Hi ha directors que t'aporten puntualment alguna cosa i que decideixes seguir, malgrat que arriba un punt que et fan perdre la paciència perquè entren en una espiral repetitiva, còmoda i rutinària. M'ha passat amb Terry Gilliam, per exemple, i amb alguns altres. I, després de la desastrosa "Biutiful", havia decidit que això mateix m'havia passat amb Alejandro González Iñárritu. A les seves anteriors pel·lícules, el cineasta mexicà sempre caminava per la corda fluixa, fent apologia de la misèria, però les seves pel·lícules se salvaven (i en molts casos en alguns moments fascinaven) per l'atreviment de la seva arquitectura formal. L'exemple més clar d'això va ser "21 gramos", que si no arriba a ser per la seva naturalesa de trencaclosques narratiu, no hauria passat d'un drama més propi d'un telefilm. I quan Iñárritu va partir peres amb el seu guionista Guillermo Arriaga la cosa va esdevenir esperpèntica: mentre Arriaga signava el guió de la molt estimulant "Los tres entierros de Melquíades Estrada", Iñárritu s'estavellava amb el seu retrat de la Barcelona més miserable a "Biutiful" perquè, sense les juganeres estructures del seu antic amic, la pel·lícula quedava despullada com el que era: melodrama barat. Per tant, després d'aquesta mala experiència, vaig decidir fer la creu al mexicà. Però resulta que l'any va començar amb una pel·lícula de la qual tothom parlava: "Birdman", la seva nova pel·lícula, ferma candidata als Oscar. En un primer moment vaig dir: "No, aquest a mi no em torna a fotre." Però llavors vaig començar a sentir a dir que Iñárritu s'havia reinventat, que la pel·lícula era un prodigi de tècnica i (atenció!) que era una comèdia. Així que, després de donar-hi algunes voltes, vam fer un pensament i ens hi vam llançar. I valia la pena. Amb matisos, però valia la pena. Efectivament, i afortunadament per a la història de la humanitat en general i del cinema en particular, Iñárritu s'ha reinventat. I, a més, ho ha fet molt hàbilment, per mitjà d'un joc de miralls de moltes capes. Presenta la història d'un actor que en el seu moment va triomfar com a superheroi i que ara vol redefinir-se com a actor amb una obra de prestigi a Broadway; i ho fa per mitjà de Michael Keaton, en una picada d'ullet evident a la pròpia biografia de l'actor. I dic que és molt hàbil perquè aquesta evidència focalitzada en la figura de Keaton potser amaga el que de veritat és la qüestió central: que l'autèntica autobiografia és la del director, ja que ell és qui més s'adona que ha tocat fons i aposta per reinventar-se. És la pel·lícula un prodigi de tècnica? Doncs Déu n'hi do. L'aposta de construir la trama en un únic (fals) pla seqüència és valenta i arriscada, i a més és original, ja que aquest pla seqüència respecta la continuïtat en l'espai però no en el temps, fet que produeix un efecte sorprenent (per no parlar del moment en què l'enllaç és una pantalla, fet que permet al protagonista canviar de pla sense que per una vegada el seguim, a ell o a algú altre). Però el millor de tot és que Iñárritu mostra molta més capacitat per a la comèdia que per al drama. Sobretot pel que fa a les situacions. Més discutibles són els diàlegs, sovint interessants però un pèl massa grandiloqüents i amb certa tendència a la pedanteria. Sigui com sigui, la pel·lícula és una interessant reflexió sobre els límits entre la realitat i la ficció, l'amor i l'admiració, i el joc de miralls es completa amb encert per mitjà de l'obra representada pel protagonista, que conté un monòleg final que parla clarament d'ell mateix (fet que el fa més realista que qualsevol ús, posem per cas, d'una pistola real). És clar que també té defectes: és una llàstima que el fascinant personatge d'Edward Norton desaparegui pràcticament del mapa a mitja pel·lícula, i el pla final és incomprensible. Això sí: s'agraeix (com diu un company) que, encara que no s'entengui, ens deixi un últim pla de la magnètica Emma Stone.
També el Barça intenta reinventar-se, i també ho ha de fer contra un passat gloriós que el persegueix i li fa perdre totes les comparacions. El magnífic partit de l'equip ahir (de moment, EL partidàs de la temporada) torna a deixar-me moltes preguntes, però aquesta vegada en clau positiva, i que es podrien resumir en la següent: i si tots els partits erràtics (que no pas els directament indolents) que ha anat fent aquest equip no eren una mostra de no tenir un pla definit sinó més aviat dolors de part? És a dir, no pot ser que tots plegats haguéssim perdut la paciència massa aviat perquè no enteníem que l'equip es trobava en una crisàlide, preparant la seva metamorfosi? M'empipa força sentir avui alguns comentaris sobre que s'ha perdut la nostra essència, que ja no juguem al toc sinó a la contra, que ara correm més nosaltres que la pilota. I m'empipa perquè una cosa és el desori del dia del PSG i una altra de ben diferent el que es va veure ahir. A mi no em molesta veure un equip que corre, que lluita, que mossega (amb perdó, Suárez). Com el dia del València, l'Atlético va proposar al Barça anar a la guerra i l'equip no es va arronsar. En tota la temporada passada, tot el nostre futbol control va resultar absolutament estèril davant l'ordre i l'empenta dels matalassers. No es tracta de renegar de l'estil, sinó de fer-lo evolucionar. Els nostres jugadors han de continuar sent artistes (ningú s'ho va passar bé veient les evolucions de Neymar o Iniesta?), però també han de tenir sang a les venes. I, ho he dit un munt de cops, no hem de renunciar al futbol de toc i de posició, sinó simplement fer-lo més vertical. La primera part d'ahir va ser una bona mostra d'això: l'Atlético va sortir molt més enrere del normal perquè s'esperava trobar un Barça pla i previsible, fàcil de controlar. Però es va trobar que aquesta vegada, per fi, TOT l'equip va jugar com un bloc, i va reaparèixer una cosa que semblava completament oblidada: la pressió avançada. Fer-la és perillós, ja que si no se sincronitza bé el rival pot agafar l'esquena de la defensa amb molta facilitat, però si es fa bé et permet agafar el rival sortint i desordenat. I això no és jugar a la contra; això és voler ser el protagonista absolut del partit, que és el que el Barça no va ser el dia del PSG i que és l'única condició que hauria de ser veritablement innegociable. I quan, a la segona part, l'Atlético va sortir a esperar el Barça molt més avançat, l'equip va saber patir i serrar les dents (i aquesta és la gran millora que ha arribat amb Luis Enrique), i esperar el seu moment per fulminar el rival amb un contraatac dirigit amb mà mestra per un espectacular Luis Suárez. Però per fer-ho l'equip no regalava cap pilota, i lluitava per treure-la des del darrere al primer toc, començant per un Bravo d'infart però excels amb els peus. Per tant, contraatacs sí, però ben guanyats i lluny de ser una renúncia a l'estil ni un simple aprofitament de les errades de l'adversari. Així va guanyar Alemanya el mundial i va enlluernar tothom, no em cansaré de dir-ho. Ja ho sé: la línia que va separar en aquest partit l'èxit del fracàs va ser en realitat molt prima, i en futbol el que avui és un desastre demà és meravellós i viceversa. Però crec que la lliçó d'ahir per als aficionats és que encara pot haver valgut la pena la paciència. Cal veure com evoluciona tot, però partits com el d'ahir fan que per fi torni a creure.