Tercera pel·lícula magnífica en un mes: o m'estic tornant definitivament tou i ja m'agrada tot, o realment aquest 2016 promet cinematogràficament. Sigui com sigui, no sóc l'únic que pensa que "Carol" és una meravella, un prodigi de sensibilitat sense carrincloneria, una lliçó de cinema en cada fotograma. "Carol" et fa sentir el plaer del cinema clàssic, amb una història cuinada a foc lent (no apta per a gran part del públic de multisales, que només busca acció irreflexiva i sense fre), una cuidadíssima posada en escena, una narrativa de ferro i una cura de l'enquadrament que deixa bocabadat. Rere una història d'amor prohibit acadèmica i l'actuació sublim de les dues protagonistes, en el film hi batega un feminisme subtil i, aquest sí, necessari. Perquè la societat (la dels anys 50, però també la d'ara) obliga sovint a la contradicció entre els sentiments que es tenen i les paraules que es pronuncien.
El Barça, per la seva banda, continua avançant, sovint en el malentès entre el que transmet el seu joc i la realitat. Qui veiés el partit ahir pensaria en un equip indolent, apàtic, de llei del mínim esforç. La realitat, però, és que sovint el Barça posa el fre de mà com a manera de defensar-se: mentre tinc jo la pilota, tu no em fas mal. El problema és que ahir la perdia massa vegades amb massa facilitat, i això comença a ser habitual (atenció a la nova moda del 7 defensen i 3 ataquen que sembla que pren tendència entre els rivals), i ahir l'única cosa que impedia l'avorriment més absolut era la sensació de perill d'un partit no tancat. En fi, amb aquests partits sense història que s'obliden al cap de dos minuts també es guanyen lligues...