Podríem mirar de posar-hi alguna excusa. I, de fet, tindríem part de raó: que a Girona darrerament moltes de les pel·lícules més esperades no arriben, que al centre una mica més però que estava impracticable a causa de l'exposició de flors... Tot això seria cert, però cal dir-ho tot: “El bebé jefazo” mai havia estat la nostra primera opció, però teníem clar que el primer cap de setmana que la cartellera no ens ho posés fàcil segurament hi cauríem. Ens agrada l'animació, ves! No tota, naturalment, però sí aquella de més enginyosa i de possible lectura adulta que de tant en tant apareix. No teníem clar si “El bebé jefazo” pertanyeria o no a aquesta categoria (si no ens hi hauríem abocat molt abans!), però per tots els condicionants explicats i tenint en compte que dissabte era el dia dels plaers culpables (l'acabaríem, i ho sabíem, petant-nos de riure amb Eurovisió) ja no ens ho vam pensar més. Passada la vergonya de demanar les entrades sense coartada infantil, ens endinsem sigil·losament a la sala abans que ningú s'adoni que som els únics adults que hi ha sense canalla i esperem passar una bona estona. I sí: Dreamworks no és Pixar, per descomptat, però amb aquesta pel·lícula ha fet un pas endavant. Conscient que juga en una altra lliga, “El bebé jefazo” té l'atreviment d'entrar en el territori de “Del revés” en oferir als nens una història amb emocions amb què poden identificar-se (en aquest cas, la gelosia de sentir com l'arribada d'un germà petit t'envaeix el terreny) alhora que proposa als pares una mena de manual d'instruccions per gestionar aquestes crisis. Però la clau de tot plegat és la imaginació del nen de set anys, que farà possible la peripècia (en alguns moments excessiva i esgotadora) que, a manca d'una metàfora millor, exercirà de peatge infantil a pagar per explicar el que de debò compta, i que tant haurien d'aprendre els germans com moltes parelles: que l'amor no es quantifica i que, per tant, n'hi ha prou per compartir-lo amb qui calgui sense necessitat de cap mena de gelosia. Aquest missatge, que certament algú podria qualificar (ben mirat, absurdament) de conservador, no impedeix que la pel·lícula tingui la seva dosi de mala llet, de biberó o no: algunes frases del nadó en cap cauen com cops de puny davant la ximpleria absoluta en què alguns il·luminats estan convertint el món del treball, alhora que també hi ha una reflexió paral·lela sobre quin és l'èxit real que es pot aconseguir a la vida. Només cal lamentar que la pel·lícula no gosi acabar d'explotar quelcom que a hores d'ara ja sabem tots: no és només que els nadons acabats d'arribar actuïn com a patrons implacables de la família, sinó que qualsevol nen (tingui l'edat que tingui) avui en dia ja n'és l'amo absolut.
Després de la diversió, diumenge toca posar-se seriosos. Hi ha en joc la lliga. Però aviat es constata que darrerament aquestes jornades de partits amb horari unificat ja no són el que eren. Pràcticament sense alternatives, els dos candidats al títol van enllestir la feina i ho van deixar un cop més tot com estava. El Barça, amb un partit poc brillant però sí pràctic i ben jugat: poca construcció de la jugada, però aquest cop perquè el rival ho demanava a crits en avançar la seva defensa fins a límits temeraris alhora que apostava per una pressió alta poc coordinada. Massa fàcil per al trident i els seus assistents. I la bona nova de la superba actuació del debutant Marlon. Sigui com sigui, si aquestes jornades unificades ja no porten les sorpreses i els ensurts d'abans, caldrà confiar que el Celta permeti que arribem a l'última amb la paella pel mànec. Si no, serà molt difícil, malgrat que penso confiar-hi fins al final. I, dit això, i que encara somio en un doblet i una temporada en blanc del gran rival, ara que encara no se sap cap a quin costat caurà la moneda, és el moment d'expressar en veu alta algunes reflexions per no semblar oportunista: passi el que passi, aquest any la gestió de la plantilla no ha estat bona i l'equip s'ha deixat pel camí alguns dels seus signes d'identitat, per no parlar d'una absoluta irregularitat que ens té al caire del precipici. Cal dir-ho ara perquè després els resultats no ens confonguin: malgrat que la feina de Luis Enrique globalment aquests tres anys ha estat bona i útil, a l'equip li cal una sacsejada urgent amb vista a la temporada que ve. Però, fins llavors, aquests són els nostres tècnics i els nostres jugadors. Fins al final i amb optimisme amb ells!