login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Cincuenta sombras de Grey" i "Nightcrawler"; i futbol: Barça 5 - Llevant 0

Per imperatiu matrimonial, dissabte tocava anar a veure "Cincuenta sombras de Grey". Com que no m'he llegit el llibre (una cosa és perdre dues hores i una altra el poc temps preciós que tinc per llegir), se'm fa difícil valorar-la, però la meva dona diu que és força fidel al llibre i que no l'ha decebut, de manera que això hauria de ser la prova del cotó. Jo només puc valorar la part estrictament cinematogràfica, de posada en escena, i en aquest sentit haig de dir que la pel·lícula em va semblar ben dirigida, que els actors protagonistes eren prou encertats (sobretot ella, amb molt més carisma) i que la manera de filmar era elegant, malgrat algun tractament de la llum potser una mica massa carrincló. Només grinyola un terrible ús de la càmera lenta en una de les escenes eròtiques, però per la resta em sembla que la pel·lícula troba el punt just i el to necessari. Una altra cosa és la història, una poca-soltada com un piano, però d'això la directora no en té cap culpa. I això que al començament la cosa promet, ja que pot resultar interessant la tensió antagònica que s'estableix entre els plans personal i sexual de la relació. Així, la submisa és qui de fet domina sentimentalment la relació, cosa que suposo que és la que més agrada al públic femení, i fins i tot es poden analitzar les causes del fracàs de la parella en el punt en què ho deixa aquesta primera part: ella comet l'error de deixar-se dirigir en l'àmbit no sexual (com resumeix magníficament la mirada de desaprovació de l'amiga) i ell, el de traslladar a l'àmbit sexual les tensions pròpies de l'àmbit personal. En definitiva, la incapacitat manifesta de separar els rols que cadascú ha d'ocupar en les dues realitats paral·leles que conviuen en la seva relació. Però el que em treu de polleguera, en aquesta història d'un pigmalió que es resisiteix a ser-ho, és la vigència del tòpic del príncep blau, de l'atracció per un home només perquè és guapo i té pasta (això deu ser l'eròtica del poder, però després diuen que els superficials som nosaltres). Puc entendre que una dona tingui fantasies amb el fet de ser dominada sexualment, però em sembla que en ple segle XXI suggerir que una noia intel·ligent perdrà el cul per un paio perquè l'espera amb un helicòpter és la cosa menys trencadora del món, i la més carca. Sigui com sigui, i malgrat que (almenys a jutjar pel que em va passar a mi) la pel·lícula no aconsegueixi evitar que el públic masculí s'avorreixi en bona part del metratge, el cert és que on la història encerta més la tecla és en la idea que el joc de la submissió sexual allibera l'individu de les tensions pròpies d'haver de viure en una societat que és en ella mateixa un descontrol però que t'exigeix viure controlant-ho tot.

Una societat que reflecteix de manera implacable l'extraordinària "Nightcrawler", que he tingut la sort de poder veure avui aprofitant que tenia el dia lliure. "Nigthcrawler" és, de moment, la pel·lícula de l'any, i gairebé es podria dir que funciona com a revers de "Whiplash" en servir de toc d'atenció contra la mitificació de l'autosuperació personal. La capa més evident és la crítica als mitjans de comunicació i al nostre paper com a espectadors. Els telenotícies sensacionalistes no tenen escrúpols i els espectadors, cap mena de sentit crític. Veuen i pensen allò que els periodistes volen que vegin i pensin. És l'eterna qüestió de l'ou o la gallina a propòsit de la teleporqueria: els mitjans es justifiquen dient que és el que els espectadors volen veure, quan la realitat és que els espectadors han estat educats a nivell audiovisual d'aquesta manera. O potser tot plegat és un fidel reflex del que som: una societat cínica i hipòcrita representada per empresaris que accepten mercaderia robada a bon preu però no contractar a sou el lladre que els la proporciona perquè faci una feina digna. La pel·lícula arrisca en prendre com a protagonista un personatge absolutament menyspreable (excel·lent Jake Gyllenhaal) perquè l'acompanyem en les seves odissees nocturnes i urbanes (casual, el cognom Bloom?). Impossible sentir empatia per un individu així, que es caracteritza precisament per la manca absoluta que ell també en té cap als altres. Però el que el fa definitivament insuportable (i aquí arribem, em sembla, a l'estructura profunda de la pel·lícula, que convindria no ignorar) és la seva expressió verbal de recitador autòmata de manuals d'emprenedoria. La seva mirada, esfereïdora i buida, és la metàfora perfecta d'una societat educada en la deshumanització, en termes estrictes d'aplicatius i d'estadístiques de rendiment. Una societat entrenada per considerar els éssers humans simples danys col·laterals del capitalisme ferotge. Una societat a la qual se li ha desprogramat l'ànima en un sistema basat en l'egoisme, i que consumeix les desgràcies alienes amb l'alleujament morbós de saber que no són pròpies. Formalment, la pel·lícula dribla molt bé gràcies a un esplèndid sentit del muntatge els riscos de fer-se repetitiva, i fins i tot es podria dir que el seu excés d'estilització pot funcionar com a estirada d'orelles a la complaença amb què consumim la violència. És inevitable sortir trist del cinema. No hi ha esperança per a la condició humana, si més no per a aquesta societat occidental tan orgullosa d'ella mateixa i dels seus pretesos valors. En aquest sentit, la mirada animalitzada i l'aspecte inhumà de la bèstia nocturna protagonista, d'aquest rèptil carronyaire, funciona com a retrat de Dorian Gray que reflecteix al mil·límetre les misèries que com a societat hem engendrat i que ens neguem per poder-nos mirar al mirall sense espantar-nos.

En fi, per sort puc acabar amb un to més frívol i satisfet, gràcies a la nova exhibició d'aquest Barça que sembla haver agafat definitivament la velocitat de creuer. Luis Enrique és un home llest, fins i tot a la sala de premsa (malgrat els seus evitables exabruptes). Hi deia a la prèvia, molt hàbilment, que el Barça té el millor atac en estàtic del món, ja que és qui més es veu obligat a jugar-hi perquè els rivals li presenten autèntics autobusos defensius. És d'una murrieria extrema plantejar això en aquests termes des de la consciència que darrerament s'està qüestionant aquesta capacitat, perquè els darrers triomfs havien arribat des de la verticalitat més radical. Però Luis Enrique sabia el partit que l'esperava contra el Llevant, i va mentalitzar així el seu vestidor i l'entorn. Això va fer que tothom fos més pacient en una arrencada de partit insípida, de paciència, de toc i d'elaboració, de joc de posició. De les d'abans, vaja. I, excepte per un cert abús de les passades diagonals de Messi (clau tot i així en el primer gol, que sempre és el més difícil), el Barça va tornar a fer un partit notable i va demostrar que també continua dominant com ningú aquests escenaris, amb una ràpida circulació de pilota i la gran novetat d'aquest any en estàtic: els constants canvis de joc que fan anar de corcoll les defenses amb les vertiginoses i sovint inassolibles basculacions a què obliguen. La segona part, amb el Llevant ja absolutament esgotat, va ser una exhibició de totes totes, sobretot en la pressió després de pèrdua. Continuem gaudint, continuem sumant, continuem dominant cada vegada més situacions del joc. I tot això amb vuit canvis respecte a l'últim partit! Prudència, però això rutlla.

Comentaris (7)16-02-2015 22:19:22

Neus, 17-02-2015 19:18:37

"Cincuenta Sombras de Grey" no és una gran pel·lícula, com tampoc ho era el llibre. Però sí que entra molt bé, com també ho feia el llibre. M'esperava molt poc de la pel·lícula, i per això puc dir que no m'ha decebut.

davidcuencadavidcuenca blog, 17-02-2015 19:19:17

És allò que diem sempre de les expectatives...

davidcuencadavidcuenca blog, 17-02-2015 19:27:32

Però la que cal veure de totes totes és "Nightcrawler". Potser l'únic defecte és que li costa acabar. Jo ho hauria fet cinc minuts abans, en un pla que és pràcticament de western, en què delinqüent i reporter es desfien amb la mirada mentre cadascú sosté la seva arma: pistola i càmera, respectivament.

davidcuencadavidcuenca blog, 23-02-2015 23:46:30

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: