Els cinèfils del claustre de professors de l'institut on treballo continuem fent conxorxa i recomanant-nos pel·lícules. Aquesta setmana tocava mirar "Cashback". Així que ahir m'hi poso, la miro, passo una bona estona però em pregunto si n'hi ha per tant. La sensació que tinc és que no. Com que sé que prové d'un curtmetratge original, decideixo mirar-lo. M'agrada molt més. Té més sentit, i la metàfora del temps congelat s'entén molt millor. Escric un correu al company que me l'ha recomanat, i li dic que no m'ha entusiasmat però que té coses bones. L'endemà, és a dir avui, li dic que la pel·lícula ha reposat bé durant la nit dins el meu cap i que cada cop la veig amb més simpatia. Ell se n'alegra, i em diu que ja entén que algunes coses no m'hagin agradat, perquè és una mica nyonya. Però en realitat no és això el que em disgustava, sinó més aviat que la majoria de metratge em semblava una poca-soltada (què hi pinta, el partit de futbol?). És clar que just abans he tingut una conversa amb un altre company, que m'ha fet adonar que tots plegats ens podem reconèixer en el comportament excèntric dels personatges. Tothom fa tantes ximpleries com pot per suportar la seva rutina diària. Els alumnes, per descomptat. Però també, per què negar-ho, nosaltres. És cert. I se'n diu supervivència.
Ja ho sé: no s'entén res. El millor és mirar la pel·lícula, i gaudir sobretot de la idea principal inspirada pel curtmetratge: l'apologia de les formes femenines. Quan un dels meus còmplices cinèfils va fer servir aquesta expressió per recomanar-me la pel·lícula, em va fer gràcia, perquè em semblava que era una manera molt fina de dir que hi hauria moltes tetes. I sí, n'hi ha moltes. Però té raó: és una apologia de les formes femenines. No hi ha expressió més sensata per definir-ho.