login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Bosque de sombras", "¿Quién puede matar a un niño?" i "Mud"; i futbol: Barça 3 - Sevilla 2

Cap de setmana atapeït de petites grans passions. Dissabte, tres pel·lícules de por, cadascuna més terrorífica que l'anterior. Bé, de fet la tercera "pel·lícula" va ser l'espantosa segona part del Barça, el moment del dia que més em va fer tremolar. Sort que a la nit els amics de La Puça Diatònica ens ho van fer passar molt bé amb el seu concert a Verges. I diumenge... Diumenge una de les millors pel·lícules que he vist al cinema aquest any, "Mud". Però anem a pams.

Dissabte la intenció era passar la tarda amb una doble sessió de cinema de terror, i la cosa va sortir a mitges. Perquè "Bosque de sombras" no és exactament de por, és més aviat un thriller, tot i que de fet ni això. El cas és que es queda a mig camí de tot: l'ambientació és tenebrosa i pròpia del cinema fantàstic, però en realitat narra la història d'una sèrie de crims marcats per la vergonya, l'honor i el passat dels personatges. Narrativament, però, la pel·lícula desconcerta, i la mateixa atmosfera li acaba jugant en contra en ocasionar un important problema de ritme. O sigui, que pretén jugar les cartes del fantàstic i del thriller i no acaba fent ni una cosa ni l'altra, sinó un híbrid de mal digerir.

Molt més interessant va resultar el visionat de "¿Quién puede matar a un niño?", clàssic del terror espanyol dirigit fa una pila d'anys per Narciso Ibáñez Serrador. Resulta fascinant la capacitat d'aterrir l'espectador, o si més no d'angoixar-lo, amb una ambientació absolutament càlida i lluminosa, en una subversió radical dels cànons del gènere. I la pel·lícula, que fa pensar en el seu plantejament en "Los chicos del maíz" però que en la meva opinió és molt millor, ofereix una lúcida, inquietant i gosaria dir que premonitòria reflexió sobre la mirada que els adults projecten en els seus fills, i sobre com l'amor incondicional pot crear monstres. Per al record queden les escenes en què una munió quieta i expectant d'infants assetja des de la llunyania els protagonistes. El neguit que acaben generant criatures a priori tan inofensives, però que s'han mostrat en tota la seva cruesa i crueltat i amenacen de tornar-hi, provoca una inevitable evocació en la retina a "Els ocells" de Hitchcock. En definitiva, imprescindible per a tothom que estimi el bon cinema de terror, aquell que inquieta i que no dóna respostes fàcils.

I el diumenge ens va oferir una petita joia: "Mud", la darrera pel·lícula de Jeff Nichols. No és una pel·lícula perfecta, però com que té moltes més virtuts que defectes començaré parlant d'aquests últims per treure-me'ls de sobre i poder-me recrear en les moltes coses atractives que ofereix. I no és perfecta perquè li sobren coses: li sobra una mica de metratge, li sobra un cert esteticisme innecessari en els paisatges (volia acostar-se al Clint Eastwood de "Sense perdó" o al David Lynch d'"Una historia verdadera"?), li sobra un cert ús de la càmera lenta (com li passava una mica també a Phillipe Noyce en la magnífica "L'americà impassible"), i li sobra el franctirador justicier (en una escena per altra banda hereva de la millor tradició del western clàssic), i potser altres cosetes que ara no sabria concretar i que li impedeixen ser una pel·lícula rodona. Això, i un moment d'incoherència en el punt de vista, que en una escena puntual deixa per primera i pràcticament única vegada la mirada del nen sense que cap motiu ho justifiqui (una altra cosa és l'escena final, plena de sentit). Però la pel·lícula és molt bona, i val la pena analitzar-la amb calma.

Jeff Nichols és un cineasta amb gust per la metàfora. Tota la seva pel·lícula anterior, l'extraordinària "Take Shelter", era una gran metàfora sobre la por. Una por molt fotuda, perquè és aquella por inexplicable que sentim a vegades quan tot va bé, que deu provenir de la por de perdre tot el que ens estimem i ens fa feliços, de manera que es produeix la cruel paradoxa que mai podem ser feliços, perquè quan ho tenim tot patim per deixar-ho de tenir. Jeff Nichols va estirar, com feia el M. Night Shyamalan dels bons temps (amb "El bosque" i "El incidente" al capdavant), tantíssim la metàfora que li va sortir una pel·lícula definitivament i deliciosament abstracta. Amb "Mud", Nichols repeteix relativament la jugada, i ens ofereix una metàfora sobre l'amor, sobre el desengany i sobre l'esperança. Però aquesta vegada fa una pel·lícula molt més concreta, amb més argument, no tan conceptual com l'anterior, encara que en realitat només sigui en aparença. Coneixem un noi de catorze anys, valent i sensible, sempre acompanyat del seu fidel amic, més simple i materialista (però molt entranyable). Tots dos viuen a la vora del riu Mississipí, i en una excursió a una de les seves illes coneixen un fugitiu o, més ben dit, un home que s'amaga (dels caçarecompenses, de la justícia i, en realitat i sobretot, d'ell mateix). Es fan amics i decideixen ajudar-lo a començar una vida nova. Així, ens trobem amb una pel·lícula d'aventures (el referent de Tom Sawyer i Huckleberry Finn és claríssim), a través de les quals el nen protagonista fuig d'una realitat familiar que l'angoixa. Però aquesta és l'anècdota, l'ham que ens atrapa com a espectadors, perquè sota aquesta estructura superficial s'hi amaga una interessantíssima estructura profunda. I és que en aquesta aventura, a més d'haver-hi la denúncia per un món que la llei condemna a fer desaparèixer (que ens fa pensar inevitablement en "Bestias del sur salvaje") i d'incloure un no sé si voluntari homenatge al western "Valor de ley", hi batega un autèntic viatge iniciàtic. L'autèntica aventura és la de fer-se gran, i descobrir que les coses no són ni blanques ni negres, sinó que es matisen en la grisor de les dificultats de la vida adulta. L'autèntica aventura és viure el desengany i saber-ne extreure l'esperança. La que sent el noi quan, malgrat tot, intueix que tornarà a enamorar-se. Que és la mateixa que sent Mud, el fugitiu, quan el mar se li obre al final del Mississipí amb totes les seves possibilitats. D'aquesta manera, fins i tot el títol de la pel·lícula esdevé simbòlic, ja que Mud és l'element la peripècia externa del qual actua paral·lelament amb l'evolució interior del protagonista. Un goig de pel·lícula: literatura pura feta imatges.

I del Barça, què en podem dir? Doncs que una cosa és defensar (com jo mateix faig) que a vegades convé una mica més de verticalitat, i una altra de molt diferent és confondre la verticalitat amb el vertigen. La segona part contra el Sevilla va ser inadmissible, impròpia d'aquest equip. El Barça es va mostrar absolutament perdut, erràtic, partit per la meitat, amb les línies separadíssimes, amb més forats que un colador i amb un descontrol alarmant, incapaç de trobar una mínima pausa després de posar-se amb tota la xamba del món 2-0. En fi, acceptarem el virus FIFA com a motiu de tot plegat, però sisplau que no hi tornin, perquè això de guanyar mig de rebot, amb certa connivència arbitral, a l'últim segon i després de jugar fatal, que tant admirem en el Madrid, ho païm fatal com a aficionats quan veiem que és la manera com guanyem nosaltres. I una última reflexió d'aquelles de l'ou o la gallina: l'equip es descontrola perquè Xavi està desdibuixat, o Xavi està desdibuixat perquè l'equip es descontrola?

Comentaris (3)16-09-2013 22:24:45

miquelpugamiquelpuga blog, 16-09-2013 22:31:57

Piqué,no està fi,Xavi està cansat.

davidcuencadavidcuenca blog, 17-09-2013 00:02:59

Totalment d'acord amb tu, Miquel. Sort d'en Neymar, a qui només li falta no confondre el respecte a Leo Messi amb el vassallatge.

davidcuencadavidcuenca blog, 19-09-2013 22:30:43

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: