login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "¿Conoces a Joe Black?"; i futbol: Barça 2 - Leganés 1. Volem acollir!

Un altre diumenge de sofà, manteta i pel·lícula... Com es troben a faltar quan no es tenen! Tant, que al final no importa gaire la qualitat de la cinta escollida. És el cas d'aquesta “¿Conoces a Joe Black?”, que se suporta tranquil·lament bé durant les seves quasi tres hores de durada malgrat la seva inconsistència absoluta. Gairebé tot grinyola en aquest film, però com que estàs tan a gust a casa i no has hagut de pagar entrada, doncs s'aguanta. Fins i tot acabes trobant-hi alguns moments de certa inspiració, tot i que la balança s'inclina clarament cap a la desil·lusió. Perquè es tracta d'una bona idea desaprofitada. El problema ja no és el moralisme que desprèn (això li dóna un cert aire a l'estil Capra que es tolera i gairebé s'agraeix), ni tan sols la manca de profunditat o la seva concessió a la comercialitat (tampoc cal que totes les pel·lícules siguin “El setè segell”). El problema és la introducció d'una història romàntica sense cap ni peus que ho espatlla absolutament tot. Sobretot perquè, a banda que la pel·lícula hauria pogut durar ben bé una hora i mitja menys, ens hauríem pogut centrar en el que realment interessa: el balanç final de la vida d'un home quan sap que el temps se li acaba. I el més imperdonable (no crec que tingui sentit vigilar amb els spoilers parlant d'una pel·lícula en què encara apareixen les Torres Bessones) és com la quadratura impossible del cercle al voltant d'aquesta història d'amor fa malbé la troballa d'un final prou potent que hauria pogut redimir la pel·lícula, amb la mort entesa com a celebració del final d'una bona vida (aquests focs artificials) i la desaparició silenciosa dels dos protagonistes com siluetes sigiloses. Però no: calia trencar tota la lògica del relat (fins i tot les històries fantàstiques haurien de veure respectada una mínima lògica interna) per deixar l'espectador amb un somriure estúpid a la boca.

En fi, que s'acaba la pel·lícula i et dóna el temps just per preparar-te per veure el Barça. Parlant d'històries dolentes... El partit d'ahir no es podia ni mirar. La pel·lícula era dolenta, però almenys era entretinguda. No com l'espectacle d'un equip sense esma corrent per la gespa com una ànima en pena. Què ens està passant? És evident que la falta de joc ha fet que l'equip s'ensorrés a la primera desfeta com un castell de cartes. Ahir es va poder comprovar que tota l'entitat es troba en fase depressiva: jugadors que no celebren gols, tècnics que prenen males decisions, espectadors que xiulen el seu propi equip i que exterioritzen la seva divisió interna al voltant de la figura de l'entrenador... No ho entenc. Ja que ens trobàvem en mode autodestructiu, per què no s'apuntava a la llotja? Per què els peixos bullits que de manera tan nefasta estan dirigint el club els últims anys són els únics que ahir van sortir airosos del camp? Luis Enrique no és perfecte, però hem oblidat molt fàcilment que va reconvertir l'equip en guanyador i que el va fer tornar a jugar bé en molts moments (el 0-4 al Bernabéu no l'hauria signat Guardiola?). Gomes em treu de polleguera, però de veritat hem de focalitzar la nostra frustració en un nano que acaba d'arribar? És just, això? I, sobretot, ens ajuda en res? Jo a casa maleeixo a qui faci falta, però al camp mai de la vida se m'acudiria xiular ningú del meu equip, si més no durant els noranta minuts. Després, el que calgui. No n'aprendrem mai. Però vaja, malgrat que ahir jo també em vaig empipar i quan ens van empatar no vaig tenir ni esma per posar-me nerviós de tan catatònic que estava, confio encara que el Calderón pugui ser un punt d'inflexió. Sí: segons com vagi, pot ser la tomba definitiva d'aquest projecte, però el Barça necessita (i pot fer) un bon partit que el redimeixi i, més enllà del que pugui significar en la lliga, el torni a fer creure.

En definitiva, que a aquest cap de setmana de petites grans passions ensopides li va faltar una bona pel·lícula al cinema (la cartellera encara presenta bones propostes). Però dissabte teníem altra feina: assistir a la manifestació en favor dels refugiats a Barcelona. M'agrada anar a aquestes manifestacions que sabem fer els catalans, que no són en contra de res sinó a favor de. Que mostren el nostre caràcter cívic i festiu encara que tinguem motius per estar emprenyats. Sento a la ràdio que a Televisió Espanyola (que paguem entre tots) van fer mans i mànigues per ensenyar imatges de la manifestació sense mostrar estelades. I després diuen de TV3. És clar: la presència massiva d'estelades, a banda de ser una mostra més de la nostra persistència, els espatllaria els dos relats que els agrada construir: el vell i el nou. El vell: que el procés divideix la societat catalana. Dissabte centenars de milers de persones, independentistes al costat de no independentistes, que afortunadament de tot hi havia, es van unir en una causa noble i van demostrar que no hi ha cap problema de convivència. No interessa que se sàpiga. El nou: la catalana és una societat malalta i violenta, insolidària i egoista, que vol aixecar fronteres en un món que tendeix a eliminar-les i bla, bla, bla. Just al revés, colla de cínics: l'independentisme català es pot agermanar fàcilment amb l'esquerra que anomeneu “no nacionalista” justament perquè no en té res, de nacionalista. Perquè volem un estat propi per construir una societat més justa sense la tutela de ningú que ens ho impedeixi. Perquè no volem murs, sinó eines. No interessa que se sàpiga. I que consti que escric tot això a desgrat, perquè ja n'estic tip d'aguantar mentides i insults sobre la nostra causa i perquè m'entristeix que hi hagi companys progressistes que encara no l'entenguin. Però sóc conscient que tot això no era el més important dissabte. El més important era sortir al carrer per demostrar que no acceptem determinades polítiques inhumanes. Sortir al carrer perquè el silenci no ens en faci còmplices. Sortir al carrer perquè hi ha coses que no es poden acceptar. Com a mínim, no en el nostre nom.

Comentaris (3)20-02-2017 23:12:50

Gerard, 21-02-2017 19:51:23

"¿Concoes Joe Black?" la vaig anar a veure al Laurens quan l'estrenaren. Sabíem de les crítiques pèssimes que havia rebut, així que les expectatives eren mínimes i per tant tampoc ens semblà tant dolenta. No hi ha res com anar veure una pel·lícules sense esperar-ne gaire cosa, el resultat només pot ser positiu per molt dolenta que sigui.

davidcuencadavidcuenca blog, 21-02-2017 23:04:56

Bé, de fet és el que em va passar a mi. Insisteixo que a mi ls tres hores em van passar bé. Potser per això em va saber tant de greu que la pifiessin tant al final...

davidcuencadavidcuenca blog, 22-02-2017 23:41:21

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: