Les vacances són terreny adobat per als plaers culpables. El temps lliure permet anar a veure sense remordiments aquest artefacte pirotècnic anomenat "Batman vs Superman". Sense expectatives, amb la ment neta i l'única intenció de passar-ho bé, assisteixo a la massificada projecció d'estrena.
Què es pot dir d'aquesta pel·lícula? No gran cosa. Potser el més destacable és que segurament no ofereix el que promet. El presumpte enfrontament entre els dos superherois és descafeïnat, forçat i sense substància. M'hauria agradat que el duel oferís una contraposició entre dues maneres de fer el bé. La pija, la (nocturnament i polèmicament) complementària de la justícia de Batman. La messiànica, outsider i per lliure de Superman. Alguna cosa d'això hi ha, però molt poca, i el conflicte entre ells dos aviat degenera cap a una aliança de forces contra una amenaça que recorda el mite de Frankenstein. El cas és que sobretot la pel·lícula se centra en la condició d'ésser superior de Superman, i assoleix els seus millors moments en la dicotomia Déu-home. No sé si com a conseqüència de la Setmana Santa, vaig veure en el final (atenció spoiler) una lectura mítica gairebé bíblica en el sacrifici de Superman per salvar-nos de les nostres culpes, amb una imatge icònica amb Lois Lane que recorda una Pietat i amb la insinuació d'una posterior resurrecció. I qui sap si en aquesta figura totpoderosa que desperta la barreja entre la idolatria del protector i el recel de l'amenaça no hi ha també una metàfora inconscient dels mateixos Estats Units. I, en relació a això (o no), una interessant reflexió sobre la impossibilitat de fer el bé absolut, ja que per exercir-lo sovint es despulla un sant per vestir-ne un altre. O sigui: el que és bo per a algú és dolent per a un altre.
No cal, però, buscar els tres peus al gat. La pel·lícula està pensada per entretenir, i això mateix és el que jo vaig anar-hi a buscar. El problema és que potser l'equip del director Zack Snyder, solvent com sempre en ritme i fotografia, es perd innecessàriament en una trama massa embolicada per acabar despatxant massa ràpidament els aspectes essencials. El problema és que potser busca l'equilibri entre entreteniment i simbologia (pròleg amb l'11-S com a clara referència) i s'acaba quedant a mig camí de tot. Fins i tot davant d'unes expectatives minses, una petita decepció.
PD: Si un superheroi es defineix per la seva capacitat de canviar la realitat, aleshores els culers acabem de perdre el nostre superheroi. No vaig tenir l'oportunitat de gaudir del Johan Cruyff jugador, però sí de l'entrenador. I és evident que li ho devem tot. Cruyff va proporcionar al Barça un estil de joc que l'ha definit en les tres últimes dècades i que ja ha esdevingut irrenunciable. I, sobretot, va canviar la mentalitat d'un club perdedor que sempre buscava excuses en la d'un equip guanyador. Descansa en pau, Johan, i gràcies per la felicitat que gràcies a tu hem sentit, sentim i sentirem tots aquells que estimem el Barça.