Primera imatge de “Comanchería”, que dóna pas a un primer pla seqüència que ja t'atrapa i que deixa clara la virtuositat tècnica i narrativa d'aquest magnífic neowestern: la càmera enfoca un grafit amb la llegenda “Tres vegades a l'Iraq, però a nosaltres ningú no ens rescata”. La pel·lícula ensenya les seves cartes des del primer segon: farà servir una narrativa clàssica de cinema d'acció (a mig camí entre el thriller i el western) per tractar problemàtiques socials. I, d'altra banda, s'estableix així des del començament la dicotomia que es respirarà en tot el metratge entre el patriotisme i la sensació de desarrelament causada pel mal govern i la implacable lògica perversa del capitalisme liberal i salvatge. I la idea que serveix de punt de partida no pot ser més simple, eficaç i atractiva: si el banc és a punt de desnonar-nos per impagament de la hipoteca, atraquem les seves sucursals per obtenir els diners (de fet, l'acte de justícia poètica no acaba aquí, però no fem spoiler). Comença així un joc del gat i la rata entre el ranger que perseguirà els atracadors i la parella de germans que fan de Robin Hood d'ells mateixos. La pel·lícula ofereix una dialèctica paral·lela constant entre la parella de policies i la parella de lladres, amb uns diàlegs impagables plens d'un humor divertidíssim però amb rerefons trist: un món s'està acabant, i tot està tenyit d'una desolació melancòlica i un desconcert en els servidors de la llei davant del món que els toca defensar. Al final, com marquen els cànons, els antagonistes hauran de tenir un duel final, però serà verbal. Ja no són temps per a l'èpica, sinó per a la recança. D'acord: el vot a Trump va respondre en gran part precisament al desengany davant del sistema, però als seus votants se'ls hauria d'obligar al visionat de “Comanchería” al més pur estil de “La taronja mecànica”, amb la impossibilitat de perpellejar o d'apartar la mirada, a veure si entenen que el seu enemic no és a fora, sinó que són víctimes d'un esquema econòmic (l'American way of life) que absurdament i orgullosament defensen amb el seu culte per les armes, com cowboys que s'han equivocat de bàndol.
I, a tot això, segona patacada del nou any per al Barça, suavitzada per un golàs de Messi a l'últim minut que no impedeix que el líder s'allunyi cada cop més. A diferència de Bilbao, però, aquesta vegada no hi ha absolutament res a retreure a l'equip, que va jugar un bon partit contra un rival ben organitzat i de gran qualitat amb la pilota als peus. Va ser un partit intens i jugat de poder a poder, en què tots dos equips van exhibir les seves habilitats ofensives per damunt de les defensives, el Vila-real amb combinacions més ràpides i el Barça més pausades. Tot i així, que s'avancessin els groguets va ser injust, perquè gràcies a la pressió avançada el Barça havia aconseguit neutralitzar en gran part el joc ofensiu del rival i atacava més i millor. Però una descoordinació defensiva puntual després de pèrdua va tornar a condemnar l'equip, que mai va deixar d'intentar-ho fins a obtenir un premi insuficient. El culer pessimista que sempre portarem dintre ens pot fer pensar que estem a punt de llençar dos títols en una setmana, però l'optimista ens hauria de dir que jugant com ahir l'eliminatòria contra l'Athletic és totalment remuntable i la lliga, també. De la mateixa manera que el culer clàssic s'entretindrà a lamentar les recurrents errades (?) arbitrals, mentre que el pragmàtic recordarà que només val la pena centrar-se en aquells aspectes que es poden controlar. Aquest ha de ser el camí. Coratge i endavant!
