login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Barcelona, nit d'hivern"; i lectura: "La llei del menor"

Comencem l'any com ha de ser: fent el gos al sofà, amb marató de sèries i una pel·lícula (em refereixo al dia 1, que avui hem anat a PortAventura i gairebé em surt el cor per la boca al Shambhala). La pel·lícula que ens posem té un cert aire nadalenc: es diu “Barcelona, nit d'hivern”, se situa en una nit de Reis a la capital del país i és una mena de seqüela (tot i que independent) de “Barcelona, nit d'estiu”, del mateix director, Dani de la Orden. El cineasta repeteix fórmula, donats els èxits de taquilla de la primera entrega, tot i que en millora els resultats artístics: tornen les històries corals mínimament encreuades, algunes més ben resoltes que altres, algunes més profundes i algunes de més frívoles, però en general el producte sembla més pensat, més organitzat i més ben muntat. Hi ha moments divertidíssims (em quedo amb la trobada de la parella acabada de conèixer amb els pares d'ella després d'una nit de sexe, i amb un personatge de David Guapo que no puc evitar que em faci pixar de riure amb la seva misogínia i els seus prejudicis cap a les catalanes; sóc culpable). Li sobra un pèl d'edulcorant subratllat musical, però al capdavall és una comèdia romàntica. És aquest un gènere que en general detesto, i aquí clarament s'emmiralla en les americanades de Garry Marshall, però està fet amb gràcia i sensibilitat cap als personatges, i repeteixo el que crec que ja vaig dir amb la pel·lícula predecessora: si volem que la nostra sigui una indústria normal necessitem pel·lícules com aquesta, productes comercials dignes que facilitin el camí per a l'existència de joies com ara “Estiu 1993” o “Incerta glòria”.

Les vacances són fantàstiques, i em permeten també enllestir la lectura de “La llei del menor”, d'Ian McEwan. Vet aquí un exemple d'arquitectura narrativa impecable, no per dimensions sinó per proporcions. Tot està perfectament dissenyat i pensat, i no hi sobren ni tan sols les aparents digressions que en realitat reforcen el sentit de la trama principal. McEwan retrata amb un precís bisturí el drama d'una jutgessa que ha de prendre decisions transcendentals per a la vida d'altres persones mentre és incapaç de gestionar les crisis de la seva. Hàbilment, McEwan ens demostra aviat que la seva novel·la, malgrat estar basada en el món del dret, no és de l'estil John Grisham, sinó quelcom molt més profund (a banda de les seves inqüestionables virtuts literàries, amb un últim paràgraf esborronador). Així, el dilema moral entre dret a les creences individuals i dret a la vida a l'hora de decidir sobre si cal obligar o no un menor a rebre una transfusió de sang que pot salvar-lo essent testimoni de Jehovà aviat queda resolt per donar lloc a quelcom encara més fonamental: com es pot convertir en rutina la capacitat de decisió sobre la vida dels altres, com es pot conviure amb aquesta responsabilitat dins una pretesa bombolla de comoditat. Però, encara més (i això m'interpel·la encara que en menor grau de transcendentalitat): en quin moment de la teva interactuació amb un menor decideixes que la teva feina s'ha acabat. Quins límits, en l'espai i en el temps, cal posar. Com saps quan és millor inhibir-se i quan intervenir quan la teva tasca oficial ha finalitzat. En el cas de la jutgessa protagonista, la clau es troba en el plantejament inicial bàsic de la llei del menor: l'important és el benestar del menor. El problema, és clar, és saber en què consisteix en cada cas una cosa tan subjectiva com el benestar. La resposta de McEwan, lúcida: en la trobada d'un sentit.

PD: Un apunt final sobre aquesta lectura. N'he llegit l'edició en català d'Anagrama. Normalment no comento res de les traduccions, perquè considero que si el meu nivell d'idiomes no és suficient per poder fer una lectura satisfactòria del text original, difícilment puc valorar-les. Però en aquest cas faré una excepció. Perquè com a filòleg sí que puc intuir quan les coses es fan ben fetes, i la traducció d'Albert Torrescasana em sembla excel·lent. Perquè he observat diversos jocs de paraules i frases fetes que havien de ser necessàriament diferents en anglès i que estan resoltes amb naturalitat i senzillesa (seguint la màxima que el traductor ha de conèixer encara millor els mecanismes de la llengua d'arribada que els de la de partida), i perquè no vol lluir-se il·lustrant-nos amb farragoses notes a peu de pàgina per indicar-nos com se n'ha sortit. Aquestes queden limitades, com ha de ser, a un parell d'aclariments sobre aspectes allunyats de la comprensió de la cultura general d'un lector no anglosaxó. I que consti, per si per alguna casualitat em llegeix, que el fet d'haver compartit temps amb ell ja fa molts anys i l'afecte personal que li mantinc malgrat la pèrdua absoluta de contacte no hi tenen res a veure: em vaig adonar que la traducció era seva justament quan vaig consultar la dada encuriosit per les virtuts que hi veia i que he intentat descriure.

Comentaris (3)02-01-2018 23:38:30

Gerard, 03-01-2018 20:06:56

Hola David!
De l'Ian McEwan només he llegit "Expiació". Recordo que m'agradà molt però d'ell no he llegit res més. El final és memorable. La traducció no és del teu amic, tot i que aquest nom em sona. I no he vist la pel·lícula.

davidcuencadavidcuenca blog, 04-01-2018 14:32:12

Hola, Gerard!
Doncs a mi em passa al revés: d'"Expiació" només n'he vist la pel·lícula, i és força bona.

davidcuencadavidcuenca blog, 05-01-2018 14:49:24

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: