login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Cinema Paradiso"

Ahir el riu de la meva ciutat, habitualment sec, baixava furiós com feia temps que no es recordava a causa de les pluges insistents dels últims dies. Els veïns de la meva ciutat, acostumats a un riu sense aigua, sempre han fet un esdeveniment del fet que de cop i volta en porti, però és que ahir la cosa sortia de mare. Per aquest motiu, desafiant la pluja, els meus veïns i nosaltres mateixos vam celebrar el diumenge al matí passejant pel passeig i pels ponts per gaudir de l'espectacle (al mateix temps que teníem l'ai al cor perquè no perjudiqués a ningú, com malauradament va passar). En un moment donat, al pont vell, vaig dir a la meva dona que tenia una sensació molt forta de tornar a la infantesa: aquelles tardors de pluges que duraven setmanes, aquell anar a veure la crescuda del riu amb els amics. Hi penso, i tot era més fàcil: perquè no teníem la responsabilitat dels adults, és clar, però també perquè senzillament tot era més simple. Podíem prendre mal jugant sense que els nostres pares denunciessin a ningú, no s'havien inventat els il·luminats que es guanyen la vida complicant la dels altres absurdament des d'un despatx, i fins i tot ens pensàvem (ara ja sabem que no) que vivíem en una democràcia. La societat era de terra ferma, i no líquida o volàtil com ara. L'única cosa que ara és millor és que aquesta vegada mirava el riu amb la millor companyia possible.

En sóc conscient: sembla un article escrit per un iaio. Però quan et trobes (fent una previsió optimista) a l'equador de la teva vida, comences a idealitzar el passat. No tant per la idea que qualsevol temps passat va ser millor, sinó perquè t'envaeix la sensació del protagonista de “Her” (Spike Jonze, 2013) que totes les emocions autèntiques ja les has viscut i que a partir d'ara només queden rèpliques imperfectes de les originals. La pluja i els records que evoca són un activador potent de la nostàlgia, i el marc perfecte per recuperar una pel·lícula com “Cinema Paradiso”, que només pot fer que potenciar aquesta sensació. Més enllà que veure-la ja no va ser com el primer cop (el que dèiem: ara hi trobo les imperfeccions, com ara la descompensació en el metratge), el film de Giuseppe Tornatore és la nostàlgia feta pel·lícula. Una mirada desencisada, des d'aquell costumisme tan italià, a la desolació que deixa el progrés. I sobretot, és clar, un cant d'amor absolut al cinema. Amb una seqüència final inoblidable que, aquesta sí, continua emocionant com el primer dia i que justifica per si sola l'existència de la pel·lícula: un crit preciós, des de l'eterna melodia de Morricone, contra tots aquells mediocres que volen privar-nos de tota forma de bellesa.

Comentaris (1)20-11-2018 00:22:27

davidcuencadavidcuenca blog, 26-11-2018 23:36:09

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: