Quan una pel·lícula biogràfica decideix mantenir-se en els paràmetres d'allò convencional i no arriscar a nivell d'estil, queden pocs elements per valorar que no siguin la mirada ètica. I aquest és el principal triomf de la per altra banda discreta “Bohemian rhapsody”, crònica de l'ascens, caiguda i renaixement del líder de Queen. Perquè, allà on molts s'haurien recreat en l'agonia final del gran Freddie Mercury, el film que ens ocupa opta per l'el·lipsi i acabar amb l'apoteosi final del concert Live Aid de Wembley. Durant la pel·lícula Mercury ja ha rebut la canya que havia de rebre, ja se n'han mostrat tots els defectes i desorientacions causades pels deliris de grandesa. Però es mereix un gran final. Un final que faci justícia al seu desig de ser recordat com l'estrella que va ser, i no com a símbol de penalització d'una vida descontrolada. Un final en què sí que hi ha una decisió formal: si la cançó “Bohemian rhapsody” es mereixia aguantar els sis minuts de durada en una emissora de ràdio, els vint minuts de l'actuació de Queen al Life Aid també valien el risc (i el plaer) de ser mostrats sencers en una pel·lícula ja de per si prou llarga. Un final en què el “We are de champions” (que m'emociona sempre que el sento) pren tot el seu sentit més enllà de la utilització que n'ha fet el món de l'esport: després d'assistir a la peripècia vital de Mercury, la immortal cançó de la banda londinenca se'ns presenta com un himne èpic que ens parla de les dificultats que tenim tots amb nosaltres mateixos i de la nostra capacitat per superar-nos i progressar malgrat tot; del sentiment d'haver vençut la mediocritat (impagable el no time for losers escoltat pel productor d'EMI que va passar a la història com l'home que va perdre Queen per la seva intransigència) i d'haver tirat endavant amb allò que som per bé i per mal. És aquest encert indiscutible el que permet acomiadar-se amb bon gust de boca d'una pel·lícula correcta però amb pocs instants brillants, en què destaca especialment l'escena del contrast entre els milers de veus que coregen les cançons i el moment de màxima solitud de l'artista. La resta pateix massa dels problemes de producció que van provocar una direcció bicèfala i impersonal.
El joc del Barça també corre el risc últimament de ser massa impersonal. Ahir era tota una incògnita endevinar com jugaria l'equip, per culpa d'una lesió d'última hora de Semedo que va obligar a fer una alineació indesxifrable. Mentre a la primera mitja hora el Llevant ens donava un bany en tota regla, jo m'entretenia intentat entendre un esquema que amenaçava de ser el principal enigma de la tarda (i això que jo acabava de venir d'un escape-room) : un 4-4-2 en defensa? Un 3-4-3 en atac? Al final, més senzill (i sorprenent) que tot això: el Barça va jugar amb el sistema Machín! El propi del Sevilla, del Girona i del mateix Llevant: tres centrals i dos carrilers. El carriler de l'esquerra, Jordi Alba. El de la dreta... Dembélé! El francès es va haver de sacrificar en tasques defensives i va quedar minvat per lluir en atac, tot i que Valverde hauria de sentir-se molt satisfet del seu compromís tàctic. El resultat, en definitiva, va ser que massa jugadors patien pel fet de sentir-se fora de lloc. L'equip no va jugar a res, però se'n va anar al descans guanyant 0-2. És el que té tenir Messi i Suárez en estat de gràcia. La segona part ja va ser molt més còmoda, gràcies a un tercer gol matiner i a l'entrada sempre assenyada d'Arthur. Però jo tinc ganes que el meu Barça jugui a una altra cosa (la confiança en el brasiler per damunt de guerrers xilens hi ajudaria, com en les úniques exhibicions de joc del curs, a Londres i a Milà). Perquè cal una millora en el joc urgent que ens permeti, sense renunciar a la praxi, poder cantar el “We are de champions” a Madrid l'1 de juny.