Durant l'impecable, enlluernador, primer quart d'hora llarg d'aquest entretingudíssim artefacte que és “Baby driver”, del sempre interessant Edgar Wright, assistim a l'espectacle de la vida com a coreografia. El protagonista es mou, tant al volant com a peu, en perfecta harmonia amb la música que escolta. És lleuger, àgil, gràcilment integrat amb l'entorn (atenció al pla seqüència dels cafès). Poc després, però, les coses no surten tan bé: hi ha un personatge violent que ho fa descarrilar sempre tot, i el protagonista perd la concentració. Es torna maldestre, matusser, i les seves maniobres han perdut el compàs. Wright posa, doncs, totes les cartes damunt la taula: en el seu joc basat en el sentit de l'oïda (amb el contrapunt de la sordesa del pare adoptiu del noi), presenta la vida com un estat d'ànim, cadascun amb la seva música. És una manera molt intel·ligent de treure el màxim profit a tots els recursos (moviments de càmera, bandes sonores) que et proporciona el cinema per embellir la vida.
Llàstima que al cap d'uns quants quilòmetres la precisa màquina de Wright es perdi per algunes carreteres mal asfaltades, es passi una mica de frenada i acabi fent algunes derrapades que grinyolen. El millor del film és el motor que el mou, però a l'hora de fer avançar la trama hi ha moments que el GPS perd la cobertura.
Però no importa gaire, perquè el viatge és molt plaent. Les bones prestacions del vehicle superen de llarg les mancances. Wright aconsegueix ser original sense ser pedant, a partir d'una premissa molt simple i eficaç: desprendre la música de la seva condició d'accessori i convertir-la en l'autèntica protagonista. Porta al límit el sentit coreogràfic de les pel·lícules d'acció i aconsegueix una correspondència entre ritme i fets (trets que concorden amb la bateria, etc.) d'una manera admirablement virtuosa i sense estridències. Fins ara Wright sempre ens havia agradat molt quan, amb pel·lícules notables com “Arma fatal”, “Bienvenidos al fin del mundo” i sobretot “Zombies Party”, aconseguia capgirar els codis dels gèneres que conreava. Malgrat el gran respecte amb què ho feia, però, sempre apareixia d'alguna manera una certa sensació de paròdia. Aquí, en canvi, porta els codis al límit per transcendir en un subgènere (les persecucions de cotxes) que semblava esgotat. Fins ara, Wright havia excel·lit a l'hora de tunejar aparells ja existents. Amb “Baby driver” ha aconseguit conduir el seu propi cotxe. I de quina manera!