login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Las dos caras de enero"; i lectura: "Al meu cap una llosa"

Com a professor circumstancial de llatí que em toca ser, intento transmetre als alumnes el valor de la mitologia clàssica per entendre'ns millor a nosaltres mateixos. Es podria dir que "Las dos caras de enero" juga aquesta carta, la de l'embolcall mitològic per explicar les misèries humanes, amanit amb els preceptes elementals de la tragèdia grega. La pel·lícula té un to clàssic, amb una posada en escena preciosista, i funciona sobretot gràcies a uns actors excepcionals: Viggo Mortensen i Kirsten Dunst per descomptat, però també Oscar Isaac, ara reconegut per la seva gran actuació a "A propósito de Llewyn Davis", però la força expressiva del qual ja em va captivar a "Ágora". Tot i així, mai arrisca, i es podria dir que sempre que podria enlairar-se li acaba faltant la pela per fer el duro. Al final el que més queda és el conflicte generacional que encarnen els personatges de Mortensen i Isaac, amb un cert punt edípic personificat en el desig que ambdós senten per Kirsten Dunst, i en què es llegeix l'eterna decepció que cada generació provoca en els seus descendents però també la inevitable reconciliació. Pel·lícula correcta, en definitiva, però que em temo que passarà sense pena ni glòria pel meu record.

També juga, en certa manera, la carta mitològica la meva última lectura, "Al meu cap una llosa" (Olga Xirinacs, 1984), però d'una manera diferent: ho fa a partir d'un mite de la literatura, Virginia Woolf, i l'especulació sobre el que va poder envoltar el seu suïcidi. La veritat és que només d'encetar-lo et trobes amb un llibre sorprenent, poc habitual en les lletres catalanes. Perquè és poc habitual que la narrativa catalana s'ocupi de personatges i temes estrangers, i també perquè pràcticament cada frase és una troballa literària, la qual cosa fins i tot a vegades paradoxalment en dificulta la lectura. A partir d'una trama que em recorda lleugerament el món de "Pedro Páramo", de Juan Rulfo, en el sentit que els morts es barregen en el món dels vius, Xirinacs construeix una història petita en què el que millor reflecteix són dues coses, totes dues al voltant d'una guerra terrible com va ser la Segona Guerra Mundial: d'una banda, el contrast entre la fredor de les xifres de baixes i la història personal que s'esquerda i es trenca en mil bocins en cadascuna d'elles. D'altra banda, i sobretot, la por. La por dels anglesos a ser envaïts. La por de les bombes. La por de no tenir futur. I, així mateix, la veu narrativa, que juga a portar fins al límit l'omnisciència, omple de sentit el concepte de literatura femenina (que no pas feminista). Des de Rodoreda que no tenia aquesta sensació tan clara. Val a dir, però, que és una lectura que no sempre es fa amb plaer, que m'hi he ennuegat en alguns moments, però sigui com sigui d'una qualitat evident i poc discutible.

Comentaris (3)16-06-2014 22:47:24

Neus, 17-06-2014 17:36:03

Em va costar entrar a la pel·lícula. Un cop t'hi fiques, és distreta però no passarà a la història; completament d'acord amb tu. Però quins dos súper actors!!!

davidcuencadavidcuenca blog, 17-06-2014 19:30:54

Parles sempre de criteris estrictament interpretatius, oi? :-)

davidcuencadavidcuenca blog, 19-06-2014 00:48:49

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: