En general, a la vida, és ben certa aquella màxima segons la qual mai hauries d'intentar tornar al lloc on has estat feliç. Aplicat a determinat cinema de Woody Allen, el cineasta novaiorquès utilitza la nostàlgia del passat per reflexionar-hi, i a “Midnight in Paris” ens advertia que cada època passada enyora l'anterior, de manera que la insatisfacció és inevitable perquè sempre ho vivim tot des del present. Potser l'únic consol, doncs, és que vivim per fabricar records que podrem enyorar en un futur des de la nostàlgia. Sigui com sigui, Woody Allen és d'aquells cineastes transparents que t'ofereixen cada any un racó de felicitat. El cinema d'Allen és aquell lloc on has estat feliç i sí que sempre hi pots tornar. D'acord: s'imposarà igualment allò que qualsevol època passada va ser millor, i direm que amb el temps les seves pel·lícules s'han anat tornant més rutinàries i inofensives, però per molt que com en aquesta “Café society” no sembli que ens ofereixi res de nou, no hi ha res com deixar-se portar pels seus personatges, la seva deliciosa manera de narrar i rodar i la música per ronronejar de satisfacció com un gat a la butaca. És cert: “Café society” no sembla oferir-nos res de nou. Una altra vegada un triangle amorós, una altra vegada el dubte entre la persona que t'apassiona i la que et convé... Però hi ha alguna cosa que fa especial aquesta seva última proposta. D'entrada, la renúncia absoluta al final feliç convencional, una maduresa que porta el protagonista a acceptar la seva vida com la millor possible i no com la somiada. Però també, qui sap si de manera inconscient, la possibilitat de veure en l'interior dels debats sentimentals dels personatges la dicotomia entre el glamur de Los Angeles i la dolça aspror terrenal de Nova York; com si Allen vulgués fer una metàfora del seu cinema, sempre a mig camí de la fantasia i el realisme. Amanit amb una subtrama posada amb calçador però que permet exhibir la recuperació d'un humor existencialista que feia temps que no mostrava amb tanta traça, el resultat és un cop més l'esperat: aquell que ens permet dir que qualsevol pel·lícula menor d'Allen és millor que la majoria de pel·lícules que poguem veure a la cartellera.
De manera semblant, qualsevol partit mig acceptable del Barça és millor que la majoria dels que poguem veure d'altres equips (només cal pensar en la recent i avorridíssima Eurocopa). Certament, el Barça no va fer ahir el seu millor partit, però va tornar a donar mostres d'equip gran i de saber fer competitiu. Es va entossudir durant tot el partit a demostrar que no és cert que no li agrada la possessió, decidit una vegada i una altra a sortir jugant des del darrere malgrat la pressió altíssima de l'Athletic. I la seva insistència va tenir premi en una magnífica triangulació entre Suárez, Turan i Rakitic. La segona part va ser una mica més discutible: generalment, el guió diu que el rival ha d'estar fos físicament després d'una hora perseguint ombres, però ahir el Barça es va complicar la vida l'últim quart d'hora deixant-se arraconar excessivament en comptes d'anar a sentenciar el partit. Aquesta és la versió més especulativa, la que no m'agrada, la que encara que sigui amb la pilota es mostra massa conformista amb el resultat. La que ens va fer doblegar el genoll al Calderón en la Champions fa uns mesos, vaja. Però en fi: San Mamés és San Mamés, i ningú ha dit que aquest joc sigui fàcil. L'equip va fer un exercici de supervivència suficient. Tres punts i a continuar creixent.