El punt d'inflexió de "Les combattants" és, després de ben bé una hora un xic erràtica, el moment en què els dos protagonistes juguen a enterrar branquetes intentant que no es trenquin en el procés. A partir d'aquí la pel·lícula s'enlaira, i pren sentit el conflicte del qual em sembla que tracta: la dicotomia entre l'estar i el fer. La noia de la parella intueix una amenaça terrible (ecos de "Take shelter"?), i està desesperada per fer. Per aprendre a fer. Necessita fer. El noi, en canvi, basa gran part de la seva existència en l'estar. Entén que no cal estar constantment fent alguna cosa. Sap que per sobreviure cal aconseguir allò que és tan difícil per a aquell qui es converteix en adult: concentrar-se en el moment. Estar. És a partir d'aquest moment que la pel·lícula pren un to a l'estil de "The kings of summer" (però, com que és francesa, molt més bizarre), en què el combat (entès com a recerca d'harmonia) entre els protagonistes i la natura esdevé metàfora de la lluita de l'adolescent per comprendre i ser comprès per l'entorn. Sigui com sigui, l'apocalipsi arriba; o més aviat un preludi d'una amenaça abstracta, inconcreta: la vida adulta que espera, en un món caòtic i a la deriva. Però tots dos han après. Estaran preparats.
I si la llàstima de "Les combattants" és que el pròleg que ha de portar a la tesi és excessiu, fet que provoca que l'interès quedi concentrat i precipitat, precisament la precipitació és el que caracteritza "Romeo i Julieta", última relectura de Shakespeare que tenia prevista. Quina diferència, per exemple, amb els paralitzants dubtes de Hamlet! És cert que en la dramatúrgia de Shakespeare sempre hi ha un moment en què es precipiten els esdeveniments, però és que aquí passa des del començament (deu ser perquè els protagonistes són adolescents?). Des del pas (no sense ironia per part de l'autor) d'un boig enamorament a un altre per part de Romeo, fins al tràgic desenllaç final; passant per la rapidesa amb què també s'enamora perdudament Julieta o les presses dels seus pares per casar-la amb Paris. L'efecte és estrany: el ritme i l'estructura (a còpia de malentesos) són de vodevil, però de vodevil tràgic. El que és innegable és, com sempre, l'enlluernadora capacitat de l'autor en la construcció dels personatges i les situacions. La seva habilitat enalteix qualsevol material, també l'aliè, com aquesta recreació del mite clàssic de Píram i Tisbe.
Però és un mal dia per parlar de mites clàssics i de finals tràgics. Perquè prou m'ha costat escriure tot això per distreure la pena. Avui ens ha deixat (mort cruel, injusta i precipitada) l'Anna, companya de feina i amiga, professora de clàssiques que valia per dotze. Perquè ella concentrava el millor dels dotze déus olímpics. Era Zeus, perquè sense cridar sabia posar els alumnes al seu lloc (i, quan convenia, també algun company). Era també Hera, perquè podia tenir molta paciència i cuidava qui ella creia que s'ho mereixia. Era Poseidó, perquè no sabia estar quieta i podia fer tremolar la terra amb la seva energia. Era Demèter, perquè la seva capacitat d'iniciativa sempre donava fruits originals. Era Dionís, perquè no parava d'organitzar esmorzars i dinars. Era sobretot Atenea, perquè el seu discurs sempre era un dels més savis de la sala de professors. Era Apol·lo, perquè gaudia de les arts. Era Àrtemis, perquè les seves fletxes sovint feien diana. Era Afrodita, perquè li agradava molt parlar de l'amor... i altres coses venèries. Era Hefest, perquè construïa amb paciència tot de coses bones. Era Ares, perquè quan convenia donava guerra. I era Hermes, perquè li encantava portar-te missatges tranquil·litzadors quan et veia angoixat. A mi sempre em va ajudar. Des del primer dia que vaig arribar a l'institut, espantat perquè havia de fer llatí i no en recordava res. Odio parlar d'ella en passat. Descansa en pau, Anna. Un petonàs a l'Olimp, que des d'avui t'acull.