Es fa difícil comentar una pel·lícula com "La bruja", un producte d'allò més desconcertant. Amb un estil narratiu potser més propi de les pel·lícules de terror dels 70, el film és alhora innovador i arriscat. Uns personatges marcats per la seva superstició que acaben essent els seus propis pitjors enemics. La repressió religiosa autoimposada com a element contraproduent i paradoxalment diabòlic. Els personatges han de conviure amb la idea que porten el mal a dins, que són dolents per defecte, i així es fa difícil construir una vida equilibrada i sana. Una comunitat tancada, una família, que acabarà mostrant-nos que efectivament el mal del qual fugim som nosaltres mateixos. Amb l'escena en què la filla gran treu la màscara a la hipocresia inconscient del pare com a punt àlgid, la pel·lícula també expressa (amb un tractament exquisit de la llum) per què l'encarnació del pecat són bruixes i no bruixots: la dona representa la temptació a causa de la mirada perversa del mascle que la contempla. La pel·lícula mai s'acaba d'enlairar ni de ser plenament satisfactòria, li falta credibilitat en seqüències clau i pateix d'un final massa passat de voltes, però si més no és d'agrair una proposta diferent al terror gastat dels últims anys.
Esperàvem patir més a la sala de cinema, però ho vam fer molt més l'endemà davant la tele seguint una final èpica, d'aquelles destinades a recordar-se molt de temps, amb el gol de Jordi Alba enganxat a la retina dels records. No va ser un partit brillant del Barça, però sí un dels dies en què els aficionats hem pogut aplaudir-lo amb més orgull. Sens dubte, dos moments decisius (a banda de l'expulsió de Banega que equilibraria les forces a la pròrroga i permetria al Barça ser-hi molt superior) van ser l'expulsió de Mascherano i la lesió de Suárez. Jugar una hora amb deu no és fàcil, i el Barça se'n va sortir en gran part perquè, aquesta vegada sí, Luis Enrique la va clavar amb el canvi de Mathieu per Rakitic. No va ser un canvi covard, ja que va sacrificar el migcampista de més contenció en espera que Iniesta i Messi (com així va ser) marcarien el ritme adequat a la zona ampla de manera brillantíssima. No em va agradar que en moltes fases el Barça reculés tant, però possiblement la idea era intentar defensar-se amb la pilota (així es va fer quan es va poder, tot i que massa poc sovint) i simplement renunciar a la pressió alta quan el Sevilla la tingués per no suïcidar-se al darrere. El resultat va ser que el Sevilla, que estava molt còmode en el paper de paparra, s'ennuegués quan va haver de portar la iniciativa, cosa que va passar a convertir-lo d'equip enganxós a equip brut. Pel que fa a la lesió de Suárez, paradoxalment va servir per acabar d'ordenar l'equip amb l'entrada de Rafinha. Potser caldria reflexionar que no cal esperar que un membre del trident es lesioni per canviar-lo si el partit ho requereix, però em va agradar que Luis Enrique expliqués que no volia canviar un atacant de bones a primeres per si l'acabava trobant a faltar si el Sevilla s'avançava. A Luis Enrique se li ha dit de tot, especialment que és massa pragmàtic i que qualsevol entrenaria un equip així. Els seus detractors deuen tenir més munició des d'ahir per retreure-li que en alguns moments juguéssim aculats. Però a mi em sembla que el que va fer el Barça ahir amb deu (amb l'ajuda d'una afició entregada, gairebé gens enfocada per una realització més pròpia del No-Do) va ser molt bèstia, i que si va saber patir al darrere és perquè ara està més preparat per fer-ho perquè això està treballat. Aquest equip està capacitat per dansar amb la pilota (només cal veure Iniesta), per ser dirigit com una orquestra impecable (abans per Xavi i ara per Messi en el seu nou rol espectacular), però també per serrar les dents i anar al fang si l'ocasió ho demana. Va ser emocionant veure un equip que ho ha guanyat tot buidar-se així i refer-se de totes les adversitats. Molt d'orgull ahir, sí senyor. Gràcies, Barça!