Tornem-hi amb Marilyn Monroe. La veritat és que, tot i que el talent de la malaguanyada actriu era indiscutible, no es pot negar que en la majoria de les pel·lícules en què intervenia (potser excepte les de Billy Wilder) la seva simple aparició envoltava el producte d'una certa frivolitat. Per això és tan sana i tan divertida la paròdia que fa Jane Russell del seu personatge a "Los caballeros las prefieren rubias". Segurament, la intenció era simplement parodiar el personatge i no l'actriu, que tot just llavors començava a fer els seus primers protagonistes, però vist amb la perspectiva actual és inevitable veure-ho així, ja que Monroe va acabar d'alguna manera essent esclava de la imatge que projectava en aquest film: noia atractiva però ximpleta, sense ser-ho en realitat. Per la resta, com totes les comèdies de Howard Hawks, la pel·lícula es mira amb plaer i amb fascinació per l'agilitat dels diàlegs i les situacions.
D'altra banda, aprofitant que és l'any de la commemoració del centenari del naixement de Marguerite Duras, rellegeixo la que potser és la seva obra més coneguda: "L'amant." Potser influït pel record de la versió cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud, que diria que s'hi centrava de ple, o pel mateix títol, recordava l'obra com a més eròtica i passional del que en realitat és. Perquè "L'amant" és en realitat més aviat racional, amb una pulsió constant entre l'eros i el thànatos, l'amor i la mort. No es pot discutir que, malgrat ser profundament autobiogràfica (o precisament per això), la novel·la és literatura en majúscules. Cal no confondre literatura amb ficció: el text és decididament literari perquè arrisca constantment, amb unes giragonses en la veu narrativa i en el temps verbal que acaben fins i tot per marejar (tot i que això potser és culpa de la traducció i l'edició pèssimes que per desgràcia en posseeixo). En qualsevol cas, la novel·la, tot i alguns passatges indubtablement brillants, no m'ha fascinat com recordava que ho havia fet, o sigui que definitivament potser el bon regust em venia de la pel·lícula. Sigui com sigui, el millor són sens dubte les descripcions de les trobades amoroses, on subtilment Duras aconsegueix transportar-te amb mestria. Això, i la reflexió gairebé inconscient però punyent sobre el pas del temps que provoca.