login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Boyhood" i "Descubriendo Nunca Jamás"; i futbol: Barça 2 - Athletic 0

Començo parlant d'una pel·lícula que no és una pel·lícula: el que és és un miracle. És un miracle perquè sembla impossible que un món tan accelerat com el que habitem admeti un projecte com aquest: rodar la vida d'un nen i la dels éssers estimats que l'envolten durant dotze anys, amb un rodatge un cop l'any que es deixa portar pels canvis físics i emocionals dels actors que els interpreten. Quina idea! I és un miracle perquè el resultat és extraordinari. La pel·lícula té, com molt bé apunta el crític Sergi Sánchez a Fotogramas, una coherència en el to sorprenent en un producte que s'ha rodat en dotze moments corresponents a dotze anys diferents. Però el millor de tot és la subtilesa de les el·lipsis que porten d'un any a l'altre, gairebé imperceptibles, fet que fa que sense que te n'adonis el nen s'hagi fet gran davant dels teus ulls, tal com passa a la vida real amb qui ens envolta i amb nosaltres mateixos. Al cap de les més de dues hores i mitja que dura la pel·lícula (que passen volant malgrat que no passi res especial, perquè la pel·lícula et deixa literalment fascinat) acabes preguntant-te què queda d'aquell nen que has conegut al principi, com si fos d'una altra vida, com et passa a tu mateix quan penses en la teva infantesa. T'adones que per més que els adults s'esforcin a donar consells, només la maduresa personal porta a acomplir-los, quan és el moment i no abans. T'adones que el pas del temps ho canvia tot sense que ho notis. Per a alguns és alliberador (el nen protagonista), per a d'altres redemptor (el pare) i per a d'altres frustrant (la mare). A tots ens canvia i ens afecta; el que passa és que en el dia a dia no ho percebem fins que de sobte ho notem de manera contundent. L'experiment gens gratuït de "Boyhood" pretén captar la subtilesa progressiva com es produeixen aquests canvis. Ho aconsegueix i demostra la genialitat del director Richard Linklater.

Continuem parlant del pas del temps. No és estrany que, davant els estralls que provoca en tothom, hi hagi qui no vulgui que el temps passi; hi hagi qui no vulgui créixer. "Descubriendo Nunca Jamás", dirigida amb elegància i eficàcia pel sempre solvent Marc Forster, ens mostra el procés creatiu de Peter Pan, i especula amb la possiblitat molt plausible que fos l'autor qui de debò no volia créixer. Un personatge a la mida de Johnny Depp, que vol convèncer la gent de la necessitat de no perdre el nen que portem a dins, que defensa la imaginació com a arma poderosa per sobreviure a la intempèrie de la crueltat de la vida. Peter, el nen en qui s'inspira, aprendrà que cal creure en contes de fades, i que potser els seus pares van morir joves per estalviar-se el tràngol de veure'l créixer i convertir-se en un adult infeliç i preocupat.

I és que en això del pas del temps no plou mai a gust de tothom, i el que guanyes per un costat ho perds per un altre. Passa una mica el mateix que amb el futbol i la teoria de la manta: si et tapes els peus, desprotegeixes el cap; i si et tapes el cap, desprotegeixes els peus. Sembla que aquest Barça de Luis Enrique genera més aprovació que desacord, però hi ha puristes que es queixen d'algunes mancances de l'equip. I tenen raó: l'equip està per fer i té molt per polir. No pot ser d'una altra manera, amb un entrenador acabat d'arribar i tantes cares noves. Però Luis Enrique busca noves fórmules, i li passa una mica això de la manta. Com que vol dinamisme i mobilitat, a vegades l'equip es desordena i no hi ha joc posicional, fet que obliga Busquets a apagar molts incendis. Com que vol que l'equip es reagrupi en defensa si no pot recuperar la pilota ràpidament, a vegades els futbolistes de segona línia triguen a arribar en atac i es perden algunes contres. Com que no li fa res que els jugadors de darrere treguin la pilota en llarg si es veuen pressionats, a vegades hi ha uns minuts de domini de l'adversari en la possessió. Ja es veu que aquests peròs no són perdonables per als puristes, però Luis Enrique no contradiu la filosofia del Barça: ser protagonista del partit. Aquests defectes es poden polir, i és bo pensar que hi ha marge de millora quan de moment els resultats ja són excel·lents. Però és que a més el Barça comença a ser un equip menys previsible, i dissabte va fer jugades de manual que recordaven la selecció alemanya campiona del món: joc de toc, sí, però sense mastegar tant la jugada, més vertical i profund. Ja vaig dir que Neymar en diria bé d'aquesta manera de fer, i de moment aquí tenim dos gols en mitja horeta. De moment no s'ha aconseguit res, i cal recordar que l'equip de Martino va batre l'any passat tots els rècords de victòries a l'inici de la lliga i la cosa va acabar com va acabar. Però el millor símptoma és que veig tothom molt implicat: tècnics, jugadors, i també una afició que dissabte va ajudar moltíssim. O potser és que jo també necessito creure en contes de fades. I és que, com diria el creador de Peter Pan, cal creure en les coses perquè passin. Si no hi confies, no passaran. I un cop més no parlo només de futbol.

Comentaris (4)15-09-2014 23:41:24

Neus, 16-09-2014 07:47:08

De moment, fins i tot jo m'aficiono a veure el Barça. I pel que fa a les pelis, ja ho has dit tot, crec...bon cap de setmana cinèfil!

miquelpugamiquelpuga blog, 16-09-2014 20:15:10

aquest Barça,il-lusiona.

davidcuencadavidcuenca blog, 16-09-2014 23:37:18

Doncs sí, Neus, aquest Barça és molt distret. I també, com diu en Miquel molt il·lusionant. Pel que fa a les pel·lis, cada cop llegeixo més articles que defensen que "Boyhood"serà una de les pel·lícules més importants de la dècada. Som uns privilegiats d'haver-la vist el dia de l'estrena, perquè probablement es convertirà en pel·lícula de cute.

davidcuencadavidcuenca blog, 20-09-2014 02:31:35

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: