Dissabte, després de força temps, vam tornar al cinema. Vam acompanyar-hi uns amics molt fans de Sofia Coppola, a veure la seva última pel·lícula, "The bling ring". El cas és que, després de veure-la, trobo que és una pel·lícula estranyíssima. No en el sentit que no s'entengui o que hi passin coses estranyes, que no és el cas, sinó perquè funciona amb una mena d'estructura amb forma de bucle que es podria repetir fins a l'infinit: vinga robatoris, vinga bosses de mà, vinga joies, vinga sabates de taló. Però, com sempre, anem a pams.
Si analitzem la pel·lícula en el context de l'univers personal de la directora, resulta força coherent: una vegada més, trobem uns personatges que experimenten una gran buidor existencial, un avorriment alienant. Potser la principal diferència és que aquí aquest estat d'inanició espiritual els porta a passar a l'acció (inconscient, però acció), i no com per exemple el protagonista de "Somewhere", que es limitava a anar fent mentre posava cara que res no anava amb ell. Però, si intentem entendre les intencions de Coppola amb aquest film, aleshores la cosa ja no està tan clara. És cert que demostra un important virtuosisme formal, amb alguns plans destacables, seqüències filmades amb bon pols i un tractament de la llum que a mi em sembla molt revelador. I també ho és que cap al final l'encerta trencant aquest bucle inacabable amb una crítica àcida a la burgesia benpensant de Los Angeles (encara que sigui amb un traç un pèl massa gruixut i subratllat). Però no ho és menys que durant la major part del metratge es té la sensació d'assistir a una marató del canal Divinity (una tortura, vaja). En definitiva, que la pel·lícula desgraciadament acaba essent tan superficial com el món que descriu.
I, si amb "The bling ring" acabes amb la sensació d'haver vist un producte molt per sota de les seves pretensions, amb "El hombre lobo" (la versió força recent protagonitzada per Benicio del Toro) passa una mica a l'inrevés. D'acord que no deixa de ser una superproducció amb certs aires de grandesa, però en aquest cas l'única pretensió és entretenir. I ho aconsegueix. La història és una mica feble i està poc desenvolupada, però l'ambientació és excel·lent i t'atrapa. Segueix la paleta pictòrica de "Van Helsing", i també la línia gòtica (i argumental: el paper clau de l'estimada que es perllonga en el temps) del "Dràcula" de (ves per on) Francis Ford Coppola. En fi, que si jo hagués de recomanar-ne una de les dues, em quedaria amb "El hombre lobo", encara que no hagi de passar a la història, perquè per mirar bosses i sabates (encara que d'una altra gamma) ja en faig prou acompanyant la meva dona de botigues.