login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El capital humano" i "Barcelona nit d'estiu"; i futbol: Sevilla 2 - Barça 2

Darrerament em trobo que si m'ho proposo puc fer una mena de trilogies amb algunes de les pel·lícules que veig. Ara mateix, em sembla que aquesta "El capital humano" que acabo de veure combina bé amb "Nightcrawler" (que també em va servir per formar la meva peculiar trilogia de la insensibilitat, comentada fa uns quants articles) i amb "El año más violento" pel que fa a la denúncia, cadascuna a la seva manera, de la deshumanització total que provoca l'aplicació implacable del sistema capitalista. Així, tot i que força inferior a les altres dues, "El capital humano" funciona de manera eficaç per reflexionar sobre l'escàs valor de la vida humana (entesa com un tot, amb els seus somnis i els seus desitjos) en la dictadura del capital. Buscant un toc de qualitat amb l'aplicació d'una estructura a l'estil de "Rashomon" (amb el benentès que els diferents punts de vista no canvien la història, sinó que la completen), aquesta pel·lícula italiana despulla les misèries d'un país del sud d'Europa en què les elits econòmiques han permès la ruïna de la seva comunitat en favor del seu enriquiment. "El capital humano" és una pel·lícula amb estructura d'intriga i amb voluntat metafòrica, i en aquesta ambivalència té el seu principal problema. Perquè la metàfora només funciona a mitges. El descobriment del culpable no permet acarnissar-se del tot amb l'aristocràcia, sinó amb una classe mitjana representada per un personatge, Dino, absolutament repulsiu. No sembla just que la classe mitjana hagi de quedar com la dolenta, però en tot cas sembla que el director vol passar comptes amb un model de classe mitjana que s'ho va creure massa, que va voler estirar més el braç que la màniga. Sigui com sigui, la pel·lícula (que conté, per cert, algun error narratiu) sembla tenir només compassió per les generacions més joves. Des de tots els estaments socials, ve a dir-nos, s'han comès errors que han condemnat la vida i les expectatives dels més joves. En aquest sentit, el pla final sembla voler ser un cant d'esperança a un futur millor. Que així sigui i que les noves generacions no cometin els mateixos errors.

Són molts els camins que poden portar-te a una pel·lícula. Com a espectadors, amb "Barcelona nit d'estiu" ens ha passat com al seu director: ens hi ha portat una cançó, la preciosa "Jo mai mai" de Joan Dausà. Sabíem que la pel·lícula no tenia grans pretensions, de manera que l'expectativa de passar simplement una agradable tarda de diumenge es va complir sense problemes. És cert que la plasmació en imatges de la història explicada per "Jo mai mai" és una mica decebedora, i també que les altres cinc històries d'amor tampoc estan gaire ben definides i contenen un munt de tòpics. Però no hem de perdre el món de vista: la pel·lícula ofereix simplement el que promet, sense trampa, que no és res més que un entreteniment digne. I és molt important que aquestes pel·lícules existeixin en el cinema català. Ha d'existir un cinema català comercial de qualitat, i no ens n'hem d'avergonyir. La pel·lícula està ben filmada, ben interpretada, i és una comèdia romàntica com les que té qualsevol filmografia del món. Benvingudes, doncs, aquestes nits d'estiu. Per al record, una idea que jo sempre miro de transmetre als meus alumnes i que crec que ja he comentat més d'una vegada: l'important de les coses no és la seva arribada en si, sinó allò que vius mentre les esperes.

I, entremig d'aquestes dues pel·lícules discretes però correctes... Ai! Aquest Barça que tant ens estimem, i que tant ens fa gaudir i patir alhora. Patacada emocional dissabte a Sevilla. La primera mitja hora va ser senzillament excelsa, només comparable a la primera part de Manchester. L'equip no jugava, dansava amb la pilota. No competia, sotmetia el rival. Quan ens en vam adonar, 0-2 i sensacions immillorables. Però llavors el Sevilla va marcar en l'única rematada entre pals de tota la primera meitat i es va ficar de ple en el partit després d'haver estat esborrat completament del mapa. No es pot dir ben bé que fos en una jugada aïllada, ja que feia alguns minuts que l'equip s'havia desordenat i havia perdut el control, però sens dubte era un càstig excessiu després de tot el que havia ofert el Barça. D'aquesta manera, la segona part va quedar més oberta, però el Barça va competir en tot moment i mai va ser inferior. Només una errada puntual va provocar el fatal desenllaç quan ja era massa tard per reaccionar. Estic d'acord amb Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio) que aquest Barça basa el seu èxit en l'eficàcia a les àrees, i que precisament això és el que va fallar dissabte, tant a la pròpia (errades puntuals de Bravo i Piqué) com a l'aliena (errades constants de Suárez). Curiosament, això va passar el dia que el Barça més s'hava acostat a allò que havia estat: un equip meravellós que escombrava els rivals amb un ritme altíssim de circulació de pilota. Per tant, el debat entre resultadisme i bon joc s'eternitza mentre esperem obtenir finalment totes dues coses alhora. Això sí: no s'hi val a criticar Luis Enrique pel canvi de Xavi. D'acord que segurament l'opció correcta era treure del camp Iniesta i no Neymar, per fer com a Manchester i mantenir l'amenaça dels tres tenors a dalt per reprimir les alegries del Sevilla, però l'opció de posar un migcampista més per posar ordre no semblava dolenta en un principi. Ara l'acusen de covard i conservador aquells que veneraven el Barça de Guardiola per la capacitat d'especular amb la pilota, i això no és just. Per una vegada, Luis Enrique va preferir no arriscar i mirar de conservar el resultat en comptes d'intentar aprofitar els espais per liquidar el partit; i va sortir creu. Doncs no crec que hi torni, però aleshores serà molt trampós si un dia ens empaten per valents dir que calia posar calma. O una cosa o l'altra, i jo veig molta gent que a l'hora de jutjar la tasca de Luis Enrique juga amb les cartes marcades. Va ser una patacada emocional, sí, perquè vam deixar-nos dos punts molt importants quan ens mereixíem guanyar de totes totes; però l'exhibició de la primera mitja hora marca el camí (en qualsevol altre esport després de jugar d'aquesta manera s'hauria aconseguit una diferència en el resultat insalvable, però ja diu el tòpic que el futbol és així). A París, primera oportunitat d'aquest gran equip que encara tenim per poder tornar a reivindicar-se.

Comentaris (5)13-04-2015 22:21:17

miquelpugamiquelpuga blog, 13-04-2015 23:06:54

empatar a Sevilla,no és tant mal resultat...

Neus, 14-04-2015 07:31:13

"El Capital Humano", sense ser una gran pel.lícula, t'atrapa fins el final. Gran interpretació de la filla de Dino. Aquest últim, un personatge que odies des de la primera escena. Val la pena veure-la per la manera com està explicada.

davidcuencadavidcuenca blog, 14-04-2015 23:49:31

No, Miquel. Però fa mal de la manera que es va empatar, quan s'havien fet mèrits de sobres per guanyar...

davidcuencadavidcuenca blog, 14-04-2015 23:50:47

Neus, en Dino és el típic milhomes que es creu més del que és, i el pitjor és que se surt amb la seva de la manera més mesquina.

davidcuencadavidcuenca blog, 16-04-2015 20:40:50

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: