la mateixa directora, punt de partida original d'aquest llargmetratge: inevitablement, això sempre provoca la sensació que estàs davant d'una idea inicial massa allargada, tot i que cal ser justos i dir que en aquest cas m'alegro d'haver vist el curt, perquè m'adono de l'habilitat que ha tingut la directora per mostrar gràcies a la major disponibilitat de temps l'evolució que porta la protagonista a l'alienació i la bogeria. I, en tercer lloc, la publicitat en què William Friedkin (director ni més ni menys que de "L'exorcista") afirma que "Babadook" és la pel·lícula més terrorífica que ha vist mai. I és que, no sé si és a causa d'aquest referent, però el cas és que des del començament vaig tenir l'estranya sensació de trobar-me davant d'una pel·lícula dels anys 70: muntatge fragmentat (escenes breus que obliguen l'espectador a reconstruir les el·lipsis), l'ombra d'un mal incert, l'atmosfera i, sobretot, la música... Afegim-hi ecos argumentals de "La profecía" i "El resplandor", i la sensació es confirma. No hi ha dubte que la debutant Jennifer Kent ha volgut fer una pel·lícula de terror com les d'abans, i espantar per mitjà de la creació d'una atmosfera de tensió creixent i del drama dels personatges. Se'n surt? Més o menys, perquè passes autèntica por durant ben poca estona. Això sí: s'agraeix molt veure una pel·lícula de por amb contingut de fons, cosa que gairebé no passava des d'"El sexto sentido", i després de la projecció t'acabes adonant que el que és autènticament terrorífic és que parla de coses que tots podem experimentar, ja que el monstre és interior i no pas exterior. Ocultant potser una malintencionada reflexió sobre la dualitat de la vivència actual de la maternitat, escindida entre el desig de sobreprotecció i la necessitat d'establir uns límits, Kent és hàbil a l'hora de capgirar la trama i mostrar qui és que realment té un problema i és una amenaça per a si mateix i per a l'entorn, qui és que no podrà estimar fins que s'alliberi del seu trauma. La pel·lícula acaba amb un clímax i un anticlímax de gran força metafòrica sobre els monstres interiors de cadascú: a vegades hi lluitem fins al límit de les nostres forces, a vegades optem per intentar ignorar-los, sovint condicionen tot el que fem... Però només podem prendre les regnes de la nostra vida quan ens hi encarem i aprenem a conviure-hi procurant mantenir-los calmats al soterrani.

I, sens dubte, qui sembla haver-se alliberat dels seus dimonis interns és el Barça, que comença a mostrar símptomes cada cop més clars de recuperació. Luis Enrique sembla haver trobat l'onze ideal. Sap que cal dosificar forces i fer que tothom se senti protagonista, però ara ja té clars aquells que li donen més rendiment. I l'equip cada cop té més clar a què juga. Per fi té un pla i l'executa amb solvència i convicció.  Només va grinyolar Busquets, massa temerari en algunes pèrdues compromeses i que sembla lluny de la seva millor forma, com si gairebé només fos titular perquè Mascherano continua fent falta al darrere. Per la resta, l'equip va començar buscant de manera insistent les diagonals i els canvis de joc de Messi. Des que l'argentí i Neymar són els encarregats d'obrir el camp ja ningú gosa regalar-nos les bandes, i això acaba donant-nos més facilitats pel mig, com va acabar passant. A més, hi hem guanyat defensivament, ja que Alves no ha de pujar tant. Ahir va acabar sent un altre dia a l'oficina, que hauria de ser la tendència habitual en la lliga en comptes de la muntanya russa en què darrerament estàvem instal·lats. Ara cal continuar guanyant crèdit en l'eliminatòria de copa contra l'Atlético, no fos cas que ens trobéssim que la roca ens ha rodolat altre cop fins a la base de la muntanya justament després de jugar contra l'equip davant el qual vam començar a tenir forces per intentar pujar-la. En haver de tornar-hi contra el rival que sembla haver significat un punt d'inflexió, es fa més certa que mai la màxima de Guardiola, segons la qual el futbol és l'art de tornar a fer bé, una vegada i una altra, les coses que un dia et van sortir bé.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Que es confirmin demà!
21 Gener 2015
David Cuenca Ros
Neus, no deu pas ser que has consumit tant de cinema de terror que estàs curadada d'espants? I no sempre estic d'acord amb tu, ja ho saps: a mi "Sinister" em va espantar de veritat. I que "Babadook" no faci por no vol dir que sigui decebedora, tot i que entenc que ho pugui ser si és el que s'hi va a... Veure més
22 Gener 2015
David Cuenca Ros
Senyor Anònim (tot i que ja sé qui ets): espero que ens torneu el favor quan visitem Vigo.
22 Gener 2015
David Cuenca Ros
Nou article.
22 Gener 2015