login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "The cabin in the woods"

A vegades, per poder posar de cap per avall tot un gènere cinematogràfic, el millor és partir justament dels seus tòpics i, en el fons, reverenciar-lo i homenatjar-lo. Això és el que fan els creadors d'aquesta deliciosa "freakada" anomenada "The Cabin in the Woods". Diuen que va ser aclamada en la darrera edició del Festival de Sitges, i després de veure-la no només no ho poso en dubte, sinó que n'estic convençut. És un festí absolut per als que ja ens considerem addictes a aquest festival.

No hi ha dubte que es tracta d'una proposta valenta, arriscada, innovadora. Pel que sembla, hi ha qui li critica que no fa prou por. Però cal tenir present una cosa: la pel·lícula juga a mostrar-nos tots els mecanismes de la ficció de terror. És com si un mag ens ensenyés la trampa de tots els seus trucs i després ens sabés greu que no ens fascinés la seva màgia. Quedem-nos amb l'aprenentatge que hem adquirit. Quedem-nos amb el fet que la pel·lícula ens interpel·la com a espectadors i ens fa preguntar-nos què és el que li demanem al gènere. La resposta és òbvia: sang, fetge, por i, si pot ser, una bona dosi d'erotisme, latent o explícit. Però quan la pregunta que ens formula la pel·lícula va més enllà i ens interroga sobre per què ens fascina tant contemplar escenes de morts violentes i brutals a la pantalla, la resposta és molt més inquietant: el plaer que ens proporciona aquesta forma recargolada de voyeurisme es deu al desig que la joventut sigui castigada. Ostres! És cert. Els protagonistes d'aquests films sempre són joves i guapos (i guapes). De manera que es barregen el desig i la venjança en contemplar-los. De manera que, en saber-los impossibles i llunyans, gaudim amb el seu patiment. Per això la més "puteta" ha de morir primer, seguida del campió de l'esport de torn. I, si de cas hi ha quelcom empàtic, queda per a l'últim (o l'última, millor si és última) supervivent, aquell(a) que excepcionalment sí que té autèntic carisma, consistent en una barreja de fragilitat i força de voluntat, perquè és com nosaltres i ens hi podem identificar. Només aleshores es produeix la catarsi, només aleshores patim de debò. Confessem-ho: amb la resta de víctimes, l'única cosa que hem fet és gaudir dels seus tristos finals.

En fi, deixant de banda aquestes filosofades d'estar per casa que m'agafen de vegades, és evident que la pel·lícula no és rodona. El final no és del tot satisfactori, no està prou treballat ni a l'alçada de la resta de la proposta. Però per al record ens quedarà el culte al caos de la seqüència en què apareixen totes les criatures monstruoses i terrorífiques imaginables alhora. Pura orgia apocalíptica. I també, i en relació a tot el que deia abans, la commovedora trobada entre víctima i botxí amb els papers intercanviats. I el millor de tot és que és una proposta honestíssima: el seu gir argumental, el que fa miques els tòpics, mai ens pot semblar trampós, perquè subtilment la pel·lícula mostra les seves cartes des del començament. Una altra cosa és que la nostra mirada, àvida del primer assassinat, no ens ho deixi veure a la primera.

Comentaris (1)15-06-2013 02:50:39

davidcuencadavidcuenca blog, 21-06-2013 19:45:29

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: